Entrades etiquetades ‘Universitat’

L’hora de les decisions…

// març 26th, 2012 // 10 comentaris » // Personal, Universitat

Ha arribat l’hora de decidir. Possiblement aquesta haja sigut, fins ara, la decissió més important de la meua vida. I l’he presa. En els propers dies deixaré la Universitat, coincidint amb les últimes setmanes del Projecte IMPACT, per a fer un canvi radical a la meva vida.

Departament de Llenguatges i Sistemes InformàticsL’agost de 2007 vaig començar la meva relació “laboral” amb la Universitat (tot i que l’any anterior ja havia fet amb el primer curs del doctorat), primer al Taller Digital, després com a becari d’adjudicació directa al DLSI, i després com a tècnic superior als projectes SCABD (espanyol) i IMPACT (europeu), també al DLSI. A més, durant aquest temps, també he obtingut el DEA.

IMPACT

Aquest últim projecte, IMPACT, és el que més satisfacció m’ha donat. En primer lloc perquè he treballat al costat de gent meravellosa. El meu cap, Rafa Carrasco, una persona increïble que sempre pensa les coses d’una manera que a tu mai et vindria al cap. Al seu costat he aprés moltíssim (va dirigir també la meva tesina), i sé que no podré agrair-li mai prou els consells que m’ha donat al llarg d’aquests mesos (ja anys!) ací al departament. També Isabel Martínez, la meua companya. Directora de l’equip lingüístic IMPACT a la UA (veritat??? :D), ha estat treballant des del principi en el projecte, i ha sigut ella la “culpable” dels bons resultats que hem aconseguit, anotant una gran quantitat de text per crear un lèxic del castellà dels segles XVI i XVII que s’alliberarà pròximament.

El projecte també m’ha dut a visitar ciutats europees com Munich (All-Staff Meeting, abril 2011), Madrid (BNE Demo Day, octubre 2011), Londres (IMPACT Final Conference, octubre 2011), la Haia (reunions a la KB, novembre 2011) i Obergurgl/Innsbruck (desembre 2011), i conèixer moltíssima gent interessant d’arreu d’Europa.

Deixar la Universitat també significarà deixar de compartir el dia a dia amb altres persones que en els últims anys han format part del dia a dia del meu treball: Luca (que vaja bé allà on estigues!), Francis Tyers (a Internet, el trobareu per tot arreu), … i, sobre tot, Víctor i Miquel.

Transducens

Víctor, Miquel i jo vam començar a treballar al departament pràcticament al mateix temps. Hem compartit tres anys llargs d’esmorzars al Don Jamón, de cafés a la Nespresso, de dinars a la “biblioteca d’investigació”, d’enllaços passats pel xat, tweets, odie els dilluns, virus després de caps de setmana, sopars d’empresa, converses metafísiques de ciència i de política, algun que altre viatget, i un llarguíssim etcètera basat en, sobre tot, frikades. Xicons, vos trobaré a faltar moltíssim. Segur que vos va tot bé i llegiu les vostres tesis en pocs mesos.

I no puc oblidar a Juan Antonio, Felipe i Mikel. Els profes, junt a Rafa, del grup Transducens. Ha estat tot un plaer compartir reunions amb vosaltres. M’heu donat una lliçó fonamental en la vida: estima allò que fas. Vosaltres ho feu, i es nota: Sou uns apassionats de la traducció automàtica, i realment treballeu per aconseguir que les màquines ens ajuden amb la barbaritat d’informació en diverses llengües que hi ha escampada pel món. Records també Gema i Sergio, de Prompsit (empresa spin-off del grup d’investigació), que m’han ajudat sempre que m’ha fet falta.

Però no és només la feina el que deixaré a la Sant Vicent. També deixe un pis i una gent amb la que he viscut els últims anys. Héctor i Isma, amics, hem compartit molts dinars i sopars junts, moltes cerveses i partits de futbol. Sé que ens continuarem veient, l’amistat que hem fet segur que serà per a molts anys, però a partir d’ara les nostres trobades seran més escasses. Junt a ells, altres companys que han passat durant els anys: Andrés, Robert, Joan, Pablo… encantat d’haver-vos conegut, i haver viscut amb vosaltres.

I no només canvie de feina, i de lloc on viure entre setmana. La meua vida canvia totalment, anant-me’n a viure de manera permanent a Barcelona. No tornaré cada divendres a casa, veient Benissa al passar els túnels del Mascarat, a dinar amb els meus pares. Tampoc no podré dinar amb la meua germana i ma uelo tots els dissabtes la paella que prepara mon pare, amb el trosset de xocolate de rigor en acabar. També s’han acabat els assajos de banda cada divendres per la nit, les reunions de moros cada mes, les classes d’oboè i els assajos morrallers dels dissabtes. No voré tant a la família ni als amics (Robert, ja no em fa falta el cuarto :D). I, sobre tot, no voré (espere que per poc de temps) a Noelia cada cap de setmana. I açò últim em costarà molt.

Fa poc em van dir que era hora de passar totalment a la vida adulta. I crec que aquest canvi em permetrà fer-ho. Deixe moltes coses enrere, algunes temporalment, altres potser per sempre, però també se m’obrin moltes coses davant. Una nova ciutat, més gran i atractiva, nova gent, nova feina, nous reptes… Estic trist, però al mateix temps molt il·lusionat. És un encontre d’emocions difícil d’expressar. Estic massa acostumat al meu poble i a la meua gent, i sé que em costarà adaptar-me al nou entorn. Però açò segur que em fa valorar, encara més, la sort que he tingut durant tots aquests anys.

