Entrades etiquetades ‘crisi’

Indignació absoluta

// juliol 12th, 2012 // 4 comentaris » // Política

mai més

El que passa quan duus quatre mesos sense publicar res al blog és que quan et decideixes has perdut la costum d’escriure, i no trobes les paraules adequades a allò que vols expressar.

Vaig començar aquest article dimarts, després que dilluns per la nit es cremara part de la zona entre Llíber, Gata, i Pedreguer. Em vaig assabentar del foc, com passa últimament amb gairebé tot, pel Twitter amb el #focalaMarina, i també després d’haver llegit l’article de Ferran Suay anomenat Partit Piròman.

Això després dels dos macro-incendis de finals de juny/primers de juliol, on més de 50.000ha es van veure arrasades (done fe que el dia 29 de juny, a les 8 de la vesprada, plovia cendra a la Ciutat de València).

I hui se n’ha declarat un altre a la Serra de Mariola, i pel que sembla tindrem una altra catàstrofe mediambiental al nostre país, mentre els nostres governants fan el ridícul i aproven retallades i més retallades, com deixar sense brigada anti-incendis a més d’una trentena de pobles, entre els quals Benissa.

Tot això em va produir una indignació molt gran, i va fer que començara a escriure aquesta entrada. Però, ai!, no la vaig acabar, i per culpa d’això, avuí és el doble de llarga.

I va arribar ahir de matí, i sessió de control al Congreso de los Diputados, on Rajoy, que no va tindre la vergonya ni la dignitat d’arrimar-se a les zones afectades per l’incendi per anar al futbol o a fer-se fotos amb un llibre, va fer en un momentet més retalls que tots els que portava ja fets sumats als del dimoni ZP. Ni més ni menys que 65.000 milions d’euros de retalls “no desitjats i imposats des de fora” a canvi d’un rescat europeu a la banca que anava a ser una linea de crédito sin condicionantes macroeconómicos. Nyas coca!

Durant la campanya electoral del passat novembre membres del PP de tots els nivells es van unflar la boca de dir que si ZP malo, que si havia baixat el sou als funcionaris, que si havia pujat l’IVA, que si les pensions…

Del tema de les pensions, Rajoy va incumplir la seua promesa als 7 dies de ser president, ja que va decidir congelar-les (el que no és una baixada en termes absoluts, però si tot és més car i tu cobres el mateix, és com si t’hagueren baixat el sou). Però la resta ja és escandalós.

També a final d’any van pujar l’IRPF per a no pujar l’IVA com va fer el malo de ZP. Fa un mes van aprovar una aministia fiscal fastigosa com a alternativa a pujar l’IVA com va fer el malo de ZP. Tot per a acabar pujant l’IVA fins al 21%!!! (nivell d’IVA que paguen productes de luxe com, entre altres, compreses, tampons i panyals; però no els cotxes i revistes que com tots sabem són productes de primera necessitat).

Una altra de les retallades va ser la supressió de la paga “extra” de Nadal als funcionaris. Perquè això de retallar coses extra als funcionaris està molt ben vist. Però com que no em dona la gana fer-los el joc als retrògrads neoliberals que ens governen, vaig a dir amb les meues paraules què és això: els han rebaixat un 7% el sou a metges, mestres, policies, bombers,… Perquè si tu cobres 14.000€ bruts a l’any, dóna igual si tens pagues extres i cobres 1.000€ bruts a l’any en 14 pagues o 1.160€ bruts en 12 pagues: els diners al final de l’any són els mateixos. És, per tant, una rebaixa de sou (major al 5% de mitjana aprovat per ZP que, per cert, afectava més als que més cobraven). De nou, els més pobres a pagar el pato.

També ha reduit la prestació per desocupació per a incentivar la búsqueda de empleo. Toca’t els ous! Ara resulta que la gent que fa un any que no treballa és perquè no busca activament feina!

I com el populisme va bé, a retallar el 30% del regidor a tots els pobles. Regidors que augmenten la proporcionalitat de la societat (tots els votem) i que no representen cap estalvi significatiu comparat amb coses que si que són màquines de gastar diners públics i que, a més, els ciutadans no controlem amb els nostres vots: càrrecs de confiança (a Benissa hi ha 10 càrrecs de confiança per a un equip de govern de 9 regidors!!!)  consells d’administració d’empreses públiquesdiputacions provincials (que no tenen quasi competències i no votem directament, i que per cert es veuen reforçades en esta reforma), etc. Però clar, com que tots estem cansats dels polítics, tots contents amb esta mesura.

