Avui fa exactament un any…

Avui fa exactament un any, el meu món va començar a canviar.

A principis de febrer de 2020, els caps de l’equip de tecnologia de Vistaprint van plantejar fer una prova: un dia en concret, tot l’equip (centenars de desenvolupadors repartits entre Boston, Barcelona, Praga, Tunísia, Amsterdam, l’Índia…) treballaríem des de casa, per provar l’escalabilitat de les eines de treball a distància. El dia programat va ser dimecres, 11 de març de 2020, avui fa exactament un any.

Eixe mateix dimecres a la vesprada, avui fa exactament un any, ens van enviar un correu: a causa de l’increment de casos de COVID-19, i que durant el dia tot havia funcionat correctament, l’endemà no feia falta que ningú tornara a la feina.

L’endemà, vam poder anar a l’oficina a arreplegar algun material, per treballar més còmodes: monitors, cadira, teclats, ratolins… perquè, tot i que no s’esperaven que fóra per a tant de temps, ja se sabia que la cosa anava per allarg. Tan llarg com que avui fa exactament un any.

No fa falta que repetim que ha sigut un any de merda, que estar tancats a casa ens ha afectat, que tenim ganes de veure a família i amics, de viatjar, i de mil coses més. Avui fa exactament un any que, cada dia, la meua rutina és exactament la mateixa: alçar-me de matí i, després d’esmorzar i passejar a Burret, al meu “despatx”, fins que eren les tantes. I la veritat és que al final, un ja es cansa.

Però també és cert que tot no ha sigut dolent. Hem aprés a cuinar, hem retrobat el plaer de llegir, d’escoltar podcasts, de veure series i pel·lícules els dissabtes a la nit, de demanar moltíssim menjar per a emportar-se i, sobretot, de pensar. Avui fa exactament un any que la vida em va canviar.

I just avui, exactament un any després, serà l’últim dia que treballaré des d’aquesta casa. A partir de demà, i quasi nou anys després, tornaré a viure a Benissa.

La meua empresa, Vistaprint, va decidir fa uns mesos que ja no tornaria a obrir les oficines. Com a mínim, no de la mateixa manera que abans: les oficines es reconvertirien en espais de col·laboració, i l’empresa es convertiria en remote-first. I, després de pensar-ho i parlar-ho molt, avaluar pros i contres, Noelia i jo vam decidir tornar cap a casa, cap a Benissa. Estar lluny de la família i amics sempre es fa difícil, però potser en anys com aquest. Amb confinaments municipals i comarcals gairebé des de l’estiu, és quan realment més notes que estàs lluny dels teus.

Encara en queda molt per explicar dels últims nous anys a Barcelona. De les moltes coses que he aprés, de la ciutat i de mi mateix. De racons que he descobert, i dels molts que segur que em queden per descobrir. De com he viscut els anys més moguts del procés d’independència. De com es veu el País Valencià des de fora. De com un grup de total desconeguts es pot convertir en el més semblant a una família. I ho faré en les pròximes setmanes i mesos. Però tenia ganes de contar que, avui fa exactament un any, el meu món va començar a canviar.