Barcelona, allà vaig.

I+D+i a fer la mà…

// octubre 1st, 2010 // 2 comentaris » // Personal, Política

En primer lloc voldria demanar disculpes, ja que no acostume a emprar aquest tipus de vocabulari al blog, i menys com a títol. Però es que ja està bé.

Fa molt de temps que estic molt cabrejat per pràcticament tot el que té a veure amb este “Estat de Dret” on vivim: la situació política autonòmica, amb un president imputat per nosequants delictes, i presidents de Diputacions que no es queden arrere, amb un model productiu que fa enveja (xe, ara farem un parell de centenars de xaletets i voràs com mos forrem), amb un sistema educatiu lamentable, amb saturació a les aules, poca preparació del professorat, escassos recursos i un index de fracàs escolar cada vegada més alt, amb les polítiques neo-liberals del govern de ZP que es pensa que facilitant l’acomiadament i allargant l’edat de jubilació els mercats s’alegraran i, per tant, la crisi s’acabarà…

Però una de les coses que possiblement faça de resum de tot açò, i que ens ajude a entendre sense cap mena de dubte perquè estem com estem (i perquè continuarem estant així, si no és que anem a pitjor) es pot llegir a un article del País, de l’especial Preparados que estan fent des de fa alguns dies. No he seguit tots els articles de l’especial que es venen publicant cada dia, però si que n’he llegit alguns, i la veritat és que vols recomane.

Però tornant on estàvem, l’article en qüestió el vaig descobrir gràcies a un retweet de Toni Hermoso, i explica perfectament el perquè de com estem. Igual li hauria d’haver posat així al títol d’aquesta entrada, però ara ja està. A continuació reproduisc l’article tal qual es troba a les pàgines del País:

El coste de las becas

España invirtió en mí casi diez millones de pesetas y ahora lo está aprovechando otro país

ANÓNIMO * (HISTORIAS DE LOS LECTORES) – Costa del Pacífico de EE UU – 29/09/2010

Estudié toda mi vida con becas. Eso, dicho así, parece una frase hecha, pero no. Estudié toda mi vida con becas, que significan -entre otras cosas- dinero de todos los contribuyentes. Con 14 años, el estado empezó a pagarme 14.000 pesetas anuales a modo de beca para materiales. Tengo 31 años, así que hablamos de 14.000 pesetas del año 1993. Desde los 17 me becaron con 32.000, con lo cual para cuando acabé el instituto el Estado había ingresado en mi cuenta 92.000 pesetas contantes y sonantes.

Entré en la Universidad y también tuve becas, nunca tuve que pagar ni una sola matrícula. A una media de, pongamos, 75.000 pesetas por curso, eso hacen 375.000. Además, recibí una beca escolar que, de media, eran unas 150.000 pesetas anuales: 750.000 en los cinco años. En quinto de carrera tuve, además, una beca de colaboración de mi Departamento. Se suponía que era para aprender investigar, pero lo único que me enseñaron fue a cargar carretillas de papel para la fotocopiadora, hacer funcionar la fotocopiadora y cambiar el tóner de la fotocopiadora. Me pagaron 23.000 pesetas al mes, diez meses. Total hasta aquí 1.447.000 pesetas. Unos 8700 euros.

Recibí cuatro becas diferentes para hacer el doctorado. La primera que acepté era de una fundación que me pagaba cuando le parecía oportuno, no me daba recibos del pago y, además, me metió en líos con Hacienda. En cualquier caso, seis meses a 600 euros, 3600 euros. Poco tiempo después recibí otra con patrones que me timaron en menos aspectos. No me contrataron, pero me hicieron firmar dedicación completa. Trabajé para ellos bajo la miserable forma de una beca: di clases, publiqué en revistas, hice estancias de investigación… pero días cotizados, cero. 800 euros al mes, 36 meses, 28.800 euros en total. A eso hay que sumar tres estancias de investigación en prestigiosos centros del extranjero, a digamos 1200 euros de subvención cada una. Esto ya parece el 1, 2, 3… 41.100 euros de todos los españoles. El último año, por fin, los becarios de investigación conseguimos que se nos hiciera un contrato. A la hora de firmarlo, te daban un papelito donde tenías que firmar que renunciabas a tu baja maternal, en caso de quedarte embarazada. Eso sí que son políticas de conciliación y lo demás cuentos. Nos daban, por primera vez, paga extra. Se la llevó Hacienda, pero la sumo igual. Doce meses, catorce pagas, a 1100 euros, 15400 euros, 56.500 en total.

Ahora viene la pirueta. Después de seis años trabajando para la Universidad, había cotizado un año. Cobré el paro y envié currículos. 630, mi madre lo recuerda bien. Durante mis dieciséis años en el mercado laboral español tuve los empleos más diversos además de la Universidad: guía turística para la tercera edad, traductora de manuales deportivos, profe particular, manufacturera -que no diseñadora- de bolsos y abalorios, dobladora de anuncios de radio… Que no se diga que no lo intenté en varios campos.

