Camps, impresentable

És ben sabut per tots que la feina dels periodistes és cada vegada més difícil. Els principals partits de l’estat, PP i PSOE, poques vegades fan rodes de premsa de tota la vida (el periodista pregunta i el polític respon), i han passat a fer pseudo-rodes de premsa on, per exemple, no s’admeten preguntes dels periodistes, o directament envien els videos o declaracions per escrit ja editats als mitjans de comunicació.

Amb açò, qui perd, és la democràcia. Els ciutadans mereixem saber què fan els polítics perquè, entre d’altres coses, som els ciutadans qui paguem els sous dels polítics. I no diuen que qui paga mana? Doncs si jo pague (el salari dels regidors, alcaldes, diputats, consellers, ministres, presidents,…) vull saber què, per què, com, on i quan fan el que fan amb els meus diners. No crec que siga massa demanar, no?

Però, com he dit abans, la síndrome de he venido a hablar de mi libro, per la qual els polítics diuen que no és el moment de parlar de certes coses, o que ací estan per a parlar d’algunes altres, és cada vegada més comuna, i s’està convertint en una epidèmia, com podem veure en diversos exemples. Però quan penses que mai es pot arribar a més, sempre apareix algú que supera als demés (i, en aquest cas, també a ell mateix), i pareix que ens vulga fer passar a tots per subnormals.

En aquesta ocasió, el “Molt Honorable” President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, es trobava a Brussel·les amb una quantitat important de ministres, presidents regionals, consellers, empresaris,… reclamant a la UE la priorització del corredor mediterrani. I quan un periodista de Público li va preguntar per dues coses (el seu judici per suborn [cohecho en castellà, que sona més light] i la sortida d’Àlvarez Cascos del PP), en lloc de dir “no estem ací per parlar d’això” o qualsevol cosa a les que ens té acostumats, diu textualment “me parece muy interesante su pregunta” i després comença a parlar, durant 5 minuts, del corredor mediterrani. Com pot tindre la cara tan dura?

Actualitzat: També hi ha video, per si algú no s’ho creu