Entrades etiquetades ‘Universitat’

L’hora de les decisions…

// març 26th, 2012 // 10 comentaris » // Personal, Universitat

Ha arribat l’hora de decidir. Possiblement aquesta haja sigut, fins ara, la decissió més important de la meua vida. I l’he presa. En els propers dies deixaré la Universitat, coincidint amb les últimes setmanes del Projecte IMPACT, per a fer un canvi radical a la meva vida.

Departament de Llenguatges i Sistemes InformàticsL’agost de 2007 vaig començar la meva relació “laboral” amb la Universitat (tot i que l’any anterior ja havia fet amb el primer curs del doctorat), primer al Taller Digital, després com a becari d’adjudicació directa al DLSI, i després com a tècnic superior als projectes SCABD (espanyol) i IMPACT (europeu), també al DLSI. A més, durant aquest temps, també he obtingut el DEA.

IMPACT

Aquest últim projecte, IMPACT, és el que més satisfacció m’ha donat. En primer lloc perquè he treballat al costat de gent meravellosa. El meu cap, Rafa Carrasco, una persona increïble que sempre pensa les coses d’una manera que a tu mai et vindria al cap. Al seu costat he aprés moltíssim (va dirigir també la meva tesina), i sé que no podré agrair-li mai prou els consells que m’ha donat al llarg d’aquests mesos (ja anys!) ací al departament. També Isabel Martínez, la meua companya. Directora de l’equip lingüístic IMPACT a la UA (veritat??? :D), ha estat treballant des del principi en el projecte, i ha sigut ella la “culpable” dels bons resultats que hem aconseguit, anotant una gran quantitat de text per crear un lèxic del castellà dels segles XVI i XVII que s’alliberarà pròximament.

El projecte també m’ha dut a visitar ciutats europees com Munich (All-Staff Meeting, abril 2011), Madrid (BNE Demo Day, octubre 2011), Londres (IMPACT Final Conference, octubre 2011), la Haia (reunions a la KB, novembre 2011) i Obergurgl/Innsbruck (desembre 2011), i conèixer moltíssima gent interessant d’arreu d’Europa.

Deixar la Universitat també significarà deixar de compartir el dia a dia amb altres persones que en els últims anys han format part del dia a dia del meu treball: Luca (que vaja bé allà on estigues!), Francis Tyers (a Internet, el trobareu per tot arreu), … i, sobre tot, Víctor i Miquel.

Transducens

Víctor, Miquel i jo vam començar a treballar al departament pràcticament al mateix temps. Hem compartit tres anys llargs d’esmorzars al Don Jamón, de cafés a la Nespresso, de dinars a la “biblioteca d’investigació”, d’enllaços passats pel xat, tweets, odie els dilluns, virus després de caps de setmana, sopars d’empresa, converses metafísiques de ciència i de política, algun que altre viatget, i un llarguíssim etcètera basat en, sobre tot, frikades. Xicons, vos trobaré a faltar moltíssim. Segur que vos va tot bé i llegiu les vostres tesis en pocs mesos.

I no puc oblidar a Juan Antonio, Felipe i Mikel. Els profes, junt a Rafa, del grup Transducens. Ha estat tot un plaer compartir reunions amb vosaltres. M’heu donat una lliçó fonamental en la vida: estima allò que fas. Vosaltres ho feu, i es nota: Sou uns apassionats de la traducció automàtica, i realment treballeu per aconseguir que les màquines ens ajuden amb la barbaritat d’informació en diverses llengües que hi ha escampada pel món. Records també Gema i Sergio, de Prompsit (empresa spin-off del grup d’investigació), que m’han ajudat sempre que m’ha fet falta.

Però no és només la feina el que deixaré a la Sant Vicent. També deixe un pis i una gent amb la que he viscut els últims anys. Héctor i Isma, amics, hem compartit molts dinars i sopars junts, moltes cerveses i partits de futbol. Sé que ens continuarem veient, l’amistat que hem fet segur que serà per a molts anys, però a partir d’ara les nostres trobades seran més escasses. Junt a ells, altres companys que han passat durant els anys: Andrés, Robert, Joan, Pablo… encantat d’haver-vos conegut, i haver viscut amb vosaltres.