Lo intenté con todas mis fuerzas. Me agarré a la tierra de Asturias con pies y manos. Estuve un año en el paro, con una carrera, un máster, un doctorado, cuatro idiomas y dispuesta a trabajar de lo que saliese… pero no salió nada. En unos estaba demasiado formada, en otros no daba, literalmente, la talla -hasta para dependienta de tienda de ropa de adolescentes me presenté-, así que decidí emigrar. El camino fuera de Europa no es sencillo: veo a mis padres por Skype, mi presencia empieza a borrarse de los recuerdos de mis amigas -“¿todavía vivías aquí cuando pasó eso?”- y suplico a las alturas que el señor de inmigración no se quede con mi barra de turrón de Suchard y mis latas de bonito en aceite cuando vuelvo, siempre antes de Reyes, a incorporarme a mis clases en una estupenda Universidad de la soleadísima costa estadounidense del Pacífico. Lo más triste es que soy feliz aquí, a pesar de que veo la tristeza inmensa en los ojos de mis padres.

En resumen, España invirtió en mí, directamente, casi diez millones de pesetas, además de la formación universitaria, y ahora lo está aprovechando otro país: un lugar donde me siento un miembro útil y productivo de la sociedad. El problema más grande es que mi caso no es único. De mis quince compañeros del doctorado, solo dos están trabajando en España, en condiciones lamentables, eso sí, en la Universidad. Solo en nosotros, solo en nuestro pequeño rinconcito de la sala de becarios con sus palomas anidadas en una ventana, el Estado español tiró a la basura 130.000.000. Ciento treinta millones de pesetas que estábamos deseando revertir a la sociedad en aquello para lo que nos habíamos formado, pero no nos resulta posible. Trabajamos un tiempo gratis, mucho tiempo sin contrato, muchas más horas que una jornada estándar, sin sanidad, sin derecho a baja maternal, sin derecho a paro y, sobre todo, sin derecho a quejarnos. Porque éramos unos privilegiados, la creme de la creme de la intelectualidad que iba a llevar a España a cotas nunca antes conocidas. Y eso último es lo único cierto. Somos la generación que va a llevar a España a cotas nunca antes conocidas de desesperación, de frustración, de angustia, de parturientas añosas, de abuelos que van a tener que aprender chino o inglés para preguntarle a sus nietos -por skype- de qué color es la bici que piden a los Reyes Magos en casa de los abuelitos y que les va a llegar por correo.

* Este lector ha pedido expresamente que no facilitemos su nombre.

Inici de curs…
... allà anem!

// setembre 4th, 2008 // 5 comentaris » // Personal

Troba un treball que t’agrade, i no tornaràs a treballar ni un sol dia de la teva vida.

Confunci

Increíble, extret d’un apunt al bloc de Vicent Partal.

La gran guerra bretona (Bretanya 4)

Hi ha un monument a la plaça del poblet, amb un soldat abillat a la manera de la primera guerra mundial. M’hi acoste i quede corprés. Els quatre cantons del monument són plens amb els noms dels joves morts en la guerra fent fila amb l’exèrcit francès. Compte els noms d’una de les quatre plaques. En són trenta sis. Molts d’ells de germans, amb els mateixos cognoms. Trenta sis per quatre fan cent quaranta quatre morts en un poble que dubte molt que ara arribe a tindre tanta gent. I hi ha una altra dada encara més esfereidora: al peu del monument una altra placa recorda els morts de la segona guerra mundial i només en són deu.

Com s’explica tanta diferència? Senzill. Els francesos van usar els bretons com a munició de guerra. Els hi van enviar al front en una proporció descomunal respecte al nombre de joves francesos que hi anaven. En van morir 120.000 segons les dades oficials i això va deixar Bretanya morta, sense els seus joves. Per això quan va arribar la segona guerra simplement no en quedaven ja.

Aquella matança, per cert, va aniquilar els parlants joves del bretó, un cop del qual la llengua no s’ha recuperat.

Fortíssim.
Ja comença de nou el curs acadèmic.

Dilluns pel matí vaig tornar a Sant Vicent, per començar ja el curs a la Universitat. Curs en cursiva, perquè enguany no tindré cap classe, ni cap assignatura per fer: “només” està la tesina/tesi per fer. He de treballar dur, perquè vull entregar la tesina en desembre. Supose que podré arribar a temps, però només si em pose les piles.

Referent a les piles, crec que les he carregat prou. Durant l’estiu, no m’he matat que diguem. Un juliol light (després de moros, que voleu…) i un agost pràcticament inexistent en lo referent al treball d’investigació. També vaig fer el curset de Web 2.0 del que vaig parlar en apunts anteriors.

Referent a projectes web alternatius, Héctor i jo hem anat definint una miqueta el roadmap de la nostra primera aventura empresarial? No es tracta d’una idea brillant amb la que ens podrem jubilar d’ací a un parell d’anys, però pensem que alguna sopaeta de tant en tant si que ens pot pagar. Per això lo de empresarial en cursiva també: no és tracta d’una empresa (de moment), però si anara bé, perquè no? I lo millor de tot és el nom, però això ja vindrà més avant.

A més, també amb Héctor, he fet un viatget del 21 al 27 d’agost: hem visitat els Països Baixos: Utrecht, Amsterdam, Rotterdam, La Haia i Maastricht. Una ruta completa pel país, que ens va servir per descansar, veure món, i tornar a casa amb unes ganes d’un bon plat d’arròs i de pegar una “suà” tipica del mes d’agost… Queda pendent una crònica del viatge.

Musicalment, amb la banda, un parell de concerts (València i Senija), i entrades de moros a Poble Nou i a Oliva. Amb la Xaranga, hem anat a tocar a Calp, a la cavalcada de les festes patronals (subcontracte de l’Espardenya) i també hem tingut un parell de baixes: Judith i Núria ens deixen.

