Entrades etiquetades ‘país valencià’

«Castilla ha roto Espanya», i ja fa prou de temps

// setembre 7th, 2015 // 2 comentaris » // Política

Estos últims dies ha sigut prou llegit a la xarxa un article de Fernando Ferrando, publicat a l’edició valenciana de El Mundo, anomenat «Castilla ha roto España». Hi ha hagut moltes reflexions al voltant d’aquest article fetes des de diversos punts de vista del valencianisme, la majoria coincidents en una idea: si des de posicions ben allunyades del nacionalisme (i, fins i tot, de l’autonomisme/regionalisme ben entés) s’arriba a eixes conclusions, és que alguna cosa està canviant, i molt ràpid. Si no l’heu llegida, no vos perdeu la que ha fet Vicent Baydal al respecte de com hauria d’encarar el valencianisme eixa construcció d’una identitat valenciana a partir de l’Espanya actual.

Fa poc més d’una setmana ja vaig tindre una conversa semblant amb @TavernerV i @arrosabanda, parlant de l’actitud d’Espanya (referint-me a la maquinària de l’Estat espanyol més que no pas als espanyols) i el seu efecte en el creixement de l’independentisme a Catalunya en els darrers anys, i com això podria replicar-se, a una altra escala, al País Valencià.

Sincerament, crec que un Estat espanyol més respectuós amb la seva diversitat nacional i lingüística (com passa per exemple Suïssa o Bèlgica, un per voluntat i l’altre de manera més forçada), la idea d’Espanya seria molt més ben acollida per les “nacionalitats històriques” o pel “nacionalisme perifèric”, segons qui parle. Una Espanya entesa com a nació de nacions, de la que s’ha parlat moltes vegades, però que és rebutjada constantment per l’Espanya castellana, molt més partirdària d’una visió imperialista (i gairebé etnicista) d’ella mateixa.

I crec que és trist. La llengua/cultura castellana no hauria de necessitar d’eixos «imperialismes», com per exemple recórrer constantment a que és la segona/tercera llengua més parlada del món per a donar-li importància, mentre molts castellanoparlants ignoren totalment que en certs territoris suposadament castellanoparlants el castellà no només no és la primera llengua, sinó que molta gent d’eixos territoris la desconeix.

També he llegit alguna vegada que Castella/Espanya sempre ha sobreviscut com a estat a base d’explotar les seves colònies però mai ha sigut una potència comercial al món. No en sé prou d’història com per a afirmar rotundament que això és cert, però amb el que sé si que sembla que, històricament, Castella/Espanya ha destinat quantitats ingents de recursos, a sovint extrets d’eixes colònies o territoris assimilats, per continuar vivint (o revivint) la idea d’un gran imperi al món.

El que és evident és que molta gent ja ens hem fartat, d’esta Espanya. Els catalans van davant. No sé si s’independitzaran enguany, o d’ací a deu anys. Però segur que s’independitzaran. I poc després aniran els bascos. Fa uns anys, allà pel 2007-2008, Marc Belzunces va escriure una sèrie d’entrades (ara només accessibles a traves de web.archive.org) en que parlava de l’Espanya futura, després dels processos d’independència que, segons ell, començarien a l’Estat espanyol a la meitat d’aquesta dècada: Euskadi, Catalunya, Navarra, les Illes Canàries, les Balears, Galícia i el País Valencià. En aquell moment, em va semblar quasi una bogeria, no tant pel què, sinó pel quan pensava ell que començaria a passar tot. Però, sincerament, crec que tot aquest procés (si Espanya no s’arregla a ella mateixa) no ha fet més que començar.

Processos d'independència d'Espanya - per Marc Belzunces

Processos d’independència d’Espanya – per Marc Belzunces

Tot açò m’ha fet recordar una frase que he sentit moltes vegades dir en pla de broma, però que cada vegada més em sembla l’única solució que tindria Espanya/Castella, si no fóra perquè és impossible:

Si Espanya fóra un donuts, Madrid no existiria.

Actualització: Vicent Partal va escriure un editorail fa poc, arrel d’un comentari (des del meu punt de vista, poc afortunat) d’Ada Colau, anomenat “Madrid és el problema“. I val la pena llegir-lo.