I no només canvie de feina, i de lloc on viure entre setmana. La meua vida canvia totalment, anant-me’n a viure de manera permanent a Barcelona. No tornaré cada divendres a casa, veient Benissa al passar els túnels del Mascarat, a dinar amb els meus pares. Tampoc no podré dinar amb la meua germana i ma uelo tots els dissabtes la paella que prepara mon pare, amb el trosset de xocolate de rigor en acabar. També s’han acabat els assajos de banda cada divendres per la nit, les reunions de moros cada mes, les classes d’oboè i els assajos morrallers dels dissabtes. No voré tant a la família ni als amics (Robert, ja no em fa falta el cuarto :D). I, sobre tot, no voré (espere que per poc de temps) a Noelia cada cap de setmana. I açò últim em costarà molt.

Fa poc em van dir que era hora de passar totalment a la vida adulta. I crec que aquest canvi em permetrà fer-ho. Deixe moltes coses enrere, algunes temporalment, altres potser per sempre, però també se m’obrin moltes coses davant. Una nova ciutat, més gran i atractiva, nova gent, nova feina, nous reptes… Estic trist, però al mateix temps molt il·lusionat. És un encontre d’emocions difícil d’expressar. Estic massa acostumat al meu poble i a la meua gent, i sé que em costarà adaptar-me al nou entorn. Però açò segur que em fa valorar, encara més, la sort que he tingut durant tots aquests anys.

Barcelona, allà vaig.

I+D+i a fer la mà…

// octubre 1st, 2010 // 2 comentaris » // Personal, Política

En primer lloc voldria demanar disculpes, ja que no acostume a emprar aquest tipus de vocabulari al blog, i menys com a títol. Però es que ja està bé.

Fa molt de temps que estic molt cabrejat per pràcticament tot el que té a veure amb este “Estat de Dret” on vivim: la situació política autonòmica, amb un president imputat per nosequants delictes, i presidents de Diputacions que no es queden arrere, amb un model productiu que fa enveja (xe, ara farem un parell de centenars de xaletets i voràs com mos forrem), amb un sistema educatiu lamentable, amb saturació a les aules, poca preparació del professorat, escassos recursos i un index de fracàs escolar cada vegada més alt, amb les polítiques neo-liberals del govern de ZP que es pensa que facilitant l’acomiadament i allargant l’edat de jubilació els mercats s’alegraran i, per tant, la crisi s’acabarà…

Però una de les coses que possiblement faça de resum de tot açò, i que ens ajude a entendre sense cap mena de dubte perquè estem com estem (i perquè continuarem estant així, si no és que anem a pitjor) es pot llegir a un article del País, de l’especial Preparados que estan fent des de fa alguns dies. No he seguit tots els articles de l’especial que es venen publicant cada dia, però si que n’he llegit alguns, i la veritat és que vols recomane.

Però tornant on estàvem, l’article en qüestió el vaig descobrir gràcies a un retweet de Toni Hermoso, i explica perfectament el perquè de com estem. Igual li hauria d’haver posat així al títol d’aquesta entrada, però ara ja està. A continuació reproduisc l’article tal qual es troba a les pàgines del País:

El coste de las becas

España invirtió en mí casi diez millones de pesetas y ahora lo está aprovechando otro país

ANÓNIMO * (HISTORIAS DE LOS LECTORES) – Costa del Pacífico de EE UU – 29/09/2010

Estudié toda mi vida con becas. Eso, dicho así, parece una frase hecha, pero no. Estudié toda mi vida con becas, que significan -entre otras cosas- dinero de todos los contribuyentes. Con 14 años, el estado empezó a pagarme 14.000 pesetas anuales a modo de beca para materiales. Tengo 31 años, así que hablamos de 14.000 pesetas del año 1993. Desde los 17 me becaron con 32.000, con lo cual para cuando acabé el instituto el Estado había ingresado en mi cuenta 92.000 pesetas contantes y sonantes.

Entré en la Universidad y también tuve becas, nunca tuve que pagar ni una sola matrícula. A una media de, pongamos, 75.000 pesetas por curso, eso hacen 375.000. Además, recibí una beca escolar que, de media, eran unas 150.000 pesetas anuales: 750.000 en los cinco años. En quinto de carrera tuve, además, una beca de colaboración de mi Departamento. Se suponía que era para aprender investigar, pero lo único que me enseñaron fue a cargar carretillas de papel para la fotocopiadora, hacer funcionar la fotocopiadora y cambiar el tóner de la fotocopiadora. Me pagaron 23.000 pesetas al mes, diez meses. Total hasta aquí 1.447.000 pesetas. Unos 8700 euros.

