Totalment Perduts…

Moltíssim s’ha escrit per la blogosfera sobre Lost, una sèrie que no ha deixat indiferent a ningú. No vaig a fer una anàlisi profunda de la sèrie, ja n’hi ha moltes escampades per la xarxa. Però si que volia comentar algunes cosetes.

Vaig començar a veure la sèrie fa relativament poc, per Nadal. I em vaig “beure” les dues primeres temporades sense parar-me gens. Després, ja he anat més fent parons i tornant a enganxar-me, però de manera prou constant. Això, evidentment, gràcies a la xarxa. Si d’alguna cosa pot presumir Lost és l’expectació que ha creat en Internet, amb una gran quantitat d’aficionats que han anat creant imatges, fons d’escriptori, recopilacions d’escenes, milers d’anàlisi als blogs, projectes de subtítols, etc.

En primer lloc, donar-li una nota “global” a la sèrie. Sincerament, crec que és de les millors sèries que he vist mai, junt amb Porca Misèria i Friends , tres gèneres totalment distints, a priori. I dic a priori perquè Lost ha acabat pareixent-se molt més a Porca Misèria del que pensava.

Al final, la sèrie tractava de persones, i res més. Persones que se sentien soles, perdudes. La illa, el monstre, els óssos polars, les estacions de Dharma, els viatges en el temps, els Altres, la Roca Negra, Jacob, l’electromagnetisme, el temple, la física quàntica, el backgammon, les bombes nuclears,… tot això no eren res més que accessoris. Tot era un mitjà per contar-nos la vida d’uns personatges que, com es diu en algun moment de la sèrie, van ser triats perquè estaven sols.

He de confessar que la meva primera sensació després de veure el capítol ahir va ser prou negativa. No entenia com havien pogut restringir la sèria a un aspecte quasi religiós, moral. Però vaig llegir una entrada al blog Piloto Automático, anomenada ¿Qué ha pasado en Lost?, i he de confessar que la perspectiva que tenia de tota la sèrie va canviar. De ser una sèrie de ciència-ficció, amb molts misteris, ha acabat parlant de sentiments, d’angoixes, de desitjos, d’amor, d’amistat, de solidaritat, de sacrifici.

I com per a deixar clar que és el final, l’última escena és pràcticament igual que la primera, però remarcant que és el final: Jack camina per la selva, passa pel costat d’una sabata penjada d’una canya, sabata que ja estava allí 3 anys abans, quan l’avió del vol Oceanic 815 es va estavellar contra l’illa; i l’última imatge de la sèrie és exactament la inversa a la primera: Jack, el personatge amb més pes al llarg de les 6 temporades, tanca els ulls i mor, això si, en pau.

I, com en tota sèrie o pel·lícula, la música és important. i en Lost no ho és menys. Així que, per acabar, una xicoteta mostra de la música que ens ha fet emocionar-nos durant 6 temporades.