Entrades etiquetades ‘ua’

L’hora de les decisions…

// març 26th, 2012 // 10 comentaris » // Personal, Universitat

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Se están haciendo en España recortes muy sustanciales del gasto público social que financia las transferencias públicas (tales como las pensiones y las ayudas a las familias) y los servicios públicos (tales como la sanidad, la educación, los servicios de ayuda a las personas con dependencia, las escuelas de infancia, los servicios sociales, entre otros) que representan la mayor reducción del Estado del bienestar español que éste haya sufrido en los 33 años de democracia. Estos recortes los está realizando el Gobierno central, así como gran número de gobiernos autonómicos, habiendo sido particularmente acentuados en Catalunya.

Tres observaciones tienen que hacerse a raíz de estos hechos. Una es que ninguno de estos recortes estaba anunciado en los programas electorales de los partidos gobernantes que los están haciendo. En realidad, todos ellos subrayaron en sus campañas electorales que no realizarían recortes en las transferencias y servicios que están siendo recortados. La segunda observación es que estos recortes se presentan, tanto por el establishment político como por el mediático, como inevitables y necesarios, y responden –según tales establishments– a la presión externa de los mercados financieros, los cuales señalan la necesidad de realizar tales recortes. Este argumento de inevitabilidad y necesidad ha calado en la opinión popular como consecuencia de una promoción masiva por parte de los medios de información de mayor difusión (tanto públicos como privados) del país, que han estado respaldando tales recortes. Uno de los rotativos de mayor difusión presentó anteayer unas encuestas mostrando que, puestos a escoger, había más españoles que, para reducir el déficit, preferían los recortes a la subida de impuestos. Parecería, pues, que los recortes que se están llevando a cabo tienen el apoyo popular que los legitimiza.

Este argumento de inevitabilidad, sin embargo, es profundamente erróneo. Y la percepción de apoyo popular está también equivocada. Miremos primero el argumento de que los recortes tan intensos del gasto público social se deben a la presión de los mercados. La lectura de los informes de las agencias de valoración de bonos y de los mayores centros financieros muestra una variabilidad de opiniones. Así, en ocasiones expresan inquietud sobre el tamaño del déficit y de la deuda pública, pero en otras ocasiones, como ahora, muestran gran preocupación por la falta de crecimiento económico. En cuanto a la reducción del déficit, tales instituciones financieras no indican cómo debería realizarse. Una manera es mediante los recortes de gasto público social, pero no es ni la única ni la mejor manera de conseguirlo. Una alternativa es aumentando los impuestos. Así, en lugar de congelar las pensiones (con lo que se intentan ahorrar 1.200 millones de euros), se podrían haber conseguido 2.100 millones de euros manteniendo el Impuesto del Patrimonio, o 2.552 millones si se hubieran anulado las rebajas de los impuestos de sucesiones, o 2.500 millones si se hubiera revertido la bajada de impuestos de las personas que ingresan más de 120.000 euros al año, recortes de los impuestos apoyados –todos ellos– por los partidos que ahora hacen estos recortes de gastos.
O en lugar de los enormes recortes en sanidad que intentan conseguir un ahorro de 6.000 millones, podrían haber anulado la bajada del Impuesto de Sociedades de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año (y que representan sólo el 0,12% de todas las empresas), recogiendo 5.300 millones de euros. O en lugar de recortar los servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales (logrando un total de 25.000 millones de euros), podrían haber corregido el fraude fiscal de las grandes fortunas, de la banca y de las grandes empresas (que representa el 71% de todo el fraude fiscal), recogiendo mucho más, es decir, 44.000 millones.

O, en lugar de reducir los servicios de ayuda a las personas con dependencia (intentando ahorrar 600 millones de euros), podrían haber reducido el subsidio del Estado a la Iglesia católica para impartir docencia de la religión católica en las escuelas públicas, o eliminar la producción de nuevo equipamiento militar, como los helicópteros Tigre y otros armamentos.

El hecho de que se escogiera hacer los recortes citados sin ni siquiera considerar estas alternativas no tiene nada que ver (insisto, nada que ver) con las presiones de los mercados financieros. La reducción del déficit público podría haberse logrado revirtiendo las enormes rebajas de impuestos que han beneficiado primordialmente a las rentas superiores (una persona que ingrese más de 300.000 euros al año ha visto reducir sus impuestos durante el periodo en que España estuvo gobernada por Aznar y por Zapatero un 37%, mientras que la gran mayoría de la población apenas notó esta bajada).