I tot això per a no entrar amb la merda que hi ha entre Bankia, la CAM i totes les mangarrufes que han fet tant PP com PSOE en els seus consells d’administració, malgastant (i, possiblement malversant) diners de tots per a beneficis d’uns pocs. Però no passa res, que al País Valencià només hi ha un 29,3% de gent que viu en la misèria.

Ah! Se m’oblidava! Mentre Rajoy anunciava la retallada del subsidi per desocupació, Andrea Fabra, filla del cacic mafiós que ha presidit durant anys la Diputació de Castelló i a qui no se li coneix altra feina que col·locar-la en un càrrec polític por ser vós quien sóis, estava aplaudint i dient “que se jodan”.

Se’ns pixen damunt i ens diuen que plou…

 

I+D+i a fer la mà…

// octubre 1st, 2010 // 2 comentaris » // Personal, Política

En primer lloc voldria demanar disculpes, ja que no acostume a emprar aquest tipus de vocabulari al blog, i menys com a títol. Però es que ja està bé.

Fa molt de temps que estic molt cabrejat per pràcticament tot el que té a veure amb este “Estat de Dret” on vivim: la situació política autonòmica, amb un president imputat per nosequants delictes, i presidents de Diputacions que no es queden arrere, amb un model productiu que fa enveja (xe, ara farem un parell de centenars de xaletets i voràs com mos forrem), amb un sistema educatiu lamentable, amb saturació a les aules, poca preparació del professorat, escassos recursos i un index de fracàs escolar cada vegada més alt, amb les polítiques neo-liberals del govern de ZP que es pensa que facilitant l’acomiadament i allargant l’edat de jubilació els mercats s’alegraran i, per tant, la crisi s’acabarà…

Però una de les coses que possiblement faça de resum de tot açò, i que ens ajude a entendre sense cap mena de dubte perquè estem com estem (i perquè continuarem estant així, si no és que anem a pitjor) es pot llegir a un article del País, de l’especial Preparados que estan fent des de fa alguns dies. No he seguit tots els articles de l’especial que es venen publicant cada dia, però si que n’he llegit alguns, i la veritat és que vols recomane.

Però tornant on estàvem, l’article en qüestió el vaig descobrir gràcies a un retweet de Toni Hermoso, i explica perfectament el perquè de com estem. Igual li hauria d’haver posat així al títol d’aquesta entrada, però ara ja està. A continuació reproduisc l’article tal qual es troba a les pàgines del País:

El coste de las becas

España invirtió en mí casi diez millones de pesetas y ahora lo está aprovechando otro país

ANÓNIMO * (HISTORIAS DE LOS LECTORES) – Costa del Pacífico de EE UU – 29/09/2010

Estudié toda mi vida con becas. Eso, dicho así, parece una frase hecha, pero no. Estudié toda mi vida con becas, que significan -entre otras cosas- dinero de todos los contribuyentes. Con 14 años, el estado empezó a pagarme 14.000 pesetas anuales a modo de beca para materiales. Tengo 31 años, así que hablamos de 14.000 pesetas del año 1993. Desde los 17 me becaron con 32.000, con lo cual para cuando acabé el instituto el Estado había ingresado en mi cuenta 92.000 pesetas contantes y sonantes.

Entré en la Universidad y también tuve becas, nunca tuve que pagar ni una sola matrícula. A una media de, pongamos, 75.000 pesetas por curso, eso hacen 375.000. Además, recibí una beca escolar que, de media, eran unas 150.000 pesetas anuales: 750.000 en los cinco años. En quinto de carrera tuve, además, una beca de colaboración de mi Departamento. Se suponía que era para aprender investigar, pero lo único que me enseñaron fue a cargar carretillas de papel para la fotocopiadora, hacer funcionar la fotocopiadora y cambiar el tóner de la fotocopiadora. Me pagaron 23.000 pesetas al mes, diez meses. Total hasta aquí 1.447.000 pesetas. Unos 8700 euros.

