Entrades etiquetades ‘català’

Alcaldes sense dignitat

// març 15th, 2011 // No hi ha comentaris » // Llengua, Política

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay

 
Un article interessant de Jesús Puig al Levante.

22/03/2011 – Levante-EMV

Censurar

Censurar és el verb de moda a casa nostra que el PP indígena conjuga en passat i en present; i si no hi posem remei, en futur també. Censuren els termes «català» i «País Valencià» als llibres de text, censuren les fotografies del MuVIM, censuren l’educació sexual en ESO, censuren TV3, censuren explicar quant ha cobrat Calatrava, i censuren fins i tot la presència del candidat de Compromís a alcalde de València, Joan Ribó, al sopar institucional la nit de la plantada.

I com que la dita diu que si no vols caldo te n’hauràs de prendre dues tasses, la segona ració en falles la serveix la misteriosa desaparició d’un cartell a la falla Convent Jerusalem; on, sota un Rajoy convertit en au, figurava la llegenda: «Ocell de mal averany, especialitzat en cataclismes, desastres, etc… que culpa de tot els altres, deixa el seu excrement i desapareix». Direu que és una anècdota —la desaparició del rètol, dic— però il·lustra un fet ben substantiu: que el verb (censurar) s’ha fet carn i habita en cada racó de la nostra geografia. Tan obscena és la voluntat d’amagar la realitat a fi de perllongar-se en el poder, que ni respecten l’esperit crític i sarcàstic sense censura que constitueix l’essència de les falles des de la reinstauració de la democràcia. Sí, sí, ja sé que no estem en dictadura, però això no lleva que la mordassa perdure, i cada cop de forma menys subtil. I d´ací, vetar, reprendre, limitar, restringir i controlar: sinònims de «censurar», verb que evoca un substantiu d’infausta memòria: censura.

I així van, censurant: gerundi rotund que ha adquirit caràcter d’epidèmia. I la cosa pot empitjorar, tot i que algun lector ha creuat els dits dissimuladament. Sí, vostè, amic, el del pul·lòver gris estil Evo Morales, que l’he vist. En fi, que per si n’eren pocs —els casos denunciats— aviat parirà la iaia. I no ho dic com a resultat de cap anàlisi polític. Se’n dedueix de la profunda naturalesa antidemocràtica del PP que patim. Com a la faula de l’escorpí, no poden evitar-ho: és el seu caràcter.

Jesús Puig

Aquest article el vaig publicar originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Article publicat originalment a Infobenissa el dia 28 de febrer de 2011
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Article publicat originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Article publicat originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay, que no té cap desperdici, sobre la manca de dignitat dels poders públics valencians.

 

Trobada anual de Softcatalà 2010

// desembre 29th, 2010 // 3 comentaris » // Internet, Llengua, Personal

Bon Nadal 2010 i Feliç Any Nou 2011
Apurant apurant, encara més que l’any passat…
Apurant apurant, encara més tard que l’any passat, però encara dins del termini 😀

Bon Nadal 2010 i Feliç Any Nou 2011
Apurant apurant, encara més tard que l’any passat, però encara dins del termini 😀

Bon Nadal 2010 i Feliç Any Nou 2011
Apurant apurant, encara més tard que l’any passat, però encara dins del termini 😀

Bon Nadal 2010 i Feliç Any Nou 2011
Apurant apurant, encara més tard que l’any passat, però encara dins del termini 😀

Bon Nadal 2010 i Feliç Any Nou 2011
Fa ja uns quants anys que forme part de Softcatalà.Va ser a finals d’octubre de l’any 2004 que Toni Hermoso va proposar a la resta de membres que jo hi formés part. des de la primavera d’aquell mateix any havia estat treballant per traduir algunes extensions del Firefox. I gràcies a aquesta formar part de Softcatalà vaig migrar definitivament cap a Linux des del benvolgut (en aquell moment) XP. Poc després vaig conèixer en persona a Toni Hermoso, en una visita a BCN a casa Sílvia durant les festes de la Mercè de 2005. I no va ser fins a l’any passat, durant la I Jornada de difusió de programari informatic en valencià, que vaig conèixer també en persona a Pau Iranzo.