I finalment, matins a la mar i gelats a la plaça amb Maria Luisa, burrets fresquets amb Robert, Sílvia, i tota la resta de la tropa, sessions de cine al centre comercial d’Ondara,… en fi, estrès estival total i absolut.

Per a aquest nou curs, molts propòsits (com sempre), dels quals només es compliran uns quants (també com sempre), però el que és segur és que aprendrem moltes coses, i traurem experiències positives.

Anem allà!

Si pugueres tornar enrere, quina carrera estudiaries ara?

// juny 22nd, 2008 // 4 comentaris » // Personal, Universitat

Últimament sembla comú entre tots els companys de carrera comentar que, si fora ara, no estudiarien la mateixa carrera.

Jo moltes vegades he dit que si fora ara, començaria per estudiar l’Enginyeria Tècnica, i després ja faria el 2n cicle de la superior: pel mateix preu, tens dues carreres (i et conta com a tal a l’hora de presentar-te a algunes places, i fins i tot hi ha places només per a enginyers tècnics).

Quan estudiava el Batxillerat, no sabia quina carrera triaria; només sabia una cosa: m’agradaven les matemàtiques. Per contra, també sabia que no faria la Llicenciatura en Matemàtiques, ja que no volia ser professor. Això em desviava cap a les Enginyeries, i ja que “la informàtica és el futur“, aquesta va ser la carrera que vaig triar. Però igual haguera pogut triar Telecomunicacions, per exemple.

Ara, passats ja uns anys, i després d’haver treballat com a informàtic en diferents aspectes (servei tècnic a Connecta, programador al Taller Digital de la UA i profe de pràctiques a l’IES Josep Iborra mentre em treia el CAP), la docència no m’ha desagradat, i crec que podria ser una bona eixida laboral (si no ix bé la carrera investigadora).

Però després de llegir l’entrada d’Enrique, m’he decidit a ser el primer en continuar el meme que proposa.

El fet es que realment no crec que si enguany haguera fet la selectivitat i haguera de fer la preinscripció universitària tornara a triar Eng. en Informàtica com a primera (i única) opció. Quan ho vaig fer, vaig triar informàtica a les 5 universitats del país que la oferien (UA, UPV, UJI, UV, UMH), en les distintes poblacions on ho oferien (Sant Vicent del Raspeig, València, Castelló, Alcoi, Elx).

Docència, si, però d’Informàtica? I per què no de Matemàtiques? O d’una altra cosa?

I si no docència, què?

Segurament, si ara tornara als 18 anys (sabent el que sé ara, cosa impossible), no faria cap Enginyeria. Ni possiblement tampoc cap carrera de Ciències. Estudiaria, molt probablement, música.

Coses que passen…
... i més que en passaran.

// maig 21st, 2008 // No hi ha comentaris » // Personal, Universitat

La gent sense vergonya continua actuant…

Les universitats valencianes, a punt de fer fallida

Cal denunciar-ho ja!
Aquesta Ubuntu 8.04 no va tan fina com deuria, com diu Marc en algunes de les seves últimes entrades. I la beta del Firefox té la culpa de moltes de les errades que té la distribució.

Una errada que he trobat és que no reprodueix correctament alguns vídeos en Flash (a mi m’ha passat amb un de VilawebTV). La solució és ben senzilla.

En primer lloc hem d’instal·lar el paquet libflashsupport

sudo apt-get install libflashsupport

Després només cal eliminar i tornar a instal·lar el paquet que conté el plugin de flash, per a que funcione correctament.

sudo apt-get remove -purge flashplugin-nonfree
sudo apt-get install flashplugin-nonfree

Reiniciem el Firefox i ja podrem veure correctament els vídeos.

seguirem informant…
Ja està ací!

El Planeta Marina Alta ha arribat!

Després d’alguns últims retocs, i gràcies al treball combinat d’uns quants blocaires (Carles Mulet, Miquel Soldevila, Òscar Piera, i jo mateix), ha nascut el portal de blogs de la Marina Alta, la MarinaAltaEsfera!

Òscar i Blai ja n’han parlat abans.

Planeta Marina Alta

Definint-se com “Els blogs personals en valencià de gent de la Marina Alta, País Valencià”, arriba als nostres ordinadors un punt des del qual es podrà llegir de manera centralitzada a tots els blocs de la comarca.

A més de la pàgina en si, he fet un xicotet widget per a poder posar-lo a totes les webs (siguen blogs, webs normals – estàtiques o dinàmiques -). Per fer-ho, només hem d’incloure aquestes línies al lloc on vulguem:

<script src="http://marinaalta.pikaspart.com/js/widget.js" type="text/javascript"></script> >script type="text/javascript"><!--
getWidget(10,'classes')
// --></script>
<div id="marinaaltawidget"></div>

A més, disposa de diverses opcions de configuració, tot modificant la cridada a la funció getWidget(), de les següents formes:

  • Opcions predeterminades
    • getWidget();
  • Especificar el número d’items
    • getWidget(numero_items);
  • Especificar el número d’items i estils predefinits
    • getWidget(numero_items,'estils');
  • Especificar el número d’items i classes CSS
    • getWidget(numero_items,'classes');

I res més, per a qualsevol cosa, aquest és un bon lloc per als comentaris!

EDITAT: Gràcies, Enrique! Ja m’estranyava a mi que ningú hagués entrat al planeta des de la meua pàgina, mirant les estadístiques del Google Analytics…
El bitxo este cada vegada fa més coses! Wow!