Recibí cuatro becas diferentes para hacer el doctorado. La primera que acepté era de una fundación que me pagaba cuando le parecía oportuno, no me daba recibos del pago y, además, me metió en líos con Hacienda. En cualquier caso, seis meses a 600 euros, 3600 euros. Poco tiempo después recibí otra con patrones que me timaron en menos aspectos. No me contrataron, pero me hicieron firmar dedicación completa. Trabajé para ellos bajo la miserable forma de una beca: di clases, publiqué en revistas, hice estancias de investigación… pero días cotizados, cero. 800 euros al mes, 36 meses, 28.800 euros en total. A eso hay que sumar tres estancias de investigación en prestigiosos centros del extranjero, a digamos 1200 euros de subvención cada una. Esto ya parece el 1, 2, 3… 41.100 euros de todos los españoles. El último año, por fin, los becarios de investigación conseguimos que se nos hiciera un contrato. A la hora de firmarlo, te daban un papelito donde tenías que firmar que renunciabas a tu baja maternal, en caso de quedarte embarazada. Eso sí que son políticas de conciliación y lo demás cuentos. Nos daban, por primera vez, paga extra. Se la llevó Hacienda, pero la sumo igual. Doce meses, catorce pagas, a 1100 euros, 15400 euros, 56.500 en total.

Ahora viene la pirueta. Después de seis años trabajando para la Universidad, había cotizado un año. Cobré el paro y envié currículos. 630, mi madre lo recuerda bien. Durante mis dieciséis años en el mercado laboral español tuve los empleos más diversos además de la Universidad: guía turística para la tercera edad, traductora de manuales deportivos, profe particular, manufacturera -que no diseñadora- de bolsos y abalorios, dobladora de anuncios de radio… Que no se diga que no lo intenté en varios campos.

Lo intenté con todas mis fuerzas. Me agarré a la tierra de Asturias con pies y manos. Estuve un año en el paro, con una carrera, un máster, un doctorado, cuatro idiomas y dispuesta a trabajar de lo que saliese… pero no salió nada. En unos estaba demasiado formada, en otros no daba, literalmente, la talla -hasta para dependienta de tienda de ropa de adolescentes me presenté-, así que decidí emigrar. El camino fuera de Europa no es sencillo: veo a mis padres por Skype, mi presencia empieza a borrarse de los recuerdos de mis amigas -“¿todavía vivías aquí cuando pasó eso?”- y suplico a las alturas que el señor de inmigración no se quede con mi barra de turrón de Suchard y mis latas de bonito en aceite cuando vuelvo, siempre antes de Reyes, a incorporarme a mis clases en una estupenda Universidad de la soleadísima costa estadounidense del Pacífico. Lo más triste es que soy feliz aquí, a pesar de que veo la tristeza inmensa en los ojos de mis padres.

En resumen, España invirtió en mí, directamente, casi diez millones de pesetas, además de la formación universitaria, y ahora lo está aprovechando otro país: un lugar donde me siento un miembro útil y productivo de la sociedad. El problema más grande es que mi caso no es único. De mis quince compañeros del doctorado, solo dos están trabajando en España, en condiciones lamentables, eso sí, en la Universidad. Solo en nosotros, solo en nuestro pequeño rinconcito de la sala de becarios con sus palomas anidadas en una ventana, el Estado español tiró a la basura 130.000.000. Ciento treinta millones de pesetas que estábamos deseando revertir a la sociedad en aquello para lo que nos habíamos formado, pero no nos resulta posible. Trabajamos un tiempo gratis, mucho tiempo sin contrato, muchas más horas que una jornada estándar, sin sanidad, sin derecho a baja maternal, sin derecho a paro y, sobre todo, sin derecho a quejarnos. Porque éramos unos privilegiados, la creme de la creme de la intelectualidad que iba a llevar a España a cotas nunca antes conocidas. Y eso último es lo único cierto. Somos la generación que va a llevar a España a cotas nunca antes conocidas de desesperación, de frustración, de angustia, de parturientas añosas, de abuelos que van a tener que aprender chino o inglés para preguntarle a sus nietos -por skype- de qué color es la bici que piden a los Reyes Magos en casa de los abuelitos y que les va a llegar por correo.

