Entrades etiquetades ‘valència’

Alcaldes sense dignitat

// març 15th, 2011 // No hi ha comentaris » // Llengua, Política

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay

 
Un article interessant de Jesús Puig al Levante.

22/03/2011 – Levante-EMV

Censurar

Censurar és el verb de moda a casa nostra que el PP indígena conjuga en passat i en present; i si no hi posem remei, en futur també. Censuren els termes «català» i «País Valencià» als llibres de text, censuren les fotografies del MuVIM, censuren l’educació sexual en ESO, censuren TV3, censuren explicar quant ha cobrat Calatrava, i censuren fins i tot la presència del candidat de Compromís a alcalde de València, Joan Ribó, al sopar institucional la nit de la plantada.

I com que la dita diu que si no vols caldo te n’hauràs de prendre dues tasses, la segona ració en falles la serveix la misteriosa desaparició d’un cartell a la falla Convent Jerusalem; on, sota un Rajoy convertit en au, figurava la llegenda: «Ocell de mal averany, especialitzat en cataclismes, desastres, etc… que culpa de tot els altres, deixa el seu excrement i desapareix». Direu que és una anècdota —la desaparició del rètol, dic— però il·lustra un fet ben substantiu: que el verb (censurar) s’ha fet carn i habita en cada racó de la nostra geografia. Tan obscena és la voluntat d’amagar la realitat a fi de perllongar-se en el poder, que ni respecten l’esperit crític i sarcàstic sense censura que constitueix l’essència de les falles des de la reinstauració de la democràcia. Sí, sí, ja sé que no estem en dictadura, però això no lleva que la mordassa perdure, i cada cop de forma menys subtil. I d´ací, vetar, reprendre, limitar, restringir i controlar: sinònims de «censurar», verb que evoca un substantiu d’infausta memòria: censura.

I així van, censurant: gerundi rotund que ha adquirit caràcter d’epidèmia. I la cosa pot empitjorar, tot i que algun lector ha creuat els dits dissimuladament. Sí, vostè, amic, el del pul·lòver gris estil Evo Morales, que l’he vist. En fi, que per si n’eren pocs —els casos denunciats— aviat parirà la iaia. I no ho dic com a resultat de cap anàlisi polític. Se’n dedueix de la profunda naturalesa antidemocràtica del PP que patim. Com a la faula de l’escorpí, no poden evitar-ho: és el seu caràcter.

Jesús Puig

Aquest article el vaig publicar originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Article publicat originalment a Infobenissa el dia 28 de febrer de 2011
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Article publicat originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Article publicat originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

Escola Valenciana…

// juny 11th, 2009 // 2 comentaris » // Llengua, Política

[lifestream]
Brutal descripció de com serà Internet d’ací 10 anys, segons José A. Pérez.
Fa uns quants dies vaig ser testimoni d’una conversa entre AB i HR a través de Twitter que em va fer molta gràcia. Lo millor de tot, la última resposta d’HR 😀

AB: m’han venut una xocolatina caducada 🙁

HR: pero te las has llegado a comer? pq si no ves y cambiala

AB: lo he visto cuando me habia comido la mitad….

HR: como lo q no mata engorda, mañana te pesas y sales de duda de si te va a sentar bien

Eleccions europees 2009

Eleccions europees 2009

S’han fet ja un fum d’anàlisi post-electorals per la xarxa, per a tots els gustos, i no volia fer-ne un altre. Tampoc volia aprofundir en les irregularitats que sembla s’han produït en els recomptes. Però tampoc volia quedar-me sense fer cap comentari.

En primer lloc, dona tota la sensació que tot el peix estava venut abans de les eleccions. Les enquestes que van fer alguns mitjans de comunicació el diumenge anterior a les eleccions clavaven el resultat: guanyava el PP al PSOE per poc, CiU+PNB+CC+Bloc mantenien 2 diputats, IU mantenia 2 diputats, i ERC+BNG+Aralar+EA i UPyD es quedaven amb un diputat per a cada llista. Però tot això a nivell estatal.