El supuesto apoyo popular a tales recortes no puede derivarse de la pregunta sesgada y tendenciosa de preguntarle a la población si para reducir el déficit prefieren los recortes en el Estado del bienestar o el aumento de los impuestos. La palabra “impuestos”, sin aclarar de quién, genera siempre una respuesta predecible de rechazo. Pero si, en lugar de utilizar el término genérico “impuestos”, se utilizara el aumento de impuestos citados en este artículo, que se centra primordialmente en las rentas superiores (revirtiendo las enormes reducciones que les beneficiaron) y que no afecta a la gran mayoría de la ciudadanía, la respuesta sería opuesta a la que aquella pregunta tendenciosa indica. Que estas alternativas no tengan la centralidad política o la exposición mediática que tienen los recortes se debe a que las rentas superiores, la banca y la gran patronal, tienen mucho más poder sobre el Estado español que las clases populares, que son las que están más afectadas por los recortes.

 

http://blogs.publico.es/dominiopublico/4052/hay-alternativas-a-los-recortes/

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o reformem els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Ha arribat l’hora de decidir. Possiblement aquesta haja sigut, fins ara, la decissió més important de la meua vida. I l’he presa. En els propers dies deixaré la Universitat, coincidint amb les últimes setmanes del Projecte IMPACT, per a fer un canvi radical a la meva vida.

Departament de Llenguatges i Sistemes InformàticsL’agost de 2007 vaig començar la meva relació “laboral” amb la Universitat (tot i que l’any anterior ja havia fet amb el primer curs del doctorat), primer al Taller Digital, després com a becari d’adjudicació directa al DLSI, i després com a tècnic superior als projectes SCABD (espanyol) i IMPACT (europeu), també al DLSI. A més, durant aquest temps, també he obtingut el DEA.

IMPACT

Aquest últim projecte, IMPACT, és el que més satisfacció m’ha donat. En primer lloc perquè he treballat al costat de gent meravellosa. El meu cap, Rafa Carrasco, una persona increïble que sempre pensa les coses d’una manera que a tu mai et vindria al cap. Al seu costat he aprés moltíssim (va dirigir també la meva tesina), i sé que no podré agrair-li mai prou els consells que m’ha donat al llarg d’aquests mesos (ja anys!) ací al departament. També Isabel Martínez, la meua companya. Directora de l’equip lingüístic IMPACT a la UA (veritat??? :D), ha estat treballant des del principi en el projecte, i ha sigut ella la “culpable” dels bons resultats que hem aconseguit, anotant una gran quantitat de text per crear un lèxic del castellà dels segles XVI i XVII que s’alliberarà pròximament.

El projecte també m’ha dut a visitar ciutats europees com Munich (All-Staff Meeting, abril 2011), Madrid (BNE Demo Day, octubre 2011), Londres (IMPACT Final Conference, octubre 2011), la Haia (reunions a la KB, novembre 2011) i Obergurgl/Innsbruck (desembre 2011), i conèixer moltíssima gent interessant d’arreu d’Europa.

Deixar la Universitat també significarà deixar de compartir el dia a dia amb altres persones que en els últims anys han format part del dia a dia del meu treball: Luca (que vaja bé allà on estigues!), Francis Tyers (a Internet, el trobareu per tot arreu), … i, sobre tot, Víctor i Miquel.

Transducens

Víctor, Miquel i jo vam començar a treballar al departament pràcticament al mateix temps. Hem compartit tres anys llargs d’esmorzars al Don Jamón, de cafés a la Nespresso, de dinars a la “biblioteca d’investigació”, d’enllaços passats pel xat, tweets, odie els dilluns, virus després de caps de setmana, sopars d’empresa, converses metafísiques de ciència i de política, algun que altre viatget, i un llarguíssim etcètera basat en, sobre tot, frikades. Xicons, vos trobaré a faltar moltíssim. Segur que vos va tot bé i llegiu les vostres tesis en pocs mesos.

I no puc oblidar a Juan Antonio, Felipe i Mikel. Els profes, junt a Rafa, del grup Transducens. Ha estat tot un plaer compartir reunions amb vosaltres. M’heu donat una lliçó fonamental en la vida: estima allò que fas. Vosaltres ho feu, i es nota: Sou uns apassionats de la traducció automàtica, i realment treballeu per aconseguir que les màquines ens ajuden amb la barbaritat d’informació en diverses llengües que hi ha escampada pel món. Records també Gema i Sergio, de Prompsit (empresa spin-off del grup d’investigació), que m’han ajudat sempre que m’ha fet falta.

Però no és només la feina el que deixaré a la Sant Vicent. També deixe un pis i una gent amb la que he viscut els últims anys. Héctor i Isma, amics, hem compartit molts dinars i sopars junts, moltes cerveses i partits de futbol. Sé que ens continuarem veient, l’amistat que hem fet segur que serà per a molts anys, però a partir d’ara les nostres trobades seran més escasses. Junt a ells, altres companys que han passat durant els anys: Andrés, Robert, Joan, Pablo… encantat d’haver-vos conegut, i haver viscut amb vosaltres.