* Este lector ha pedido expresamente que no facilitemos su nombre.

Inici de curs…
... allà anem!

// setembre 4th, 2008 // 5 comentaris » // Personal

Ja comença de nou el curs acadèmic.

Dilluns pel matí vaig tornar a Sant Vicent, per començar ja el curs a la Universitat. Curs en cursiva, perquè enguany no tindré cap classe, ni cap assignatura per fer: “només” està la tesina/tesi per fer. He de treballar dur, perquè vull entregar la tesina en desembre. Supose que podré arribar a temps, però només si em pose les piles.

Referent a les piles, crec que les he carregat prou. Durant l’estiu, no m’he matat que diguem. Un juliol light (després de moros, que voleu…) i un agost pràcticament inexistent en lo referent al treball d’investigació. També vaig fer el curset de Web 2.0 del que vaig parlar en apunts anteriors.

Referent a projectes web alternatius, Héctor i jo hem anat definint una miqueta el roadmap de la nostra primera aventura empresarial? No es tracta d’una idea brillant amb la que ens podrem jubilar d’ací a un parell d’anys, però pensem que alguna sopaeta de tant en tant si que ens pot pagar. Per això lo de empresarial en cursiva també: no és tracta d’una empresa (de moment), però si anara bé, perquè no? I lo millor de tot és el nom, però això ja vindrà més avant.

A més, també amb Héctor, he fet un viatget del 21 al 27 d’agost: hem visitat els Països Baixos: Utrecht, Amsterdam, Rotterdam, La Haia i Maastricht. Una ruta completa pel país, que ens va servir per descansar, veure món, i tornar a casa amb unes ganes d’un bon plat d’arròs i de pegar una “suà” tipica del mes d’agost… Queda pendent una crònica del viatge.

Musicalment, amb la banda, un parell de concerts (València i Senija), i entrades de moros a Poble Nou i a Oliva. Amb la Xaranga, hem anat a tocar a Calp, a la cavalcada de les festes patronals (subcontracte de l’Espardenya) i també hem tingut un parell de baixes: Judith i Núria ens deixen.

I finalment, matins a la mar i gelats a la plaça amb Maria Luisa, burrets fresquets amb Robert, Sílvia, i tota la resta de la tropa, sessions de cine al centre comercial d’Ondara,… en fi, estrès estival total i absolut.

Per a aquest nou curs, molts propòsits (com sempre), dels quals només es compliran uns quants (també com sempre), però el que és segur és que aprendrem moltes coses, i traurem experiències positives.

Anem allà!

Si pugueres tornar enrere, quina carrera estudiaries ara?

// juny 22nd, 2008 // 4 comentaris » // Personal, Universitat

Últimament sembla comú entre tots els companys de carrera comentar que, si fora ara, no estudiarien la mateixa carrera.

Jo moltes vegades he dit que si fora ara, començaria per estudiar l’Enginyeria Tècnica, i després ja faria el 2n cicle de la superior: pel mateix preu, tens dues carreres (i et conta com a tal a l’hora de presentar-te a algunes places, i fins i tot hi ha places només per a enginyers tècnics).

Quan estudiava el Batxillerat, no sabia quina carrera triaria; només sabia una cosa: m’agradaven les matemàtiques. Per contra, també sabia que no faria la Llicenciatura en Matemàtiques, ja que no volia ser professor. Això em desviava cap a les Enginyeries, i ja que “la informàtica és el futur“, aquesta va ser la carrera que vaig triar. Però igual haguera pogut triar Telecomunicacions, per exemple.

Ara, passats ja uns anys, i després d’haver treballat com a informàtic en diferents aspectes (servei tècnic a Connecta, programador al Taller Digital de la UA i profe de pràctiques a l’IES Josep Iborra mentre em treia el CAP), la docència no m’ha desagradat, i crec que podria ser una bona eixida laboral (si no ix bé la carrera investigadora).

Però després de llegir l’entrada d’Enrique, m’he decidit a ser el primer en continuar el meme que proposa.

El fet es que realment no crec que si enguany haguera fet la selectivitat i haguera de fer la preinscripció universitària tornara a triar Eng. en Informàtica com a primera (i única) opció. Quan ho vaig fer, vaig triar informàtica a les 5 universitats del país que la oferien (UA, UPV, UJI, UV, UMH), en les distintes poblacions on ho oferien (Sant Vicent del Raspeig, València, Castelló, Alcoi, Elx).

