Entrades etiquetades ‘Universitat’

L’hora de les decisions…

// març 26th, 2012 // 10 comentaris » // Personal, Universitat

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Se están haciendo en España recortes muy sustanciales del gasto público social que financia las transferencias públicas (tales como las pensiones y las ayudas a las familias) y los servicios públicos (tales como la sanidad, la educación, los servicios de ayuda a las personas con dependencia, las escuelas de infancia, los servicios sociales, entre otros) que representan la mayor reducción del Estado del bienestar español que éste haya sufrido en los 33 años de democracia. Estos recortes los está realizando el Gobierno central, así como gran número de gobiernos autonómicos, habiendo sido particularmente acentuados en Catalunya.

Tres observaciones tienen que hacerse a raíz de estos hechos. Una es que ninguno de estos recortes estaba anunciado en los programas electorales de los partidos gobernantes que los están haciendo. En realidad, todos ellos subrayaron en sus campañas electorales que no realizarían recortes en las transferencias y servicios que están siendo recortados. La segunda observación es que estos recortes se presentan, tanto por el establishment político como por el mediático, como inevitables y necesarios, y responden –según tales establishments– a la presión externa de los mercados financieros, los cuales señalan la necesidad de realizar tales recortes. Este argumento de inevitabilidad y necesidad ha calado en la opinión popular como consecuencia de una promoción masiva por parte de los medios de información de mayor difusión (tanto públicos como privados) del país, que han estado respaldando tales recortes. Uno de los rotativos de mayor difusión presentó anteayer unas encuestas mostrando que, puestos a escoger, había más españoles que, para reducir el déficit, preferían los recortes a la subida de impuestos. Parecería, pues, que los recortes que se están llevando a cabo tienen el apoyo popular que los legitimiza.

Este argumento de inevitabilidad, sin embargo, es profundamente erróneo. Y la percepción de apoyo popular está también equivocada. Miremos primero el argumento de que los recortes tan intensos del gasto público social se deben a la presión de los mercados. La lectura de los informes de las agencias de valoración de bonos y de los mayores centros financieros muestra una variabilidad de opiniones. Así, en ocasiones expresan inquietud sobre el tamaño del déficit y de la deuda pública, pero en otras ocasiones, como ahora, muestran gran preocupación por la falta de crecimiento económico. En cuanto a la reducción del déficit, tales instituciones financieras no indican cómo debería realizarse. Una manera es mediante los recortes de gasto público social, pero no es ni la única ni la mejor manera de conseguirlo. Una alternativa es aumentando los impuestos. Así, en lugar de congelar las pensiones (con lo que se intentan ahorrar 1.200 millones de euros), se podrían haber conseguido 2.100 millones de euros manteniendo el Impuesto del Patrimonio, o 2.552 millones si se hubieran anulado las rebajas de los impuestos de sucesiones, o 2.500 millones si se hubiera revertido la bajada de impuestos de las personas que ingresan más de 120.000 euros al año, recortes de los impuestos apoyados –todos ellos– por los partidos que ahora hacen estos recortes de gastos.
O en lugar de los enormes recortes en sanidad que intentan conseguir un ahorro de 6.000 millones, podrían haber anulado la bajada del Impuesto de Sociedades de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año (y que representan sólo el 0,12% de todas las empresas), recogiendo 5.300 millones de euros. O en lugar de recortar los servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales (logrando un total de 25.000 millones de euros), podrían haber corregido el fraude fiscal de las grandes fortunas, de la banca y de las grandes empresas (que representa el 71% de todo el fraude fiscal), recogiendo mucho más, es decir, 44.000 millones.

O, en lugar de reducir los servicios de ayuda a las personas con dependencia (intentando ahorrar 600 millones de euros), podrían haber reducido el subsidio del Estado a la Iglesia católica para impartir docencia de la religión católica en las escuelas públicas, o eliminar la producción de nuevo equipamiento militar, como los helicópteros Tigre y otros armamentos.

El hecho de que se escogiera hacer los recortes citados sin ni siquiera considerar estas alternativas no tiene nada que ver (insisto, nada que ver) con las presiones de los mercados financieros. La reducción del déficit público podría haberse logrado revirtiendo las enormes rebajas de impuestos que han beneficiado primordialmente a las rentas superiores (una persona que ingrese más de 300.000 euros al año ha visto reducir sus impuestos durante el periodo en que España estuvo gobernada por Aznar y por Zapatero un 37%, mientras que la gran mayoría de la población apenas notó esta bajada).

El supuesto apoyo popular a tales recortes no puede derivarse de la pregunta sesgada y tendenciosa de preguntarle a la población si para reducir el déficit prefieren los recortes en el Estado del bienestar o el aumento de los impuestos. La palabra “impuestos”, sin aclarar de quién, genera siempre una respuesta predecible de rechazo. Pero si, en lugar de utilizar el término genérico “impuestos”, se utilizara el aumento de impuestos citados en este artículo, que se centra primordialmente en las rentas superiores (revirtiendo las enormes reducciones que les beneficiaron) y que no afecta a la gran mayoría de la ciudadanía, la respuesta sería opuesta a la que aquella pregunta tendenciosa indica. Que estas alternativas no tengan la centralidad política o la exposición mediática que tienen los recortes se debe a que las rentas superiores, la banca y la gran patronal, tienen mucho más poder sobre el Estado español que las clases populares, que son las que están más afectadas por los recortes.

 

http://blogs.publico.es/dominiopublico/4052/hay-alternativas-a-los-recortes/

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o reformem els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Ha arribat l’hora de decidir. Possiblement aquesta haja sigut, fins ara, la decissió més important de la meua vida. I l’he presa. En els propers dies deixaré la Universitat, coincidint amb les últimes setmanes del Projecte IMPACT, per a fer un canvi radical a la meva vida.

Departament de Llenguatges i Sistemes InformàticsL’agost de 2007 vaig començar la meva relació “laboral” amb la Universitat (tot i que l’any anterior ja havia fet amb el primer curs del doctorat), primer al Taller Digital, després com a becari d’adjudicació directa al DLSI, i després com a tècnic superior als projectes SCABD (espanyol) i IMPACT (europeu), també al DLSI. A més, durant aquest temps, també he obtingut el DEA.

IMPACT

Aquest últim projecte, IMPACT, és el que més satisfacció m’ha donat. En primer lloc perquè he treballat al costat de gent meravellosa. El meu cap, Rafa Carrasco, una persona increïble que sempre pensa les coses d’una manera que a tu mai et vindria al cap. Al seu costat he aprés moltíssim (va dirigir també la meva tesina), i sé que no podré agrair-li mai prou els consells que m’ha donat al llarg d’aquests mesos (ja anys!) ací al departament. També Isabel Martínez, la meua companya. Directora de l’equip lingüístic IMPACT a la UA (veritat??? :D), ha estat treballant des del principi en el projecte, i ha sigut ella la “culpable” dels bons resultats que hem aconseguit, anotant una gran quantitat de text per crear un lèxic del castellà dels segles XVI i XVII que s’alliberarà pròximament.

El projecte també m’ha dut a visitar ciutats europees com Munich (All-Staff Meeting, abril 2011), Madrid (BNE Demo Day, octubre 2011), Londres (IMPACT Final Conference, octubre 2011), la Haia (reunions a la KB, novembre 2011) i Obergurgl/Innsbruck (desembre 2011), i conèixer moltíssima gent interessant d’arreu d’Europa.

Deixar la Universitat també significarà deixar de compartir el dia a dia amb altres persones que en els últims anys han format part del dia a dia del meu treball: Luca (que vaja bé allà on estigues!), Francis Tyers (a Internet, el trobareu per tot arreu), … i, sobre tot, Víctor i Miquel.

Transducens

Víctor, Miquel i jo vam començar a treballar al departament pràcticament al mateix temps. Hem compartit tres anys llargs d’esmorzars al Don Jamón, de cafés a la Nespresso, de dinars a la “biblioteca d’investigació”, d’enllaços passats pel xat, tweets, odie els dilluns, virus després de caps de setmana, sopars d’empresa, converses metafísiques de ciència i de política, algun que altre viatget, i un llarguíssim etcètera basat en, sobre tot, frikades. Xicons, vos trobaré a faltar moltíssim. Segur que vos va tot bé i llegiu les vostres tesis en pocs mesos.

I no puc oblidar a Juan Antonio, Felipe i Mikel. Els profes, junt a Rafa, del grup Transducens. Ha estat tot un plaer compartir reunions amb vosaltres. M’heu donat una lliçó fonamental en la vida: estima allò que fas. Vosaltres ho feu, i es nota: Sou uns apassionats de la traducció automàtica, i realment treballeu per aconseguir que les màquines ens ajuden amb la barbaritat d’informació en diverses llengües que hi ha escampada pel món. Records també Gema i Sergio, de Prompsit (empresa spin-off del grup d’investigació), que m’han ajudat sempre que m’ha fet falta.

Però no és només la feina el que deixaré a la Sant Vicent. També deixe un pis i una gent amb la que he viscut els últims anys. Héctor i Isma, amics, hem compartit molts dinars i sopars junts, moltes cerveses i partits de futbol. Sé que ens continuarem veient, l’amistat que hem fet segur que serà per a molts anys, però a partir d’ara les nostres trobades seran més escasses. Junt a ells, altres companys que han passat durant els anys: Andrés, Robert, Joan, Pablo… encantat d’haver-vos conegut, i haver viscut amb vosaltres.

