Oportunitats a l’estranger

Em resulta increïble la capacitat que tenen alguns polítics de ser hipòcrites. Sembla que aquesta hipocresia no té límits.

El 27 d’abril, Esperanza Aguirre (lideresa del PP a la Comunitat de Madrid) va dir “la fuga de joves a l’estranger és un motiu d’orgull”.

En el mateix sentit es va expressar la portaveu del PP a Múrcia: “Salir al extranjero tiene muchos aspectos positivos para los jóvenes”.

Però no s’acaba ahi. La Secretaria d’Estat d’Immigració, Marina del Corral, ja va dir el desembre passat que “¿Por qué no decirlo? Hay un impuso aventurero, propio de la juventud, que contribuye también de forma poderosa a acrecentar la movilidad juvenil”.

I la Ministra de Treball, Fátima Báñez, es va unir a la festa el passat abril a l’afirmar que el fet que els joves es vegen obligats a buscar-se la vida en altres països és “mobilitat exterior”.

I crec que puc opinar, ja que no em considere una persona que no ha volgut eixir de casa i que té por de moure’s per trobar una bona feina, que li agrade i li motive. De fet, per això estic vivint des de fa poc més d’un any a Barcelona.

Però dir això quan milers i milers de joves de tot l’estat es veuen obligats a pegar a fugir, no per trobar un futur millor, sinó per intentar trobar un futur digne (i ací el matís és molt important), eixos comentaris em pareixen d’un nivell d’hipocresia que arriba a ser insultant.

Molts dels joves que han fugit a països com Anglaterra i estan guanyant-se la vida com a cambrers o cuidant xiquets no són aventurers que volen conéixer mon; no són l’arquitecte  o l’enginyer d’Españoles por el mundo que viu a Sydney o a Singapur i té es pot permetre pagar tres mil dòlars al mes de lloguer. Estos joves han hagut d’emigrar perquè no tenien cap altra alternativa.

I no, senyora Aguirre, no oferir cap futur digne als nostres joves no és motiu d’orgull. La mobilitat juvenil o exterior no són bones quan els joves que se’n van estan ben formats, amb una forta inversió de l’Estat que es perd, perquè molts d’ells faran una vida lluny de el que era sa casa, i no tornaran. La pèrdua per a la nostra societat és enorme.

Tot açò ha m’ha vingut al cap arran de dos cartells que vaig veure per Facebook el mateix dia:

El primer es tracta d’una xarrada que organitza el Casal dels Joves del meu poble, amb el mateix nom que aquest article, Oportunitats a l’estranger.

El segon, una pàrodia d’una campanya de publicitat institucional del Ministeri d’Educació.

Cadascú que pense el que vulga…