Recibí cuatro becas diferentes para hacer el doctorado. La primera que acepté era de una fundación que me pagaba cuando le parecía oportuno, no me daba recibos del pago y, además, me metió en líos con Hacienda. En cualquier caso, seis meses a 600 euros, 3600 euros. Poco tiempo después recibí otra con patrones que me timaron en menos aspectos. No me contrataron, pero me hicieron firmar dedicación completa. Trabajé para ellos bajo la miserable forma de una beca: di clases, publiqué en revistas, hice estancias de investigación… pero días cotizados, cero. 800 euros al mes, 36 meses, 28.800 euros en total. A eso hay que sumar tres estancias de investigación en prestigiosos centros del extranjero, a digamos 1200 euros de subvención cada una. Esto ya parece el 1, 2, 3… 41.100 euros de todos los españoles. El último año, por fin, los becarios de investigación conseguimos que se nos hiciera un contrato. A la hora de firmarlo, te daban un papelito donde tenías que firmar que renunciabas a tu baja maternal, en caso de quedarte embarazada. Eso sí que son políticas de conciliación y lo demás cuentos. Nos daban, por primera vez, paga extra. Se la llevó Hacienda, pero la sumo igual. Doce meses, catorce pagas, a 1100 euros, 15400 euros, 56.500 en total.

Ahora viene la pirueta. Después de seis años trabajando para la Universidad, había cotizado un año. Cobré el paro y envié currículos. 630, mi madre lo recuerda bien. Durante mis dieciséis años en el mercado laboral español tuve los empleos más diversos además de la Universidad: guía turística para la tercera edad, traductora de manuales deportivos, profe particular, manufacturera -que no diseñadora- de bolsos y abalorios, dobladora de anuncios de radio… Que no se diga que no lo intenté en varios campos.

Lo intenté con todas mis fuerzas. Me agarré a la tierra de Asturias con pies y manos. Estuve un año en el paro, con una carrera, un máster, un doctorado, cuatro idiomas y dispuesta a trabajar de lo que saliese… pero no salió nada. En unos estaba demasiado formada, en otros no daba, literalmente, la talla -hasta para dependienta de tienda de ropa de adolescentes me presenté-, así que decidí emigrar. El camino fuera de Europa no es sencillo: veo a mis padres por Skype, mi presencia empieza a borrarse de los recuerdos de mis amigas -“¿todavía vivías aquí cuando pasó eso?”- y suplico a las alturas que el señor de inmigración no se quede con mi barra de turrón de Suchard y mis latas de bonito en aceite cuando vuelvo, siempre antes de Reyes, a incorporarme a mis clases en una estupenda Universidad de la soleadísima costa estadounidense del Pacífico. Lo más triste es que soy feliz aquí, a pesar de que veo la tristeza inmensa en los ojos de mis padres.

En resumen, España invirtió en mí, directamente, casi diez millones de pesetas, además de la formación universitaria, y ahora lo está aprovechando otro país: un lugar donde me siento un miembro útil y productivo de la sociedad. El problema más grande es que mi caso no es único. De mis quince compañeros del doctorado, solo dos están trabajando en España, en condiciones lamentables, eso sí, en la Universidad. Solo en nosotros, solo en nuestro pequeño rinconcito de la sala de becarios con sus palomas anidadas en una ventana, el Estado español tiró a la basura 130.000.000. Ciento treinta millones de pesetas que estábamos deseando revertir a la sociedad en aquello para lo que nos habíamos formado, pero no nos resulta posible. Trabajamos un tiempo gratis, mucho tiempo sin contrato, muchas más horas que una jornada estándar, sin sanidad, sin derecho a baja maternal, sin derecho a paro y, sobre todo, sin derecho a quejarnos. Porque éramos unos privilegiados, la creme de la creme de la intelectualidad que iba a llevar a España a cotas nunca antes conocidas. Y eso último es lo único cierto. Somos la generación que va a llevar a España a cotas nunca antes conocidas de desesperación, de frustración, de angustia, de parturientas añosas, de abuelos que van a tener que aprender chino o inglés para preguntarle a sus nietos -por skype- de qué color es la bici que piden a los Reyes Magos en casa de los abuelitos y que les va a llegar por correo.

* Este lector ha pedido expresamente que no facilitemos su nombre.

Retallades

// setembre 22nd, 2010 // 2 comentaris » // Música, Personal, Política

Hem d’assumir (seria d’idiotes no fer-ho) que ens trobem en una situació molt difícil, molt més del que es preveia al principi de la crisi. El que va començar com una crisi financera mundial unida a una immobiliària a l’estat, ha anat derivant en un macro-crisi estructural, d’on res ni ningú es salva (nota: quan dic ningú no és ningú ningú: els rics no entren en aquest joc, ells sempre guanyen).

