Dissabte passat vaig viure un dels moments més bonics i emocionants que he viscut mai tocant amb la banda. I això que enguany ha sigut un any “carregat” al respecte, amb un concert de Santa Cecília a Benissa simplement BRUTAL, o una entrada de Moros per Barcelona que em va deixar sense paraules.
Després de l’entrada de Moros i Cristians de març, va quedar clar que hi havia músics valencians de sobra a Barcelona per montar una bona banda. I gràcies a la faena impagable de la “directiva”, amb el president Dani al capdavant, i sota la batuta del genial Vicent Pérez i Esteban “Coleto” (compositor de, per exemple, Aligeabà-Spyros), la SMPVB “la Valenciana” hem fet ja tres concerts: El primer, un concert de música festera en el context de la setmana cultural valenciana (en el que no vaig poder tocar). El segon, el dia de 30 d’octubre a Besalú, en un format una miqueta raro: passacarrer primer, i certamen de poesia i concert de música festera valenciana després, combinació exòtica a més no poder (amb un post-concert memorable al poliesportiu de Besalú).
I finalment, dissabte passat, el “Botifarra a Banda” amb Pep Gimeno “el Botifarra”.
Durant les setmanes prèvies als assajos ja es respirava un ambient i una gana “de valenciania” (Coleto dixit) de por. Era música que, poc o molt, tots coneixíem, amb melodies que ens portaven records de la infància al poble, dels nostres uelos,… I la “promo” que van fer la gent de TV3 no va fer sinó augmentar encara més les expectatives que teniem de cara al concert.
La semana del concert, amb la Casa València a plena per als assajos, ja es notaven els nervis. I el mateix dissabte després de dinar, mentre feiem les proves de so i l’assaig amb Pep, van ser increïbles. Però res comparat al concert.
Més de dues hores de concert, amb la pell de gallina cada vegada que tocàvem, o rient de les historietes amb que el Botifarra anava omplint els buits entre cançó i cançó. Personalment, el Cant de batre, amb l’Ahmed Touzani donant-li el toc moro a les melodies, em va fer imaginar-me la història que m’ha contat tantes vegades ma mare de ma uelo Joan, cantant unes cançons incomprensibles al mig de l’era de la caseta mentre l’haca anava pegant voltes per a batre els cereals. Però també altres cançons, com el Dotze i u de Canals, la Tarara, o la coneguda per tots Malaguenya de Barxeta (que un altre dia ho parlarem, però hauriem de declarar-la Himne nacional del País Valencià) ens van emocionar moltíssim, tant als que estàvem dalt com als de baix de l’escenari.
I com algú (crec que Pau Benavent) va dir en acabar el concert, si el Botifarra no existira, s’hauria d’inventar.
Ací vos deixe un parell de vídeos de collita pròpia (bé, de Rosa 🙂 ). Espere que vos agraden!
0 comentaris a «Botifarra a Banda a Barcelona…»