Docència, si, però d’Informàtica? I per què no de Matemàtiques? O d’una altra cosa?

I si no docència, què?

Segurament, si ara tornara als 18 anys (sabent el que sé ara, cosa impossible), no faria cap Enginyeria. Ni possiblement tampoc cap carrera de Ciències. Estudiaria, molt probablement, música.

Coses que passen…
... i més que en passaran.

// maig 21st, 2008 // No hi ha comentaris » // Personal, Universitat

A mesura que passen els dies, setmanes, mesos i anys, les coses canvien.

Això, en principi, ha de ser bo, ja que cada instant que passa ens aporta noves experiències que ajudaran, una vegada assumides, a millorar la nostra personalitat.

Tot el que passa afecta la nostra manera de ser i de comportar-nos davant la resta, i és per això que hem d’intentar traure profit de tot el que puguem.

Ahir va començar la tercera setmana des de que estic ací al DLSI com a pseudo-becari (sense cap beca encara), a l’espera de què es resolguen d’una vegada les FPU del nou i flamant Ministeri de Ciència i Innovació, i la veritat és que fins el moment no han sigut tan productives com haurien d’haver-ho sigut. No vull dir que no haja avançat, que si que ho he fet, però no a la velocitat i el ritme que tocaria.

D’altra banda, la banda. Aquest ha sigut (i serà) un mes intens en actuacions: comunions, corpus, dos concerts… Quién da más?

També hi ha altres coses que no van tan bé, per dir-ho d’alguna manera, i m’agradaria que si que ho feren. Però tot i que no es pot tindre tot, sempre s’ha d’intentar.

L’autèntic perdedor no és aquell que no guanya. L’autèntic perdedor és aquell que té tanta por a no guanyar que ni tan sols ho intenta.

Alan Arquin

Editat 22/05/2008: Per cert, lo que tinc estudiant per BCN, perfecte 😉

Els desvergonyits continuen…

// maig 7th, 2008 // No hi ha comentaris » // Miniposts, Política

La gent sense vergonya continua actuant…

Les universitats valencianes, a punt de fer fallida

Cal denunciar-ho ja!

DEA, allà anem…
... esperem arribar

// març 6th, 2008 // No hi ha comentaris » // Universitat

Després de molts mesos pensant-m’ho, analitzant idees, fent xicotetes proves… es pot dir que la màquina ja està en funcionament.

Encara estic al Taller Digital de la Universitat d’Alacant, i fins a final de més estaré encara a jornada completa, però només comence abril ja estaré només mitja jornada, i això em permetrà tirar-li moltes mes hores al doctorat.

La meva idea és anar ben matinet al TD, i quan haja fet les hores que toquen, arrear cap al laboratori de becaris del DLSI per a fer feina allí. Em conec massa, i sé que ací a casa faria el gos bona cosa!

Però he decidit que ja està bé, que no es pot anar fent les coses tan a poc a poc, i ahir, abans del partit del Madrid (per cert, Roma oeoeoe, Roma oeoeoe….) vaig estar parlant amb Fran i amb Gema, els dos treballadors de Prompsit (i molt bona gent) i vaig començar a aclarir molt millor les meues idees.

Avuí ha tocat començar a muntar el sistema en sí, que aniré desvelant en posteriors capítols d’aquesta nova sèrie, però he hagut de parar perquè he trobat un “bug” al paquet fr-ca d’Apertium, que necessite per al meu sistema.

Amb els meus treballs no vaig a erradicar la fam del món, ni trobar la cura al càncer o la SIDA, però si aconseguisc colaborar en facilitar d’alguna manera la comunicació entre la gent de diversos països, estaré més que satisfet.

Ara toca netejar la taula de papers escampats, començar a muntar un bon registre de referències bibliogràfiques, i a treballar!

Seguirem informant…

Canvis laborals…
... de cap a la uni!!!

// agost 15th, 2007 // 1 comentari // Informàtica, Personal, Universitat

Fa vora 4 setmanes vaig anar a la Universitat d’Alacant a corregir una pràctica del doctorat, de l’assignatura de XML, marcat de textos i biblioteques digitals. El mateix dia vaig veure que havien tret una convocatòria urgent per a unes places per a un projecte del DLSI relacionat amb el tema, però el plaç s’acabava el mateix dilluns 23 de juliol.

