Entrades etiquetades ‘morralla’

L’hora de les decisions…

// març 26th, 2012 // 10 comentaris » // Personal, Universitat

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Se están haciendo en España recortes muy sustanciales del gasto público social que financia las transferencias públicas (tales como las pensiones y las ayudas a las familias) y los servicios públicos (tales como la sanidad, la educación, los servicios de ayuda a las personas con dependencia, las escuelas de infancia, los servicios sociales, entre otros) que representan la mayor reducción del Estado del bienestar español que éste haya sufrido en los 33 años de democracia. Estos recortes los está realizando el Gobierno central, así como gran número de gobiernos autonómicos, habiendo sido particularmente acentuados en Catalunya.

Tres observaciones tienen que hacerse a raíz de estos hechos. Una es que ninguno de estos recortes estaba anunciado en los programas electorales de los partidos gobernantes que los están haciendo. En realidad, todos ellos subrayaron en sus campañas electorales que no realizarían recortes en las transferencias y servicios que están siendo recortados. La segunda observación es que estos recortes se presentan, tanto por el establishment político como por el mediático, como inevitables y necesarios, y responden –según tales establishments– a la presión externa de los mercados financieros, los cuales señalan la necesidad de realizar tales recortes. Este argumento de inevitabilidad y necesidad ha calado en la opinión popular como consecuencia de una promoción masiva por parte de los medios de información de mayor difusión (tanto públicos como privados) del país, que han estado respaldando tales recortes. Uno de los rotativos de mayor difusión presentó anteayer unas encuestas mostrando que, puestos a escoger, había más españoles que, para reducir el déficit, preferían los recortes a la subida de impuestos. Parecería, pues, que los recortes que se están llevando a cabo tienen el apoyo popular que los legitimiza.

Este argumento de inevitabilidad, sin embargo, es profundamente erróneo. Y la percepción de apoyo popular está también equivocada. Miremos primero el argumento de que los recortes tan intensos del gasto público social se deben a la presión de los mercados. La lectura de los informes de las agencias de valoración de bonos y de los mayores centros financieros muestra una variabilidad de opiniones. Así, en ocasiones expresan inquietud sobre el tamaño del déficit y de la deuda pública, pero en otras ocasiones, como ahora, muestran gran preocupación por la falta de crecimiento económico. En cuanto a la reducción del déficit, tales instituciones financieras no indican cómo debería realizarse. Una manera es mediante los recortes de gasto público social, pero no es ni la única ni la mejor manera de conseguirlo. Una alternativa es aumentando los impuestos. Así, en lugar de congelar las pensiones (con lo que se intentan ahorrar 1.200 millones de euros), se podrían haber conseguido 2.100 millones de euros manteniendo el Impuesto del Patrimonio, o 2.552 millones si se hubieran anulado las rebajas de los impuestos de sucesiones, o 2.500 millones si se hubiera revertido la bajada de impuestos de las personas que ingresan más de 120.000 euros al año, recortes de los impuestos apoyados –todos ellos– por los partidos que ahora hacen estos recortes de gastos.
O en lugar de los enormes recortes en sanidad que intentan conseguir un ahorro de 6.000 millones, podrían haber anulado la bajada del Impuesto de Sociedades de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año (y que representan sólo el 0,12% de todas las empresas), recogiendo 5.300 millones de euros. O en lugar de recortar los servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales (logrando un total de 25.000 millones de euros), podrían haber corregido el fraude fiscal de las grandes fortunas, de la banca y de las grandes empresas (que representa el 71% de todo el fraude fiscal), recogiendo mucho más, es decir, 44.000 millones.

O, en lugar de reducir los servicios de ayuda a las personas con dependencia (intentando ahorrar 600 millones de euros), podrían haber reducido el subsidio del Estado a la Iglesia católica para impartir docencia de la religión católica en las escuelas públicas, o eliminar la producción de nuevo equipamiento militar, como los helicópteros Tigre y otros armamentos.

El hecho de que se escogiera hacer los recortes citados sin ni siquiera considerar estas alternativas no tiene nada que ver (insisto, nada que ver) con las presiones de los mercados financieros. La reducción del déficit público podría haberse logrado revirtiendo las enormes rebajas de impuestos que han beneficiado primordialmente a las rentas superiores (una persona que ingrese más de 300.000 euros al año ha visto reducir sus impuestos durante el periodo en que España estuvo gobernada por Aznar y por Zapatero un 37%, mientras que la gran mayoría de la población apenas notó esta bajada).