Ara, a nivell autonòmic, el resultat ha sigut realment decebedor.

Primer centrant-nos en els partits minoritaris: Tenint en compte que en aquestes eleccions això del “vot útil” no compta tant (al haver-hi només una circunscripció), el fet de que els vots a Bloc+ERC no hagen arribat a un 1,5%, quan els de UPyD han fet més d’un 2% realment m’assusta.

Resulta que el partit nacionalista[1] que més vots ha tret, deixant de banda els dos grans nacionalistes espanyols PP i PSOE  (els d’EU crec que no es posen d’acord en si són nacionalistes valencians, espanyols, internacionalistes,…) és un partit que no té programa electoral tret de la bandera espanyola. Es defineixen com a progressistes, però el perfil dels seus votants sembla més de dretes que els que voten al PP. Com pot ser que un partit que és una única persona (li lleves a Rosa Díez i el partit desapareix), i que damunt ha sigut ignorat per les televisions públiques en la campanya (les Juntes Electorals reparteixen el temps proporcionalment entre els partits que tragueren representació en les últimes eleccions) haja tret quasi el doble de vots que el Bloc (amb 300 regidors al País Valencià) i que ERC (amb una forta inversió en campanya) junts?

És evident que alguna cosa està fallant al nostre sistema. I si els que ens sentim valencians (i em dona igual si és valencians/espanyols, valencians/catalans o valencians només) no fem res per evitar-ho, a les pròximes autonòmiques em veig a la Rosa Díez sent la que trenca el bipartidisme a les Corts.

I respecte al resultat dels grans partits, és cert això que diu Fabra, de què a la gent no li preocupa si ell o Camps són culpables. Resulta clar que les campanyes a la contra (com les basades en la por que fa últimament el PSOE, o aquell famós AdéuPP del BlocJove) no aprofiten per a res. La majoria de la gent veu el que veu, i si el teu partit – Alarte, va per tu – no fa absolutament res com a oposició, com van a votar-te? Que els altres fan coses malament? Cert. Ara, tu no fas les coses ni malament. I per això eixos 15% d’avantatge, respecte al 7% de les anteriors eleccions europees.

Queden dos anys per a les properes eleccions municipals i autonòmiques (si no se’n convoquen anticipades ara que el nostre estatutet ho permet). O tots els partits es posen les piles fent política en positiu, presentant propostes, mobilitzant al seu electorat o passarà el que està cantat: nova majoria més absoluta encara del PP.

I per acabar, em quede amb una frase de Vicent Sanchis a l’Avui, parlant de Camps:

Si amb quatre vestits ha fet rècord, que li regalen un xalet i ja no cal fer eleccions!

[1]: Encara que ells es declaren no-nacionalistes, un partit la campanya del qual es basa en lo que nos une, imatges d’un DNI, manifiestos por la supremacía del castellano i coses per l’estil, seria una broma de mal gust no considerar-los nacionalistes espanyols.

Escola Valenciana

Escola Valenciana

Feia temps que tenia pendent escriure una entrada sobre Escola Valenciana, el valencià a l’educació i totes estes coses, i aquestos dies he llegit un parell de notícies que m’han fet decidir-me.

La primera, la que parla de l’educació infantil i primària. Segons càlculs d’Escola Valenciana, més d’un 55% dels alumnes que estan en aquestos cicles estudiarien en valencià, però la Conselleria només oferta un 43% dels centres educatius oferten places dins dels plans educatius en valencià. Però no només això, sinó que tampoc no s’ofereixen totes les places demanades en aquestos centres (hi ha molts centres on, directament, no hi ha cap plaça). Per tant, són moltíssims els alumnes que no poden estudiar en valencià encara que vulguen.

