Entrades etiquetades ‘concert’

Certamen de bandes…

// febrer 17th, 2009 // 4 comentaris » // Música, Personal

Dissabte passat va ser, per fi, l’esperat IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva. Com ja vaig comentar, vam estar treballant molt dur fins a l’última hora per fer un paper ben digne, i crec que ho vam aconseguir. Però bé, anem poc a poc.

Després de moltes setmanes d’assaig, i d’un sprint final amb assajos dimarts, dijous i divendres (el dimecres no vaig poder anar, però també n’hi havia) havia arribat el moment. Divendres per la nit, en acabar l’últim assaig, el treball estava fet: tots teníem clar que havíem de fer en cada moment, on venien els crescendos, en quin moment érem un simple acompanyament, o a qui havíem de sentir en les parts més expressives.

Assajant per al certamen

Assajant per al certamen

Ja dissabte, poc abans de les 3, després de dinar, Noelia i Dani van passar per baix de ma casa, i junt amb la meua germana, vam anar fent camí cap on havíem quedat per agafar els autobusos. A l’hora estàvem tots al bus, i vam començar a pujar i agarrar lloc: Oliva, allà anem!

En arribar a Oliva, ens van acompanyar a un parell d’aules de l’institut, on podríem muntar els instruments, calfar, afinar, etc. Però clar, com que faltaven un parell d’horetes per a que haguérem de preparar-nos, vam anar al bar 😛

Just abans de calfar, vam veure la interpretació que va fer la banda de Muro d’Eleazar, la marxa obligada de Rafael Mullor. Personalment, no em va agradar com van començar amb la marxa: anava massa lenta, i amb pocs matisos entre les diferents veus que apareixien. També és just dir que al final van fer un parell de crescendos brutals. I abans de que començaren les obres lliures, vam anar a preparar-nos.

Així, mentre Muro acabava, i tocava la banda de Llanera de Ranes, nosaltres vam calfar, afinar, ens vam posar nerviosos (més encara)… Però era el nostre moment. Vam entregar les acreditacions i, poc a poc, vam anar entrant a la zona de l’escenari. Després de les presentacions vam pujar dalt i quan estàvem ja tots asseguts vaig tocar un Si per a que tots afinarem (un poc de paperot no ve malament). I Josep Cano, el nostre director, va pujar a l’escenari.

Vam començar, com havien fet ja Muro i Llanera, amb Eleazar. Es sentia molt baix de volum tot (degut a l’acústica del poliesportiu), però es sentia bé. Possiblement ens va faltar un poc d’energia, però crec que el resultat va ser bo. I els matisos que Cano portava un parell de mesos intentant que férem van eixir, en general.

Després vam tocar Moros de Bèrnia, de Jaume Jimmy Ripoll Martins. Si he de dir algo de com ens va eixir, dic que molt afinada. Possiblement era l’obra més fluixa, a mi em sembla més una marxa per a desfilar que per a concert (no sé si per a certamen, ja que aquest és el primer en que participava jo :D), però el resultat va ser bo.

I, per acabar la nostra participació, vam tocar Aleluya, del mestre alcoià Amando Blanquer Ponsoda. Aleluya va ser la primera marxa cristiana que es va composar (fins a eixe moment els bàndols cristians de les festes de Moros i Cristians sempre havien tirat mà de pas-dobles). És una obra diferent a les actuals marxes cristianes, menys guerrera i més cristiana, amb sons que evoquen cants gregorians i música d’eixe estil. I crec que també ens va eixir prou bé, prou afinada per a lo delicada que és.

IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes

IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes

Vam baixar de l’escenari, i vam anar cap a l’institut a desmuntar els instruments. Estàvem un poc raros. Per un  costat sabíem que no ens havia eixit tot lo bé que ens havia eixit, per exemple, a l’assaig del dijous. Però d’altra banda, ho havíem fet bé, i un bon resultat al certament era possible.

De nou vam tornar al poliesportiu, on la banda d’Oliva estava acabant la seua actuació, fora de concurs, mentre el jurat deliberava. I després d’imposar els distintius d’haver participat al certamen a les banderes de les bandes participants, començà el moment de dir els premis.

