Entrades etiquetades ‘video’

“The postcard”, perquè tot el que fas importa

// febrer 2nd, 2015 // 1 comentari // Personal

Des que vaig començar a treballar a Vistaprint, ja fa més de dos anys i mig, he notat com les coses han anat canviant, i molt, a l’empresa. Tant de portes cap endins com de portes cap a fora.

Hem passat (o estem passant) de ser una empresa focalitzada en el preu, on l’important és que comprares (encara que només fóra una vegada, amb descomptes molt agressius) a una empresa que vol cuidar els seus clients, on el client estiga al centre.

Aquest canvi ha anat poc a poc, primer amb canvis totals als preus (s’han acabat els descomptes del 80% o els productes gratuïts, però amb unes despeses d’enviament molt elevades). A més, l’estiu passat vam fer un rebranding on la marca es modernitzava, apostant per la claredat i la transparència de preus a la web.

Però crec que el punt culminant d’aquest canvi es reflexa en el vídeo que encapçala aquesta entrada. Un exemple qualsevol de tanta gent que treballa cada dia per tirar endavant el seu negoci, i intenta millorar-lo dia a dia.

Espere que vos agrade!

Pepe Ribes, Estrella Damm i el València CF

// març 22nd, 2011 // No hi ha comentaris » // Televisió

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 
Tinc predilecció pels anuncis d’Estrella Damm. Tant el de “La feina ben feta” com el de “Les coses bones que tenim” em van semblar senzillament perfectes. Anuncis emotius, remarcant la part positiva del subjecte del vídeo (en aquest cas, del Barça el primer i de Catalunya el segon).

Però Estrella Damm no és (només) sinònim de futbol, i a Benissa ho sabem bé. El nostre Pepe Ribes junt amb l’Alex Pella estan competint a la Barcelona World Race de vela amb l’Estrella Damm, vaixell patrocinat per la marca de cervesa. I és de sobres conegut que Pepe és un gran aficionat del València CF.

I clar, si s’uneix Barcelona World Race, Pepe Ribes, Estrella Damm i València CF i es barreja bé, només pot eixir un anunci als que ens té acostumats l’empresa cervesera. Un anunci on es parla de la família (Sandra, Pepe junior i Pepe pare – Pepe noranta-cinc, pare del nostre regatista – ), així com de sensacions agradables com la sobretaula després de la millor paella del món, la de casa, o la visita a Mestalla junt amb els amics de tota la vida.

 

Paula Sanchez de León, Consellera Portaveu

// març 5th, 2011 // No hi ha comentaris » // Llengua, Política

“Yo entende el valencià, lo parlo un poquet, pero la llengua d’expressió habitual és el castella, mi llengua d’expressió habitual es el castellà. Per cert, una de las dos llenguas oficials en la Comunitat Valenciana”.

Si, amb faltes (moltes).

Però el més trist és que aquesta senyora és la Consellera Portaveu del Consell, el govern autonòmic valencià. Va nàixer a València l’any 1965, ciutat on va estudiar Dret a la Universitat de València i posteriorment es va doctorar i va exercir de docent. A més, des del 1996 ostenta alts càrrecs a la Generalitat .

I dic jo: a una valenciana, llicenciada, doctora i professora a una universitat valenciana, consellera portaveu del govern valencià… no li cau la cara de vergonya al parlar així? Ara és quan vindran dient que “nosaltros defendem lo valencia”.

Que trist…

Nou vídeo d’Estrella Damm: les coses bones que tenim

// febrer 1st, 2011 // 3 comentaris » // Miniposts, Personal

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Una de religions i les seves relacions en conflictes geopolítics:

La historia más absurda jamás contada, per Bernardo Gutiérrez.
Una de religions i les seves relacions en conflictes geopolítics:

La historia más absurda jamás contada, per Bernardo Gutiérrez.
Alguna vegada alguna empresa valenciana farà un anunci que, com aquest, diga tan desacomplexadament les coses bones que tenim al País Valencià?

Dancing

// agost 20th, 2008 // 2 comentaris » // Curiositats

Molts de vosaltres ja ho haureu vist, però la veritat és que resulta complicat veure aquest video sense somriure. I això no és sinó una mostra de què totes les persones som iguals.

Es tracta d’un video d’un tal Matt, un tio que se li va acudir pegar la volta al món, i gravar-se mentre ballava. Al final, una empresa li ha pagat i tot per a que ho faça.

Vist a Astronomy picture of the day