El supuesto apoyo popular a tales recortes no puede derivarse de la pregunta sesgada y tendenciosa de preguntarle a la población si para reducir el déficit prefieren los recortes en el Estado del bienestar o el aumento de los impuestos. La palabra “impuestos”, sin aclarar de quién, genera siempre una respuesta predecible de rechazo. Pero si, en lugar de utilizar el término genérico “impuestos”, se utilizara el aumento de impuestos citados en este artículo, que se centra primordialmente en las rentas superiores (revirtiendo las enormes reducciones que les beneficiaron) y que no afecta a la gran mayoría de la ciudadanía, la respuesta sería opuesta a la que aquella pregunta tendenciosa indica. Que estas alternativas no tengan la centralidad política o la exposición mediática que tienen los recortes se debe a que las rentas superiores, la banca y la gran patronal, tienen mucho más poder sobre el Estado español que las clases populares, que son las que están más afectadas por los recortes.

 

http://blogs.publico.es/dominiopublico/4052/hay-alternativas-a-los-recortes/

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o reformem els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Ha arribat l’hora de decidir. Possiblement aquesta haja sigut, fins ara, la decissió més important de la meua vida. I l’he presa. En els propers dies deixaré la Universitat, coincidint amb les últimes setmanes del Projecte IMPACT, per a fer un canvi radical a la meva vida.

Departament de Llenguatges i Sistemes InformàticsL’agost de 2007 vaig començar la meva relació “laboral” amb la Universitat (tot i que l’any anterior ja havia fet amb el primer curs del doctorat), primer al Taller Digital, després com a becari d’adjudicació directa al DLSI, i després com a tècnic superior als projectes SCABD (espanyol) i IMPACT (europeu), també al DLSI. A més, durant aquest temps, també he obtingut el DEA.

IMPACT

Aquest últim projecte, IMPACT, és el que més satisfacció m’ha donat. En primer lloc perquè he treballat al costat de gent meravellosa. El meu cap, Rafa Carrasco, una persona increïble que sempre pensa les coses d’una manera que a tu mai et vindria al cap. Al seu costat he aprés moltíssim (va dirigir també la meva tesina), i sé que no podré agrair-li mai prou els consells que m’ha donat al llarg d’aquests mesos (ja anys!) ací al departament. També Isabel Martínez, la meua companya. Directora de l’equip lingüístic IMPACT a la UA (veritat??? :D), ha estat treballant des del principi en el projecte, i ha sigut ella la “culpable” dels bons resultats que hem aconseguit, anotant una gran quantitat de text per crear un lèxic del castellà dels segles XVI i XVII que s’alliberarà pròximament.

El projecte també m’ha dut a visitar ciutats europees com Munich (All-Staff Meeting, abril 2011), Madrid (BNE Demo Day, octubre 2011), Londres (IMPACT Final Conference, octubre 2011), la Haia (reunions a la KB, novembre 2011) i Obergurgl/Innsbruck (desembre 2011), i conèixer moltíssima gent interessant d’arreu d’Europa.

Deixar la Universitat també significarà deixar de compartir el dia a dia amb altres persones que en els últims anys han format part del dia a dia del meu treball: Luca (que vaja bé allà on estigues!), Francis Tyers (a Internet, el trobareu per tot arreu), … i, sobre tot, Víctor i Miquel.

Transducens

Víctor, Miquel i jo vam començar a treballar al departament pràcticament al mateix temps. Hem compartit tres anys llargs d’esmorzars al Don Jamón, de cafés a la Nespresso, de dinars a la “biblioteca d’investigació”, d’enllaços passats pel xat, tweets, odie els dilluns, virus després de caps de setmana, sopars d’empresa, converses metafísiques de ciència i de política, algun que altre viatget, i un llarguíssim etcètera basat en, sobre tot, frikades. Xicons, vos trobaré a faltar moltíssim. Segur que vos va tot bé i llegiu les vostres tesis en pocs mesos.