I no només canvie de feina, i de lloc on viure entre setmana. La meua vida canvia totalment, anant-me’n a viure de manera permanent a Barcelona. No tornaré cada divendres a casa, veient Benissa al passar els túnels del Mascarat, a dinar amb els meus pares. Tampoc no podré dinar amb la meua germana i ma uelo tots els dissabtes la paella que prepara mon pare, amb el trosset de xocolate de rigor en acabar. També s’han acabat els assajos de banda cada divendres per la nit, les reunions de moros cada mes, les classes d’oboè i els assajos morrallers dels dissabtes. No voré tant a la família ni als amics (Robert, ja no em fa falta el cuarto :D). I, sobre tot, no voré (espere que per poc de temps) a Noelia cada cap de setmana. I açò últim em costarà molt.

Fa poc em van dir que era hora de passar totalment a la vida adulta. I crec que aquest canvi em permetrà fer-ho. Deixe moltes coses enrere, algunes temporalment, altres potser per sempre, però també se m’obrin moltes coses davant. Una nova ciutat, més gran i atractiva, nova gent, nova feina, nous reptes… Estic trist, però al mateix temps molt il·lusionat. És un encontre d’emocions difícil d’expressar. Estic massa acostumat al meu poble i a la meua gent, i sé que em costarà adaptar-me al nou entorn. Però açò segur que em fa valorar, encara més, la sort que he tingut durant tots aquests anys.

Barcelona, allà vaig.

I+D+i a fer la mà…

// octubre 1st, 2010 // 2 comentaris » // Personal, Política

La ciència no impedeix creure en Déu. El que permet és no haver de fer-ho.

Lawrence Krauss

Trobat al Twitter de Berto Romero

Hem d’assumir (seria d’idiotes no fer-ho) que ens trobem en una situació molt difícil, molt més del que es preveia al principi de la crisi. El que va començar com una crisi financera mundial unida a una immobiliària a l’estat, ha anat derivant en un macro-crisi estructural, d’on res ni ningú es salva (nota: quan dic ningú no és ningú ningú: els rics no entren en aquest joc, ells sempre guanyen).

És evident que el model “productiu” que tenim no és sostenible (bàsicament, perquè no produïm res, només fem xalets un darrere d’un altre), i que canviar açò costarà molts anys i esforços, i que per a fer-ho ens hem d’ajustar la corretja, reduint despesa pública i/o augmentant la pressió fiscal.

Però tot no es acceptable i comprensible. Cal retallar despeses, i prioritzar algunes inversions (bàsiques com la sanitat i l’educació) per damunt d’altres que no són de primera necessitat (encara que si importants) com la promoció cultural. Però açò no dóna permís als nostres governants a fer el que els done la gana, tallar i retallar on vulguen, i seguir beneficiant als amics de sempre.

L’Escola de Música de Benissa ha patit una millora semblant a la de la Banda durant els darrers anys, i això es nota en la qualitat musical dels xiquets. Quan jo vaig entrar a la banda, gairebé ningú no anava al conservatori. Ara per poder entrar a la banda has d’estar fent el Grau Mitjà al conservatori, directament. I això és, en part, gràcies a la millor preparació que reben els xiquets a l’Escola Municipal. I per a una bona preparació fan falta diners.

Manifest "Més que música"

Manifest "Més que música"

I ací és on arriba el problema. L’any passat la subvenció que donava la Conselleria de Cultura a l’Escola de Música era d’uns 33.500€, i la resta anava a càrrec de les arques municipals. Però clar, “estem en crisi”. I així, el Consell (de Camps, Cotino, Sánchez de León, Font de Mora, Blasco i companyia) han decidit que les ajudes a la música no aprofiten per a res. Que l’educació musical dels xiquets valencians és un malbaratament de recursos. I han retallat una mitjana d’un 55% les ajudes a les Escoles de Música per a aquest any, de vora 4,5 milions d’euros a poc més de 2 milions. I què vol dir això traduït al nostre poble? Que enguany, l’escola de Benissa, compta amb només 14.300€ per part de la Conselleria (un 58% menys). I, com sempre, la resta a pagar-ho l’Ajuntament. El problema vindrà si, com no seria d’estranyar, no puguera continuar mantenint l’Escola de Música d’ací a un o dos anys. Què fem? Tanquem la paradeta?

I encara va i resulta que durant el mes d’agost eixien en premsa un grapat de notícies sobre un conveni de la Generalitat amb Air Nostrum. I a canvi de què els avions de la companyia aèria porten la famosa palmereta apegada, la Generalitat pagarà 13 milions d’euros. De veres eixos 13 milions d’euros no hagueren pogut utilitzar-se millor per evitar aquestes retallades en la cultura i l’educació dels nostres xiquets? O per a ajudes als dependents? O per a millorar la moooolt deficient sanitat pública? O les condicions de l’escola pública? No, millor donar-li’ls a uns que segur que són amics seus.

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

PD: Blai Server ja havia dit pràcticament tot açò, i segurament millor. De fet, va ser després de llegir el seu article i el comunicat de la Regidoria de Cultura que vaig decidir que tenia que escampar-ho. Que es sàpiga. Perquè encara tornaran a guanyar.
En primer lloc voldria demanar disculpes, ja que no acostume a emprar aquest tipus de vocabulari al blog, i menys com a títol. Però es que ja està bé.

Fa molt de temps que estic molt cabrejat per pràcticament tot el que té a veure amb este “Estat de Dret” on vivim: la situació política autonòmica, amb un president imputat per nosequants delictes, i presidents de Diputacions que no es queden arrere, amb un model productiu que fa enveja (xe, ara farem un parell de centenars de xaletets i voràs com mos forrem), amb un sistema educatiu lamentable, amb saturació a les aules, poca preparació del professorat, escassos recursos i un index de fracàs escolar cada vegada més alt, amb les polítiques neo-liberals del govern de ZP que es pensa que facilitant l’acomiadament i allargant l’edat de jubilació els mercats s’alegraran i, per tant, la crisi s’acabarà…

Però una de les coses que possiblement faça de resum de tot açò, i que ens ajude a entendre sense cap mena de dubte perquè estem com estem (i perquè continuarem estant així, si no és que anem a pitjor) es pot llegir a un article del País, de l’especial Preparados que estan fent des de fa alguns dies. No he seguit tots els articles de l’especial que es venen publicant cada dia, però si que n’he llegit alguns, i la veritat és que vols recomane.

Però tornant on estàvem, l’article en qüestió el vaig descobrir gràcies a un retweet de Toni Hermoso, i explica perfectament el perquè de com estem. Igual li hauria d’haver posat així al títol d’aquesta entrada, però ara ja està. A continuació reproduisc l’article tal qual es troba a les pàgines del País:

El coste de las becas

España invirtió en mí casi diez millones de pesetas y ahora lo está aprovechando otro país

ANÓNIMO * (HISTORIAS DE LOS LECTORES) – Costa del Pacífico de EE UU – 29/09/2010

Estudié toda mi vida con becas. Eso, dicho así, parece una frase hecha, pero no. Estudié toda mi vida con becas, que significan -entre otras cosas- dinero de todos los contribuyentes. Con 14 años, el estado empezó a pagarme 14.000 pesetas anuales a modo de beca para materiales. Tengo 31 años, así que hablamos de 14.000 pesetas del año 1993. Desde los 17 me becaron con 32.000, con lo cual para cuando acabé el instituto el Estado había ingresado en mi cuenta 92.000 pesetas contantes y sonantes.

Entré en la Universidad y también tuve becas, nunca tuve que pagar ni una sola matrícula. A una media de, pongamos, 75.000 pesetas por curso, eso hacen 375.000. Además, recibí una beca escolar que, de media, eran unas 150.000 pesetas anuales: 750.000 en los cinco años. En quinto de carrera tuve, además, una beca de colaboración de mi Departamento. Se suponía que era para aprender investigar, pero lo único que me enseñaron fue a cargar carretillas de papel para la fotocopiadora, hacer funcionar la fotocopiadora y cambiar el tóner de la fotocopiadora. Me pagaron 23.000 pesetas al mes, diez meses. Total hasta aquí 1.447.000 pesetas. Unos 8700 euros.

Recibí cuatro becas diferentes para hacer el doctorado. La primera que acepté era de una fundación que me pagaba cuando le parecía oportuno, no me daba recibos del pago y, además, me metió en líos con Hacienda. En cualquier caso, seis meses a 600 euros, 3600 euros. Poco tiempo después recibí otra con patrones que me timaron en menos aspectos. No me contrataron, pero me hicieron firmar dedicación completa. Trabajé para ellos bajo la miserable forma de una beca: di clases, publiqué en revistas, hice estancias de investigación… pero días cotizados, cero. 800 euros al mes, 36 meses, 28.800 euros en total. A eso hay que sumar tres estancias de investigación en prestigiosos centros del extranjero, a digamos 1200 euros de subvención cada una. Esto ya parece el 1, 2, 3… 41.100 euros de todos los españoles. El último año, por fin, los becarios de investigación conseguimos que se nos hiciera un contrato. A la hora de firmarlo, te daban un papelito donde tenías que firmar que renunciabas a tu baja maternal, en caso de quedarte embarazada. Eso sí que son políticas de conciliación y lo demás cuentos. Nos daban, por primera vez, paga extra. Se la llevó Hacienda, pero la sumo igual. Doce meses, catorce pagas, a 1100 euros, 15400 euros, 56.500 en total.