És evident que el model “productiu” que tenim no és sostenible (bàsicament, perquè no produïm res, només fem xalets un darrere d’un altre), i que canviar açò costarà molts anys i esforços, i que per a fer-ho ens hem d’ajustar la corretja, reduint despesa pública i/o augmentant la pressió fiscal.

Però tot no es acceptable i comprensible. Cal retallar despeses, i prioritzar algunes inversions (bàsiques com la sanitat i l’educació) per damunt d’altres que no són de primera necessitat (encara que si importants) com la promoció cultural. Però açò no dóna permís als nostres governants a fer el que els done la gana, tallar i retallar on vulguen, i seguir beneficiant als amics de sempre.

L’Escola de Música de Benissa ha patit una millora semblant a la de la Banda durant els darrers anys, i això es nota en la qualitat musical dels xiquets. Quan jo vaig entrar a la banda, gairebé ningú no anava al conservatori. Ara per poder entrar a la banda has d’estar fent el Grau Mitjà al conservatori, directament. I això és, en part, gràcies a la millor preparació que reben els xiquets a l’Escola Municipal. I per a una bona preparació fan falta diners.

Manifest "Més que música"

Manifest “Més que música”

I ací és on arriba el problema. L’any passat la subvenció que donava la Conselleria de Cultura a l’Escola de Música era d’uns 33.500€, i la resta anava a càrrec de les arques municipals. Però clar, “estem en crisi”. I així, el Consell (de Camps, Cotino, Sánchez de León, Font de Mora, Blasco i companyia) han decidit que les ajudes a la música no aprofiten per a res. Que l’educació musical dels xiquets valencians és un malbaratament de recursos. I han retallat una mitjana d’un 55% les ajudes a les Escoles de Música per a aquest any, de vora 4,5 milions d’euros a poc més de 2 milions. I què vol dir això traduït al nostre poble? Que enguany, l’escola de Benissa, compta amb només 14.300€ per part de la Conselleria (un 58% menys). I, com sempre, la resta a pagar-ho l’Ajuntament. El problema vindrà si, com no seria d’estranyar, no puguera continuar mantenint l’Escola de Música d’ací a un o dos anys. Què fem? Tanquem la paradeta?

I encara va i resulta que durant el mes d’agost eixien en premsa un grapat de notícies sobre un conveni de la Generalitat amb Air Nostrum. I a canvi de què els avions de la companyia aèria porten la famosa palmereta apegada, la Generalitat pagarà 13 milions d’euros. De veres eixos 13 milions d’euros no hagueren pogut utilitzar-se millor per evitar aquestes retallades en la cultura i l’educació dels nostres xiquets? O per a ajudes als dependents? O per a millorar la moooolt deficient sanitat pública? O les condicions de l’escola pública? No, millor donar-li’ls a uns que segur que són amics seus.

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

Air Nostrum – Comunitat Valenciana

PD: Blai Server ja havia dit pràcticament tot açò, i segurament millor. De fet, va ser després de llegir el seu article i el comunicat de la Regidoria de Cultura que vaig decidir que tenia que escampar-ho. Que es sàpiga. Perquè encara tornaran a guanyar.

La crisi no afecta a tots per igual

// juny 22nd, 2010 // 3 comentaris » // Personal, Política

Que la crisi no està afectant igual a tots és evident. Les classes més desafavorides pateixen les conseqüències d’una crisi, financera primer i de model econòmic i estructural després, generada per altres.

Així, la crisi financera va ser per culpa del risc excessiu a què es van sotmetre les grans corporacions financeres, donant préstecs a un fum de gent que sabien que no els podia tornar, posant en perill l’estabilitat de tot el sistema financer, fins que els Estats i els bancs centrals van haver d’intervindre i rescatar algunes entitats i endeutar-se per salvar-los. Al mateix temps, a l’estat espanyol la bombolla immobiliària va esclatar, enviant a l’atur a un grapat de gent, mentre les grans (i no tan grans) constructores s’havien fet d’or en els últims anys guanyat autèntiques barbaritats per les cases que feien – des de Poceros i Fadeses, fins als constructors del terreno.