La segona és encara molt més trista, parla de la secundària, el batxillerat i els cicles formatius. Dels 300.000 alumnes d’aquestes etapes educatives, menys de 60.000 poden estudiar en valencià. Tenint en compte que a infantil i primària són molts més els alumnes que estudien en valencià (al voltant de 130.000) ja no passa que no poden estudiar en valencià tots els que voldrien, sinó que ni tan sols poden estudiar en valencià aquells que ja ho feien en cicles anteriors.

Això si, bé que se’ls ompli als polítics la boca de dir que potencien el valencià, que si plans multilingües i mesures estrella per l’estil (cal recordar que a les escoles on s’instaurarà el pla trilingüe – pla realment en anglés – s’ha eliminat la línia en valencià?).

I de la universitat no cal ni parlar-ne. A les comarques del sud és acollonant – no sé com estarà a València i Castelló -. No sé exactament les dades, però crec recordar que al voltant del 10% dels alumnes de la UA afirmaven a la matrícula que volien estudiar en valencià, però l’oferta només arriba a un 3%.

Jo he estudiat sempre (sempre que he pogut, clar) en valencià. Vaig fer l’EGB amb la línia en valencià. Vaig ser de la generació que vam encetar la línia en valencià (PEV) al meu institut, i la majoria d’assignatures eren, per tant, en valencià. I estic convençut que quan vaig acabar COU no tenia un nivell de castellà més baix que els companys que no anaven a línia (els de línia erem els raros). Ara, tenia un nivell mooooooolt més alt en valencià. I no només això, sino que vaig aprofitar per a estudiar francés com a 2n idioma estranger (i em va resultar més fàcil que als companys de no-línia). És a dir, vaig eixir parlant/llegint/escrivint bé dues llengües (valencià i castellà), i defensant-me en anglés i francés, mentre que altres només sabien castellà (ni tan sols es defensaben bé en anglés).

Totes les notícies que he llegit al respecte (sobretot de Catalunya) demostren que els programes d’immersió lingüística funcionen, que donar (i rebre) classe en la llengua minoritzada (perquè la nostra és una llengua minoritzada) afavoreix moltíssim l’aprenentatge d’aquesta llengua, sense oblidar les altres.

O siga que, per favor, matriculeu-se (o matriculeu) en valencià. Demaneu places en valencià. Participeu en cursos/activitats de valencià (jo tinc pendent el voluntariat). Perquè, tal i com diu l’eslògan de les trobades d’enguany, el valencià és teu.

El valencià és nostre.

Barbaritats valencianes…

// setembre 11th, 2008 // No hi ha comentaris » // Llengua, Miniposts

Si alguna vegada acabem destruint el món, l’última veu en sentir-se probablement siga la d’un expert dient que «això no pot passar»

Peter Ustinov

Vist a Microsiervos
Barbaritats valencianes, a Canviem la realitat, de Sergi.

Vist a Eu!, a Vent d Cabylia, de Vicent Baydal

Només socis…
... té bona pinta.

// abril 21st, 2008 // 2 comentaris » // Lectura, Llengua

Els ordenadors no resolen problemes, executen solucions.

Laurent Gasser

Dijous passat vaig anar al concert que va fer Feliu Ventura a la Universitat d’Alacant.

El concert estava organitzat pel SEPC, en un cicle on Feliu, juntament amb el grup Naia, han recorregut les principals universitats del País (Blai ja va parlar del que van fer a la Universitat de València).

Concert de Feliu Ventura a la UA

Vam anar Héctor i jo, i allí ens vam trobar amb amics com Pau, Miquel “el Roig” (que era dels organitzadors), i David (dolçainer de Mugroman).

Com no podia ser d’altra manera, vam arribar tard (que voleu, Héctor i jo junts…) i no vam veure el concert de Naia. Va ser una llàstima, perquè tenia ganes de veure’ls. Però si que vam arribar per veure el principi (i tot el que va seguir) del concert de Feliu.