Ahora viene la pirueta. Después de seis años trabajando para la Universidad, había cotizado un año. Cobré el paro y envié currículos. 630, mi madre lo recuerda bien. Durante mis dieciséis años en el mercado laboral español tuve los empleos más diversos además de la Universidad: guía turística para la tercera edad, traductora de manuales deportivos, profe particular, manufacturera -que no diseñadora- de bolsos y abalorios, dobladora de anuncios de radio… Que no se diga que no lo intenté en varios campos.

Lo intenté con todas mis fuerzas. Me agarré a la tierra de Asturias con pies y manos. Estuve un año en el paro, con una carrera, un máster, un doctorado, cuatro idiomas y dispuesta a trabajar de lo que saliese… pero no salió nada. En unos estaba demasiado formada, en otros no daba, literalmente, la talla -hasta para dependienta de tienda de ropa de adolescentes me presenté-, así que decidí emigrar. El camino fuera de Europa no es sencillo: veo a mis padres por Skype, mi presencia empieza a borrarse de los recuerdos de mis amigas -“¿todavía vivías aquí cuando pasó eso?”- y suplico a las alturas que el señor de inmigración no se quede con mi barra de turrón de Suchard y mis latas de bonito en aceite cuando vuelvo, siempre antes de Reyes, a incorporarme a mis clases en una estupenda Universidad de la soleadísima costa estadounidense del Pacífico. Lo más triste es que soy feliz aquí, a pesar de que veo la tristeza inmensa en los ojos de mis padres.

En resumen, España invirtió en mí, directamente, casi diez millones de pesetas, además de la formación universitaria, y ahora lo está aprovechando otro país: un lugar donde me siento un miembro útil y productivo de la sociedad. El problema más grande es que mi caso no es único. De mis quince compañeros del doctorado, solo dos están trabajando en España, en condiciones lamentables, eso sí, en la Universidad. Solo en nosotros, solo en nuestro pequeño rinconcito de la sala de becarios con sus palomas anidadas en una ventana, el Estado español tiró a la basura 130.000.000. Ciento treinta millones de pesetas que estábamos deseando revertir a la sociedad en aquello para lo que nos habíamos formado, pero no nos resulta posible. Trabajamos un tiempo gratis, mucho tiempo sin contrato, muchas más horas que una jornada estándar, sin sanidad, sin derecho a baja maternal, sin derecho a paro y, sobre todo, sin derecho a quejarnos. Porque éramos unos privilegiados, la creme de la creme de la intelectualidad que iba a llevar a España a cotas nunca antes conocidas. Y eso último es lo único cierto. Somos la generación que va a llevar a España a cotas nunca antes conocidas de desesperación, de frustración, de angustia, de parturientas añosas, de abuelos que van a tener que aprender chino o inglés para preguntarle a sus nietos -por skype- de qué color es la bici que piden a los Reyes Magos en casa de los abuelitos y que les va a llegar por correo.

* Este lector ha pedido expresamente que no facilitemos su nombre.

Inici de curs…
... allà anem!

// setembre 4th, 2008 // 5 comentaris » // Personal

Troba un treball que t’agrade, i no tornaràs a treballar ni un sol dia de la teva vida.

Confunci

Increíble, extret d’un apunt al bloc de Vicent Partal.

La gran guerra bretona (Bretanya 4)

Hi ha un monument a la plaça del poblet, amb un soldat abillat a la manera de la primera guerra mundial. M’hi acoste i quede corprés. Els quatre cantons del monument són plens amb els noms dels joves morts en la guerra fent fila amb l’exèrcit francès. Compte els noms d’una de les quatre plaques. En són trenta sis. Molts d’ells de germans, amb els mateixos cognoms. Trenta sis per quatre fan cent quaranta quatre morts en un poble que dubte molt que ara arribe a tindre tanta gent. I hi ha una altra dada encara més esfereidora: al peu del monument una altra placa recorda els morts de la segona guerra mundial i només en són deu.

Com s’explica tanta diferència? Senzill. Els francesos van usar els bretons com a munició de guerra. Els hi van enviar al front en una proporció descomunal respecte al nombre de joves francesos que hi anaven. En van morir 120.000 segons les dades oficials i això va deixar Bretanya morta, sense els seus joves. Per això quan va arribar la segona guerra simplement no en quedaven ja.

Aquella matança, per cert, va aniquilar els parlants joves del bretó, un cop del qual la llengua no s’ha recuperat.

Fortíssim.
Ja comença de nou el curs acadèmic.

Dilluns pel matí vaig tornar a Sant Vicent, per començar ja el curs a la Universitat. Curs en cursiva, perquè enguany no tindré cap classe, ni cap assignatura per fer: “només” està la tesina/tesi per fer. He de treballar dur, perquè vull entregar la tesina en desembre. Supose que podré arribar a temps, però només si em pose les piles.

Referent a les piles, crec que les he carregat prou. Durant l’estiu, no m’he matat que diguem. Un juliol light (després de moros, que voleu…) i un agost pràcticament inexistent en lo referent al treball d’investigació. També vaig fer el curset de Web 2.0 del que vaig parlar en apunts anteriors.

Referent a projectes web alternatius, Héctor i jo hem anat definint una miqueta el roadmap de la nostra primera aventura empresarial? No es tracta d’una idea brillant amb la que ens podrem jubilar d’ací a un parell d’anys, però pensem que alguna sopaeta de tant en tant si que ens pot pagar. Per això lo de empresarial en cursiva també: no és tracta d’una empresa (de moment), però si anara bé, perquè no? I lo millor de tot és el nom, però això ja vindrà més avant.

A més, també amb Héctor, he fet un viatget del 21 al 27 d’agost: hem visitat els Països Baixos: Utrecht, Amsterdam, Rotterdam, La Haia i Maastricht. Una ruta completa pel país, que ens va servir per descansar, veure món, i tornar a casa amb unes ganes d’un bon plat d’arròs i de pegar una “suà” tipica del mes d’agost… Queda pendent una crònica del viatge.

Musicalment, amb la banda, un parell de concerts (València i Senija), i entrades de moros a Poble Nou i a Oliva. Amb la Xaranga, hem anat a tocar a Calp, a la cavalcada de les festes patronals (subcontracte de l’Espardenya) i també hem tingut un parell de baixes: Judith i Núria ens deixen.

I finalment, matins a la mar i gelats a la plaça amb Maria Luisa, burrets fresquets amb Robert, Sílvia, i tota la resta de la tropa, sessions de cine al centre comercial d’Ondara,… en fi, estrès estival total i absolut.

Per a aquest nou curs, molts propòsits (com sempre), dels quals només es compliran uns quants (també com sempre), però el que és segur és que aprendrem moltes coses, i traurem experiències positives.

Anem allà!

Si pugueres tornar enrere, quina carrera estudiaries ara?

// juny 22nd, 2008 // 4 comentaris » // Personal, Universitat

La superstició duu mala sort

Raymond Smullyan

Ja fa temps que vaig escriure TV3 s’ha acabat.

Des d’aquell moment, moltes han sigut les notícies que han aparegut als mitjans de comunicació (sobretot Vilaweb) al respecte del famós acord de reciprocitat que havien de pactar ambdues Generalitats, amb els consellers Tresseras (G de Catalunya) i Rambla (G Valenciana).

Ahir vaig veure, sorprés, una notícia de Vilaweb que informava que l’acord estava ja tancat. Sincerament, em va semblar massa optimista. Només una hora després, van publicar una altra noticia rectificant lleugerament la notícia anterior: l’acord estava prop.

Com que no havia vist cap altra notícia a cap lloc, ni entrades a blogs, ni res d’això, no m’ho acabava de creure. I fa no res, faig una ullada a la premsa del dia, i em trobe amb aquest titular del diari Público:

TV3 se volverá a ver en todo el País Valenciano

No només m’ha alegrat veure la notícia en si, sinó que el fet que es referisquen al País Valencià amb eixa denominació i no amb altres que s’estan fent famoses últimament (“la Comunitat” a seques en molts periòdics) m’ha alegrat quasi més encara.

De tota manera, fins que no arribe el dia que pose la tele a ma casa i veja TV3, no m’ho creuré.

seguirem informant…

Aquest és un dels motius pels quals vull que es veja TV3 al País Valencià. Com podem estar sense veure aquest programa????

Gràcies, Isma ;)

Aquesta pàgina explica les condicions d’ús de tota la web. L’accés a la informació que hi ha en ella implica l’acceptació de totes les condicions. Per tant, si no hi esteu d’acord en alguna d’elles, és tan fàcil com no entrar més. A més, com que la pàgina és meua, em reserve el dret de modificar aquesta política en qualsevol moment. També avisar que, com que no sóc advocat, tot el que vé a continuació no és una “llei”, però em sembla important que quede constància en algun lloc.

Galetes o Cookies.

Aquesta web utilitza cookies, que són petits fitxers de dades que es generen en el vostre ordenador. Gràcies a açò, es pot aconseguir cert tipus d’informació per millorar la usabilitat de la web.

