Segona excursió a Bernia: el Forat…

Diumenge passat, 30 de novembre, era la data escollida per la Regidoria de Normalització Lingüística per la segona visita a Bèrnia d’aquesta edició. En principi, la idea era anar al Fort de Bèrnia, però com que el guia (Baptiste Banyuls) és biòleg, i va considerar més interessant la flora que hi ha de camí al Forat, els organitzadors van decidir canviar-la.

I com que ja portàvem tres setmanetes amb excessos de festa, vam decidir fer cap de setmana natural. Així, la idea era que la gent jove de la banda passarem un dia de senderisme, sense cassalla, i gaudint del paisatge. Però uns no podien perquè es quedaven a la capital estudiant, altres tenien examen de l’institut, molts passaven de caminar… total, que ens vam plantar allí Robert, Marto, Sílvia, Noelia i jo.

A les 9 del matí ja estàvem a l’asil, des d’on eixia l’autobús (encara que nosaltres pujàvem amb cotxe per a poder quedar-nos després a dinar a la caseta de Sílvia a Pinos). En un tres i no res ja estàvem dalt de Bèrnia (com es nota que el peugeotet de Sílvia es coneix la carretera…) i només ens quedava esperar a que començara la ruta. Això si, gelats com a mones.

Només arribar a la Font, Baptiste va explicar un poc el procés de formació de la serra, i algunes de les característiques principals de la flora que hi ha en ella. I a partir d’ahi vam començar a pujar cap al Forat. Un parell de paradetes per explicar coses de plantes endèmiques, i al passar a l’altra vessant de la serra, vam esmorzar. La vista durant l’esmorzar era espectacular, es podia veure tota la Marina Baixa (i part de l’estranger). Fins i tot es veia la Serra d’Aitana nevada!

Abans de tornar cap avall, Baptiste ens va explicar algunes cosetes més, i després de fer-nos moltes fotos, vam començar el camí de baixada. L’oratge va començar a empitjorar (fins eixe moment feia prou fred, però gens de vent, per la qual cosa es suportava bé). Van començar a caure gotes, i de sobte ens adonarem que eren xicotetes volves de neu!!! Tot i això, no feia prou de fred per a que la neu collara, i només tocar terra es desfeia.

A mesura que perdíem altura, les precipitacions tornaren a ser en forma de pluja, i cada vegada més intensa, de manera que arribarem a la font prou humits.

L’excursió s’acabà en arribar al bar, però a nosaltres encara ens quedava el super-dinar que haviem preparat. Vam baixar a la caseta de Sílvia i, després d’un parell de partides a la Wii mentre es feien les brases i esperàvem a que pujaren Belén amb Joana i Amagoia (dues amigues de la carrera), vam començar a dinar: carxofes i ceba amb anxoves torrades, carn a la brasa, esclata-sangs amb allet, i de postre una copa de xocolate. I com no, un burret en acabar el dinar no podia faltar!

El dia va acabar a les sis de la vesprada: calia baixar al poble, preparar la maleta i començar el camí cap a la rutina setmanal a Sant Vicent. Això si, després d’un diumenge especial.

Xicons, quan repetim?