L’hora de les decisions…

Ha arribat l’hora de decidir. Possiblement aquesta haja sigut, fins ara, la decissió més important de la meua vida. I l’he presa. En els propers dies deixaré la Universitat, coincidint amb les últimes setmanes del Projecte IMPACT, per a fer un canvi radical a la meva vida.

L’agost de 2007 vaig començar la meva relació “laboral” amb la Universitat (tot i que l’any anterior ja havia fet amb el primer curs del doctorat), primer al Taller Digital, després com a becari d’adjudicació directa al DLSI, i després com a tècnic superior als projectes SCABD (espanyol) i IMPACT (europeu), també al DLSI. A més, durant aquest temps, també he obtingut el DEA.

Aquest últim projecte, IMPACT, és el que més satisfacció m’ha donat. En primer lloc perquè he treballat al costat de gent meravellosa. El meu cap, Rafa Carrasco, una persona increïble que sempre pensa les coses d’una manera que a tu mai et vindria al cap. Al seu costat he aprés moltíssim (va dirigir també la meva tesina), i sé que no podré agrair-li mai prou els consells que m’ha donat al llarg d’aquests mesos (ja anys!) ací al departament. També Isabel Martínez, la meua companya. Directora de l’equip lingüístic IMPACT a la UA (veritat??? :D), ha estat treballant des del principi en el projecte, i ha sigut ella la “culpable” dels bons resultats que hem aconseguit, anotant una gran quantitat de text per crear un lèxic del castellà dels segles XVI i XVII que s’alliberarà pròximament.

El projecte també m’ha dut a visitar ciutats europees com Munich (All-Staff Meeting, abril 2011), Madrid (BNE Demo Day, octubre 2011), Londres (IMPACT Final Conference, octubre 2011), la Haia (reunions a la KB, novembre 2011) i Obergurgl/Innsbruck (desembre 2011), i conèixer moltíssima gent interessant d’arreu d’Europa.

Deixar la Universitat també significarà deixar de compartir el dia a dia amb altres persones que en els últims anys han format part del dia a dia del meu treball: Luca (que vaja bé allà on estigues!), Francis Tyers (a Internet, el trobareu per tot arreu), … i, sobre tot, Víctor i Miquel.

Víctor, Miquel i jo vam començar a treballar al departament pràcticament al mateix temps. Hem compartit tres anys llargs d’esmorzars al Don Jamón, de cafés a la Nespresso, de dinars a la “biblioteca d’investigació”, d’enllaços passats pel xat, tweets, odie els dilluns, virus després de caps de setmana, sopars d’empresa, converses metafísiques de ciència i de política, algun que altre viatget, i un llarguíssim etcètera basat en, sobre tot, frikades. Xicons, vos trobaré a faltar moltíssim. Segur que vos va tot bé i llegiu les vostres tesis en pocs mesos.

I no puc oblidar a Juan Antonio, Felipe i Mikel. Els profes, junt a Rafa, del grup Transducens. Ha estat tot un plaer compartir reunions amb vosaltres. M’heu donat una lliçó fonamental en la vida: estima allò que fas. Vosaltres ho feu, i es nota: Sou uns apassionats de la traducció automàtica, i realment treballeu per aconseguir que les màquines ens ajuden amb la barbaritat d’informació en diverses llengües que hi ha escampada pel món. Records també Gema i Sergio, de Prompsit (empresa spin-off del grup d’investigació), que m’han ajudat sempre que m’ha fet falta.

Però no és només la feina el que deixaré a la Sant Vicent. També deixe un pis i una gent amb la que he viscut els últims anys. Héctor i Isma, amics, hem compartit molts dinars i sopars junts, moltes cerveses i partits de futbol. Sé que ens continuarem veient, l’amistat que hem fet segur que serà per a molts anys, però a partir d’ara les nostres trobades seran més escasses. Junt a ells, altres companys que han passat durant els anys: Andrés, Robert, Joan, Pablo… encantat d’haver-vos conegut, i haver viscut amb vosaltres.

I no només canvie de feina, i de lloc on viure entre setmana. La meua vida canvia totalment, anant-me’n a viure de manera permanent a Barcelona. No tornaré cada divendres a casa, veient Benissa al passar els túnels del Mascarat, a dinar amb els meus pares. Tampoc no podré dinar amb la meua germana i ma uelo tots els dissabtes la paella que prepara mon pare, amb el trosset de xocolate de rigor en acabar. També s’han acabat els assajos de banda cada divendres per la nit, les reunions de moros cada mes, les classes d’oboè i els assajos morrallers dels dissabtes. No voré tant a la família ni als amics (Robert, ja no em fa falta el cuarto :D). I, sobre tot, no voré (espere que per poc de temps) a Noelia cada cap de setmana. I açò últim em costarà molt.

Fa poc em van dir que era hora de passar totalment a la vida adulta. I crec que aquest canvi em permetrà fer-ho. Deixe moltes coses enrere, algunes temporalment, altres potser per sempre, però també se m’obrin moltes coses davant. Una nova ciutat, més gran i atractiva, nova gent, nova feina, nous reptes… Estic trist, però al mateix temps molt il·lusionat. És un encontre d’emocions difícil d’expressar. Estic massa acostumat al meu poble i a la meua gent, i sé que em costarà adaptar-me al nou entorn. Però açò segur que em fa valorar, encara més, la sort que he tingut durant tots aquests anys.

Barcelona, allà vaig.