No obstant, podeu configurar el vostre navegador per a que vos notifique o rebutje la creació d’aquestes galetes, i podreu continuar visitant aquesta pàgina. Això si, és possible que pel fet de deshabilitar-ho alguna funcionalitat no es puga utilitzar: no em responasiblitzaré d’aquesta manca de bon funcionament o accés a la web.

Marques web o Web Beacons.

Aquesta pàgina també pot contindre web beacons, una petita imatge que permet contabilitzar els usuaris que accedeixen a la pàgina, o a algunes cookies determinades.

Accions de tercers.

També és possible que trobeu a la web algunes pàgines o seccions de pàgines amb publicitat, o promocions d’algun tipus. La informació de cadascuna d’aquestes seccions es troba subjecta a la seva pròpia política de privacitat, que no té perquè ajustar-se a la d’aquesta pàgina.

Política de privacitat de la publicitat:

  • Google Adsense: http://www.google.com/intl/es_ALL/privacypolicy.html

També analitze informació de tràfic per observar els patrons i característiques dels visitants de la web.

Política de privacitat de l’analitzador de tràfic:

  • Google (Analytics): http://www.google.com/intl/es_ALL/privacypolicy.html

Política De Protección De Datos Personales

Per a poder realitzar comentaris, o contactar amb mi, s’hauran de proporcionar certes dades de caràcter personal, i se’n recolliran d’altres, que només s’utilitzaran per al motiu pel qual s’han demanat.

Aquestes dades personals són el nom, l’adreça de correu electrònic, o l’adreça IP, entre altres. Personalment, no vull per a res tota aquesta informació, però el gestor de blogs que utilitze (WordPress), ho emmagatzema automàticament, o siga que és gairebé impossible no demanar-les.

De forma general, no compartiré amb ningú aquesta informació, exceptuant quan m’hagueu autoritzat, o en algun dels següents casos:

a) Quan siga demanat per una autoritat competent, després d’havers-se seguit el tràmit legal corresponent.

b) Quan considere que és necessari per a fer cumplir les condicions d’ús d’aquesta pàgina.

Comentaris

També, com que la pàgina és meua, em reserve el dret d’esborrar aquells comentaris que em pareguen ofensius, de mal gust, insultants, despectius, o qualsevol calificatiu semblant; això si, no editaré cap comentari per eixos motius: o el deixe tal i com està, o l’esborre. Un avís: a data de 6 de juny de 2008, no he hagut d’esborrar cap comentari per aquestos motius. Que continue així 😉

Contacte

Si teniu alguna pregunta que fer al voltant de tot el rotllo que vos he soltat abans, només m’ho heu de dir des de la pàgina de contacte, o a la meva adreça de correu electrònic, que és com la web, però amb una @ enlloc del primer . de xavi.ivars.me

Doncs continuant amb el llistat de manuals, tutorials i referències d’utilitat, és el moment de tutorials de bash, una de les consoles disponibles en els sistemes Linux.

A més del canal de xat #bash del servidor irc://irc.freenode.org, m’han agradat els següents manuals:

He actualitzat la pàgina de manuals amb aquestes novetats.

Espere que a algú li servisquen!

Dissabte passat Robert va vindre a sopar a ma casa. Fins que es va fer hora de sopar, vam estar tirats al sofà, sense poder moure. Quin estrés!

Com normalment sempre que sopem, acabem volent arreglar el món, queixant-nos del sistema i dels polítics que el controlen… Però després vam anar a sopar, i després de festa un ratet al Tallarina.

Tot açò ve per una frase que he llegit al Diccitionari de Víctor Pàmies

Ja que no podem canviar de país, canviem almenys de conversa.

James Joyce

Últimament, la part de la blogosfera que acostume a seguir ha canviat significativament.

Després de reduir moooolt els fils que tenia al Reader, i ara de fer la neteja 2.1 de què vaig parlar en eixa entrada, se m’ha quedat en només una cinquantena de blogs. I segur que encara en llevaré alguns més 😉

Defuncions…

Però no només quins blogs seguisc han canviat, sinó que també han canviat alguns d’ells per dins. Un dels blogs que més m’agradava, “No hi havia a València”, s’acabava amb l’anunci del seu autor, Felip (orxater), un jove benissenc.

Un altre que també està off és el de la Mirada Crítica. Després del seu tercer aniversari, no ha tornat a escriure res més.

Resurreccions…

Per contra, resurreccions també n’han hagut. A destacar les dels companys de Softcatalà Gil i Sílvia, que últimament tenen moltes ganes d’escriure.

Naixements…

Enrique Benimeli, company al doctorat, ha començat un nou projecte de blog. Encara és molt recent, però segur que ens mostra coses interessants. Per cert, Enrique ha començat també un projecte interessat basat en les dades lingüístiques d’Apertium: TinyLex. TinyLex és un programa en J2ME que permet consultar diccionaris bilingües al mòbil. Mola! 😉

Borrellons…

Finalment, un dels blogs que més il·lusió m’ha fet que es començaren, el de la meua germana. Amb el suggerent nom de Els borrellons del melic, ens apropa un punt de vista molt especial, el seu 😀 Es tracta d’un blog personal, donant importància al terme personal: coses del dia a dia, família, amics… però també política, religió i altres coses són les que de segur ens parla. Belén, sort i a escriure.

Per cert, el tema del blog, que encara no està acabat, l’he fet a partir del Garden Theme i una modificació del mateix, [des]enfocada.
A meitat d’aquest mes de juny, el dimarts 17, tinc un bitllet de tren. A les 9.30 ix un Euromed des d’Alacant amb direcció Barcelona-Sants.

Passaré en la Ciutat Comtal fins el divendres 20, de visita turística. Com les altres vegades que he anat, Maria Luisa m’esperarà a l’estació, i anirem cap al seu pis on estarà el dinar preparat (a que si???). La resta de dies ja m’encarregaré jo de la cuina, per a dinar, i sopar soparem per ahi algun dia, no?

Ella està d’exàmens, però com que no en te cap entre el del 17 i el del 26, puc fer-li una visiteta de tres dies sense destorbar massa.

Aprofitarem per a fer algun viatge al pis de l’any que ve i, a part d’això, no tenim massa obligacions (llevat d’anar al cinema, a passejar per les Rambles, veure la font de Montjuic,… i alguna coseta més 😉

Seran només tres dies, però estic segur que ens ho passarem bé.

Per cert, Maria Luisa, per a que veges 😛

Accent

Ací mostre un llistat complet dels llibres de Ferran Torrent.

Apareixen marcats en diferents colors segons els tinga, els haja llegit o ni una cosa ni l’altra.

  • No emprenyeu el comissari, 1984
  • Penja els guants, Butxana, 1985
  • Un negre amb un saxo, 1987
    • Un negre amb un saxo (no el trobe)
  • Cavall i Rei, 1989
  • L’any de l’embotit, 1992
  • Gràcies per la propina, 1994
    • Gràcies per la propina (pensava que no el tenia)
  • La mirada del tafur, 1997
  • Semental, estimat Butxana, 1997
  • L’illa de l’holandés, 1999
    • L’illa de l’holandés
  • Cambres d’acer inoxidable, 2000
  • Societat limitada, 2002
    • Societat limitada (Reis Mags’09. Gràcies, Sergio i Amanda!!!)
  • Espècies protegides, 2004
    • Espècies protegides (Reis Mags’09. Gràcies, Pepa!!!)
  • La vida en l’abisme, 2004
    • La vida en l’abisme (Sant Jordi’08. Gràcies, pares!!!)
  • Judici final, 2006
  • Només socis, 2008
    • Només socis (Sant Jordi’08. Gràcies, Maria Luisa!!!)

Última actualització: 12 de juny de 2008
En aquesta pàgina faré una mena de Club de Lectura (no es això, però m’agrada el nom :P) on aniré llistant totes les coses interessants relatives a llibres que vaja escrivint en el blog.

Ja feia temps que tenia pendent aquesta entrada i dic: perquè no escriure-la ara?

El passat 21 d’abril vaig escriure l’entrada Només socis, on entre altres coses mostrava un llistat de tots els llibres de Ferran Torrent, marcant els llibres segons si els havia llegit, els tenia o no sabia res d’ells.

Després de Sant Jordi, la llista va canviar un poc: Maria Luisa em va regalar el de Només Socis i els meus pares el de La vida en l’abisme. També, buscant per l’estanteria de ma casa, em vaig adonar que no trobava Un negre amb un saxo, que estic segur que el tenia, i al mateix temps vaig trobar el de Gràcies per la propina, que pensava que havia llegit però no tenia. De manera que he actualitzat la llista, amb les novetats.

A més, he tret la llista i l’he posada en una pàgina dissenyada a l’efecte, en es quedarà reflectida por los siglos de los siglos, el que em permetrà també anar ampliant un poc el contingut estàtic de la web.  De moment, ja l’he ampliada amb un Club de lectura.

Seguirem informant…
No havia sentit mai la paraula borrellons fins que la meua germana li va posar eixe nom al seu blog. Des d’eixe moment, sembla com si els borrellons s’hagueren multiplicat. Hi ha per tots els llocs.

