Només fa 25 anys

Pot semblar tòpic, però quan em van dir que enguany em tocava a mi escriure l’article com a músic que fa 25 anys que va entrar a la banda, vaig pensar: Ja fa 25 anys?

Va ser el 1997 (quin mal fa escriure anys que comencen per 19xx). Aquell any, el mateix que vaig començar l’institut, Javi Santacreu va parlar amb els meus pares i amb mi per a dir-nos que ja tocava entrar a la Banda.

Després d’uns pocs anys a la bandeta, tocar a la banda era una il·lusió ben gran, i recorde com si fora ara quan els dies d’assaig previ a Santa Cecília, quan encara faltaven 10 minuts per a començar, estàvem asseguts als banquets de fora de les escoles velles els “nous” d’aquell any: Camilo, Vicent i jo. També va entrar aquell any Fina, però ella era més major, i venia de tocar a la banda del seu poble, pel que no era “novata” com nosaltres.

I qui anava a imaginar que, allò que en aquell moment pareixia el final del camí, entrar a la banda, només anava a ser el principi de moltíssims per primera vegada.

I va començar ben prompte: el primer dimarts d’assaig, vaig ser, per primera vegada, l’únic oboé a la Banda. Tant Vanessa com Maite (😢) estudiaven a València, i enfrontar-te, tot sol, a Quadres d’una exposició no era gens fàcil. Però allà estava jo, agafant la carpeta de primer, i intentant traure’m els papers perquè sonara alguna cosa.

Anys després (amb altres primeres coses pel camí que no cal contar en este article 🥃🥳🕺💔), va arribar el primer canvi de director, i el primer solo. Javi va deixar la direcció de la Banda i, al mateix temps, Vanessa va decidir prendre’s un descans. I allà estava jo, “sol davant del perill”, amb El tambor de granaderos entre mans.

I tantes i tantes sensacions i vivències…

La primera entrada de Moros aquell 1997…
La primera vegada que vaig tocar al Palau de la Música, o a l’ADDA…
La primera vegada que vaig tocar a Mestalla (un València-Racing, 1:1, quin partit més avorrit, però que bé ho vam passar),…
L’orgull (i això no per primera vegada) de tocar junt amb la meua germana…
La primera responsabilitat en un grup de gent tan gran, quan vaig ser delegat de la Banda junt amb Àngel Marto
La primera vegada (i única) que vaig haver de tocar un solo de repent, perquè a Vanessa se li va trencar la canya el compàs anterior…
La primera (i única) vegada que no vaig tocar un solo que em tocava, perquè m’havia marejat tocant la peça anterior (gràcies, Àngela i Miguel Ángel per cobrir-me!)…
La primera vegada que vaig tocar el saxo, quan un grup de gent vam decidir fer una xarangal anomenada “la Morralla”…
El primer concert de Santa Cecília que em vaig haver de perdre, quan vaig anar a viure a Barcelona…
La primera vegada que vaig tocar el corn anglés…
La primera mirada a aquella xica amagada a la tercera fila de clarinets, hui la meua companya de vida ( ❤️)…

Són tantes les primeres vegades que he viscut a la banda, que no em fa la sensació de que “ja fa 25 anys” que vaig entrar. Moltíssima gent ha vingut i se n’ha anat de la banda durant estos anys, però jo no he perdut ni una miqueta la il·lusió ni les ganes d’anar, cada dimarts i cada divendres, a l’assaig, ni de tocar cada passacarrer.

Per això he decidit canviar el títol de l’article. Només fa 25 anys que vaig entrar a la banda.