I no puc oblidar a Juan Antonio, Felipe i Mikel. Els profes, junt a Rafa, del grup Transducens. Ha estat tot un plaer compartir reunions amb vosaltres. M’heu donat una lliçó fonamental en la vida: estima allò que fas. Vosaltres ho feu, i es nota: Sou uns apassionats de la traducció automàtica, i realment treballeu per aconseguir que les màquines ens ajuden amb la barbaritat d’informació en diverses llengües que hi ha escampada pel món. Records també Gema i Sergio, de Prompsit (empresa spin-off del grup d’investigació), que m’han ajudat sempre que m’ha fet falta.

Però no és només la feina el que deixaré a la Sant Vicent. També deixe un pis i una gent amb la que he viscut els últims anys. Héctor i Isma, amics, hem compartit molts dinars i sopars junts, moltes cerveses i partits de futbol. Sé que ens continuarem veient, l’amistat que hem fet segur que serà per a molts anys, però a partir d’ara les nostres trobades seran més escasses. Junt a ells, altres companys que han passat durant els anys: Andrés, Robert, Joan, Pablo… encantat d’haver-vos conegut, i haver viscut amb vosaltres.

I no només canvie de feina, i de lloc on viure entre setmana. La meua vida canvia totalment, anant-me’n a viure de manera permanent a Barcelona. No tornaré cada divendres a casa, veient Benissa al passar els túnels del Mascarat, a dinar amb els meus pares. Tampoc no podré dinar amb la meua germana i ma uelo tots els dissabtes la paella que prepara mon pare, amb el trosset de xocolate de rigor en acabar. També s’han acabat els assajos de banda cada divendres per la nit, les reunions de moros cada mes, les classes d’oboè i els assajos morrallers dels dissabtes. No voré tant a la família ni als amics (Robert, ja no em fa falta el cuarto :D). I, sobre tot, no voré (espere que per poc de temps) a Noelia cada cap de setmana. I açò últim em costarà molt.

Fa poc em van dir que era hora de passar totalment a la vida adulta. I crec que aquest canvi em permetrà fer-ho. Deixe moltes coses enrere, algunes temporalment, altres potser per sempre, però també se m’obrin moltes coses davant. Una nova ciutat, més gran i atractiva, nova gent, nova feina, nous reptes… Estic trist, però al mateix temps molt il·lusionat. És un encontre d’emocions difícil d’expressar. Estic massa acostumat al meu poble i a la meua gent, i sé que em costarà adaptar-me al nou entorn. Però açò segur que em fa valorar, encara més, la sort que he tingut durant tots aquests anys.

Barcelona, allà vaig.

Després del pont…

// octubre 27th, 2009 // 3 comentaris » // Personal

Ja fa mooooolt de temps que Joanba i jo anunciem una renovació total a Infobenissa. A l’entrevista que ens van fer al Levante allà pel 2006, quan “la idea”  complia 5 anys, i Infobenissa en sí 3, ja ho donàvem per fet. I des d’aleshores ha plogut molt. Però ara ja podem dir, per fi, que la renovació està en marxa.

Al principi volíem fer un canvi total de la web, i arrancar la versió 2 amb moltíssimes novetats, característiques trencadores, molt 2.0 tot. Però ara, més realistes, hem optat per fer el canvi més gros, la part visual, i poc a poc anar incorporant les novetats. Perquè aquesta serà l’única manera en que l’esperada Infobenissa 2.0 arribe.

El disseny base ja està fet, i ara ja estem adaptant-lo i programant les funcionalitats (notícies, la cambra, calendari…) que volem.

A tots aquells que insistentment ens heu preguntat com anava la nova versió, o per a quan (bàsicament, Òscar :D), dir-vos que li falta ben poc. No sé si atrevir-me a donar dates, però quasi asseguraria que abans de l’aniversari  (el 9 d’octubre) estarà tot llest. La meua idea és tindre-ho tot a punt a principis de setembre, i durant uns quants dies anar fent proves i acabant de polir detalls que no ens agraden.

I ara és quan vos demane ajuda: quines coses noves afegiríeu a Infobenissa? Nosaltres en tenim ja algunes planificades (algunes de les quals ja programades i tot), però els suggeriments mai sobren.

PD: No proposeu el fòrum, que prou maldecaps ens ha portat ja, jejeje.

Blog Day 2009

Blog Day 2009

Avui, últim dia d’agost, és també el BlogDay, o Dia dels Blogs. Aço no és ni més ni menys que una excusa per escriure una entrada al blog, recomanant 5 blogs que els meus lectors possiblement no coneguen.