 


A mesura que passen els dies, setmanes, mesos i anys, les coses canvien.

Això, en principi, ha de ser bo, ja que cada instant que passa ens aporta noves experiències que ajudaran, una vegada assumides, a millorar la nostra personalitat.

Tot el que passa afecta la nostra manera de ser i de comportar-nos davant la resta, i és per això que hem d’intentar traure profit de tot el que puguem.

Ahir va començar la tercera setmana des de que estic ací al DLSI com a pseudo-becari (sense cap beca encara), a l’espera de què es resolguen d’una vegada les FPU del nou i flamant Ministeri de Ciència i Innovació, i la veritat és que fins el moment no han sigut tan productives com haurien d’haver-ho sigut. No vull dir que no haja avançat, que si que ho he fet, però no a la velocitat i el ritme que tocaria.

D’altra banda, la banda. Aquest ha sigut (i serà) un mes intens en actuacions: comunions, corpus, dos concerts… Quién da más?

També hi ha altres coses que no van tan bé, per dir-ho d’alguna manera, i m’agradaria que si que ho feren. Però tot i que no es pot tindre tot, sempre s’ha d’intentar.

L’autèntic perdedor no és aquell que no guanya. L’autèntic perdedor és aquell que té tanta por a no guanyar que ni tan sols ho intenta.

Alan Arquin

Editat 22/05/2008: Per cert, lo que tinc estudiant per BCN, perfecte 😉

Els desvergonyits continuen…

// maig 7th, 2008 // No hi ha comentaris » // Miniposts, Política

La gent sense vergonya continua actuant…

Les universitats valencianes, a punt de fer fallida

Cal denunciar-ho ja!

DEA, allà anem…
... esperem arribar

// març 6th, 2008 // No hi ha comentaris » // Universitat

No comment
Quan ja tot el món ha fet els seus comentaris al gran esdeveniment del segle (almenys ho semble, pel bombo que li estan donant per tots els llocs).

I  és per això quede tant en tant val la pena prendre’s les coses amb una miqueta d’humor, tal i com ens mostra RinzeWind, al seu bloc Las penas del Agente Smith

Cosas que se van aprendiendo en el debate

La veritat és que em vaig riure molt mentre ho llegia.

Seguirem informant…
Ja fa temps vaig veure aquest vídeo, i l’havia deixat pendent de publicar-lo algun dia ací al bloc, perquè és realment curiós.

El vídeo tracta de la mida relativa que tenen totes les coses de l’univers, i quin és l’efecte d’afegir un zero quan treballem amb aquest tipus de magnituds.

El vídeo segueix tota l’estona la mateixa dinàmica: comença mostrant-nos una imatge d’un metre quadrat, des d’un metre de distància (100 metres X 100 metres) i, cada deu segons que passen, la càmera “afegeix un zero” a les dimensions de la imatge que ens mostra (al cap d’un segon, la imatge és de 101 x 101, després 102 x 102 i així successivament) i a la distància des de que ens ho mostra fins arribar a 1024. Resulta com a mínim curiós veure com desapareix el nostre planeta en la immensitat de l’univers. Fins i tot la nostra galàxia s’ha perdut de vista. O no?

Una vegada ja hem arribat al punt més allunyat, cada dos segons es redueix fins que tornem a arribar a l’escena inicial. Però no para ací. Ara comença a la invers, i cada deu segons s’apropa una potència de 10 a la imatge, mostrant-nos la mà de l’home que apareix en la imatge inicial, fins arribar a la pell, les cèl·lules,… Quan arriba a 1 micra (10-6 metres) ja es poden veure perfectament els nuclis de les cèl·lules formats per les cadenes d’ADN. El vídeo continua arrimant-se, i a 10-9 metres ja s’observen els àtoms que formen les mol·lècules d’ADN. Tres potències de 10 després, a 10-12 ja es pot apreciar el nucli dels àtoms, format per protons i neutrons, i continua fins que arriba a un nivell subatòmic.

Interessant video, i prou frikada 😀

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=BBsOeLcUARw[/youtube]
Després de molts mesos pensant-m’ho, analitzant idees, fent xicotetes proves… es pot dir que la màquina ja està en funcionament.

Encara estic al Taller Digital de la Universitat d’Alacant, i fins a final de més estaré encara a jornada completa, però només comence abril ja estaré només mitja jornada, i això em permetrà tirar-li moltes mes hores al doctorat.

La meva idea és anar ben matinet al TD, i quan haja fet les hores que toquen, arrear cap al laboratori de becaris del DLSI per a fer feina allí. Em conec massa, i sé que ací a casa faria el gos bona cosa!

Però he decidit que ja està bé, que no es pot anar fent les coses tan a poc a poc, i ahir, abans del partit del Madrid (per cert, Roma oeoeoe, Roma oeoeoe….) vaig estar parlant amb Fran i amb Gema, els dos treballadors de Prompsit (i molt bona gent) i vaig començar a aclarir molt millor les meues idees.

Avuí ha tocat començar a muntar el sistema en sí, que aniré desvelant en posteriors capítols d’aquesta nova sèrie, però he hagut de parar perquè he trobat un “bug” al paquet fr-ca d’Apertium, que necessite per al meu sistema.

Amb els meus treballs no vaig a erradicar la fam del món, ni trobar la cura al càncer o la SIDA, però si aconseguisc colaborar en facilitar d’alguna manera la comunicació entre la gent de diversos països, estaré més que satisfet.