A través del blog d’Enrique, he arribat al de la Carme, i resulta que als seus hàmsters els diu “borrellons” 😀

Segons el diccionari

BORRELLÓ m.
|| 1. Borrall de llana o d’altra matèria semblant (Pont de S., Val.); cast. guedeja, burujo.
|| 2. Partícula de fil o d’altra matèria subtil (val.).
|| 3. Floc de neu; cast. copo. Va nevar, nevar! Els blancs borrellons anaven caient, Massó Croq. 102.
|| 4. Rosegó de pa (Bonansa, Pallars Sobirà); cast. mendrugo.
|| 5. Nen, infant petit (en llenguatge afectuós del Pallars Sobirà). «Quin borrelló, que teniu!»: quin infant, que teniu! (Ribera del Flamicell).
Refr.
: «El cel a borrellonets, la neu a cabassets» (Alcoi).
Fon.:
bore?ó (Ribagorça, València).
Etim.:
derivat de borra.

A més, està l’accepció que té, segons diverses fonts contrastades (gent de la Marina Baixa – Héctor -, de l’Alcoià – una companya de pis de la meua germana-), ací al País Valencià. I aquesta cançó dels Ovidi Twins explica d’una forma inmillorable eixe sentit de la paraula.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=aZgyEjos3dw[/youtube]
He vist l’entrada de la Carme on parla de les edats humanes en base binària.

Com que m’ha agradat, pues la copie!

  • amb 2^0 anys, camines
  • 2^1, parles
  • 2^2, guarderia
  • 2^3, la primera comunió
  • 2^4, si tens sort el primer nòvio (o el primer polvo)
  • 2^5, el primer treball
  • 2^6, et jubiles
  • 2^7, no se coneix que hi haja aplegat ningú

És a dir que l’esperança de vida en log2() es 6.5 com a molt, per les dones, 6.6

Ja veieu, alguns profes són quasi tan frikis com els alumnes 😉
Últimament sembla comú entre tots els companys de carrera comentar que, si fora ara, no estudiarien la mateixa carrera.

Jo moltes vegades he dit que si fora ara, començaria per estudiar l’Enginyeria Tècnica, i després ja faria el 2n cicle de la superior: pel mateix preu, tens dues carreres (i et conta com a tal a l’hora de presentar-te a algunes places, i fins i tot hi ha places només per a enginyers tècnics).

Quan estudiava el Batxillerat, no sabia quina carrera triaria; només sabia una cosa: m’agradaven les matemàtiques. Per contra, també sabia que no faria la Llicenciatura en Matemàtiques, ja que no volia ser professor. Això em desviava cap a les Enginyeries, i ja que “la informàtica és el futur“, aquesta va ser la carrera que vaig triar. Però igual haguera pogut triar Telecomunicacions, per exemple.

Ara, passats ja uns anys, i després d’haver treballat com a informàtic en diferents aspectes (servei tècnic a Connecta, programador al Taller Digital de la UA i profe de pràctiques a l’IES Josep Iborra mentre em treia el CAP), la docència no m’ha desagradat, i crec que podria ser una bona eixida laboral (si no ix bé la carrera investigadora).

Però després de llegir l’entrada d’Enrique, m’he decidit a ser el primer en continuar el meme que proposa.

El fet es que realment no crec que si enguany haguera fet la selectivitat i haguera de fer la preinscripció universitària tornara a triar Eng. en Informàtica com a primera (i única) opció. Quan ho vaig fer, vaig triar informàtica a les 5 universitats del país que la oferien (UA, UPV, UJI, UV, UMH), en les distintes poblacions on ho oferien (Sant Vicent del Raspeig, València, Castelló, Alcoi, Elx).

Docència, si, però d’Informàtica? I per què no de Matemàtiques? O d’una altra cosa?

I si no docència, què?

Segurament, si ara tornara als 18 anys (sabent el que sé ara, cosa impossible), no faria cap Enginyeria. Ni possiblement tampoc cap carrera de Ciències. Estudiaria, molt probablement, música.

Coses que passen…
... i més que en passaran.

// maig 21st, 2008 // No hi ha comentaris » // Personal, Universitat

La gent sense vergonya continua actuant…

Les universitats valencianes, a punt de fer fallida

Cal denunciar-ho ja!
Aquesta Ubuntu 8.04 no va tan fina com deuria, com diu Marc en algunes de les seves últimes entrades. I la beta del Firefox té la culpa de moltes de les errades que té la distribució.

Una errada que he trobat és que no reprodueix correctament alguns vídeos en Flash (a mi m’ha passat amb un de VilawebTV). La solució és ben senzilla.

En primer lloc hem d’instal·lar el paquet libflashsupport

sudo apt-get install libflashsupport

Després només cal eliminar i tornar a instal·lar el paquet que conté el plugin de flash, per a que funcione correctament.

sudo apt-get remove -purge flashplugin-nonfree
sudo apt-get install flashplugin-nonfree

Reiniciem el Firefox i ja podrem veure correctament els vídeos.

seguirem informant…
Ja està ací!

El Planeta Marina Alta ha arribat!

Després d’alguns últims retocs, i gràcies al treball combinat d’uns quants blocaires (Carles Mulet, Miquel Soldevila, Òscar Piera, i jo mateix), ha nascut el portal de blogs de la Marina Alta, la MarinaAltaEsfera!

Òscar i Blai ja n’han parlat abans.

Planeta Marina Alta

Definint-se com “Els blogs personals en valencià de gent de la Marina Alta, País Valencià”, arriba als nostres ordinadors un punt des del qual es podrà llegir de manera centralitzada a tots els blocs de la comarca.

A més de la pàgina en si, he fet un xicotet widget per a poder posar-lo a totes les webs (siguen blogs, webs normals – estàtiques o dinàmiques -). Per fer-ho, només hem d’incloure aquestes línies al lloc on vulguem:

<script src="http://marinaalta.pikaspart.com/js/widget.js" type="text/javascript"></script> >script type="text/javascript"><!--
getWidget(10,'classes')
// --></script>
<div id="marinaaltawidget"></div>

A més, disposa de diverses opcions de configuració, tot modificant la cridada a la funció getWidget(), de les següents formes:

  • Opcions predeterminades
    • getWidget();
  • Especificar el número d’items
    • getWidget(numero_items);
  • Especificar el número d’items i estils predefinits
    • getWidget(numero_items,'estils');
  • Especificar el número d’items i classes CSS
    • getWidget(numero_items,'classes');

I res més, per a qualsevol cosa, aquest és un bon lloc per als comentaris!

EDITAT: Gràcies, Enrique! Ja m’estranyava a mi que ningú hagués entrat al planeta des de la meua pàgina, mirant les estadístiques del Google Analytics…
El bitxo este cada vegada fa més coses! Wow!

 


A mesura que passen els dies, setmanes, mesos i anys, les coses canvien.

Això, en principi, ha de ser bo, ja que cada instant que passa ens aporta noves experiències que ajudaran, una vegada assumides, a millorar la nostra personalitat.

Tot el que passa afecta la nostra manera de ser i de comportar-nos davant la resta, i és per això que hem d’intentar traure profit de tot el que puguem.

Ahir va començar la tercera setmana des de que estic ací al DLSI com a pseudo-becari (sense cap beca encara), a l’espera de què es resolguen d’una vegada les FPU del nou i flamant Ministeri de Ciència i Innovació, i la veritat és que fins el moment no han sigut tan productives com haurien d’haver-ho sigut. No vull dir que no haja avançat, que si que ho he fet, però no a la velocitat i el ritme que tocaria.

D’altra banda, la banda. Aquest ha sigut (i serà) un mes intens en actuacions: comunions, corpus, dos concerts… Quién da más?

També hi ha altres coses que no van tan bé, per dir-ho d’alguna manera, i m’agradaria que si que ho feren. Però tot i que no es pot tindre tot, sempre s’ha d’intentar.

L’autèntic perdedor no és aquell que no guanya. L’autèntic perdedor és aquell que té tanta por a no guanyar que ni tan sols ho intenta.

Alan Arquin

Editat 22/05/2008: Per cert, lo que tinc estudiant per BCN, perfecte 😉

Els desvergonyits continuen…

// maig 7th, 2008 // No hi ha comentaris » // Miniposts, Política

La gent sense vergonya continua actuant…

Les universitats valencianes, a punt de fer fallida

Cal denunciar-ho ja!

DEA, allà anem…
... esperem arribar

// març 6th, 2008 // No hi ha comentaris » // Universitat

No comment
Quan ja tot el món ha fet els seus comentaris al gran esdeveniment del segle (almenys ho semble, pel bombo que li estan donant per tots els llocs).

I  és per això quede tant en tant val la pena prendre’s les coses amb una miqueta d’humor, tal i com ens mostra RinzeWind, al seu bloc Las penas del Agente Smith

Cosas que se van aprendiendo en el debate

La veritat és que em vaig riure molt mentre ho llegia.

Seguirem informant…
Ja fa temps vaig veure aquest vídeo, i l’havia deixat pendent de publicar-lo algun dia ací al bloc, perquè és realment curiós.

El vídeo tracta de la mida relativa que tenen totes les coses de l’univers, i quin és l’efecte d’afegir un zero quan treballem amb aquest tipus de magnituds.

El vídeo segueix tota l’estona la mateixa dinàmica: comença mostrant-nos una imatge d’un metre quadrat, des d’un metre de distància (100 metres X 100 metres) i, cada deu segons que passen, la càmera “afegeix un zero” a les dimensions de la imatge que ens mostra (al cap d’un segon, la imatge és de 101 x 101, després 102 x 102 i així successivament) i a la distància des de que ens ho mostra fins arribar a 1024. Resulta com a mínim curiós veure com desapareix el nostre planeta en la immensitat de l’univers. Fins i tot la nostra galàxia s’ha perdut de vista. O no?