750 anys després de la independència

// abril 8th, 2011 // 2 comentaris » // Política

@PSOE i no se puede llevar al pleno habiendo votado a favor de los vuelos en turista?

@iescolar ha renunciado a la parte del sueldo correspondiente a la comisión de hoy? Si no es así, a mi si me parece criticable, y mucho
Aquest matí a la feina, mentre revisava la paraula conservar a la transcripció del “Diccionario de la lengua castellana, en que se explica el verdadero sentido de las voces, su naturaleza y calidad, con las phrases o modos de hablar, los proverbios o refranes, y otras cosas convenientes al uso de la lengua“, més conegut com a Diccionario de Autoridades, he trobat una frase curiosa i que m’ha fet gràcia. Així que he decidit afegir-la al meu recull de frases i citacions. Abans de llegir-la, cal tindre en compte dues coses: el masclisme imperant en l’època, de manera que qualsevol cosa que afectara a les persones (com en aquest cas, l’amistat) es referia gairebé exclusivament als homes (les dones eren considerades éssers inferiors, si em permeteu l’expressió), i també que la frase està en castellà antic (‘?’ ? ‘s’):

Los que con?ervan con las mugéres las ami?tádes mucho tiempo no las con?ervan por que las quieren ?ino porque las qui?ieron

Juan de Zabaleta, en les col·leccions “El dia de fiesta”


Aquest matí a la feina, mentre revisava la paraula conservar a la transcripció del “Diccionario de la lengua castellana, en que se explica el verdadero sentido de las voces, su naturaleza y calidad, con las phrases o modos de hablar, los proverbios o refranes, y otras cosas convenientes al uso de la lengua“, més conegut com a Diccionario de Autoridades, he trobat una frase curiosa i que m’ha fet gràcia. Així que he decidit afegir-la al meu recull de frases i citacions.

Abans de llegir-la, cal tindre en compte dues coses: el masclisme imperant en l’època, de manera que qualsevol cosa que afectara a les persones (com en aquest cas, l’amistat) es referia gairebé exclusivament als homes (les dones eren considerades éssers inferiors, si em permeteu l’expressió), i també que la frase està en castellà antic (‘?’ ? ‘s’):

Los que con?ervan con las mugéres las ami?tádes mucho tiempo no las con?ervan por que las quieren ?ino porque las qui?ieron

Juan de Zabaleta, en les col·leccions “El dia de fiesta”


Aquest matí a la feina, mentre revisava la paraula conservar a la transcripció del “Diccionario de la lengua castellana, en que se explica el verdadero sentido de las voces, su naturaleza y calidad, con las phrases o modos de hablar, los proverbios o refranes, y otras cosas convenientes al uso de la lengua“, més conegut com a Diccionario de Autoridades, he trobat una frase curiosa i que m’ha fet gràcia. Així que he decidit afegir-la al meu recull de frases i citacions.

Abans de llegir-la, cal tindre en compte dues coses: el masclisme imperant en l’època, de manera que qualsevol cosa que afectara a les persones (com en aquest cas, l’amistat) es referia gairebé exclusivament als homes (les dones eren considerades éssers inferiors, si em permeteu l’expressió), i també que la frase està en castellà antic (‘?’ ? ‘s’):

Los que con?ervan con las mugéres las ami?tádes mucho tiempo no las con?ervan por que las quieren ?ino porque las qui?ieron

Juan de Zabaleta, en les col·leccions “El dia de fiesta”


Quan és matí, és matí. Bon dia.

@peperibes va, només queda un últim esforç! ànim des de terra ferma!

Ahir va fer exactament 750 que el Regne de València es va convertir en un estat independent, dins del context de la Reconquesta, en la que els reis cristians van anar conquerint territoris de la Península Ibèrica que estaven sota el domini musulmà. Jaume I va jurar els Furs del Regne de València, una autèntica constitució valenciana, a les primeres Corts Valencianes el dia 7 d’abril de 1261.

Aquesta “independència” va durar fins el 29 de juny de l’any 1707, quan Felip V, l’aspirant Borbó a la corona espanyola, va signar el decret de Nova planta que abolia els nostres furs, així com els dels aragonesos, per “justo derecho de la conquista

O siga, fa 750 vam començar a ser independents, i fa 300 vam passar a formar part del Regne de Castella – tot i que amb el nou nom de Regne d’Espanya, regne que, com a tal, no existia abans – : 450 anys sota jurisdicció pròpia i 300 sota jurisdicció castellana – o un poc menys, ja que des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia tenim certa independència -.