I no només canvie de feina, i de lloc on viure entre setmana. La meua vida canvia totalment, anant-me’n a viure de manera permanent a Barcelona. No tornaré cada divendres a casa, veient Benissa al passar els túnels del Mascarat, a dinar amb els meus pares. Tampoc no podré dinar amb la meua germana i ma uelo tots els dissabtes la paella que prepara mon pare, amb el trosset de xocolate de rigor en acabar. També s’han acabat els assajos de banda cada divendres per la nit, les reunions de moros cada mes, les classes d’oboè i els assajos morrallers dels dissabtes. No voré tant a la família ni als amics (Robert, ja no em fa falta el cuarto :D). I, sobre tot, no voré (espere que per poc de temps) a Noelia cada cap de setmana. I açò últim em costarà molt.

Fa poc em van dir que era hora de passar totalment a la vida adulta. I crec que aquest canvi em permetrà fer-ho. Deixe moltes coses enrere, algunes temporalment, altres potser per sempre, però també se m’obrin moltes coses davant. Una nova ciutat, més gran i atractiva, nova gent, nova feina, nous reptes… Estic trist, però al mateix temps molt il·lusionat. És un encontre d’emocions difícil d’expressar. Estic massa acostumat al meu poble i a la meua gent, i sé que em costarà adaptar-me al nou entorn. Però açò segur que em fa valorar, encara més, la sort que he tingut durant tots aquests anys.

Barcelona, allà vaig.

Inici de curs…
... allà anem!

// setembre 4th, 2008 // 5 comentaris » // Personal

Troba un treball que t’agrade, i no tornaràs a treballar ni un sol dia de la teva vida.

Confunci

Increíble, extret d’un apunt al bloc de Vicent Partal.

La gran guerra bretona (Bretanya 4)

Hi ha un monument a la plaça del poblet, amb un soldat abillat a la manera de la primera guerra mundial. M’hi acoste i quede corprés. Els quatre cantons del monument són plens amb els noms dels joves morts en la guerra fent fila amb l’exèrcit francès. Compte els noms d’una de les quatre plaques. En són trenta sis. Molts d’ells de germans, amb els mateixos cognoms. Trenta sis per quatre fan cent quaranta quatre morts en un poble que dubte molt que ara arribe a tindre tanta gent. I hi ha una altra dada encara més esfereidora: al peu del monument una altra placa recorda els morts de la segona guerra mundial i només en són deu.

Com s’explica tanta diferència? Senzill. Els francesos van usar els bretons com a munició de guerra. Els hi van enviar al front en una proporció descomunal respecte al nombre de joves francesos que hi anaven. En van morir 120.000 segons les dades oficials i això va deixar Bretanya morta, sense els seus joves. Per això quan va arribar la segona guerra simplement no en quedaven ja.

Aquella matança, per cert, va aniquilar els parlants joves del bretó, un cop del qual la llengua no s’ha recuperat.

Fortíssim.
Ja comença de nou el curs acadèmic.

Dilluns pel matí vaig tornar a Sant Vicent, per començar ja el curs a la Universitat. Curs en cursiva, perquè enguany no tindré cap classe, ni cap assignatura per fer: “només” està la tesina/tesi per fer. He de treballar dur, perquè vull entregar la tesina en desembre. Supose que podré arribar a temps, però només si em pose les piles.

Referent a les piles, crec que les he carregat prou. Durant l’estiu, no m’he matat que diguem. Un juliol light (després de moros, que voleu…) i un agost pràcticament inexistent en lo referent al treball d’investigació. També vaig fer el curset de Web 2.0 del que vaig parlar en apunts anteriors.

Referent a projectes web alternatius, Héctor i jo hem anat definint una miqueta el roadmap de la nostra primera aventura empresarial? No es tracta d’una idea brillant amb la que ens podrem jubilar d’ací a un parell d’anys, però pensem que alguna sopaeta de tant en tant si que ens pot pagar. Per això lo de empresarial en cursiva també: no és tracta d’una empresa (de moment), però si anara bé, perquè no? I lo millor de tot és el nom, però això ja vindrà més avant.

A més, també amb Héctor, he fet un viatget del 21 al 27 d’agost: hem visitat els Països Baixos: Utrecht, Amsterdam, Rotterdam, La Haia i Maastricht. Una ruta completa pel país, que ens va servir per descansar, veure món, i tornar a casa amb unes ganes d’un bon plat d’arròs i de pegar una “suà” tipica del mes d’agost… Queda pendent una crònica del viatge.