Teníem just a l’esquerra al sector jove de la banda de Llanera, i la banda de Muro estava tota a l’altra punta del poliesportiu, a la dreta del tot. Ens vam agafar, com fan els futbolistes quan en un campionat de futbol, després del partit i de la pròrroga, el resultat continua marcant un empat i tot s’ha decidir en els penals.

I ara anem a anunciar el segon premi“. Un moment, segon premi? Es de veres, només hi havia primer i segon, o siga que si ens donaven el segon, era clar que Muro havia guanyat. Però un moment, i si no ens el donaven? “I el segon premi és per a… Llanera de Ranes!“.

Llanera segons? Tan mal ho hauria fet Muro? O tan mal ho hauríem fet nosaltres? Tots, en el fons, sabíem que ja estava, havíem perdut, però no ho volíem creure. No podia ser, havíem treballat massa… “I el primer premi… per a Muro!”.

“Eoeoeoeo!!!!” es va sentir a l’altra punta del poliesportiu. La banda de Muro, tots a una celebraven el primer premi. Els de Llanera seguien celebrant el segon. I nosaltres estavem com si ens hagueren desenxufat. Com si se’ns haguera acabat la bateria. Apatia total. Necessitavem un motiu, un bon motiu, saber què havia passat. Què havíem fet pitjor que els altres. Però no, no vam saber els punts que ens vam emportar. I tampoc importava realment.

Ràbia. Decepció. Tristesa. Impotència.

Ja de camí a l’autobús, van començar les hipòtesi, que si els de Llanera havíen tocat 3 cançons de Mullor (que, recordem estava al jurat), que si els de Muro n’havíen tocat també dos d’ell, que si a la pròxima guanyem… i poc a poc vam anar recuperant la moral. Vam sopar tots junts al Llaurador, on no van faltar les cançonetes (Núria al clarinet, Llorenç a la trompeta i Dani i jo partint-nos el seu saxo). Després “Morralla & Associats” vam anar al Codi. Va ser una nit molt bona, ens vam riure bona cosa i ho vam passar realment bé. Però tot anava amb un regustet amarg.

Tocant després de sopar, al Llaurador

Tocant després de sopar, al Llaurador

Ara, quan ja han passat uns quants dies, les coses es poden analitzar un poc millor. Vam quedar tercers, sí, però vam treballar. Anavem molt il·lusionats (sobre tot els joves) i ens vam pegar el bac, però el que ens ha quedat clar és que podem fer-ho. Podem guanyar. Perquè sabem tocar, i tocar bé. I sabem treballar-nos les obres. I cumplir amb els assajos, si hi ha la suficient motivació.

Feia quinze anys que la banda no anava a cap certamen, i eixa falta d’experiència també és possible que ens afectara. Però ara ja en tenim, d’experiència. Almenys de quedar els últims. Així que, a partir d’ara, qualsevol cosa que passe serà a millor. I segur que, en poc de temps, guanyarem algun certamen. Per ganes no quedarà.

Vint-i-sis…
... encara en són més!

// febrer 12th, 2009 // 6 comentaris » // Personal

A partir d’avuí sóc un any més major (físicament, eh???, que de mentalitat soy como un niño).

Estic mooolt i mooolt preocupat, ja que aquest aniversari no és un aniversari qualsevol, perquè deixe oficialment de ser jove!!!! Açò m’ha caducat!!!

Carnet Jove Euro <26

Carnet Jove Euro <26

Menos mal que, fa un parell d’anys, s’ho van repensar i han fusionat el Euro<26 i el Carnet+26, i ho han allargat fins als trenta 😀

Aquestos dies estic, junt amb la resta de gent de la Banda de Benissa (oficialment, músics de la Societat Lírica i Musical), preparant el certamen de música festera d’Oliva, al que anirem dissabte amb la intenció de guanyar. Estem tenint assajos totes les nits i, encara que a tots no he pogut anar (més que res… perquè estic a Alacant!!!) intente fer tot el possible. Aquesta setmana s’acabarà havent-me alçat tres dies a les 6 del matí per agafar el bus i vindre a la Universitat!

Però a partir de dissabte descansarem, i intentaré dues coses: relaxar-me musicalment parlant, i centrar-me acadèmicament parlant: Rabiner i els Models Ocults de Markov (HMM) m’estan esperant!