Amb tot açò vull dir que la meva relació amb Softcatalà havia sigut pràcticament tota virtual, a través d’Internet. Tot i que en molts moments Internet ajuda a reduir la distància entre membres d’un grup, mai no es té una relació igual que quan ja coneixes personalment a la gent.

I el passat 18 de desembre, en la primera trobada anual de Softcatalà, n’he conegut a molts d’ells. Es tractava de fer una reunió en la que mostrar una visió global dels treballs que s’havien fet des dels diferents projectes de Softcatalà, així com un repàs de les estadístiques de visites a la web, a l’estat dels comptes i als reptes de futur, abans d’anar al ja tradicional Sopar de Nadal de Softcatalà.

Tot i que l’agenda era molt optimista, i que ens vam haver de deixar unes quants coses per parlar, el balanç global de la reunió va ser moooolt positiu. Entre altres coses, vam poder explicar als companys de Catalunya la situació de la llengua ací al País Valencià i les tasques que des de Softvalencià hem de fer per normalitzar la situació, gràcies a una presentació molt bona de Pau Iranzo i Robert Escolano, que podeu veure a continuació.

Jo, per la meua part, vaig contar una miqueta la implantació d’Apertium com a traductor a la web de Softcatalà que vaig fer aquest estiu, i quins són els propers passos a fer en aquest aspecte. Referent a aquesta implantació, i degut a l’altíssim volum de traduccions que es gestionen des de la web de Softcatalà, Víctor (company a la UA) i jo hem escrit un petit article per al FreeRBMT 2011 que se celebrarà a finals de gener a BCN.

Després de la trobada vam anar a sopar a Can Culleretes, i en acabant vam anar a un irlandés a fer-nos un parell de Guiness i continuar xarrant de programari lliure, llengua, política, esports,… vaja, un repàs general a tot.

Robert i jo vam dormir al pis de Pau, a Gràcia, i diumenge de matí vam anar els tres a esmorzar a la xocolateria la Nena abans d’agafar l’Euromed de tornada a València.

Les conclusions de la trobada? Dos: La primera, que a Softcatalà un grup reduït de gent fa una feina espectacular amb molt pocs recursos, de manera que vull convidar a tots a que col·laboreu dins les vostres possibilitats en el que pugueu. La segona, que si mai vaig a viure a Barcelona, vull que siga a un lloc com Gràcia (i això que vam vore ben poc!) 😀

Nacionalisme lingüístic

// juny 22nd, 2009 // No hi ha comentaris » // Llengua, Política

[lifestream]
Brutal descripció de com serà Internet d’ací 10 anys, segons José A. Pérez.
Fa uns quants dies vaig ser testimoni d’una conversa entre AB i HR a través de Twitter que em va fer molta gràcia. Lo millor de tot, la última resposta d’HR 😀

AB: m’han venut una xocolatina caducada 🙁

HR: pero te las has llegado a comer? pq si no ves y cambiala

AB: lo he visto cuando me habia comido la mitad….

HR: como lo q no mata engorda, mañana te pesas y sales de duda de si te va a sentar bien

Eleccions europees 2009

Eleccions europees 2009

S’han fet ja un fum d’anàlisi post-electorals per la xarxa, per a tots els gustos, i no volia fer-ne un altre. Tampoc volia aprofundir en les irregularitats que sembla s’han produït en els recomptes. Però tampoc volia quedar-me sense fer cap comentari.

En primer lloc, dona tota la sensació que tot el peix estava venut abans de les eleccions. Les enquestes que van fer alguns mitjans de comunicació el diumenge anterior a les eleccions clavaven el resultat: guanyava el PP al PSOE per poc, CiU+PNB+CC+Bloc mantenien 2 diputats, IU mantenia 2 diputats, i ERC+BNG+Aralar+EA i UPyD es quedaven amb un diputat per a cada llista. Però tot això a nivell estatal.

