O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.
O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.
No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.
Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.
Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.
I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.
Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.
I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.
Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Deurien basar les despeses en les necessitats dels ciutadans, i buscar la fórmula per deixar de dependre dels bancs i del mercat.
Obama ha de dir que és una qüestió de matemàtiques perquè és el que la gent vol sentir i que no el qualifiquen com a socialista o radical, però realment és una lluita de classes com ho ha estat sempre.
Dependre dels mercats no és roïn si és per demanar-los diners per portar a terme un projecte que puga ser útil per a la societat o la seua posada en marxa genere beneficis que paguen per ell soles el prèstec. El problema és que eixos diners s'han demanat i utilitzat durant molts anys per a coses inútils. Sembla que en qüestió d'armament hi ha un prèstec increïble que el Ministeri de Defensa no sap com pagar. Al Plan E molts ajuntaments van demanar diners per a coses innecessàries com renovar voreres que estaven en perfecte estat i haurien d'haver servit per intentar canviar el model productiu.
Personalment veig els pròxims anys negríssims i no sé com acabarà tot això.
Tens raó, Xavi, tens tota la raó. Hi estic totalment d'acord amb tu, però també amb Joanba, al capdavall sí és una lluita de classes.