I ara (bé, des de ja fa mesos) toca pagar les conseqüències. Després d’un primer intent de reactivar l’economia amb el “Plan E” de Zapatero (construir poliesportius, renovar voreres,… això és canviar el model productiu???) o el “Plan Confianza” de Camps (del que millor no parlarem) ara és l’hora de retalls en despesa pública.

S’han anunciat retalls en inversions estatals, autonòmiques i locals, en sous de funcionaris (que s’afegeixen a la enorme pèrdua de poder adquisitiu dels últims anys), en ajudes a la investigació o a la promoció del valencià (que no destacava precisament per ser excessiva), en l’assignació pressupostaria per a les bandes i a les escoles de música, i un llarguíssim etcétera.

Però com he dit abans, açò no ens afecta a tots. Estem farts de veure a la tele en programes com “¿Quién vive ahí?” o “Mujeres ricas” de laSexta, “Callejeros” de Cuatro o “Comando Actualidad” de la 1 a gent que no s’avergoneix de dir que té cases de milions d’euros, que es gasta milers i milers d’euros en botelles de xampany per a tirar-se’l per damunt o menjant angules, comprant-se peces de roba de luxe o semblants. I, evidentment, també molesta veure el que els costa als polítics aplicar-se a ells mateixa allò que decreten per als seus subordinats (rebaixes de sou, etc), o despeses més que dubtoses per l’actual situació.

Però arriba un moment en lliges una xicoteta notícia, que resulta insignificant en quant al valor de la despesa, però que fa que rebentes. Un moment en que creus que açò se’n passa, i que s’hauria de fer alguna cosa al respecte. Un moment en el que creus que no hi ha dret.

I es que l’Ajuntament de Valencià ha demanat pressupostos per a pagar-los a la Fallera Major i a la seva Cort d’Honor un creuer per la Mediterrània, amb un pressupost de 32.000€ + IVA. Van a gastar-se més de 6 milions de les antigues pessetes en pagar-los un viatge a les falleres, mentre retallen tot tipus d’inversions!!!

Vacances pagades amb diners públics? Realment lamentable.

En temps de crisi, SPAM

// novembre 5th, 2009 // No hi ha comentaris » // Cites, Miniposts

En temps de crisi, no hi ha res millor que llegir la carpeta de SPAM per a animar-se. M’han tocat $6 milions i el meu penis pot creixer un 20-35% 🙂

Carlos Cazurro

Bancs ecologics…

// març 25th, 2009 // No hi ha comentaris » // Cites, Miniposts

A vegades està be contrastar allò que ens agrada amb altres coses. Això fa que ho apreciem més encara.

Darby Conley

Comparem o no cal?

RTVV perd 23 milions pels drets del València, Llevant i Vila-Real

Cristina Mayo envia a fer la mà a Canal 9

Realment els nostres governants es preocupen per potenciar l’esport, eh?

Aquest matí, mentre anava a esmorzar amb Miquel i Víctor, Miquel ha dit una de les millors frases que he sentit mai, comparable a la que va amollar Marto ja fa més temps. I lo millor no és què ha dit sinó com, la manera de dir-ho. Estava realment afectat 😀

No vull que torne a ser dilluns mai més.

Miquel Esplà

Si el nostre planeta fora un banc, ja l’haurien salvat de la crisi.

Activistes de Greenpeace

Vist a Microsiervos.

Fareu el mateix a Benissa?

// febrer 3rd, 2009 // 3 comentaris » // Personal, Política

Sueca adjudicarà només a empreses locals les obres del “pla Zapatero”

L’ajuntament de Sueca distribuirà les obres incloses en el Fons Estatal d’Inversió Local, que sumen prop de 5 milions d’euros, “exclusivament” entre les empreses locals segons ha afirmat avui el seu alcalde, Joan Baldoví

Entre els requisits fonamentals per a aconseguir algun dels 27 projectes, està el d’estar donat d’alta en l’IAE abans de desembre del passat any en el municipi de Sueca i en l’epígraf de la construcció.

[…]

Baldoví ha dit que la seua principal pretensió és “aconseguir un repartiment just i equitatiu del fons, especialment en el sector de la menuda i mitjana empresa local”, ja que no es podran adjudicar més de dos projectes a una mateixa empresa.

Fareu (tots els partits: PPPSD des del govern, PSOE des de l’oposició, i CIBE-BLOC entre una cosa i l’altra) el mateix al nostre poble? O vindran les grans constructores  i s’emportaran la majoria del pastís?

Ho veurem…