Nou anys a Vistaprint… però ja no a Barcelona

Pareix que fóra l’altre dia quan vaig dir que me’n venia cap a Barcelona, a treballar a Vistaprint, i just avui fa tres mesos nou anys que vaig començar a treballar a 500 km de Benissa, el meu poble.

Tres anys després, i comence igual que fa tres, fa sis i fa quasi nou anys. Però en este cas sí que han canviat moltíssimes coses.

Canvis a la feina

Esta vegada començaré pels canvis a la feina. A més dels que ja vaig contar fa quasi dos anys, amb la nova organització i tot això, també hi ha hagut canvis pel que fa a les persones.

Dels més importants ha sigut la gent que ha deixat l’equip. Fa tres anys vaig dir que ja no formava part de l’equip anomenat Havana Club, i que Vincenzo havia marxat, però en els últims anys Heriberto i Vadym també han marxat de l’empresa. Però no només: tots els que van formar part, durant anys, del leadership team de Barcelona (Patrick, Brian, Pierre…) ja no estan a Vistaprint (la foto del leadership team la vam fer el 5 de març de l’any passat, pocs dies abans del confinament, quasi com un “Vistaprint viejas glorias”). Tres dies després, Vadym va tornar un cap de setmana d’Ucraïna i també ens vam veure.

Frank

Però, sense dubte, la marxa que més em va afectar va ser la de Frank. Va ser dilluns de moros de 2018 quan vaig rebre una trucada per telèfon, precisament mentre els Califes havíem anat a veure a les Zairenyes, filà capitana (quan Belén va ser l’ambaixadora). Jo ja sabia que anava a anar-se’n, Alejandro ja m’ho havia dit, però crec que en el fons esperava que a última hora es quedara.

Frank va ser la primera persona de Vistaprint amb qui vaig parlar: em va entrevistar per telèfon, i em va fer l’exercici de programació quan vaig arribar a l’empresa. Jo anava “mudat”, amb camisa, i ell va arribar a una dessuadora carabassa amb caputxa, i uns pantalons amples amb moltes butxaques… En eixe moment vaig saber que volia treballar amb ell. Durant els anys, Frank es va convertir en un mentor, i el millor manager que he tingut mai. Ell ja ho sap, però realment espere poder treballar alguna vegada amb ell.

El meu paper a l’empresa

Però els canvis han continuat. Després de la reorganització de fa un parell d’anys, he anat agafant més responsabilitat a l’equip. Mig any després, vaig deixar de ser el “squad lead” de l’equip de Barcelona, i vam partir l’equip en tres. En eixe moment, vaig passar a “controlar” els tres equips, i a ajudar també alguns equips dels Estats Units. Només començar la reorganització, Eugenia va començar a treballar al meu equip, i un any després, deixava el meu equip per a la migració de la nova plataforma als nous països, com a project manager. Era la tercera vegada que treballàvem junts, i totes les vegades m’ho he passat molt bé i he aprés moltíssim.

Fa vora un any, i més de tots els canvis que ha implicat la Covid per al treball en remot, vaig passar a fer de “Domain Lead” del tribe, liderant tota la part tècnica (amb 7 equips distribuïts per tot el món), i prenent decisions cada vegada més importants, dins del meu equip, i de tota l’empresa.

Scrum of Scrums a (l’antiga) oficina de Barcelona

Fa poques setmanes, Dee (la meua cap, ja vaig parlar d’ella), em va dir que se n’anava. I tocava decidir: agafe el relleu? O renuncie (i veig què passa)? Va ser una decisió difícil. Mai m’havia passat pel cap ser Tribe Lead. Es tracta d’una posició amb molta responsabilitat: passaria a gestionar completament tot l’equip, d’unes 45 persones, però no només tècnicament, sinó en tots els aspectes. Des de contractació i la gestió de la gent, el pressupost, l’estratègia tècnica… És com si fóra el CEO d’una (mini)empresa de 45 persones, que té un pressupost, i ha d’esprémer-lo per desenvolupar productes que siguen útils per a altres “empreses” (equips tècnics o de negoci) i que, per tant, continue tenint finançament. Ahir ho vam comunicar a tot el meu equip, i en les pròximes setmanes aniré definint més com serà el meu dia a dia a partir d’ara. Estic acollonat!

La vida a la ciutat… i al poble

Molts canvis hem tingut en els últims tres anys, pel que fa a “la vida a la ciutat”.

Fa poc menys de dos anys vam començar a pensar a moure’ns del “nostre” pis al Born. Després de més de set anys, el pis començava a quedar-se menut. Cada vegada havíem anat acumulant més coses, i el que havia començat com a un pis per a una persona, era ja per a dos i un gos (que, a més, es creu que el sofà és seu).

És per això que vam començar a mirar, sense pressa, algun pis que ens agradara. Fins que un dia vam trobar un pis del qual ens vam enamorar. Estava al barri de la Sagrera, just al costat dels pares de Sílvia, en una zona que jo ja coneixia una miqueta i m’agradava molt. La propietària, Ana, no volia gossos inicialment… però al final la vam convéncer, i quinze dies abans de la boda, estàvem de mudança amb l’ajuda de la meua germana. I quina bona decisió!

Un entorn més tranquil, molt més familiar, amb un pis molt més gran i una cuina en condicions… que va fer possible que passarem el confinament més dur sense massa problemes: tant Noelia com jo teníem la nostra habitació per a treballar, una terrasseta on desdejunar o dinar els dies que feia bon temps, un menjador gran amb un bon sofà nou, espai per a la Lidlmix,… però bé, moltes de les coses que vaig aprendre a fer en eixa cuina ja les vaig mostrar per Nadal.

Però també, com vaig contar fa unes setmanes, això s’acabava. La pandèmia ho ha canviat tot, per a bé i per a mal. I en este cas, ens “ha permés” deixar Barcelona i tornar a la nostra Benissa.

I ara?

No estic segur d’haver assimilat totalment les implicacions de la nova feina: moure’m d’un rol principalment tècnic a un principalment de gestió no serà gens fàcil. Encara és molt aviat, i supose que en els pròxims mesos ho aniré aclarint.

Tampoc què significa encara haver deixat Barcelona, segurament pel fet que la pandèmia no ha acabat, i encara no fem “vida normal“. Però la veritat és que hem deixat moltes coses allí que trobaré a faltar.

En primer lloc, sense dubte, la gent. Tant la de la feina com també els companys de la segona millor banda del món. La veritat és que ja se’m fan les dents llargues quan veig que, algun dia, els companys de feina comencen a veure’s per dinar, o que hi ha assaig de la Valenciana

En segon lloc, la gastronomia. A Barcelona he aprés el que era la cuina (i la cervesa) internacional. Restaurants japonesos, mexicans, tailandesos, vietnamites, argentins, armenis, sirians… I molts, simplement, especials. I el fet de poder tastar cada setmana menjar d’un lloc diferent (fins i tot, durant la pandèmia) és una cosa que trobaré a faltar, i molt.

Vos deixe un tastet d’estos últims anys!

Personal
barcelona, Vistaprint

Un comentari a «Nou anys a Vistaprint… però ja no a Barcelona»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Marca si vols rebre els propers comentaris via e-mail. També pots subscriure't sense comentar.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.