Ara toca netejar la taula de papers escampats, començar a muntar un bon registre de referències bibliogràfiques, i a treballar!

Seguirem informant…

Canvis laborals…
... de cap a la uni!!!

// agost 15th, 2007 // 2 comentaris » // Informàtica, Personal, Universitat

Fa vora 4 setmanes vaig anar a la Universitat d’Alacant a corregir una pràctica del doctorat, de l’assignatura de XML, marcat de textos i biblioteques digitals. El mateix dia vaig veure que havien tret una convocatòria urgent per a unes places per a un projecte del DLSI relacionat amb el tema, però el plaç s’acabava el mateix dilluns 23 de juliol.

Vaig preparar la documentació, i dilluns la vaig enviar per correu. Quina va ser la meva sorpresa el dia 27 quan, després de veure el barem provisional de la plaça I-29/07, vaig veure que m’havien agafat. Faltava esperar que es confirmara tot, però tot indicava que tindria la plaça (m’haurien de passar 3 persones en els només 2 dies de reclamacions per perdre-la!). Així, dimarts (31 de juliol) era el dia en què havia d’eixir el barem definitiu.

Eren vora les dues del migdia, i encara no havien eixit els resultats. I de sobte, un número de telèfon mòbil d’eixos llarguíssims (si vos han tocat mai des de la Universat sabeu quins dic). Em confirmen que m’han agafat per a la plaça (wewewe!!!), i que l’endemà a les 8 i mitja del matí he d’estar allí.

Un moment. Demà? 1 d’agost? La xica que em parlava, tota amable, em diu: Estàs interessat, no? I clar, veges tu que li dius! Clar que estic interessat!!!

En eixe moment, tot va ser una pressa. Avisar a la meua cosina (estava treballant a Connecta, una botiga d’ordinadors, des de principis d’any, compaginant-ho amb el doctorat), de que l’endemà no anava a treballar. Avisar als pares de que m’han agafat, a la novia, parlar amb Héctor per si encara li quedava lloc al pis… Tot a presses i correres, però la qüestió és que l’endemà, a les 8 i mitja del matí, allí estava.

Taller DigitalDesprés de signar el contracte a l’oficina del rectorat de la UA, vaig anar a l’edifici d’Instituts Universitaris, on es troba el Taller Digital, l’empresa (pública, 100% propietat de la UA) on treballaré durant els propers 5 mesos (be, ara ja realment 4 mesos i mig) desenvolupant “Eines didàctiques per a biblioteques digitals“.

seguirem informant…

Un moment feliç… del passat

// novembre 13th, 2006 // 1 comentari // CLE

Ara si q sí. Va de bo.

Ja m’he posat a fer el projecte en serio, el meu super OMR, i els avanços són prou significatius.

En primer lloc, necessitava obtenir imatges de partitures adequades, ja que encara no ho havia aconseguit. El procés de transformació des de PNG a PBM no era l’adequat, ja que al ser el PNG una imatge escalar i no vectorial, la imatge s’emborronava.

Per aconseguir el PBM des d’una imatge escalar, he utilitzat la conjunció jEdit + LilyPondTools + Lilypond per aconseguir una partitura en un fitxer PostScript [en] (açò em recorda a Javier Gil, profe de Perifèrics, encara que ell deia “pojcri“).

A partir d’ací, i utilitzant la potent eina GhostScript, puc transformar els fitxers .ps directament a imatges PBM, en aquest cas Text PBM

xavi@xavi:~$ gs -sDEVICE=pbm -sOutputFile=partitura.pbm partitura.ps

A partir d’aquest moment, ja tenia tot el que necessitava per a començar a treballar. Així que a picar codi!

Després de reescriure tot allò que tenia fet (estava molt mal programat, de veres, i tampoc no era massa), m’he plantejat el mecanisme a seguir per fer el projecte. El mètode de desenvolupament eXtreme Programming (conegut per les nostres comarques com sobre la marxa) resulta adequat per a este propòsit, ja que com no se massa bé que he de fer, ni com fer-ho, a base de xicotetes metes vaig avançant.

En primer lloc he localitzat els pentagrames, fent histogrames per files (calculant la quantitat de píxels negres que hi havia en cada fila), i determinant que són linies d’algun pentagrama aquelles files que tenen més de la meitat dels píxels negres. Potser en algunes partitures, amb moltes notes (sobre tot si està construida a propòsit), aquesta consideració sobre la proporció hauria de variar, però de moment funciona.

Una vegada obteses les línies dels pentagrames, les agrupe de 5 en 5, per saber la quantitat de pentagrames de que consta la partitura, sabent a més en quines línies de la imatge es troba cadascun d’ells.

Després, esborre aquestes línies, de tal manera que la partitura es queda sense cap pentagrama, només amb les notes. A partir d’este moment, on em trobe ara, el que he de fer és començar a buscar notes com un descosit, o siga q, això vaig a fer.

Altres entrades parlant del projecte:

Seguirem informant…

Ací estic jo, pegant-li dur al projecte, intentant acabar-lo per a setembre. I hui tinc bones notícies: ja trobe algunes primitives!!! Les claus de sol, els silencis de negra, i totes aquelles notes que estiguen fora del pentagrama ja són meues!!!

Ara ja només em falta modificar un poc l’algorisme per a que les notes reconegudes siguen totes, independentment d’on estiguen, i haurè arribat a una altra meta.A partir d’ara? Validar totes les primitives trobades (per detectar algun error), ordenar-les, agrupar-les per generar notes i escriure el document MusicXML equivalent.