I ara, 750 anys després d’aquella independència, com estem els valencians com a poble?

Reproduïsc a continuació un article que va publicar Vilaweb ahir sobre el tema.


 

Corts valencianes: 750 anys

Les corts actuals, hereves de la històrica institució, ignoren l’aniversari i no han organitzat cap acte commemoratiu

Avui fa set-cents cinquanta anys del jurament dels Furs per Jaume I a les corts valencianes, reunides per primera vegada a València. Era el 7 d’abril de 1261. Quatre dies després el rei va promulgar un privilegi del nou regne, pel qual tots els successors del monarca haurien de signar els Furs a València, a tot estirar un mes després del començament del seu regnat. Era el naixement constitucional del Regne de València, que va durar fins al decret de Nova Planta promulgat per Felip V.

Malgrat la transcendència evident d’aquells fets en l’afaiçonament històric del País Valencià, les institucions que en són hereves han ignorat l’aniversari i no han fet cap acte institucional commemoratiu.

La institució d’un estat

La institució de les corts valencianes i el jurament dels furs va ser un fet transcendental en la història valenciana perquè va estructurar el nou regne, que fins aleshores era un anàrquic territori de conquesta. El resultat d’aquests dos fets d’ara fa set-cents cinquanta anys va ser la formació d’un estat embrionari. En efecte, el rei Jaume va voler fer del territori valencià un estat nou, poblat de catalans a la costa i d’aragonesos a l’interior.

Ara, les noves corts van néixer amb una novetat: la d’incorporar, d’entrada, als braços (grups de diputats) noble i eclesiàstic el braç reial: un braç constituït per representants de les ciutats. La conseqüència va ser un model de corts més democràtic i plural que no els de les corts de l’època. Ara, la raó d’aquesta incorporació no va ser simplement ideològica, perquè els integrants d’aquest braç van pagar al rei la petita fortuna de 48.000 sous.


 

I com sempre últimament, Ferran Suay fa un article immillorable al respecte: Corts Valencianes, a qui li importa?

Alcaldes sense dignitat

// març 15th, 2011 // No hi ha comentaris » // Llengua, Política

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay

 
Un article interessant de Jesús Puig al Levante.

22/03/2011 – Levante-EMV

Censurar

Censurar és el verb de moda a casa nostra que el PP indígena conjuga en passat i en present; i si no hi posem remei, en futur també. Censuren els termes «català» i «País Valencià» als llibres de text, censuren les fotografies del MuVIM, censuren l’educació sexual en ESO, censuren TV3, censuren explicar quant ha cobrat Calatrava, i censuren fins i tot la presència del candidat de Compromís a alcalde de València, Joan Ribó, al sopar institucional la nit de la plantada.

I com que la dita diu que si no vols caldo te n’hauràs de prendre dues tasses, la segona ració en falles la serveix la misteriosa desaparició d’un cartell a la falla Convent Jerusalem; on, sota un Rajoy convertit en au, figurava la llegenda: «Ocell de mal averany, especialitzat en cataclismes, desastres, etc… que culpa de tot els altres, deixa el seu excrement i desapareix». Direu que és una anècdota —la desaparició del rètol, dic— però il·lustra un fet ben substantiu: que el verb (censurar) s’ha fet carn i habita en cada racó de la nostra geografia. Tan obscena és la voluntat d’amagar la realitat a fi de perllongar-se en el poder, que ni respecten l’esperit crític i sarcàstic sense censura que constitueix l’essència de les falles des de la reinstauració de la democràcia. Sí, sí, ja sé que no estem en dictadura, però això no lleva que la mordassa perdure, i cada cop de forma menys subtil. I d´ací, vetar, reprendre, limitar, restringir i controlar: sinònims de «censurar», verb que evoca un substantiu d’infausta memòria: censura.