Musicalment, amb la banda, un parell de concerts (València i Senija), i entrades de moros a Poble Nou i a Oliva. Amb la Xaranga, hem anat a tocar a Calp, a la cavalcada de les festes patronals (subcontracte de l’Espardenya) i també hem tingut un parell de baixes: Judith i Núria ens deixen.

I finalment, matins a la mar i gelats a la plaça amb Maria Luisa, burrets fresquets amb Robert, Sílvia, i tota la resta de la tropa, sessions de cine al centre comercial d’Ondara,… en fi, estrès estival total i absolut.

Per a aquest nou curs, molts propòsits (com sempre), dels quals només es compliran uns quants (també com sempre), però el que és segur és que aprendrem moltes coses, i traurem experiències positives.

Anem allà!

Feliu Ventura a la UA…
... molt bon concert

// abril 12th, 2008 // 2 comentaris » // Llengua, Música, Universitat

Els ordenadors no resolen problemes, executen solucions.

Laurent Gasser

Dijous passat vaig anar al concert que va fer Feliu Ventura a la Universitat d’Alacant.

El concert estava organitzat pel SEPC, en un cicle on Feliu, juntament amb el grup Naia, han recorregut les principals universitats del País (Blai ja va parlar del que van fer a la Universitat de València).

Concert de Feliu Ventura a la UA

Vam anar Héctor i jo, i allí ens vam trobar amb amics com Pau, Miquel “el Roig” (que era dels organitzadors), i David (dolçainer de Mugroman).

Com no podia ser d’altra manera, vam arribar tard (que voleu, Héctor i jo junts…) i no vam veure el concert de Naia. Va ser una llàstima, perquè tenia ganes de veure’ls. Però si que vam arribar per veure el principi (i tot el que va seguir) del concert de Feliu.

L’havia vist ja dues vegades: a Benissa junt amb Llach en la gira Que no s’apague la llum i també ací a Benissa el dia de la inauguració del Casal Cultural – ACPV. El primer dia, amb tota l’orquestra de Llach, i la segona vegada només amb el seu amic Borja Penalba a la guitarra.

Dijous era més de l’estil del segon concert, encara que havien incorporat una nova guitarra (elèctrica i acústica, segons la cançó). Però em va agradar molt més. L’ambient del concert era molt bo, es sentia una d’eixes sensacions que només se senten en moments especials, en concerts especials.

Va ser curtet (almenys m’ho va semblar), però molt bo. Cada vegada m’agrada més Feliu Ventura. I és una llàstima que la merda de classe política que tenim (tots, no se’n salva ni un) al nostre país no facen més coses per promocionar la nostra música, la música dels nostres cantants.

I per acabar, un trosset de vídeo que vaig gravar al concert. Però abans, una frase que va dir Feliu, amb molta ironia, i que em va fer molta gràcia.

La mar és molt important per a nosaltres [els valencians]. Però el vent encara és més important. Perquè, sense vent,… … no hi ha copa amèrica.

I ara el vídeo.

seguirem informant…

Canvis laborals…
... de cap a la uni!!!

// agost 15th, 2007 // 1 comentari // Informàtica, Personal, Universitat

Anava a escriure un post sobre algunes curiositats de Linux, quan m’he adonat que no tenia cap categoria de Linux al meu bloc. Que estrany! Doncs dins la categoria d’informàtica. Però atenció, tampoc no existeix eixa categoria!

I on han anat a parar totes les entrades referents a Linux, o a altres coses d’informàtica? Repartides per les categories Mozilla, Programació, Xarxa, Universitat i, fins i tot, dins de Personal.

És per això que he decidit posar una mica d’ordre al bloc, afegint la categoria d’Informàtica i situant, de moment, Mozilla i Programació baix d’ella. Ara, poc a poc, aniré editant els apunts que faça falta per tal de situar-los millor dins de les categories existents, i també afegiré etiquetes a alguns que encara no en tenen.

Al mateix temps, m’he adonat que si es lligen les entrades una a una, no apareix ni la data ni l’hora en què s’ha escrit. Això és una cosa que he de modificar. Tampoc no es mostren les etiquetes de cadascuna de les entrades, i altres detallets que s’han de solucionar.

Després de la migració a WordPress des de Pivot, vaig utilitzar un plug-in per no haver de tornar a posar les imatges a tots els apunts que en tenien. Es tractava de Pivot Image Tag Translator. Però fa poc (no em pregunteu per què) el vaig deshabilitar. L’he tornat a habilitar, encara que “refaré” els apunts per a què les imatges es vegen com cal, amb l’alineació que vull.

També vaig afegir fa uns dies els anuncis AdSense de Google, però no m’acaba d’agradar la manera en què els he integrat dins del bloc… Si algú té alguna suggerència, estic obert a escoltar-les.