Vaig preparar la documentació, i dilluns la vaig enviar per correu. Quina va ser la meva sorpresa el dia 27 quan, després de veure el barem provisional de la plaça I-29/07, vaig veure que m’havien agafat. Faltava esperar que es confirmara tot, però tot indicava que tindria la plaça (m’haurien de passar 3 persones en els només 2 dies de reclamacions per perdre-la!). Així, dimarts (31 de juliol) era el dia en què havia d’eixir el barem definitiu.

Eren vora les dues del migdia, i encara no havien eixit els resultats. I de sobte, un número de telèfon mòbil d’eixos llarguíssims (si vos han tocat mai des de la Universat sabeu quins dic). Em confirmen que m’han agafat per a la plaça (wewewe!!!), i que l’endemà a les 8 i mitja del matí he d’estar allí.

Un moment. Demà? 1 d’agost? La xica que em parlava, tota amable, em diu: Estàs interessat, no? I clar, veges tu que li dius! Clar que estic interessat!!!

En eixe moment, tot va ser una pressa. Avisar a la meua cosina (estava treballant a Connecta, una botiga d’ordinadors, des de principis d’any, compaginant-ho amb el doctorat), de que l’endemà no anava a treballar. Avisar als pares de que m’han agafat, a la novia, parlar amb Héctor per si encara li quedava lloc al pis… Tot a presses i correres, però la qüestió és que l’endemà, a les 8 i mitja del matí, allí estava.

Taller DigitalDesprés de signar el contracte a l’oficina del rectorat de la UA, vaig anar a l’edifici d’Instituts Universitaris, on es troba el Taller Digital, l’empresa (pública, 100% propietat de la UA) on treballaré durant els propers 5 mesos (be, ara ja realment 4 mesos i mig) desenvolupant “Eines didàctiques per a biblioteques digitals“.

seguirem informant…

Un moment feliç… del passat

// novembre 13th, 2006 // 1 comentari // CLE

El taller de Taller de Blogs continua.

Ara es tracta de parlar d’un moment feliç (o trist) de la nostra vida. M’ha vingut al cap el dia en que vam guanyar l’EID, va ser un gran dia.

Només fa un any d’allò, però vist ara em sembla que fa molt de temps, molt més d’un any, que va passar. I com en totes les coses bones que ens han passat en el passat (un poc reduntant, no?), ens sentim nostàlgics.

Van ser uns moments de molt de treball, moltíssim. Però el treball la valdre la pena, sense dubte. Vam guanyar molta experiència, tant en desenvolupament d’aplicacions com en gestió de projectes. I sobre tot, ens vam haver de buscar la vida per poder fer-ho. I ho vam fer!

Ara hi ha nous reptes, nous projectes, nous interessos,… però el DomoSim sempre estarà ahí.

seguirem informant…

Arquitectures de Computadors

// agost 3rd, 2005 // No hi ha comentaris » // Programació, Universitat

Arquitecturas de Computadores, un enfoque quantitativoHa arribat l’hora de la veritat. Després d’un mes de juliol semi-light, només fent pàgines web i preparant (molt poc) les assignatures de setembre, ja és hora d’estudiar en serio. I la primera és Arquitectura i Enginyeria de Computadors.

Una assignatura troncal, de 12 crèdits, que ja voré si puc traure-la. Espere que si, perquè el projecte de final de carrera (Sistemes Informàtics) és incompatible amb ella, i no m’agradaria haver d’esperar-me un altre any per fer-lo.

Avuí he començat amb el tema de paral·lelisme, el primer i més facil. Este matí m’he dedicat exclusivament a ell, i llevat de les fòrmules (que no me’n recorde d’elles) crec que el tinc mitjanament clar.

Ara he de fer la pràctica associada al tema. Tracta de paralelisme en la seva versió de segmentació, encara que no és un paralelisme a nivell d’arquitectura (la màquina només té una UC) si que funciona de manera paralela (pot arribar a estar processant fins a 5 instruccions simultàniament, una en cada etapa en què es divideixen). Per fer-ho, hem d’utilitzar una llibreria de la qual no tinc quasi ni idea: SMPL.

A vore que trac en clar!