I així van, censurant: gerundi rotund que ha adquirit caràcter d’epidèmia. I la cosa pot empitjorar, tot i que algun lector ha creuat els dits dissimuladament. Sí, vostè, amic, el del pul·lòver gris estil Evo Morales, que l’he vist. En fi, que per si n’eren pocs —els casos denunciats— aviat parirà la iaia. I no ho dic com a resultat de cap anàlisi polític. Se’n dedueix de la profunda naturalesa antidemocràtica del PP que patim. Com a la faula de l’escorpí, no poden evitar-ho: és el seu caràcter.

Jesús Puig

Aquest article el vaig publicar originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Article publicat originalment a Infobenissa el dia 28 de febrer de 2011
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Article publicat originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Article publicat originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

Cospedal, estic amb tu

// febrer 7th, 2011 // 2 comentaris » // Llengua, Política

La setmana passada es va celebrar a la UOC, a Barcelona,  el FreeRBMT11 (II International Workshop on Free/Open-Source Rule-Based Machine Translation). La primera edició del Workshop la vam organitzar a Alacant des del meu departament a finals de 2009 i on es van presentar 7 articles, la majoria d’ells sobre Apertium i molts d’ells també d’alumnes del GSoC, a més de dues xarrades a càrrec de Kepa Sarasola i Amba Kulkarni.

Enguany, i gràcies a Lluis Villarejo i Mireia Farrús (a la que vaig conèixer en persona i em va dir que era ex de Softcatalà), s’ha pogut celebrar una segona edició a Barcelona. En aquesta ocasió, hi ha hagut més variació en els articles presentats, i l’abast del congrés s’ha mogut més cap a coneixement lingüístic a la traducció automàtica, i no tant centrat en Apertium com l’any anterior.

Fa uns quants mesos, quan es va llançar la web de Softvalencià, vaig instal·lar el traductor Apertium a la web. Per a fer-ho, i gràcies a l’ajuda de Víctor M. Sánchez-Cartagena, vaig instal·lar-lo sota la plataforma ScaleMT, una plataforma que facilita moltíssim la instal·lació escalable de traductors com Apertium (però també d’altres com Matxin). Havent-ho tenint funcionant relativament bé a Softvalencià, durant l’estiu vam fer la prova de foc, i després d’algunes adaptacions de l’entorn, el vam habilitar a Softcatalà com a substitut de l’antic interNOSTRUM. A més, vam implementar algunes eines per a aconseguir millores al traductor de manera semi-automàtica: un sistema de recolecció de paraules desconegudes freqüents, i una interfície on es mostren els suggeriments dels usuaris aliniats amb la frase original i la frase traduïda automàticament, per facilitar la tasca de millora als desenvolupadors del traductor.

Amb tot açò, vam decidir escriure un article, ja que un dels temes del congrés era el de Descripció pràctica d’integració i ús de RBTM, i el cas del traductor de Softcatalà és un exemple paradigmàtic d’ús molt gran d’un traductor automàtic basat en regles. L’article es va titular “A Widely Used Machine Translation Service and its Migration to a Free/Open-Source Solution: the case of Softcatalà“, i es troba publicat sota llicència Creative Commons al repositori obert de la UOC. També el penjaré a la secció de recerca (encara per fer) d’aquesta web, on aniré posant tota la informació relativa a les meues publicacions.

La presentació de l’article va dur associat un torn de preguntes molt productiu, en què moltes millores es van proposar al sistema, tant de cara als usuaris finals, com de cara als mantenidors del traductor. Ara només falta que, poquet a poquet, anem implementant totes eixes millores al servei de Softcatalà. Va estar molt bé l’experiència. Ací podeu veure la presentació de l’article.


La setmana passada es va celebrar a la UOC, a Barcelona,  el FreeRBMT11 (II International Workshop on Free/Open-Source Rule-Based Machine Translation). La primera edició del Workshop la vam organitzar a Alacant des del meu departament a finals de 2009 i on es van presentar 7 articles, la majoria d’ells sobre Apertium i molts d’ells també d’alumnes del GSoC, a més de dues xarrades a càrrec de Kepa Sarasola i Amba Kulkarni.

Enguany, i gràcies a Lluis Villarejo i Mireia Farrús (a la que vaig conèixer en persona i em va dir que era ex de Softcatalà), s’ha pogut celebrar una segona edició a Barcelona. En aquesta ocasió, hi ha hagut més variació en els articles presentats, i l’abast del congrés s’ha mogut més cap a coneixement lingüístic a la traducció automàtica, i no tant centrat en Apertium com l’any anterior.