De passada, he tornat a fer una neteja de subscripcions al meu compte de Reader: havia arribat (de nou) a 70 fils, i ara ho he tornat a deixar en 45 (dels quals la majoria escriuen molt de tant en tant).

A l’última entrada on parlava d’alguns dels blogs que acostume a llegir (ja fa més d’un any) parlava del naixement del blog de la meua germana: Els borrellons del melic. Doncs aquest és el primer blog que recomane, ja que és (segons el meu parer) de lo milloret de la blogosfera mundial 😀

El segon blog que pose és el de Jose A. Pérez, guionista i columnista de Público: Mi Mesa Cojea. Es tracta d’un blog en clau d’humor (encara que moltes vegades és un humor mooooolt negre).

El tercer és Palote Crew! m. Tot i que va començar com a un blog col·lectiu, David (aka cpxondo, aka cucurrú) s’ha apoderat d’ell. Podriem definir el blog com a caòtic, i poques coses més podriem dir 😀

També volia posar el de Joan Puigcerver, El vol de l’home ocell. Com a bon blog personal, parla un poc de tot: frikades, reflexions politico-socials, festes, estudis,…

I, ja per a acabar, el del meu cunyao: Les argilagues també floreixen. Àlvaro parla de petits tresors que es troben per la nostra comarca, amb fotografies i documentació de cada un dels llocs de què parla. imprescindible per no perdre’s les coses que cal visitar a casa nostra.

Després d’haver escrit els 5, m’he adonat que 4 d’ells són blogs de la blogosfera comarcal. I és que Internet, a més de servir per a posar en contacte a gent que es troba molt lluny de nosaltres, és també cada vegada més un mitja de cohesió social i territorial, com estan demostrant les xarxes socials tipus Fèisbuc.

Per cert, ara que s’ha acabat l’estiu, a a veure si recupere el ritme de publicació al blog 😀
Mozilla ThunderbirdJa fa molts anys que vaig començar a gastar el Thunderbird com a gestor de correu. Si no recorde malament, va ser mes o menys per maig de 2004, amb alguna beta de la versió 0.6, quan  vaig començar a gastar-lo. Al principi en Windows, després amb una instalació amb el perfil compartit entre Windows i Linux, i després ja només en Linux.

He vist com el projecte creixia fins arribar a la versió 1.0, amb les característiques que tots esperavem d’ell, i com millorava amb coses com el corrector ortogràfic, o xicotetes millores en la interfície gràfica amb la versió 1.5. També tots els canvis que es van produïr amb la versió 2.0, la última versió publicada (d’ací a no res ixirà la 3.0).

Tot açò acompanyat d’extensions, com “quote colors”, “signature switch”, “enigmail”, “messagefaces”, “nested quote remover”, “display mail user agent”, “lightning” (nou nom del “calendar” de tota la vida) i un grapat més que ara no recorde.

Però des que em vaig posar a treballar a la universitat, el fet de gastar diversos ordinadors va anar jugant en contra. Tenia diverses opcions: no tindre en compte el correu a la feina, o bé accedir per IMAP i després a casa descarregar-lo amb POP3 al Thunderbird com venia fent abans. Però clar, si no el mirava malament, i si el consultava per IMAP pijor (ja que després, amb POP3, l’havia de tornar a veure, i em tocava llegir alguns correus dues vegades). A més, no m’acaba d’agradar el funcionament d’IMAP.

GMail Degut al viatge a Holanda de l’estiu passat, vaig centralitzar tots els comptes de correu al meu compte de GMail (els webmails dels altres comptes són Squirrelmail, i GMail els guanya per golejada), per a poder accedir a ell mentre estiguera de viatge, i eixe simple fet ha acabat determinant la migració total a GMail. Al cap i a la fi, cada vegada que volia veure un correu i no estava al meu ordinador de casa, el podia veure al GMail. Cada vegada tenia menys sentit gestionar el correu amb el Thunderbird, si al cap i a la fi tot estava al GMail, d’una manera més accessible.

Queda el gust d’haver utilitzat durant més de 5 anys un gestor de correu que he recomanat a tothom, i he instalat a tots els ordinadors que han passat per davant de les meues mans. I un filtre anti-spam que funcionava de categoria.

Els amics no són necessàriament la gent que més t’agrada, són només els que van estar allí primer.

P. Ustinov

Vist al Twitter de Kurioso
Jordi Sevilla, que semblava (juntament amb Pedro Solbes i Bernat Soria) un dels millor ministres de ZP, ha deixat l’escó parlamentari (com també ha fet Solbes).