Seguirem informant…

Continuem amb el projecte.

Després d’alguns dies un poc off, amb una intensitat menor a la que tocaria, la cosa va agafant cos, però no sé si a la velocitat necessària per a acabar-ho a hora. Després de fer algunes xapuces ja llig totes les notes. Les xapuces són que he hagut de fer fins a 5 models per a detectar algunes de les primitives, ja que a l’eliminar les línies dels pentagrames, si no era impossible trobar-ho.Ara els següents passos són crear la resta de primitives que falten (silencis de corxera i semi-corxera, claus de fa i de do, numeració als compassos, becaires, bemolls, diesis -sostenidos-,…) i a continuació fer una validació de les primitives trobades, comparant-ho amb la partitura completa, amb línies i tot. Aquesta validació haurà de tindre en compte només els píxels negres, i haurà d’utilitzar el model de primitiva complet.

Després, toca ordenar les primitives als pentagrames que toca, i intentar refer les notes, cosa que no hauria de costar massa. I finalment, passar-ho tot a MusicXML.

I, el problema més greu que veig ara, la documentació 🙂

- Xavi - Projecting People

seguirem informant
Després de més d’un any utilitzant el Pivot com a gestor de la meva pàgina personal, havent-lo maquejat lo inimaginable per a que aparentara ser un CMS complet, ara va i em pega per canviar a WordPress!

Bé, la veritat és que el canvi ja feia temps que el tenia planejat, amb el tema traduit i tot, però faltava posar-ho en acció. Durant dos mesos (on l’activitat al bloc anterior havia sigut nula) havia anat fent alguna coseta ara, alguna coseta després, però sense gastar més de cinc o deu minuts el mateix dia per arreglar cosetes (hi ha moltes altres coses per fer).

Encara hi ha moltes coses per retocar, segur que hi ha errors, imatges que no es veuran, enllaços incomplets, etc… però poc a poc, sense pressa, aniré corregint-ho tot.

Tinc pendent un altre post on parlar de la migració de Pivot a WordPress, però tot arribarà.

I com anava dient…

seguirem informant
En el marc del Taller de Redacció de Blogs Culturals que estic fent a la UA, se’ns planteja escriure una entrada al nostre bloc al voltant de la introducció d’Internet a les escoles.

Fa un parell de setmanes, vaig assistir a unes Jornades que precisament parlaven d’això, de la introducció de les Tecnologies Digitals a l’Aula. A les jornades van presentar la seva experiència molts professors i mestres de tots els nivells, des d’infantil fins a l’àmbit universitari, i també alguns representants del món polític.

La idea que tots defensaven era la mateixa: cal introduir les tecnologies, i entre elles Internet, a l’aula.

Però el problema és que els plans d’estudis i, des del meu punt de vista més important, els professors, no estan adaptats a aquestos canvis tecnològics.

Vivim en una societat on els nadius digitals tenen tot tipus de gadgets (des de mòbils, videojocs, ordinadors,…) i si quan arribem a l’aula els tornem a la prehistòria de la pissarra i el clarió, malament anem.

Però com va plantejar Faraón Llorens, actual Vicerrector de Tecnologia i Innovació Educativa (i que va ser el meu professor de Lògica Computacional), aquestos nadius digitals estan essent educats per bàrbars digitals o, en els millors dels casos, immigrants digitals.

I fins que aquest punt no es solucione (deixant de banda l’IMPRESCINDIBLE SUPORT POLÍTIC), és impossible realitzar aquesta introducció de tecnologies a l’aula amb un mínim d’èxit.

seguirem informant…
Continuem amb la sèrie d’entrades relacionades amb el Taller de Redacció de Blogs Culturals. En aquest cas, es tracta de comentar un lloc que ens agrade.

Com a bon benissero, orgullós del meu poble, no puc deixar passar l’ocasió de mostrar la bellesa del casc antic del poble a tot el món. Tota la zona que va des de l’Ajuntament fins el Convent Franciscà, destaca per lo típics que són els carrers: estrets, molt estrets, i amb molts cantons.

Plaça de Benissa
Imatge basada en un plànol de Casvali Publicitat

Pràcticament enmig de la zona allargada que es mostra a la imatge de dalt, trobem la plaça del poble, anomenada Plaça del Rei en Jaume I des de la tornada de la demòcràcia. En ella, i des del 1975, trobem una font que van fer els festers del poble amb els diners que van sobrar de les festes.

I és en eixa font on ens trobem sempre els amics. Sense quedar abans, tots els dies que hem d’ixir de festa anem acudint, primer uns i després els altres, fins que es fa hora d’anar al Tallarina a Xaló per a fer-nos el primer burret.

També és el nostre punt de trobada totes les vesprades de l’estiu. A partir de les set i mitja, ja pots trobar a les nostres “Cafeteres” particulars a la geladeria, fent-se el seu tallaet de la vesprada.

Plaça de Benissa

Però els nostres amics no tenim l’exclusiva! Pel matí pots trobar a la gent major, sobretot homes (les dones utilitzen el mercat), com s’aprecia en la foto, que fan les seves xarrades, recordant vells temps, i mostrant una de les relacions socials més actives de tot el poble.

seguirem informant…
Tercera entrada del Taller de Blogs. En aquesta ocasió, es tracta d’integrar YouTube al nostre bloc.