Fa uns quants mesos, quan es va llançar la web de Softvalencià, vaig instal·lar el traductor Apertium a la web. Per a fer-ho, i gràcies a l’ajuda de Víctor M. Sánchez-Cartagena, vaig instal·lar-lo sota la plataforma ScaleMT, una plataforma que facilita moltíssim la instal·lació escalable de traductors com Apertium (però també d’altres com Matxin). Havent-ho tenint funcionant relativament bé a Softvalencià, durant l’estiu vam fer la prova de foc, i després d’algunes adaptacions de l’entorn, el vam habilitar a Softcatalà com a substitut de l’antic interNOSTRUM. A més, vam implementar algunes eines per a aconseguir millores al traductor de manera semi-automàtica: un sistema de recolecció de paraules desconegudes freqüents, i una interfície on es mostren els suggeriments dels usuaris aliniats amb la frase original i la frase traduïda automàticament, per facilitar la tasca de millora als desenvolupadors del traductor.

Amb tot açò, vam decidir escriure un article, ja que un dels temes del congrés era el de Descripció pràctica d’integració i ús de RBTM, i el cas del traductor de Softcatalà és un exemple paradigmàtic d’ús molt gran d’un traductor automàtic basat en regles. L’article es va titular “A Widely Used Machine Translation Service and its Migration to a Free/Open-Source Solution: the case of Softcatalà“, i es troba publicat sota llicència Creative Commons al repositori obert de la UOC. També el penjaré a la secció de recerca (encara per fer) d’aquesta web, on aniré posant tota la informació relativa a les meues publicacions.

La presentació de l’article va dur associat un torn de preguntes molt productiu, en què moltes millores es van proposar al sistema, tant de cara als usuaris finals, com de cara als mantenidors del traductor. Ara només falta que, poquet a poquet, anem implementant totes eixes millores al servei de Softcatalà. Va estar molt bé l’experiència. Ací podeu veure la presentació de l’article.


S’arrimen les eleccions, i la xarxa comença a bullir. Twitters, Facebooks, blogs, correus en cadena, notes de premsa… i un llarg etcètera de vies diferents utilitzen els partits polítics per (intentar) apropar-se als ciutadans. Referent a la política 2.0 i a Benissa, per exemple, alguns partits tenen la seva web (PP, BLOC i CIBE), pàgina al Facebook (PP, PSOEBLOC) i compte de Twitter del partit (PP i BLOC), a més de comptes de Twitter dels seus portaeus (Jose María Serna – PP – i Xavi Tro – BLOC -).

Però hi ha món més enllà de Benissa. I perquè m’agrada internet, m’agrada la política (que en el seu sentit més inicial, provinent del grec ????? [polis], tracta la relació de la ciutadania i el seu govern) i perquè crec que no hi ha millor manera d’enfocar unes eleccions que sabent-ne les propostes dels diferents partits polítics, fa una temporadeta vaig començar a seguir els twitters dels tres principals partits del país: @ppcv @SocialistesVal i @comunicacioBLOC, dels quals només em queda ja el del BLOC, per un simple motiu: els que s’encarreguen de la comunicació dels partits es pensen que no tenim res a fer?

El fet és que, al poc de començar a seguir al PP, va haver-hi un parell de dies seguits que van enviar més de vint missatges, i vaig decidir deixar de seguir-los. També m’ho havia plantejat del SocialistesValencians (ja que no volen dir-se PSPV, ni PSOE, ni PSPV-PSOE, però això ja és un altre tema…) i, encara que en menor mesura, del BLOC. Però sincerament per gossera encara no ho havia fet.

Més tard, el passat dia 19, vaig enviar el següent tweet als tres comptes que vos he comentat

@ppcv @socialistesVal @comunicacioBLOC vos heu plantejat mai q és demencial seguir-vos amb la burrada de tweets q feu al dia? #politica20I no sé si com a resposta (resposta directa no en vaig rebre cap) a eixe tweet, el que em vaig trobar és que diumenge, en dues hores, els socialistes van publicar 120 TWEETS!!!!!! Esteu de broma???? Realment penseu que algú que no estiga tocat de l’ala va a seguir-vos si li inundeu a missatges?