Feliu Ventura a la UA…
... molt bon concert

// abril 12th, 2008 // 2 comentaris » // Llengua, Música, Universitat

Dijous passat vaig anar al concert que va fer Feliu Ventura a la Universitat d’Alacant.

El concert estava organitzat pel SEPC, en un cicle on Feliu, juntament amb el grup Naia, han recorregut les principals universitats del País (Blai ja va parlar del que van fer a la Universitat de València).

Concert de Feliu Ventura a la UA

Vam anar Héctor i jo, i allí ens vam trobar amb amics com Pau, Miquel “el Roig” (que era dels organitzadors), i David (dolçainer de Mugroman).

Com no podia ser d’altra manera, vam arribar tard (que voleu, Héctor i jo junts…) i no vam veure el concert de Naia. Va ser una llàstima, perquè tenia ganes de veure’ls. Però si que vam arribar per veure el principi (i tot el que va seguir) del concert de Feliu.

L’havia vist ja dues vegades: a Benissa junt amb Llach en la gira Que no s’apague la llum i també ací a Benissa el dia de la inauguració del Casal Cultural – ACPV. El primer dia, amb tota l’orquestra de Llach, i la segona vegada només amb el seu amic Borja Penalba a la guitarra.

Dijous era més de l’estil del segon concert, encara que havien incorporat una nova guitarra (elèctrica i acústica, segons la cançó). Però em va agradar molt més. L’ambient del concert era molt bo, es sentia una d’eixes sensacions que només se senten en moments especials, en concerts especials.

Va ser curtet (almenys m’ho va semblar), però molt bo. Cada vegada m’agrada més Feliu Ventura. I és una llàstima que la merda de classe política que tenim (tots, no se’n salva ni un) al nostre país no facen més coses per promocionar la nostra música, la música dels nostres cantants.

I per acabar, un trosset de vídeo que vaig gravar al concert. Però abans, una frase que va dir Feliu, amb molta ironia, i que em va fer molta gràcia.

La mar és molt important per a nosaltres [els valencians]. Però el vent encara és més important. Perquè, sense vent,… … no hi ha copa amèrica.

I ara el vídeo.

seguirem informant…

Rock a la Mar

// juliol 31st, 2005 // No hi ha comentaris » // Llengua, Música, Personal

Rock a la MarAquest cap de setmana s’ha fet a Dénia el primer Rock a la Mar, que ha pres el relleu de l’Almadrava Rock dels Poblets en el que es refereix a música en valencià . I ahir va ser la nit gran del festival.

Comencaven Skalissai, grup amb gent de Xaló, Lliber i Benissa. Van muntar un festot de por, i els seus incodicionals estaven allí, cantant totes les cançons. Jo ja els havia sentit, l’última vegada a festes de Benissa, però ahir va ser diferent. No sé si per l’escenari, l’ambient, o la predisposició de tot el món per a passar-s’ho bé, però va ser impresionant. Es van lluir. Enhorabona, xicons!

Després va actuar Pinka, un grup de Xàbia desconegut fins el moment per a mi. I em vaig trobar amb una grata sorpresa. Bona música, i en valencià. Es pot demanar més?

I va arribar el moment que la majoria estavem esperant, el moment en que els Lax’n’Busto, el grup del Vendrell, va ixir a l’escenari. Quasi dues hores de concert (o sense el quasi) ens van fer vibrar. Les gitarres del Montenegro i del Rovirosa, junt amb la bateria del Pinyol, i la veu esgarrada del Fortuny van fer que tota la gent botara al ritme de cançons com Llença’t, Si te’n vas, Trepitja fort, Més que la teva sang, Júlia, La meva terra és el mar, Miami Beach, Per una copa,… i un etcétera llarguíssim. IMPRESSIONANT!!!

I per acabar la nit, que millor que un poc de cançó protesta, des de Pego, amb l’ska de la Gossa Sorda. Amb lletres molt compromeses amb la nostra societat, el nostre entorn,
en nostre país, i contra la corrupció de la classe política i dels especuladors urbanístics que només pensen en omplir-se la butxaca a costa de destrossar el nostre patrimoni natural, el grup va ens fer ballar com a bojos a tots els que estavem allí.

Un bon concert, i amb companyia de bons amics, millor encara. L’any que ve repetim no?