Jo he triat l’entrevista que li van fer a Toni Hermoso, aprofitant l’eixida del Firefox 2.0

[youtube]-fqEy6z1vjk[/youtube]

Ara vorem si funciona!
El taller de Taller de Blogs continua.

Ara es tracta de parlar d’un moment feliç (o trist) de la nostra vida. M’ha vingut al cap el dia en que vam guanyar l’EID, va ser un gran dia.

Només fa un any d’allò, però vist ara em sembla que fa molt de temps, molt més d’un any, que va passar. I com en totes les coses bones que ens han passat en el passat (un poc reduntant, no?), ens sentim nostàlgics.

Van ser uns moments de molt de treball, moltíssim. Però el treball la valdre la pena, sense dubte. Vam guanyar molta experiència, tant en desenvolupament d’aplicacions com en gestió de projectes. I sobre tot, ens vam haver de buscar la vida per poder fer-ho. I ho vam fer!

Ara hi ha nous reptes, nous projectes, nous interessos,… però el DomoSim sempre estarà ahí.

seguirem informant…

Arquitectures de Computadors

// agost 3rd, 2005 // No hi ha comentaris » // Programació, Universitat

Fa temps, vaig traduir algunes extensions per al Mozilla Firefox: Sage, BBCode, i WebmailCompose.

Per a traduïr-les, vaig agafar les Translate tools, que passen els fitxers .dtd i .properties de les localitzacions dels productes Mozilla al format estàndard de Gettext (.po). Després, amb l’ajuda del poEdit, les traduia, i de nou a convertir-les en .dtd i .properties. Però el
problema arribava amb els canvis de versions, on recuperar les traduccions anteriors resultava un poc complicat.

Fa poc, i coincidint amb un nou projecte de localització d’extensions, BabelZilla.org, vaig estar parlant amb Toni Hermoso, el cap del Projecte Mozilla en català, i em va comentar el seu sistema. Mitjançant xicotets scripts de Perl i utilitzant el gVim com a editor, manté la
traducció de tots els productes Mozilla. També vam comentar la possibilitat de muntar un programa de control de versions (ControlVersionSystem – CVS o Subversion) a Softcatalà per mantindre el codi de les traduccions de les extensions, entre altres coses.

I ahir em vaig posar a la faena. En primer lloc em vaig baixar el Cygwin, que simula les eines principals dels entorns Unix per a Windows. Però al final vaig pensar que per a que simular una cosa que tinc instal·lada? I cap a Linux!!!

En primer lloc vaig haver de configurar l’ADSL. Tinc un modem usb de Terra, un Comtrend CT-350. I, de manera impressionant, la Mandriva 2005 LE el va detectar a la primera. No em van fer falta ni drivers, ni res. Quan el vaig instal·lar a Windows em va costar més!!!

Després vaig muntar un servidor CVS, i quan vaig veure que funcionava, em vaig posar amb el Perl. No sabia res d’aquest llenguatge, però resulta molt potent. Amb una sintaxi de l’estil del C (o del PHP), dona una gran facilitat per tal de treballar amb fitxers de text, amb utilitats com sed o grep quasi integrades al propi llenguatge. Quan ja havia llegit les bases del llenguatge, vaig fer un xicotet script per modificar els fitxers contents.rdf (que tenen la informació del locale) de manera automàtica de en-US a ca-AD.

I em vaig posar a la traducció. Vaig traduir l’extensió BookmarksHome, que hem utitlitzat com a conillet d’indies al BabelZilla, amb el gVim. Quins records em va portar, quan fa un parell d’anys, vaig fer Eïnes de Programació amb Antonio Corbí a la Universitat. Fent commits dels fitxers al CVS, i tornant-ne a fer després d’algunes correccions. Després, per a facilitar l’empaquetat dels locales, amb un altre script (esta vegada del shell) que permet escollir compressió (tar+gzip o zip) i el projecte, o siga que amb una ordre, fitxer empaquetat.

Per la nit, com que m’havia agradat això del Linux, vaig començar a maquejar-me el Firefox, posant-me un grapat d’extensions (fins a 18), i arreglant-me un poc les cosetes que tenia per allí. I ara, només em queda configurar la targeta inal·lmbrica i fer una migració definitiva 😉
Arquitecturas de Computadores, un enfoque quantitativoHa arribat l’hora de la veritat. Després d’un mes de juliol semi-light, només fent pàgines web i preparant (molt poc) les assignatures de setembre, ja és hora d’estudiar en serio. I la primera és Arquitectura i Enginyeria de Computadors.

Una assignatura troncal, de 12 crèdits, que ja voré si puc traure-la. Espere que si, perquè el projecte de final de carrera (Sistemes Informàtics) és incompatible amb ella, i no m’agradaria haver d’esperar-me un altre any per fer-lo.

Avuí he començat amb el tema de paral·lelisme, el primer i més facil. Este matí m’he dedicat exclusivament a ell, i llevat de les fòrmules (que no me’n recorde d’elles) crec que el tinc mitjanament clar.

Ara he de fer la pràctica associada al tema. Tracta de paralelisme en la seva versió de segmentació, encara que no és un paralelisme a nivell d’arquitectura (la màquina només té una UC) si que funciona de manera paralela (pot arribar a estar processant fins a 5 instruccions simultàniament, una en cada etapa en què es divideixen). Per fer-ho, hem d’utilitzar una llibreria de la qual no tinc quasi ni idea: SMPL.

A vore que trac en clar!