Ja tinc feina!
Ja feia temps que volia comentar una entrada que vaig veure al bloc d’en Raul, MundoGeek.net.

L’entrada no és més que una mostra de les coses que es poden arribar a fer només utilitzant les aplicacions de text de que disposa Linux. Si una característica té aquest sistema operatius és la màxima de “fes una cosa ben feta, per insignificant que parega”. Així, encadenant accions xicotetes (fent tuberies d’ordres) acabem obtenint resultats extraordinaris.

En aquest cas, l’ordre és la següent:
history | awk '{print $2}' | awk 'BEGIN {FS="|"} {print $1}' | sort | uniq -c | sort -rn | head -10
Amb ella, obtenim les deu ordres de consola més utilitzades recentment, ordenades per quantitat de vegades utilitzades, junt amb eixe nombre de vegades.

El resultat d’executar-lo al meu ordenador és:

234 ls
207 cd
75 sudo
62 exit
28 ifconfig
27 ssh
23 ./go.sh
21 rm
21 gftp
15 less

mentre que al servidor on tinc la web

171 cd
147 ls
47 vim
25 exit
17 mv
16 less
14 rm
13 chmod
6 wget
6 rmdir

S’observa una lleugera diferència entre l’ús en un lloc i en l’altre no?

A veure si s’animeu i seguiu el “meme”!
¿n??ou o?

…?????o? ?nb 1?p s??????? sé? ?od un ??nb??s? ?nb ?? ‘????op ?od ? ??s?? ??1o? ??d s???u?d?o?? ‘s??p so?s?nb? ?u??np 1o?o?1?, p sé?x?, 1 ?nb ?? ‘s??o? s??u?nb s?un ??su??s?p ??1?? ?? su? s?o? ? ‘?ss?u?q ? su???s??? ? so?o? ?p s??s?? s?1 ?p sè?ds?p

😀

d?1? …n? o?-??? s1o? ?s
Ahir, mentre esta reinstal·lant el Windows a un ordenador a la feina, vaig començar a revisar alguns dels blogs del meu Bloglines, que feia moooooolt de temps que no visitiva. I en el de Javier Pérez em vaig trobar amb una entrada que parlava d’un video del Youtube que es massa.

Sempre m’havia preguntat el mateix: per què l’art és art? Què tenen els quadres abstracte que no puguen tindre dibuixos fets per xiquets de pre-escolar?

Doraa amb gat

per què aquest dibuix és art i no ho és aquest altre?

Dibuix d’una xiqueta fet amb el paint

En aquest cas està exagerat, és clar, però crec que tots sabem a que em referisc amb açò. La crítica artística, o millor, els crítics artístics es basen més, des del meu punt de vista, en l’aspecte comercial o personal (de l’artista) que no en les obres artístiques realment.  Que una obra val més només perquè l’ha fet algú famós, encara que siga per llançar-la al fem. El mateix passa en altres camps, tant artístics, com esportius, polítics, filosòfics… però potser en la pintura siga en el que més clarament es reflexa.

En el vídeo es veu que passa si es compara un quadre pintat per xiquets en una escola infantil amb qualsevol dels presents a la fira d’art contemporani ARCO de Madrid.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8JEJwfENJNI[/youtube]

Fa gairebé 10 anys, ETA va decretar una treva. En aquell moment, governava el Partit Popular de José Maria Aznar. En aquell moment, tot i estar passant per una de les èpoques més sanguinolentes de la història recent de l’organització terrorista (encara no feia un any que havien assasinat Miguel Ángel Blanco), Aznar, va oferir gestos a la banda armada: reagrupació de presos, excarceracions, possibilitat de parlar sobre el futur de Navarra…

Ara, fa poc, es va acabar una altra treva, que tots veiem amb molta espectació i esperança: havia la possibilitat d’acabar amb el terrorisme d’una vegada per totes. Pareixia que tot indicava que podia passar: declaracions de Batasuna (el famós projecte presentat al velòdrom d’Anoeta), gestos del PNB i del PSE, voluntat clara de la societat basca d’acabar amb la violència per poder aconseguir així major autonomia…

Durant tota la treva, ETA no deixa d’assetjar els empresaris d’Euskadi i Navarra,  la kale borrka no desapareix en cap moment (una mitjana de 2 atacs diaris durant els més de 400 dies de treva, incloent incendis d’autobusos, atacs a entitats bancàries, a seus de partits polítics,…), ETA comet un robatori d’explosius al sud de França,…

A més, Aznar diu que Batasuna ha de formar part de la solució, es parla d’autodeterminació, es parla de territorialitat, UPN (la marca electoral del PP a Navarra) i el seu president Miguel Sanz (el mateix que ha posat ara el crit al cel perquè el PSOE venia Navarra als terroristes) diu que “Navarra serà generosa“.