I des de fora de l’hemicicle, sembla dir les coses ben claretes: sense perdre la forma i mantenint un poc de respecte i lleialtat al partit i a qui era el seu cap fins no fa molt, fa una crítica prou contundent als pressupostos generals de l’estat per a 2010.

Días de presupuesto y de aborto
Fa mes i mig que no escric res al blog, i no serà perquè no hagen passat coses…

En aquest últim mes i mig he estat a tope amb tot el treball de la tesina, preparant una presentació per a la gent del grup d’Investigació i així poder rebre una mica del seu feedback de cara a la presentació de primers de desembre. Ara toca posar-se més encara les piles (si és que pot ser) per a poder tindre la memòria acabada a mitjans de novembre, ja que la data límit d’entrega és el dia 20.

Però no tot ha sigut treballar!

Viaducte de Millau - Foto de Simon Cole

Viaducte de Millau - Foto de Simon Cole

Durant el pont d’octubre vaig estar fent-li la visita a la meua germana i a Traca, amb uns quants amics, i vam passar uns dies molt entretinguts a Néris-les-Bains. Durant el viatge, de més de 14 hores, vam veure el viaducte de Millau, una passada de pont. França em va agradar, hi ha paisatges molt bonics, sense la destrossa urbanística a la que, malauradament, ja estic acostumat, i el francés em va resultar més fàcil del que em pensava, però… no tenen burret! Menys mal que nosaltres en portàvem 😀

Després de quatre dies, vam arribar a una conclusió: si visquerem a França, mai celebraríem l’aniversari. Quina manera de passar-se’n amb tu!

També, amb la Morralla, hem anat a tocar amb la Falla del Sud de Picassent, durant l’acte de presentació de les Falleres. Tot i que teníem algunes baixes (Quique, Belén, Mario), la cosa va anar prou bé. Ara a preparar-se, que a falles la cosa serà més dura 😀

Aquest últim cap de setmana ha sigut el torn de Calp, amb la Banda. L’Ambaixador Cristià i Aragonesos99 (quan de temps sense tocar-la!), i Jamalajam i el Kàbila. Però lo bo va vindre després. Després de pujar a descarregar timbals i bombo, vam sopar tots al Campanari. I crec que feia temps que no em reia tant. Teníem una parelleta sopant a la taula del costat, i se’n van anar ben pronte. Si esperàven un sopar romàntic, es van equivocar de dia i lloc. I quan vam acabar de sopar, fins a les tantes escoltant als de l’Espardenya, que encara que ens sapiguem el seu repertori de memòria, seguixen sent els millors.

Ara m’espera un més amb molta feina de la tesina, amb Sta. Cecília i mig any de moros, però ho traurem tot avant 😀

Sis coses que em fan feliç

// novembre 21st, 2008 // 2 comentaris » // Internet, Personal

Ací ve un altre d’aquestos memes que de tant en tant colapsen la blogosfera. Aquest es tracta de dir sis coses quotidianes, xicotets detalls, que ens fan feliços.

Me’l va passar Joan (i no sé si Òscar, perquè com que no m’ha enllaçat…). També l’han fet Blai (que ha sigut el que ha començat a fer-ho en la blogosfera valenciana que tinc controlada) i Carme (a qui li ha arribat des d’un altre lloc).

Anem allà:

  • Despertar-me un diumenge a les 10, mirar l’hora, i veure que puc continuar dormint…
  • Veure la cara de Joan (el meu company de pis, filòleg ell), quan amollen una barbaritat a Single’s.
  • Entrar els divendres a migdia a casa i que Traca (la gosseta de la meua germana) se’m tire damunt.
  • Un burret fresquet després d’una paella amb els amics.
  • Arribar al final d’ABBA amb la Morralla.
  • Un somriure que s’assoma per darrere d’algú, sense pensar que el veuràs.

Estan escrits sense cap ordre, i podrien ser-ne més, però són els primers que m’han vingut al cap. I com que les normes diuen que sis coses, i jo sóc molt cregut, sis només.

I ara ja ve la part difícil, passar-ho a 6 persones a qui encara no els ho haguen passat: Àlvaro, Enrique, Toni,… i ja prou, que sinó ells no tindran a ningú a qui passar-ho!