De moment, el que han aconseguit els socialistes és, no només que deixe de seguir-los, sinó que em qüestione seriosament la capacitat intel·lectual del responsable de comunicació del partit, i que ho faça públicament des del blog.

Si voleu que els ciutadans escoltem les vostres propostes, feu-ho com cal. Però no feu barbaritats com aquesta, que a més de no servir per a a res, encara es guanyeu crítiques públiques com aquesta.
S’arrimen les eleccions, i la xarxa comença a bullir. Twitters, Facebooks, blogs, correus en cadena, notes de premsa… i un llarg etcètera de vies diferents utilitzen els partits polítics per (intentar) apropar-se als ciutadans. Referent a la política 2.0 i a Benissa, per exemple, alguns partits tenen la seva web (PP, BLOC i CIBE), pàgina al Facebook (PP, PSOEBLOC) i compte de Twitter del partit (PP i BLOC), a més de comptes de Twitter dels seus portaeus (Jose María Serna – PP – i Xavi Tro – BLOC -).

Però hi ha món més enllà de Benissa. I perquè m’agrada internet, m’agrada la política (que en el seu sentit més inicial, provinent del grec ????? [polis], tracta la relació de la ciutadania i el seu govern) i perquè crec que no hi ha millor manera d’enfocar unes eleccions que sabent-ne les propostes dels diferents partits polítics, fa una temporadeta vaig començar a seguir els twitters dels tres principals partits del país: @ppcv @SocialistesVal i @comunicacioBLOC, dels quals només em queda ja el del BLOC, per un simple motiu: els que s’encarreguen de la comunicació dels partits es pensen que no tenim res a fer?

El fet és que, al poc de començar a seguir al PP, va haver-hi un parell de dies seguits que van enviar més de vint missatges, i vaig decidir deixar de seguir-los. També m’ho havia plantejat del SocialistesValencians (ja que no volen dir-se PSPV, ni PSOE, ni PSPV-PSOE, però això ja és un altre tema…) i, encara que en menor mesura, del BLOC. Però sincerament per gossera encara no ho havia fet.

Més tard, el passat dia 19, vaig enviar el següent tweet als tres comptes que vos he comentat

@ppcv @socialistesVal @comunicacioBLOC vos heu plantejat mai q és demencial seguir-vos amb la burrada de tweets q feu al dia? #politica20I no sé si com a resposta (resposta directa no en vaig rebre cap) a eixe tweet, el que em vaig trobar és que diumenge, en dues hores, els socialistes van publicar 120 TWEETS!!!!!! Esteu de broma???? Realment penseu que algú que no estiga tocat de l’ala va a seguir-vos si li inundeu a missatges?

De moment, el que han aconseguit els socialistes és, no només que deixe de seguir-los, sinó que em qüestione seriosament la capacitat intel·lectual del responsable de comunicació del partit, i que ho faça públicament des del blog.

Si voleu que els ciutadans escoltem les vostres propostes, feu-ho com cal. Però no feu barbaritats com aquesta, que a més de no servir per a a res, encara es guanyeu crítiques públiques com aquesta.

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un article interessant i una cita per a reflexionar…

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un article interessant i una cita per a reflexionar…

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles interessants i una cita per a reflexionar…

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Aquesta vegada, i sense que s’agafe com a costum, vull donar-li tot el meu suport a Maria Dolorores de Cospedal, presindenta del Partit Popular de Castella la Manxa.

Per posar a la gent un poc en context: resulta que TeleMadrid es veia a algunes parts de Castella la Manxa fins ara amb total normalitat, i ara va i el PSOE d’aquella comunitat ha decidit impedir les emissions ocupant-les amb freqüències d’un altre canal. Resultat: els castellans-manxecs s’han quedat sense poder veure amb normalitat TeleMadrid.

El PP, d’acord amb el seu talant democràtic al que ens acostuma (veure, per exemple, aquesta notícia), ha declarat que aquesta restricció de la libertat d’opinió és intolerable i ha decidit amenaçar el Govern regional de José Maria Barreda amb una querella si no reestableix i garanteix amb total llibertat les emissions de TeleMadrid en el territori castellà-manxec.