Des de la meva perspectiva, Aznar i tot el PP ho van fer com tocava. Molt millor que ho ha fet ara Zapatero i el PSOE. Van ser molt més valents, i van fer molts mes gestos cap a l’entorn d’ETA que no els socialistes. Però també és cert que, en aquell moment, tota la oposició (principalment el principal partit, el PSOE) van recolzar el govern sense dubtar-ho ni un segon. En aquesta ocasió, el principal partit de la oposició ha utilitzat ETA i la treva com a eina principal per atacar el govern de Zapatero, i han provocat uns nivells de crispació en la societat inimaginables en l’altra treva.

No vos perdeu el video, no té desperdici

Vist a: La otra tregua: la debacle del Partido Popular, al bloc de Javier Pérez

Avui he tingut un ratet lliure, i he aprofitat per començar a fer proves amb el Google Maps.

Joanba i jo havíem parlat diverses vegades de posar publicitat a Infobenissa, que ens ajudara a pagar les despeses (domini, allotjament, alguna “reunió-sopaeta”, etc), però aquesta publicitat hauria de ser localitzada en el poble, i no genèrica (la majoria de la gent que entra a la web és gent del poble, que li podria interessar publicitat d’un restaurant de la zona, però no publicitat contextual com la que fa Google amb el seu programa AdSense, per exemple).

I una bona manera d’oferir aquesta publicitat, junt amb altra informació d’utilitat, és utilitzant el servei Google Maps. D’aquesta manera, podrem geolocalitzar comerços del poble, bars i restaurants, hotels,… oferint més informació (adreça, telèfon, etc.) d’aquells que estiguen interessats en aparèixer a la nostra web.

De tota manera, per poder fer això, segurament ens caldria convertir “Pikaspart & Fescordell” en algun tipus d’associació, per poder fer les coses com cal (no sóc massa partidari d’anar fent xanxullos, i si volem que la gent es prenga la web de manera seriosa, nosaltres hem de ser els primers en ser seriosos.

Bé, ací les primeres provetes; molt cutres, de moment, però que m’han aprofitat per a conèixer un poc millor el potencial i la forma de treballar del servei.

seguirem informant…
M’ha vingut al cap aquesta cançó, d’un grup basc anomenat Ken Zazpi. És un poc trista, però no sé, hui em sembla que és la més adequada.

Ilargia, de Ken Zazpi

Esaiozu euriari berriz ez jauzteko,
esan bakardadeari gaur ez etortzeko.

Eusten nauen soka zara eta itotzen nauena,
ametsak sortu zizkidana, galtzen dituena.

Zuretzat ilargia lapurtuko nuke gauero,
eta zu itsu zaude bere argia ikusteko,
irribarrez, gero minez, eragin didazu negarra,
nire sua itzali da,
ez zara gaueko izar bakarra, ez zara!!

Esan sentitzen dudana ez dela egia,
une baten sinesteko ez garen guztia.

A en Antoni Gaudí el va matar un tramvia,
la seva obra “La sagrada família” la matarà un tren d’alta velocitat.

Vist a:  Els temps estan canviant, al bloc Topant de cap
Fa vora 4 setmanes vaig anar a la Universitat d’Alacant a corregir una pràctica del doctorat, de l’assignatura de XML, marcat de textos i biblioteques digitals. El mateix dia vaig veure que havien tret una convocatòria urgent per a unes places per a un projecte del DLSI relacionat amb el tema, però el plaç s’acabava el mateix dilluns 23 de juliol.

Vaig preparar la documentació, i dilluns la vaig enviar per correu. Quina va ser la meva sorpresa el dia 27 quan, després de veure el barem provisional de la plaça I-29/07, vaig veure que m’havien agafat. Faltava esperar que es confirmara tot, però tot indicava que tindria la plaça (m’haurien de passar 3 persones en els només 2 dies de reclamacions per perdre-la!). Així, dimarts (31 de juliol) era el dia en què havia d’eixir el barem definitiu.

Eren vora les dues del migdia, i encara no havien eixit els resultats. I de sobte, un número de telèfon mòbil d’eixos llarguíssims (si vos han tocat mai des de la Universat sabeu quins dic). Em confirmen que m’han agafat per a la plaça (wewewe!!!), i que l’endemà a les 8 i mitja del matí he d’estar allí.

Un moment. Demà? 1 d’agost? La xica que em parlava, tota amable, em diu: Estàs interessat, no? I clar, veges tu que li dius! Clar que estic interessat!!!