Una vegada ja hem arribat al punt més allunyat, cada dos segons es redueix fins que tornem a arribar a l’escena inicial. Però no para ací. Ara comença a la invers, i cada deu segons s’apropa una potència de 10 a la imatge, mostrant-nos la mà de l’home que apareix en la imatge inicial, fins arribar a la pell, les cèl·lules,… Quan arriba a 1 micra (10-6 metres) ja es poden veure perfectament els nuclis de les cèl·lules formats per les cadenes d’ADN. El vídeo continua arrimant-se, i a 10-9 metres ja s’observen els àtoms que formen les mol·lècules d’ADN. Tres potències de 10 després, a 10-12 ja es pot apreciar el nucli dels àtoms, format per protons i neutrons, i continua fins que arriba a un nivell subatòmic.

Interessant video, i prou frikada 😀

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=BBsOeLcUARw[/youtube]
Després de molts mesos pensant-m’ho, analitzant idees, fent xicotetes proves… es pot dir que la màquina ja està en funcionament.

Encara estic al Taller Digital de la Universitat d’Alacant, i fins a final de més estaré encara a jornada completa, però només comence abril ja estaré només mitja jornada, i això em permetrà tirar-li moltes mes hores al doctorat.

La meva idea és anar ben matinet al TD, i quan haja fet les hores que toquen, arrear cap al laboratori de becaris del DLSI per a fer feina allí. Em conec massa, i sé que ací a casa faria el gos bona cosa!

Però he decidit que ja està bé, que no es pot anar fent les coses tan a poc a poc, i ahir, abans del partit del Madrid (per cert, Roma oeoeoe, Roma oeoeoe….) vaig estar parlant amb Fran i amb Gema, els dos treballadors de Prompsit (i molt bona gent) i vaig començar a aclarir molt millor les meues idees.

Avuí ha tocat començar a muntar el sistema en sí, que aniré desvelant en posteriors capítols d’aquesta nova sèrie, però he hagut de parar perquè he trobat un “bug” al paquet fr-ca d’Apertium, que necessite per al meu sistema.

Amb els meus treballs no vaig a erradicar la fam del món, ni trobar la cura al càncer o la SIDA, però si aconseguisc colaborar en facilitar d’alguna manera la comunicació entre la gent de diversos països, estaré més que satisfet.

Ara toca netejar la taula de papers escampats, començar a muntar un bon registre de referències bibliogràfiques, i a treballar!

Seguirem informant…

Canvis laborals…
... de cap a la uni!!!

// agost 15th, 2007 // 1 comentari // Informàtica, Personal, Universitat

Anava a escriure un post sobre algunes curiositats de Linux, quan m’he adonat que no tenia cap categoria de Linux al meu bloc. Que estrany! Doncs dins la categoria d’informàtica. Però atenció, tampoc no existeix eixa categoria!

I on han anat a parar totes les entrades referents a Linux, o a altres coses d’informàtica? Repartides per les categories Mozilla, Programació, Xarxa, Universitat i, fins i tot, dins de Personal.

És per això que he decidit posar una mica d’ordre al bloc, afegint la categoria d’Informàtica i situant, de moment, Mozilla i Programació baix d’ella. Ara, poc a poc, aniré editant els apunts que faça falta per tal de situar-los millor dins de les categories existents, i també afegiré etiquetes a alguns que encara no en tenen.

Al mateix temps, m’he adonat que si es lligen les entrades una a una, no apareix ni la data ni l’hora en què s’ha escrit. Això és una cosa que he de modificar. Tampoc no es mostren les etiquetes de cadascuna de les entrades, i altres detallets que s’han de solucionar.

Després de la migració a WordPress des de Pivot, vaig utilitzar un plug-in per no haver de tornar a posar les imatges a tots els apunts que en tenien. Es tractava de Pivot Image Tag Translator. Però fa poc (no em pregunteu per què) el vaig deshabilitar. L’he tornat a habilitar, encara que “refaré” els apunts per a què les imatges es vegen com cal, amb l’alineació que vull.

També vaig afegir fa uns dies els anuncis AdSense de Google, però no m’acaba d’agradar la manera en què els he integrat dins del bloc… Si algú té alguna suggerència, estic obert a escoltar-les.

Ja tinc feina!
Ja feia temps que volia comentar una entrada que vaig veure al bloc d’en Raul, MundoGeek.net.

L’entrada no és més que una mostra de les coses que es poden arribar a fer només utilitzant les aplicacions de text de que disposa Linux. Si una característica té aquest sistema operatius és la màxima de “fes una cosa ben feta, per insignificant que parega”. Així, encadenant accions xicotetes (fent tuberies d’ordres) acabem obtenint resultats extraordinaris.

En aquest cas, l’ordre és la següent:
history | awk '{print $2}' | awk 'BEGIN {FS="|"} {print $1}' | sort | uniq -c | sort -rn | head -10
Amb ella, obtenim les deu ordres de consola més utilitzades recentment, ordenades per quantitat de vegades utilitzades, junt amb eixe nombre de vegades.

El resultat d’executar-lo al meu ordenador és:

234 ls
207 cd
75 sudo
62 exit
28 ifconfig
27 ssh
23 ./go.sh
21 rm
21 gftp
15 less

mentre que al servidor on tinc la web

171 cd
147 ls
47 vim
25 exit
17 mv
16 less
14 rm
13 chmod
6 wget
6 rmdir

S’observa una lleugera diferència entre l’ús en un lloc i en l’altre no?

A veure si s’animeu i seguiu el “meme”!
¿n??ou o?

…?????o? ?nb 1?p s??????? sé? ?od un ??nb??s? ?nb ?? ‘????op ?od ? ??s?? ??1o? ??d s???u?d?o?? ‘s??p so?s?nb? ?u??np 1o?o?1?, p sé?x?, 1 ?nb ?? ‘s??o? s??u?nb s?un ??su??s?p ??1?? ?? su? s?o? ? ‘?ss?u?q ? su???s??? ? so?o? ?p s??s?? s?1 ?p sè?ds?p

😀

d?1? …n? o?-??? s1o? ?s
Ahir, mentre esta reinstal·lant el Windows a un ordenador a la feina, vaig començar a revisar alguns dels blogs del meu Bloglines, que feia moooooolt de temps que no visitiva. I en el de Javier Pérez em vaig trobar amb una entrada que parlava d’un video del Youtube que es massa.

Sempre m’havia preguntat el mateix: per què l’art és art? Què tenen els quadres abstracte que no puguen tindre dibuixos fets per xiquets de pre-escolar?

Doraa amb gat

per què aquest dibuix és art i no ho és aquest altre?

Dibuix d’una xiqueta fet amb el paint

En aquest cas està exagerat, és clar, però crec que tots sabem a que em referisc amb açò. La crítica artística, o millor, els crítics artístics es basen més, des del meu punt de vista, en l’aspecte comercial o personal (de l’artista) que no en les obres artístiques realment.  Que una obra val més només perquè l’ha fet algú famós, encara que siga per llançar-la al fem. El mateix passa en altres camps, tant artístics, com esportius, polítics, filosòfics… però potser en la pintura siga en el que més clarament es reflexa.

En el vídeo es veu que passa si es compara un quadre pintat per xiquets en una escola infantil amb qualsevol dels presents a la fira d’art contemporani ARCO de Madrid.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8JEJwfENJNI[/youtube]

Fa gairebé 10 anys, ETA va decretar una treva. En aquell moment, governava el Partit Popular de José Maria Aznar. En aquell moment, tot i estar passant per una de les èpoques més sanguinolentes de la història recent de l’organització terrorista (encara no feia un any que havien assasinat Miguel Ángel Blanco), Aznar, va oferir gestos a la banda armada: reagrupació de presos, excarceracions, possibilitat de parlar sobre el futur de Navarra…

Ara, fa poc, es va acabar una altra treva, que tots veiem amb molta espectació i esperança: havia la possibilitat d’acabar amb el terrorisme d’una vegada per totes. Pareixia que tot indicava que podia passar: declaracions de Batasuna (el famós projecte presentat al velòdrom d’Anoeta), gestos del PNB i del PSE, voluntat clara de la societat basca d’acabar amb la violència per poder aconseguir així major autonomia…

Durant tota la treva, ETA no deixa d’assetjar els empresaris d’Euskadi i Navarra,  la kale borrka no desapareix en cap moment (una mitjana de 2 atacs diaris durant els més de 400 dies de treva, incloent incendis d’autobusos, atacs a entitats bancàries, a seus de partits polítics,…), ETA comet un robatori d’explosius al sud de França,…

A més, Aznar diu que Batasuna ha de formar part de la solució, es parla d’autodeterminació, es parla de territorialitat, UPN (la marca electoral del PP a Navarra) i el seu president Miguel Sanz (el mateix que ha posat ara el crit al cel perquè el PSOE venia Navarra als terroristes) diu que “Navarra serà generosa“.

