Sóc músic de banda

Fa tres anys, vaig viure un dels millors moments que he passat mai tocant a una banda de música. Va ser durant el concert Botifarra a banda amb la Valenciana.

Aquell concert venia després d’un concert de Santa Cecília espectacular, i per tot això, va fer que no poguera estar més agraït de formar part d’un col·lectiu com la banda, tant la de Benissa com la Valenciana de Barcelona.

Han passat tres anys des d’allò, amb tres concerts més de Santa Cecília a Benissa, i un grapat més amb la Valenciana, entre els quals s’inclou l’actuació com a banda convidada al Certament Provincial de València el passat mes de maig al Palau de la Música de València. Aquell dia, amb tot el Palau en peu aplaudint mentre encara estàvem tocant Penya Cadell vaig tornar a sentir el mateix.

I enguany, el concert de Santa Cecília amb la Banda de Benissa ha sigut, simplement, espectacular. Amb el concert que vam anomenar Mitologies, que vam haver de fer a l’Auditori de Teulada perquè és impossible ja fer-los al Taller d’Ivars (érem 93 músics a l’escenari!), la banda es va superar: tres obres “de certamen” que van eixir de cine. On, a més, vaig tocar el corn anglés per primera vegada (i després d’uns assajos prou desastrosos, crec que vaig fer un paper mitjanament decent 🙂 )

I si de cine va eixir el concert amb la Banda de Benissa, més de cine encara va ser el concert de Nadal de la Valenciana. Bandes sonores de Bienvenido Mr. Marshall, La vida es bella, Cinema Paradiso, Pirates del Carib o Star Wars, acompanyades per retalls de la pel·lícula… I totes les obres ben carregadetes de solos!

Però al final, tot i que part molt important de formar part d’una banda, i molt reconfortants quan ixen bé, els concerts no són ni de lluny el millor de formar part de la banda. La banda és eixa rutina de “divendres no puc, tinc assaig“, tota la gent que coneixes, el fet de sentir-te part d’un grup de gent que fa ART en majúscules, les hores i hores de treball per a aconseguir fruits col·lectius, la plena satisfacció quan a una companya li ix un solo espectacular, eixa enveja sana quan veus com una persona que encara no té vint anys li trau un so màgic a l’instrument, quan veus a gent retirar-se de la banda després de més de cinquanta anys formant-ne part…

Al final, són moments que, combinats, et fan ser conscient de la gran sort que tens de formar part de la banda. I ningú ho explica tan bé com Jordi Company a l’editorial que va fer del programa de Banda a Banda, d’À punt Ràdio. Segur que vos ix la llagrimeta.

Música
banda, Banda de Benissa, corn anglés, la Valenciana, Música, oboè, SomLaBanda