En eixe moment, tot va ser una pressa. Avisar a la meua cosina (estava treballant a Connecta, una botiga d’ordinadors, des de principis d’any, compaginant-ho amb el doctorat), de que l’endemà no anava a treballar. Avisar als pares de que m’han agafat, a la novia, parlar amb Héctor per si encara li quedava lloc al pis… Tot a presses i correres, però la qüestió és que l’endemà, a les 8 i mitja del matí, allí estava.

Taller DigitalDesprés de signar el contracte a l’oficina del rectorat de la UA, vaig anar a l’edifici d’Instituts Universitaris, on es troba el Taller Digital, l’empresa (pública, 100% propietat de la UA) on treballaré durant els propers 5 mesos (be, ara ja realment 4 mesos i mig) desenvolupant “Eines didàctiques per a biblioteques digitals“.

seguirem informant…

Nou any i nova feina

// desembre 28th, 2006 // 1 comentari // Personal, Universitat

Xavi IvarsSi vols saber una miqueta més sobre mi, estàs en el lloc indicat.

El meu nom complet és Xavier Ivars i Ribes, i sóc de Benissa, un poble de la comarca de la Marina Alta, al País Valencià.

Estudiant i treballant…

Després d’estudiar el batxillerat a l’Institut Josep Iborra, a Benissa, vaig començar la carrera d’Enginyeria en Informàtica a la Universitat d’Alacant l’any 2001, anant-me’n a viure a Sant Vicent del Raspeig. Durant 5 anys vaig viure allí, coneixent a molt bons amics, i aprenent molt.

Després d’un any de nou al poble, treballant a Connecta Front-Back, i mentre començava amb el doctorat Aplicacions de la Informàtica, vaig tornar a la Universitat, concretament al Taller Digital, com a programador. I després d’un altre any, vaig entrar com a Tècnic Superior del Projecte SCABD al Grup Transducens del DLSI. En aquest context vaig presentar la meva tesina sobre models de paraules. Poc després, i fins a març de 2012, vaig estar com a Tècnic d’un altre projecte, ara europeu, i també relacionat amb les Biblioteques Digitals: el Projecte IMPACT.

El maig de 2012 me’n vaig vindre a Barcelona a  treballar a Vistaprint, on actualment estic com a Senior Software Engineer.

Targeta de presentació - Xavi IvarsUn poc “friki”…

La meva afició a tot allò relacionat amb Internet i la resta de tecnologies de la informació i la comunicació està relacionada amb allò que he estudiat, però també amb la inquietud de donar a conèixer el meu poble a tot el món. Amb eixa intenció vaig començar a treballar junt a Joanba a Infobenissa, un portal informatiu de la localitat. També, durant la carrera, vaig fer algunes pàgines web per a empreses, (per a traure’m algun duret, que sempre fa falta)

Música i festes…

Una altra de les meues aficions és la música. Des de ben menut m’ha agradat, i actualment toque l’oboè a la Banda de Música del poble, i el saxo a la Xaranga la Morralla. També he tocat en algunes ocasions la dolçaina, instrument típic valencià, a la Colla Pere Bigot.

També sóc membre de la Filà Califes des que vaig nàixer: vaig eixir per primera vegada a l’entrada de Moros i Cristians del meu poble el juny de 1983, amb només 3 mesos.

Parlant de tot…

També en l’àmbit tecnològic, però també lingüístic, forme part des d’octubre de 2004 de Softcatalà, associació sense ànim de lucre que es dedica a localitzar (traduir i adaptar) programari al català, i també la seua “filial” valencianaSoftvalencià.

La meua tasca actual es concentra en el manteniment de les eines lingüístiques (traductor i corrector), gestió web i de les xarxes socials, i després un poc de tot: traducció d’alguna cosa quan fa falta, suport al desenvolupament del Catalanitzador, etc. En el passat, vaig estar centrat principalment en traduccions a l’entorn Mozilla: Firefox, Thunderbird i extensions.

Jo per la web…

Com a bon informàtic, tinc compte et totes les webs en les que es pot 🙂 Aci van alguns enllaços als principals perfils

Facebook – TwitterPerfil de Google – Instagram

Si vols saber alguna cosa més de mi, pots utilitzar la pàgina de contacte 😉
Aquest matí, quan m’he alçat, m’he quedat flipat.

M’havien telefonat (per ser sincers, m’ha despertat el telèfon). Em cridaven de la Universitat, de part del DLSI, del grup d’investigació GPLSI, i volien plantejar-me una cosa.

Estan treballant en un projecte d’Extracció d’Informació, i pel que sembla han obtingut resultats força esperançadors. Tant, que una gran empresa de la branca( no diré quina… va, sí que ho diré: Google Logo 😉 ) els ha proposat encentar un projecte en comú.

Per això necessiten becaris, tant a la Universitat com al Google. I ací és on entre jo: m’han proposat com a un dels possibles becaris per treballar al Google Campus, la seu que té l’empresa a Mountain View, als Estats Units. En principi, el projecte seria per a 10 mesos, prorrogables en 6 més, però qui sap!