Des de la meva perspectiva, Aznar i tot el PP ho van fer com tocava. Molt millor que ho ha fet ara Zapatero i el PSOE. Van ser molt més valents, i van fer molts mes gestos cap a l’entorn d’ETA que no els socialistes. Però també és cert que, en aquell moment, tota la oposició (principalment el principal partit, el PSOE) van recolzar el govern sense dubtar-ho ni un segon. En aquesta ocasió, el principal partit de la oposició ha utilitzat ETA i la treva com a eina principal per atacar el govern de Zapatero, i han provocat uns nivells de crispació en la societat inimaginables en l’altra treva.

No vos perdeu el video, no té desperdici

Vist a: La otra tregua: la debacle del Partido Popular, al bloc de Javier Pérez

Avui he tingut un ratet lliure, i he aprofitat per començar a fer proves amb el Google Maps.

Joanba i jo havíem parlat diverses vegades de posar publicitat a Infobenissa, que ens ajudara a pagar les despeses (domini, allotjament, alguna “reunió-sopaeta”, etc), però aquesta publicitat hauria de ser localitzada en el poble, i no genèrica (la majoria de la gent que entra a la web és gent del poble, que li podria interessar publicitat d’un restaurant de la zona, però no publicitat contextual com la que fa Google amb el seu programa AdSense, per exemple).

I una bona manera d’oferir aquesta publicitat, junt amb altra informació d’utilitat, és utilitzant el servei Google Maps. D’aquesta manera, podrem geolocalitzar comerços del poble, bars i restaurants, hotels,… oferint més informació (adreça, telèfon, etc.) d’aquells que estiguen interessats en aparèixer a la nostra web.

De tota manera, per poder fer això, segurament ens caldria convertir “Pikaspart & Fescordell” en algun tipus d’associació, per poder fer les coses com cal (no sóc massa partidari d’anar fent xanxullos, i si volem que la gent es prenga la web de manera seriosa, nosaltres hem de ser els primers en ser seriosos.

Bé, ací les primeres provetes; molt cutres, de moment, però que m’han aprofitat per a conèixer un poc millor el potencial i la forma de treballar del servei.

seguirem informant…
M’ha vingut al cap aquesta cançó, d’un grup basc anomenat Ken Zazpi. És un poc trista, però no sé, hui em sembla que és la més adequada.

Ilargia, de Ken Zazpi

Esaiozu euriari berriz ez jauzteko,
esan bakardadeari gaur ez etortzeko.

Eusten nauen soka zara eta itotzen nauena,
ametsak sortu zizkidana, galtzen dituena.

Zuretzat ilargia lapurtuko nuke gauero,
eta zu itsu zaude bere argia ikusteko,
irribarrez, gero minez, eragin didazu negarra,
nire sua itzali da,
ez zara gaueko izar bakarra, ez zara!!

Esan sentitzen dudana ez dela egia,
une baten sinesteko ez garen guztia.

A en Antoni Gaudí el va matar un tramvia,
la seva obra “La sagrada família” la matarà un tren d’alta velocitat.

Vist a:  Els temps estan canviant, al bloc Topant de cap
Fa vora 4 setmanes vaig anar a la Universitat d’Alacant a corregir una pràctica del doctorat, de l’assignatura de XML, marcat de textos i biblioteques digitals. El mateix dia vaig veure que havien tret una convocatòria urgent per a unes places per a un projecte del DLSI relacionat amb el tema, però el plaç s’acabava el mateix dilluns 23 de juliol.

Vaig preparar la documentació, i dilluns la vaig enviar per correu. Quina va ser la meva sorpresa el dia 27 quan, després de veure el barem provisional de la plaça I-29/07, vaig veure que m’havien agafat. Faltava esperar que es confirmara tot, però tot indicava que tindria la plaça (m’haurien de passar 3 persones en els només 2 dies de reclamacions per perdre-la!). Així, dimarts (31 de juliol) era el dia en què havia d’eixir el barem definitiu.

Eren vora les dues del migdia, i encara no havien eixit els resultats. I de sobte, un número de telèfon mòbil d’eixos llarguíssims (si vos han tocat mai des de la Universat sabeu quins dic). Em confirmen que m’han agafat per a la plaça (wewewe!!!), i que l’endemà a les 8 i mitja del matí he d’estar allí.

Un moment. Demà? 1 d’agost? La xica que em parlava, tota amable, em diu: Estàs interessat, no? I clar, veges tu que li dius! Clar que estic interessat!!!

En eixe moment, tot va ser una pressa. Avisar a la meua cosina (estava treballant a Connecta, una botiga d’ordinadors, des de principis d’any, compaginant-ho amb el doctorat), de que l’endemà no anava a treballar. Avisar als pares de que m’han agafat, a la novia, parlar amb Héctor per si encara li quedava lloc al pis… Tot a presses i correres, però la qüestió és que l’endemà, a les 8 i mitja del matí, allí estava.

Taller DigitalDesprés de signar el contracte a l’oficina del rectorat de la UA, vaig anar a l’edifici d’Instituts Universitaris, on es troba el Taller Digital, l’empresa (pública, 100% propietat de la UA) on treballaré durant els propers 5 mesos (be, ara ja realment 4 mesos i mig) desenvolupant “Eines didàctiques per a biblioteques digitals“.

seguirem informant…

Un moment feliç… del passat

// novembre 13th, 2006 // 1 comentari // CLE

Ara si q sí. Va de bo.

Ja m’he posat a fer el projecte en serio, el meu super OMR, i els avanços són prou significatius.

En primer lloc, necessitava obtenir imatges de partitures adequades, ja que encara no ho havia aconseguit. El procés de transformació des de PNG a PBM no era l’adequat, ja que al ser el PNG una imatge escalar i no vectorial, la imatge s’emborronava.

Per aconseguir el PBM des d’una imatge escalar, he utilitzat la conjunció jEdit + LilyPondTools + Lilypond per aconseguir una partitura en un fitxer PostScript [en] (açò em recorda a Javier Gil, profe de Perifèrics, encara que ell deia “pojcri“).

A partir d’ací, i utilitzant la potent eina GhostScript, puc transformar els fitxers .ps directament a imatges PBM, en aquest cas Text PBM

xavi@xavi:~$ gs -sDEVICE=pbm -sOutputFile=partitura.pbm partitura.ps

A partir d’aquest moment, ja tenia tot el que necessitava per a començar a treballar. Així que a picar codi!

Després de reescriure tot allò que tenia fet (estava molt mal programat, de veres, i tampoc no era massa), m’he plantejat el mecanisme a seguir per fer el projecte. El mètode de desenvolupament eXtreme Programming (conegut per les nostres comarques com sobre la marxa) resulta adequat per a este propòsit, ja que com no se massa bé que he de fer, ni com fer-ho, a base de xicotetes metes vaig avançant.

En primer lloc he localitzat els pentagrames, fent histogrames per files (calculant la quantitat de píxels negres que hi havia en cada fila), i determinant que són linies d’algun pentagrama aquelles files que tenen més de la meitat dels píxels negres. Potser en algunes partitures, amb moltes notes (sobre tot si està construida a propòsit), aquesta consideració sobre la proporció hauria de variar, però de moment funciona.

Una vegada obteses les línies dels pentagrames, les agrupe de 5 en 5, per saber la quantitat de pentagrames de que consta la partitura, sabent a més en quines línies de la imatge es troba cadascun d’ells.

Després, esborre aquestes línies, de tal manera que la partitura es queda sense cap pentagrama, només amb les notes. A partir d’este moment, on em trobe ara, el que he de fer és començar a buscar notes com un descosit, o siga q, això vaig a fer.

Altres entrades parlant del projecte:

Seguirem informant…

Ací estic jo, pegant-li dur al projecte, intentant acabar-lo per a setembre. I hui tinc bones notícies: ja trobe algunes primitives!!! Les claus de sol, els silencis de negra, i totes aquelles notes que estiguen fora del pentagrama ja són meues!!!

Ara ja només em falta modificar un poc l’algorisme per a que les notes reconegudes siguen totes, independentment d’on estiguen, i haurè arribat a una altra meta.A partir d’ara? Validar totes les primitives trobades (per detectar algun error), ordenar-les, agrupar-les per generar notes i escriure el document MusicXML equivalent.

Seguirem informant…

Continuem amb el projecte.

Després d’alguns dies un poc off, amb una intensitat menor a la que tocaria, la cosa va agafant cos, però no sé si a la velocitat necessària per a acabar-ho a hora. Després de fer algunes xapuces ja llig totes les notes. Les xapuces són que he hagut de fer fins a 5 models per a detectar algunes de les primitives, ja que a l’eliminar les línies dels pentagrames, si no era impossible trobar-ho.Ara els següents passos són crear la resta de primitives que falten (silencis de corxera i semi-corxera, claus de fa i de do, numeració als compassos, becaires, bemolls, diesis -sostenidos-,…) i a continuació fer una validació de les primitives trobades, comparant-ho amb la partitura completa, amb línies i tot. Aquesta validació haurà de tindre en compte només els píxels negres, i haurà d’utilitzar el model de primitiva complet.

Després, toca ordenar les primitives als pentagrames que toca, i intentar refer les notes, cosa que no hauria de costar massa. I finalment, passar-ho tot a MusicXML.

I, el problema més greu que veig ara, la documentació 🙂

- Xavi - Projecting People

seguirem informant
Després de més d’un any utilitzant el Pivot com a gestor de la meva pàgina personal, havent-lo maquejat lo inimaginable per a que aparentara ser un CMS complet, ara va i em pega per canviar a WordPress!