L’havia vist ja dues vegades: a Benissa junt amb Llach en la gira Que no s’apague la llum i també ací a Benissa el dia de la inauguració del Casal Cultural – ACPV. El primer dia, amb tota l’orquestra de Llach, i la segona vegada només amb el seu amic Borja Penalba a la guitarra.

Dijous era més de l’estil del segon concert, encara que havien incorporat una nova guitarra (elèctrica i acústica, segons la cançó). Però em va agradar molt més. L’ambient del concert era molt bo, es sentia una d’eixes sensacions que només se senten en moments especials, en concerts especials.

Va ser curtet (almenys m’ho va semblar), però molt bo. Cada vegada m’agrada més Feliu Ventura. I és una llàstima que la merda de classe política que tenim (tots, no se’n salva ni un) al nostre país no facen més coses per promocionar la nostra música, la música dels nostres cantants.

I per acabar, un trosset de vídeo que vaig gravar al concert. Però abans, una frase que va dir Feliu, amb molta ironia, i que em va fer molta gràcia.

La mar és molt important per a nosaltres [els valencians]. Però el vent encara és més important. Perquè, sense vent,… … no hi ha copa amèrica.

I ara el vídeo.

seguirem informant…
Òscar em va recordar un poema de Vicent Andrés Estellés que va recitar Feliu Ventura durant el concert.

El poema en qüestió m’agrada, sobre tot perquè expressa d’una manera genial una cosa tan quotidiana com menjar-se una pebrera torrada.

Escriure bé és una cosa que sempre m’hauria agradat saber. És un dels motius que em fan escriure en aquest bloc, intentar millorar poc a poc la meua forma d’escriure.

Però si sóc sincer, mai havia llegit res d’Estellés, considerat com un dels millors poetes valencians del segle XX. I crec que açò s’haurà de canviar, si més no perquè llegir dels grans sempre és bo.

Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

M’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la costra socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en un oli que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.

De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Per cert, el poema el vaig trobar a un blog que no coneixia, i que sembla que està mort (o almenys en coma: no actualitzat des de 2006): De calories i plaer.

Qui vol dir alguna cosa i no sap com expressar-la amb claredat (parlem del fet de parlar, no d’escriure), serà com si no diguera res, i qui parla de manera confusa, potser és que no té clar què vol dir.

Joan Francesc Mira
Per als que no sabeu que són els fils de subscripció (feed, RSS, …), Benjamí fa una bona explicació en aquesta entrada.

Durant molt de temps vaig utilitzar Bloglines com a plataforma des d’on llegir els blogs que tenia sindicats (després d’un suggeriment de Joanba). Al principi, tot era un afegir blogs nous, com si d’una competició es tractara.

Però, com era previsible, la quantitat de feeds va començar pujar com l’espuma, i vaig optar per, de tant en tant, anar esborrant-ne algun (normalment per a sentir-me millor després d’haver-ne afegit uns quants). L’etapa Bloglines va acabar amb 124 blogs sindicats.

Més tard vaig passar a utilitzar el Google Reader (després d’haver-ho intentat prèviament sense èxit) i la mecànica era la mateixa: de tant en tant afegia algun blog nou i molt de tant en tant n’esborrava algun.

Açò generava un lent però constant augment de les subscripcions, fins que la cosa em va resultar ja alarmant. No recorde ara la quantitat, però segur que superava de llarg els 150.

En eixe moment arriba la primera fase de neteja: gràcies a les estadístiques que proporciona el Google Reader, vaig ser capaç d’esborrar un bon grapat de blogs que rarament s’actualitzaven, i també un altre grapat dels quals gairebé mai llegia res del que deien.

En esta primera neteja, que es va fer en diverses fases, la quantitat de blogs sindicats va tornar a baixar, però el descens es va veure compensat ben prompte amb noves incorporacions que, per contra, si que s’actualitzaven sovint. Com es sol dir, era fugir del foc per caure a les brases. Tenia menys blogs, sí, però amb un total de més apunts interessants.