Ja ho va dir el del Levante, en l’entrevista que ens van fer per a Infobenissa: que tremole Google!!!

Actualització (29-12-06): Algú s’ho havia cregut? 😛

Arquitectures de Computadors

// agost 3rd, 2005 // No hi ha comentaris » // Programació, Universitat

Fa temps, vaig traduir algunes extensions per al Mozilla Firefox: Sage, BBCode, i WebmailCompose.

Per a traduïr-les, vaig agafar les Translate tools, que passen els fitxers .dtd i .properties de les localitzacions dels productes Mozilla al format estàndard de Gettext (.po). Després, amb l’ajuda del poEdit, les traduia, i de nou a convertir-les en .dtd i .properties. Però el
problema arribava amb els canvis de versions, on recuperar les traduccions anteriors resultava un poc complicat.

Fa poc, i coincidint amb un nou projecte de localització d’extensions, BabelZilla.org, vaig estar parlant amb Toni Hermoso, el cap del Projecte Mozilla en català, i em va comentar el seu sistema. Mitjançant xicotets scripts de Perl i utilitzant el gVim com a editor, manté la
traducció de tots els productes Mozilla. També vam comentar la possibilitat de muntar un programa de control de versions (ControlVersionSystem – CVS o Subversion) a Softcatalà per mantindre el codi de les traduccions de les extensions, entre altres coses.

I ahir em vaig posar a la faena. En primer lloc em vaig baixar el Cygwin, que simula les eines principals dels entorns Unix per a Windows. Però al final vaig pensar que per a que simular una cosa que tinc instal·lada? I cap a Linux!!!

En primer lloc vaig haver de configurar l’ADSL. Tinc un modem usb de Terra, un Comtrend CT-350. I, de manera impressionant, la Mandriva 2005 LE el va detectar a la primera. No em van fer falta ni drivers, ni res. Quan el vaig instal·lar a Windows em va costar més!!!

Després vaig muntar un servidor CVS, i quan vaig veure que funcionava, em vaig posar amb el Perl. No sabia res d’aquest llenguatge, però resulta molt potent. Amb una sintaxi de l’estil del C (o del PHP), dona una gran facilitat per tal de treballar amb fitxers de text, amb utilitats com sed o grep quasi integrades al propi llenguatge. Quan ja havia llegit les bases del llenguatge, vaig fer un xicotet script per modificar els fitxers contents.rdf (que tenen la informació del locale) de manera automàtica de en-US a ca-AD.

I em vaig posar a la traducció. Vaig traduir l’extensió BookmarksHome, que hem utitlitzat com a conillet d’indies al BabelZilla, amb el gVim. Quins records em va portar, quan fa un parell d’anys, vaig fer Eïnes de Programació amb Antonio Corbí a la Universitat. Fent commits dels fitxers al CVS, i tornant-ne a fer després d’algunes correccions. Després, per a facilitar l’empaquetat dels locales, amb un altre script (esta vegada del shell) que permet escollir compressió (tar+gzip o zip) i el projecte, o siga que amb una ordre, fitxer empaquetat.

Per la nit, com que m’havia agradat això del Linux, vaig començar a maquejar-me el Firefox, posant-me un grapat d’extensions (fins a 18), i arreglant-me un poc les cosetes que tenia per allí. I ara, només em queda configurar la targeta inal·lmbrica i fer una migració definitiva 😉
Arquitecturas de Computadores, un enfoque quantitativoHa arribat l’hora de la veritat. Després d’un mes de juliol semi-light, només fent pàgines web i preparant (molt poc) les assignatures de setembre, ja és hora d’estudiar en serio. I la primera és Arquitectura i Enginyeria de Computadors.

Una assignatura troncal, de 12 crèdits, que ja voré si puc traure-la. Espere que si, perquè el projecte de final de carrera (Sistemes Informàtics) és incompatible amb ella, i no m’agradaria haver d’esperar-me un altre any per fer-lo.

Avuí he començat amb el tema de paral·lelisme, el primer i més facil. Este matí m’he dedicat exclusivament a ell, i llevat de les fòrmules (que no me’n recorde d’elles) crec que el tinc mitjanament clar.

Ara he de fer la pràctica associada al tema. Tracta de paralelisme en la seva versió de segmentació, encara que no és un paralelisme a nivell d’arquitectura (la màquina només té una UC) si que funciona de manera paralela (pot arribar a estar processant fins a 5 instruccions simultàniament, una en cada etapa en què es divideixen). Per fer-ho, hem d’utilitzar una llibreria de la qual no tinc quasi ni idea: SMPL.

A vore que trac en clar!