«Castilla ha roto Espanya», i ja fa prou de temps

Estos últims dies ha sigut prou llegit a la xarxa un article de Fernando Ferrando, publicat a l’edició valenciana de El Mundo, anomenat «Castilla ha roto España». Hi ha hagut moltes reflexions al voltant d’aquest article fetes des de diversos punts de vista del valencianisme, la majoria coincidents en una idea: si des de posicions ben allunyades del nacionalisme (i, fins i tot, de l’autonomisme/regionalisme ben entés) s’arriba a eixes conclusions, és que alguna cosa està canviant, i molt ràpid. Si no l’heu llegida, no vos perdeu la que ha fet Vicent Baydal al respecte de com hauria d’encarar el valencianisme eixa construcció d’una identitat valenciana a partir de l’Espanya actual.

Fa poc més d’una setmana ja vaig tindre una conversa semblant amb @TavernerV i @arrosabanda, parlant de l’actitud d’Espanya (referint-me a la maquinària de l’Estat espanyol més que no pas als espanyols) i el seu efecte en el creixement de l’independentisme a Catalunya en els darrers anys, i com això podria replicar-se, a una altra escala, al País Valencià.

@TavernerV @arrosabanda si Espanya continua així, en pocs anys tindrà un problema al País Valencià. Ningú s'imaginava fa 20 el de Catalunya

— Xavi Ivars (@xavivars) August 27, 2015

Sincerament, crec que un Estat espanyol més respectuós amb la seva diversitat nacional i lingüística (com passa per exemple Suïssa o Bèlgica, un per voluntat i l’altre de manera més forçada), la idea d’Espanya seria molt més ben acollida per les “nacionalitats històriques” o pel “nacionalisme perifèric”, segons qui parle. Una Espanya entesa com a nació de nacions, de la que s’ha parlat moltes vegades, però que és rebutjada constantment per l’Espanya castellana, molt més partirdària d’una visió imperialista (i gairebé etnicista) d’ella mateixa.

I crec que és trist. La llengua/cultura castellana no hauria de necessitar d’eixos «imperialismes», com per exemple recórrer constantment a que és la segona/tercera llengua més parlada del món per a donar-li importància, mentre molts castellanoparlants ignoren totalment que en certs territoris suposadament castellanoparlants el castellà no només no és la primera llengua, sinó que molta gent d’eixos territoris la desconeix.

També he llegit alguna vegada que Castella/Espanya sempre ha sobreviscut com a estat a base d’explotar les seves colònies però mai ha sigut una potència comercial al món. No en sé prou d’història com per a afirmar rotundament que això és cert, però amb el que sé si que sembla que, històricament, Castella/Espanya ha destinat quantitats ingents de recursos, a sovint extrets d’eixes colònies o territoris assimilats, per continuar vivint (o revivint) la idea d’un gran imperi al món.

El que és evident és que molta gent ja ens hem fartat, d’esta Espanya. Els catalans van davant. No sé si s’independitzaran enguany, o d’ací a deu anys. Però segur que s’independitzaran. I poc després aniran els bascos. Fa uns anys, allà pel 2007-2008, Marc Belzunces va escriure una sèrie d’entrades (ara només accessibles a traves de web.archive.org) en que parlava de l’Espanya futura, després dels processos d’independència que, segons ell, començarien a l’Estat espanyol a la meitat d’aquesta dècada: Euskadi, Catalunya, Navarra, les Illes Canàries, les Balears, Galícia i el País Valencià. En aquell moment, em va semblar quasi una bogeria, no tant pel què, sinó pel quan pensava ell que començaria a passar tot. Però, sincerament, crec que tot aquest procés (si Espanya no s’arregla a ella mateixa) no ha fet més que començar.

Tot açò m’ha fet recordar una frase que he sentit moltes vegades dir en pla de broma, però que cada vegada més em sembla l’única solució que tindria Espanya/Castella, si no fóra perquè és impossible:

Si Espanya fóra un donuts, Madrid no existiria.

Actualització: Vicent Partal va escriure un editorail fa poc, arrel d’un comentari (des del meu punt de vista, poc afortunat) d’Ada Colau, anomenat “Madrid és el problema“. I val la pena llegir-lo.