Tres anys a Vistaprint… i a Barcelona

Pareix que fóra l’altre dia quan vaig dir que me’n venia cap a Barcelona, a treballar a Vistaprint, i just avui fa tres mesos anys que vaig començar a treballar a 500 km de Benissa, el meu poble.

Pràcticament de la mateixa manera que vaig començar una entrada fa 2 anys i 9 mesos comence aquesta. La única diferència, que en lloc de tres mesos fa tres anys (i deu dies). Però la veritat és que, a grans trets, no han canviat tant les coses des d’aquell article.

És evident que tres anys donen per a molt, i que durant aquests 36 mesos han passat moltes petites coses que han fet que cada setmana, cada mes, fóra una miqueta distint a l’anterior.

La primera, el setembre de 2013, Noelia se’n va vindre també a Barcelona. Ha sigut el canvi més important durant tot aquest temps, i també el millor ?.

També he(m) tingut moltes visites: els meus pares, Belén, Héctor i Montse, Isma, la mare i germana de Noelia, els seus tios… I altres visites que encara estan pendents. O siga que per la banda social anem més que bé.

Amics que estaven vivint ací a Barcelona quan jo vaig arribar han marxat en diferents moments (Ximet, cap a Benissa, Pau cap a Montpeller – tot i que tornarà aviat). Però altres, com Joanje, han vingut després que jo vinguera.

També he viscut les tres grans diades que han hagut fins ara: 2012 (amb el col·lapse del Passeig de Gràcia i Via Laietana), 2013 (la gran Via que creuava de punta a punta el país) i 2014 (amb la V, per la Gran Via i la Diagonal, unint-se a Glòries), i m’han fet veure, amb una perspectiva molt diferent a la que haguera tingut des de Benissa, el procés polític que està vivint Catalunya.

D’altra banda, a la feina, hi han hagut molts canvis. De fet, una broma que fem és: quan toca la nova reorganització de l’empresa? La majoria dels canvis han sigut a millor (promocions, canvis en els processos) i, sobre tot, molt d’aprenentatge: he aprés moltíssim en els darrers tres anys, en part gràcies a les coses en què he treballat i al background que la Universitat em va donar, però sobre tot gràcies a la gent amb qui he treballat. En aquestos tres anys, amb gent com l’Alejandro, l’Heriberto i, sobre tot, amb el Jordi, he aprés moltíssim d’enginyeria i arquitectura del programari: a dissenyar solucions que resolguen, d’una manera senzilla (o tan senzilla com siga possible), problemes que el nostre equip de màrqueting ens presenta. I amb altres com el Frank he aprés molt de la cultura empresarial americana, amb totes les seues coses bones i dolentes.

Però en tres anys, també n’hi ha hagut d’altres no tan bons, com és el cas d’alguns companys deixant l’empresa, tant per motius de retallades, tan de moda en l’actualitat, com aquells que han optat per provar coses noves i donar un gir a la seua carrera professional. Siga com siga, el fet és que són amics (i no només companys) als que ja no veus cada dia, i això sempre entristeix una mica.

L’altra part negativa és la pèrdua de contacte amb la família que, vulgues o no, és evident. Cada vegada que torne a Benissa veig als meus cosinets Carlos i, sobretot, a Júlia i a Vicent, enormes. Com creixen de ràpid! M’agradaria poder passar més temps amb ells i vore’ls més a sovint. I això es fa extensiu a la meua germana (no vaig poder anar a la inauguració de la seva clínica, després de tot el que l’havia emprenyat jo!), als meus pares, als meus cosins i tios i sobre tot a ma uelo. Tot i que baixem a Benissa cada mes, a vegades això és massa temps.

Tres anys que, com he dit, han donat per a molt. Però encara en queden uns quants anyets més per davant, i han de donar per a molt més.

Seguirem informant…