Bé, la veritat és que el canvi ja feia temps que el tenia planejat, amb el tema traduit i tot, però faltava posar-ho en acció. Durant dos mesos (on l’activitat al bloc anterior havia sigut nula) havia anat fent alguna coseta ara, alguna coseta després, però sense gastar més de cinc o deu minuts el mateix dia per arreglar cosetes (hi ha moltes altres coses per fer).

Encara hi ha moltes coses per retocar, segur que hi ha errors, imatges que no es veuran, enllaços incomplets, etc… però poc a poc, sense pressa, aniré corregint-ho tot.

Tinc pendent un altre post on parlar de la migració de Pivot a WordPress, però tot arribarà.

I com anava dient…

seguirem informant
En el marc del Taller de Redacció de Blogs Culturals que estic fent a la UA, se’ns planteja escriure una entrada al nostre bloc al voltant de la introducció d’Internet a les escoles.

Fa un parell de setmanes, vaig assistir a unes Jornades que precisament parlaven d’això, de la introducció de les Tecnologies Digitals a l’Aula. A les jornades van presentar la seva experiència molts professors i mestres de tots els nivells, des d’infantil fins a l’àmbit universitari, i també alguns representants del món polític.

La idea que tots defensaven era la mateixa: cal introduir les tecnologies, i entre elles Internet, a l’aula.

Però el problema és que els plans d’estudis i, des del meu punt de vista més important, els professors, no estan adaptats a aquestos canvis tecnològics.

Vivim en una societat on els nadius digitals tenen tot tipus de gadgets (des de mòbils, videojocs, ordinadors,…) i si quan arribem a l’aula els tornem a la prehistòria de la pissarra i el clarió, malament anem.

Però com va plantejar Faraón Llorens, actual Vicerrector de Tecnologia i Innovació Educativa (i que va ser el meu professor de Lògica Computacional), aquestos nadius digitals estan essent educats per bàrbars digitals o, en els millors dels casos, immigrants digitals.

I fins que aquest punt no es solucione (deixant de banda l’IMPRESCINDIBLE SUPORT POLÍTIC), és impossible realitzar aquesta introducció de tecnologies a l’aula amb un mínim d’èxit.

seguirem informant…
Continuem amb la sèrie d’entrades relacionades amb el Taller de Redacció de Blogs Culturals. En aquest cas, es tracta de comentar un lloc que ens agrade.

Com a bon benissero, orgullós del meu poble, no puc deixar passar l’ocasió de mostrar la bellesa del casc antic del poble a tot el món. Tota la zona que va des de l’Ajuntament fins el Convent Franciscà, destaca per lo típics que són els carrers: estrets, molt estrets, i amb molts cantons.

Plaça de Benissa
Imatge basada en un plànol de Casvali Publicitat

Pràcticament enmig de la zona allargada que es mostra a la imatge de dalt, trobem la plaça del poble, anomenada Plaça del Rei en Jaume I des de la tornada de la demòcràcia. En ella, i des del 1975, trobem una font que van fer els festers del poble amb els diners que van sobrar de les festes.

I és en eixa font on ens trobem sempre els amics. Sense quedar abans, tots els dies que hem d’ixir de festa anem acudint, primer uns i després els altres, fins que es fa hora d’anar al Tallarina a Xaló per a fer-nos el primer burret.

També és el nostre punt de trobada totes les vesprades de l’estiu. A partir de les set i mitja, ja pots trobar a les nostres “Cafeteres” particulars a la geladeria, fent-se el seu tallaet de la vesprada.

Plaça de Benissa

Però els nostres amics no tenim l’exclusiva! Pel matí pots trobar a la gent major, sobretot homes (les dones utilitzen el mercat), com s’aprecia en la foto, que fan les seves xarrades, recordant vells temps, i mostrant una de les relacions socials més actives de tot el poble.

seguirem informant…
Tercera entrada del Taller de Blogs. En aquesta ocasió, es tracta d’integrar YouTube al nostre bloc.

Jo he triat l’entrevista que li van fer a Toni Hermoso, aprofitant l’eixida del Firefox 2.0

[youtube]-fqEy6z1vjk[/youtube]

Ara vorem si funciona!
El taller de Taller de Blogs continua.

Ara es tracta de parlar d’un moment feliç (o trist) de la nostra vida. M’ha vingut al cap el dia en que vam guanyar l’EID, va ser un gran dia.

Només fa un any d’allò, però vist ara em sembla que fa molt de temps, molt més d’un any, que va passar. I com en totes les coses bones que ens han passat en el passat (un poc reduntant, no?), ens sentim nostàlgics.

Van ser uns moments de molt de treball, moltíssim. Però el treball la valdre la pena, sense dubte. Vam guanyar molta experiència, tant en desenvolupament d’aplicacions com en gestió de projectes. I sobre tot, ens vam haver de buscar la vida per poder fer-ho. I ho vam fer!

Ara hi ha nous reptes, nous projectes, nous interessos,… però el DomoSim sempre estarà ahí.

seguirem informant…

Arquitectures de Computadors

// agost 3rd, 2005 // No hi ha comentaris » // Programació, Universitat

Fa temps, vaig traduir algunes extensions per al Mozilla Firefox: Sage, BBCode, i WebmailCompose.

Per a traduïr-les, vaig agafar les Translate tools, que passen els fitxers .dtd i .properties de les localitzacions dels productes Mozilla al format estàndard de Gettext (.po). Després, amb l’ajuda del poEdit, les traduia, i de nou a convertir-les en .dtd i .properties. Però el
problema arribava amb els canvis de versions, on recuperar les traduccions anteriors resultava un poc complicat.

Fa poc, i coincidint amb un nou projecte de localització d’extensions, BabelZilla.org, vaig estar parlant amb Toni Hermoso, el cap del Projecte Mozilla en català, i em va comentar el seu sistema. Mitjançant xicotets scripts de Perl i utilitzant el gVim com a editor, manté la
traducció de tots els productes Mozilla. També vam comentar la possibilitat de muntar un programa de control de versions (ControlVersionSystem – CVS o Subversion) a Softcatalà per mantindre el codi de les traduccions de les extensions, entre altres coses.

I ahir em vaig posar a la faena. En primer lloc em vaig baixar el Cygwin, que simula les eines principals dels entorns Unix per a Windows. Però al final vaig pensar que per a que simular una cosa que tinc instal·lada? I cap a Linux!!!

En primer lloc vaig haver de configurar l’ADSL. Tinc un modem usb de Terra, un Comtrend CT-350. I, de manera impressionant, la Mandriva 2005 LE el va detectar a la primera. No em van fer falta ni drivers, ni res. Quan el vaig instal·lar a Windows em va costar més!!!

Després vaig muntar un servidor CVS, i quan vaig veure que funcionava, em vaig posar amb el Perl. No sabia res d’aquest llenguatge, però resulta molt potent. Amb una sintaxi de l’estil del C (o del PHP), dona una gran facilitat per tal de treballar amb fitxers de text, amb utilitats com sed o grep quasi integrades al propi llenguatge. Quan ja havia llegit les bases del llenguatge, vaig fer un xicotet script per modificar els fitxers contents.rdf (que tenen la informació del locale) de manera automàtica de en-US a ca-AD.

I em vaig posar a la traducció. Vaig traduir l’extensió BookmarksHome, que hem utitlitzat com a conillet d’indies al BabelZilla, amb el gVim. Quins records em va portar, quan fa un parell d’anys, vaig fer Eïnes de Programació amb Antonio Corbí a la Universitat. Fent commits dels fitxers al CVS, i tornant-ne a fer després d’algunes correccions. Després, per a facilitar l’empaquetat dels locales, amb un altre script (esta vegada del shell) que permet escollir compressió (tar+gzip o zip) i el projecte, o siga que amb una ordre, fitxer empaquetat.

Per la nit, com que m’havia agradat això del Linux, vaig començar a maquejar-me el Firefox, posant-me un grapat d’extensions (fins a 18), i arreglant-me un poc les cosetes que tenia per allí. I ara, només em queda configurar la targeta inal·lmbrica i fer una migració definitiva 😉
Arquitecturas de Computadores, un enfoque quantitativoHa arribat l’hora de la veritat. Després d’un mes de juliol semi-light, només fent pàgines web i preparant (molt poc) les assignatures de setembre, ja és hora d’estudiar en serio. I la primera és Arquitectura i Enginyeria de Computadors.

Una assignatura troncal, de 12 crèdits, que ja voré si puc traure-la. Espere que si, perquè el projecte de final de carrera (Sistemes Informàtics) és incompatible amb ella, i no m’agradaria haver d’esperar-me un altre any per fer-lo.

Avuí he començat amb el tema de paral·lelisme, el primer i més facil. Este matí m’he dedicat exclusivament a ell, i llevat de les fòrmules (que no me’n recorde d’elles) crec que el tinc mitjanament clar.

Ara he de fer la pràctica associada al tema. Tracta de paralelisme en la seva versió de segmentació, encara que no és un paralelisme a nivell d’arquitectura (la màquina només té una UC) si que funciona de manera paralela (pot arribar a estar processant fins a 5 instruccions simultàniament, una en cada etapa en què es divideixen). Per fer-ho, hem d’utilitzar una llibreria de la qual no tinc quasi ni idea: SMPL.

A vore que trac en clar!