I és eixa paraula la realment important: interessants. Interessants per què? Per què un dia, el mateix autor, va escriure alguna cosa que valia la pena? Per què així sóc el primer en enterar-me de les funcionalitats que tindrà el proper Google el-que-siga Beta? Per què estaré al dia de tot el que passa per la blogosfera? I tot això és realment interessant?

La resposta: per a mi, NO.

I va començar l’operació “Neteja del Google Reader 2.0”. En aquesta ocasió, els motius per esborrar eren distints. Millor dit, era només un.

Per què / Per a què collons vull jo saber el que diu XXX ?

Si era capaç de trobar una resposta immediata (encara que valia una resposta xorra, com “perquè si!”) a “la pregunta”, el blog continuava sindicat.

D’aquesta manera he aconseguit baixar a 68 els blogs sindicats, dels quals almenys 20 me’ls cepillaré (com Guerra l’estatut català) en la Neteja 2.1.

El millor de tot? Que poc a poc, tal i com vaig fer amb el correu, menys quantitat de coses = més, millor i més facil organització. Una cosa que a mi em fa molta falta.

Una cosa és claríssima: ací només podem ser llevant mirats des de la meseta, en perspectiva purament peninsular, continental. Mirats des de la mar, des de qualsevol punt del Mediterrani, som més ponent que ningú.

Joan Francesc Mira

M’han passat l’enllaç a un video del youtube, que m’ha deixat al·lucinat. Es tracta d’un vídeo que ha fet una xica de Benissa, Patri Ortolà (que, per cert, no sé qui és), que presenta de la següent manera:

al meu poble diuen que “a qui no té faena deu li’n dóna”… el cas és que jo si que tinc feina, però… ací va, després de dues setmanes d’haver-lo fet m’he decidit.

I ací va el vídeo en qüestió. Mereix ser tafanejat, “meneame”nat, i fins i tot, “digg”at. 😀

[youtube]http://youtube.com/watch?v=RvLCNauxQRw[/youtube]

Comentar el codi és com netejar el bany; ningú vol fer-ho, però el resultat sempre és una experiència més agradable per a un mateixa i per als seus convidats.

Ryan Campbell

La setmana passada va vindre a la Universitat Ferran Torrent a presentar el seu últim llibre, Només socis. En el llibre, reapareixen un bon grapat de personatges de novel·les anteriors: de la trilogia política valenciana (Lloris, el president del València), de la novel·la negra (Butxana), els de gràcies per la propina (els germans Josep i Ferran Torres)…

La veritat és que és un llibre que pinta molt bé. Si vos interessa, hi ha una entrevista que li fan els de Vilaweb, molt bona. També un vídeo on comença a llegir la novel·la.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=LxRNxMai0X8[/youtube]

El Ferran Torrent és un dels escriptors que més m’agraden: em vaig llegir Societat Límitada i Espècies protegides en un no-res, i la d’Un negre amb un saxo també és boníssima.

I com que m’agrada, vull tindre la bibliografía prou completa d’ell. I a mesura que vaja llegint (o rellegint) els llibres, faré una entrada de cadascun d’ells. De moment, vaig marcant els que tinc, he llegit però no tinc i els que ni tinc ni he llegit.

  • No emprenyeu el comissari, 1984
  • Penja els guants, Butxana, 1985
  • Un negre amb un saxo, 1987
  • Cavall i Rei, 1989
  • L’any de l’embotit, 1992
  • Gràcies per la propina, 1994
  • La mirada del tafur, 1997
  • Semental, estimat Butxana, 1997
  • L’illa de l’holandés, 1999
  • Cambres d’acer inoxidable, 2000
  • Societat limitada, 2002
  • Espècies protegides, 2004
  • La vida en l’abisme, 2004
  • Judici final, 2006
  • Només socis, 2008

Sobra dir que si algú vol fer-me un regal, i decideix comprar-me algun llibre dels que estan marcats en roig o blau, li estaré molt agraït 😉