I com que no vull que açò es quede en un simple text suport, sinó que també vull aportar solucions, ací va una recomanació (aprofitant que Mª Dolores de Cospedal és la número 2 del PP a nivell espanyol):

Que el PP vote sí a la ILP de Televisió Sense Fronteres, així Telemadrid es veurà sense problemes a Castella la Manxa (i ja, de passada, nosaltres podrem veure sense cap problema TV3 i IB3).

El que ja no tinc tan clar és que a Camps li faça gràcia que ací es veja TV3… Quanta hipocresia!

Nou vídeo d’Estrella Damm: les coses bones que tenim

// febrer 1st, 2011 // 3 comentaris » // Miniposts, Personal

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Una de religions i les seves relacions en conflictes geopolítics:

La historia más absurda jamás contada, per Bernardo Gutiérrez.
Una de religions i les seves relacions en conflictes geopolítics:

La historia más absurda jamás contada, per Bernardo Gutiérrez.
Alguna vegada alguna empresa valenciana farà un anunci que, com aquest, diga tan desacomplexadament les coses bones que tenim al País Valencià?

Un país de manifestants…
Font de Mora, go home!

// desembre 1st, 2008 // No hi ha comentaris » // Miniposts, Política

El Mail Obert d’avuí de Vicent Partal. Val la pena llegir-lo.

Un país de manifestants

TV3 i la Canal9ització

// octubre 14th, 2008 // 4 comentaris » // Llengua, Miniposts, Política

El català de TV3 és cada vegada pitjor

El PSC proposa suprimir ‘Països Catalans’ de TV3

Crec que no cal dir molt més.

Editat: havia posat els enllaços a les notícies en castellà

Sainet valencià, o Education for Citizenship…

// octubre 13th, 2008 // 3 comentaris » // Política

Palabra del nuevo presidente del Tribunal Supremo
I tornem amb el Producte Recomanat. Vaig a intentar fer aquesta secció de forma quinzenal, a veure si puc seguir el ritme. No vull dir que cada 15 dies exactes pose un post; sinó que intentaré fer-ne dos al mes, durant les primers dies de cada quinzena.

Parlem ara de libtrash. Es tracta d’una llibreria per a entorns Linux que permet enviar una cosa que esborrem mitjançant la consola a la paperera de reciclatge. Això ja s’encarreguen de fer-ho els entorns gràfics a més alt nivell, però si ho fem des de la consola (amb un rm) el fitxer desapareix per sempre més.

Per instalar-lo a Ubuntu (i a altres Debian o derivats) només cal executar

sudo apt-get install libtrash

ja que la llibreria es troba als repositoris de la distribució.

Després per fer-la funcionar, cal exportar la variable LD_PRELOAD de la següent forma:

export LD_PRELOAD=/usr/lib/libtrash/libtrash.so.2.4.

Això si, si volem evitar-nos haver-ho de fer a cada entrada en la consola, podem afegir aquesta línia als fitxers .bashrc i/o .bash_profile al nostre directori d’usuari.

Hi ha diversos articles en altres blogs que seguisc (com Lo hice y lo entendí, o Mundogeek) que n’han parlat més a fons, i ja fa més temps, explicant algunes passes per personalitzar més encara el funcionament. Des d’aquell moment que tenia en esborrany aquesta entrada, i com que estic de neteja al bloc, m’he decidit a acabar-la i publicar-la.

Espere que vos siga útil!
M’ha arribat a través del Twitter d’Enrique un enllaç a una nova entrada del seu microblog. I la veritat, és que és per a partir-se de riure.

Ala, després de tot el matí treballant per a posar els pilons eixes tan bonics, ja podeu anar a casa, que ja heu fet prou feina per hui.

Però, un moment… com penseu traure la furgona, sabuts?

Recollint el testic testimoni d’Enrique vull escriure aquesta entrada per felicitar a tots els membres de Softcatalà per haver aconseguit tot el que han aconseguit: que en aquestos moments estiga escrivint açò des d’un ordinador amb Ubuntu (en català), amb el Firefox (en Català), mentre modifique una imatge amb el Gimp (en català) i tinc oberta una fulla de càlcul de l’OpenOffice Calc (en català) és, senzillament, d’agraïr.