Actualització 24/11/2008: Belén també ho ha fet. Algunes de les coses que ha posat ella, les compartisc 😉

Inici de curs…
... allà anem!

// setembre 4th, 2008 // 5 comentaris » // Personal

Troba un treball que t’agrade, i no tornaràs a treballar ni un sol dia de la teva vida.

Confunci

Increíble, extret d’un apunt al bloc de Vicent Partal.

La gran guerra bretona (Bretanya 4)

Hi ha un monument a la plaça del poblet, amb un soldat abillat a la manera de la primera guerra mundial. M’hi acoste i quede corprés. Els quatre cantons del monument són plens amb els noms dels joves morts en la guerra fent fila amb l’exèrcit francès. Compte els noms d’una de les quatre plaques. En són trenta sis. Molts d’ells de germans, amb els mateixos cognoms. Trenta sis per quatre fan cent quaranta quatre morts en un poble que dubte molt que ara arribe a tindre tanta gent. I hi ha una altra dada encara més esfereidora: al peu del monument una altra placa recorda els morts de la segona guerra mundial i només en són deu.

Com s’explica tanta diferència? Senzill. Els francesos van usar els bretons com a munició de guerra. Els hi van enviar al front en una proporció descomunal respecte al nombre de joves francesos que hi anaven. En van morir 120.000 segons les dades oficials i això va deixar Bretanya morta, sense els seus joves. Per això quan va arribar la segona guerra simplement no en quedaven ja.

Aquella matança, per cert, va aniquilar els parlants joves del bretó, un cop del qual la llengua no s’ha recuperat.

Fortíssim.
Ja comença de nou el curs acadèmic.

Dilluns pel matí vaig tornar a Sant Vicent, per començar ja el curs a la Universitat. Curs en cursiva, perquè enguany no tindré cap classe, ni cap assignatura per fer: “només” està la tesina/tesi per fer. He de treballar dur, perquè vull entregar la tesina en desembre. Supose que podré arribar a temps, però només si em pose les piles.

Referent a les piles, crec que les he carregat prou. Durant l’estiu, no m’he matat que diguem. Un juliol light (després de moros, que voleu…) i un agost pràcticament inexistent en lo referent al treball d’investigació. També vaig fer el curset de Web 2.0 del que vaig parlar en apunts anteriors.

Referent a projectes web alternatius, Héctor i jo hem anat definint una miqueta el roadmap de la nostra primera aventura empresarial? No es tracta d’una idea brillant amb la que ens podrem jubilar d’ací a un parell d’anys, però pensem que alguna sopaeta de tant en tant si que ens pot pagar. Per això lo de empresarial en cursiva també: no és tracta d’una empresa (de moment), però si anara bé, perquè no? I lo millor de tot és el nom, però això ja vindrà més avant.

A més, també amb Héctor, he fet un viatget del 21 al 27 d’agost: hem visitat els Països Baixos: Utrecht, Amsterdam, Rotterdam, La Haia i Maastricht. Una ruta completa pel país, que ens va servir per descansar, veure món, i tornar a casa amb unes ganes d’un bon plat d’arròs i de pegar una “suà” tipica del mes d’agost… Queda pendent una crònica del viatge.

Musicalment, amb la banda, un parell de concerts (València i Senija), i entrades de moros a Poble Nou i a Oliva. Amb la Xaranga, hem anat a tocar a Calp, a la cavalcada de les festes patronals (subcontracte de l’Espardenya) i també hem tingut un parell de baixes: Judith i Núria ens deixen.

I finalment, matins a la mar i gelats a la plaça amb Maria Luisa, burrets fresquets amb Robert, Sílvia, i tota la resta de la tropa, sessions de cine al centre comercial d’Ondara,… en fi, estrès estival total i absolut.

Per a aquest nou curs, molts propòsits (com sempre), dels quals només es compliran uns quants (també com sempre), però el que és segur és que aprendrem moltes coses, i traurem experiències positives.

Anem allà!

Una frase de les 5 del matí…
... encara m'estic rient

// novembre 11th, 2007 // No hi ha comentaris » // Personal

Anit, quan tancàvem la Farola, ens vam ajuntar allí mitja banda: Albarítono, Juanet, Marcos, Robert, Marto,… I Marto va amollar una frase de les seues, memorable com totes elles.

Xicona, comença a patir, perquè hem acabat amb les guapes i ara anem a per les lletges

Senzillament, Marto.