I no perquè no ho entenguera en altres llengües (m’alegre de saber parlar castellà com el sé parlar, i m’agradaria parlar igual l’angle?, encara que em defenc), sinó perquè m’agrada treballar en la meua llengua.

Vaig coneixer Softcatalà fa 5 anys, quan feia 3r de carrera. Llavors utilitzava el MyIE2, un navegador que utilitzava el motor de l’Internet Explorer, però hi afegia altres característiques interessants: navegació per pestanyes, alguns plugins, etc. No sé com, se’m va clavar al cap traduïr-lo, i anant d’un lloc a un altre vaig parar al Firefox (llavors, encara Firebird) i vaig coneixer Toni Hermoso. El Firebird 0.6 crec que va ser el primer que em vaig descarregar, i em vaig quedar alucinat de la flexibilitat que tenia: hi havien centenars d’extensions que se li podien posar!

Va ser en aquell moment quan vaig començar a implicar-me en Softcatalà. Com començava a contar en la pàgina Mozilla d’aquest blog, vaig traduir algunes extensions, i em vaig implicar també en la traducció de la documentació del Firefox 1.0 (aparesc en els crèdits del Quant a des d’aleshores!!!).

Des d’aquell moment, em vaig dedicar principalment a traduïr extensions, encara que també he fet altres tasques puntuals (traducció i revisió d’algun mòdul d’OpenOffice 2.x, gestió inicial del wiki de Softcatalà, etc). Res comparat a la feina que fan altres com Toni Hermoso, Jordi Mas, Jordi Mallach, Marc Belzunces, Gil Forcada, Sílvia Miranda, Quim Pérez, Joan Moratinos,… i que em perdonen els que m’he deixat (ací apareixen tots).

Per celebrar el desé aniversari, s’ha preparat una festa aquesta vesprada al Museu d’Història de Catalunya, amb algunes xarrades de gent relevant en el món de la llengua i les TIC, a més del jefe de Softcatalà, Jordi Mas.

A més, també s’està acabant la remodelació de la web, migrant tots els continguts existents i portant Softcatalà a la web 2.0.

Finalment, comentar que diversos mitjans han fet entrevistes a Jordi Mas, a Marc Belzunces,… per motiu de l’aniversari: Catalunya Ràdio (que s’emetrà demà a l’Internauta), a Ràdio 4 (el passat 30 de setembre), a la Vanguardia (amb algunes rectificacions per part de Marc), a Noticiasdot.com,… A destacar, Vilaweb ha preparat un reportatge i un especial del Diari de l’escola, a més d’un reportatge de Vilaweb TV.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=mzt04_VNHoM[/youtube]

Per molts anys, Softcatalà!!!

PD: Enrique, la traducció del Google Chrome no és cosa de Softcatalà, encara que estiga al Rebost 😛

[…] Aquests dies ens han inflat els nassos amb allò del curs polític. Que si l’inici del curs polític, que si l’actual curs polítics, que si en aquest curs polític… quin curs? Però hi ha polítics? Açò no va per legislatures de quatre anys? […] arribem a la conclusió que els nostres polítics treballen de manera obligada al voltant de sis mesos a l’any. La resta del temps ho fan optativament. Perquè si estem, com diuen ells, en un nou curs polític, aleshores els polítics que són, mestres o alumnes?

Vicent i Gandulf, a L’eufemisme i l’estalvi

El Govern de Francisco Camps, per tocar un poc els nassos a Govern Central, professors i alumnes de secundària millorar l’english dels alumnes de secundària i, de pas, malbaratar els escassos recursos de que disposa la Conselleria d’Educació generar més llocs de treball, ha decidit impartir l’assignatura Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship, segons el nostre benvolgut conseller Blackberry Spring Font de Mora) en anglés. Com que no hi ha prou professors de filosofia o història que siguen competents en donar una assignatura en anglés (prou normal, d’altra banda), s’ha decidit que siguen 2 els professors que donen l’assignatura: el pròpi de la matèria i un d’anglés que farà de traductor (pensava que filologia i traducció eren dues carreres distintes…)

Però com que una imatge val més que mil paraules, i ja que estem ens riem un poc, aci hi ha una vinyeta (sembla que del Jueves) que explica a la perfecció el tuacte (feu clic per veure la vinyeta més gran):

Que fort…