Ara, a nivell autonòmic, el resultat ha sigut realment decebedor.

Primer centrant-nos en els partits minoritaris: Tenint en compte que en aquestes eleccions això del “vot útil” no compta tant (al haver-hi només una circunscripció), el fet de que els vots a Bloc+ERC no hagen arribat a un 1,5%, quan els de UPyD han fet més d’un 2% realment m’assusta.

Resulta que el partit nacionalista[1] que més vots ha tret, deixant de banda els dos grans nacionalistes espanyols PP i PSOE  (els d’EU crec que no es posen d’acord en si són nacionalistes valencians, espanyols, internacionalistes,…) és un partit que no té programa electoral tret de la bandera espanyola. Es defineixen com a progressistes, però el perfil dels seus votants sembla més de dretes que els que voten al PP. Com pot ser que un partit que és una única persona (li lleves a Rosa Díez i el partit desapareix), i que damunt ha sigut ignorat per les televisions públiques en la campanya (les Juntes Electorals reparteixen el temps proporcionalment entre els partits que tragueren representació en les últimes eleccions) haja tret quasi el doble de vots que el Bloc (amb 300 regidors al País Valencià) i que ERC (amb una forta inversió en campanya) junts?

És evident que alguna cosa està fallant al nostre sistema. I si els que ens sentim valencians (i em dona igual si és valencians/espanyols, valencians/catalans o valencians només) no fem res per evitar-ho, a les pròximes autonòmiques em veig a la Rosa Díez sent la que trenca el bipartidisme a les Corts.

I respecte al resultat dels grans partits, és cert això que diu Fabra, de què a la gent no li preocupa si ell o Camps són culpables. Resulta clar que les campanyes a la contra (com les basades en la por que fa últimament el PSOE, o aquell famós AdéuPP del BlocJove) no aprofiten per a res. La majoria de la gent veu el que veu, i si el teu partit – Alarte, va per tu – no fa absolutament res com a oposició, com van a votar-te? Que els altres fan coses malament? Cert. Ara, tu no fas les coses ni malament. I per això eixos 15% d’avantatge, respecte al 7% de les anteriors eleccions europees.

Queden dos anys per a les properes eleccions municipals i autonòmiques (si no se’n convoquen anticipades ara que el nostre estatutet ho permet). O tots els partits es posen les piles fent política en positiu, presentant propostes, mobilitzant al seu electorat o passarà el que està cantat: nova majoria més absoluta encara del PP.

I per acabar, em quede amb una frase de Vicent Sanchis a l’Avui, parlant de Camps:

Si amb quatre vestits ha fet rècord, que li regalen un xalet i ja no cal fer eleccions!

[1]: Encara que ells es declaren no-nacionalistes, un partit la campanya del qual es basa en lo que nos une, imatges d’un DNI, manifiestos por la supremacía del castellano i coses per l’estil, seria una broma de mal gust no considerar-los nacionalistes espanyols.

Escola Valenciana

Escola Valenciana

Feia temps que tenia pendent escriure una entrada sobre Escola Valenciana, el valencià a l’educació i totes estes coses, i aquestos dies he llegit un parell de notícies que m’han fet decidir-me.

La primera, la que parla de l’educació infantil i primària. Segons càlculs d’Escola Valenciana, més d’un 55% dels alumnes que estan en aquestos cicles estudiarien en valencià, però la Conselleria només oferta un 43% dels centres educatius oferten places dins dels plans educatius en valencià. Però no només això, sinó que tampoc no s’ofereixen totes les places demanades en aquestos centres (hi ha molts centres on, directament, no hi ha cap plaça). Per tant, són moltíssims els alumnes que no poden estudiar en valencià encara que vulguen.

La segona és encara molt més trista, parla de la secundària, el batxillerat i els cicles formatius. Dels 300.000 alumnes d’aquestes etapes educatives, menys de 60.000 poden estudiar en valencià. Tenint en compte que a infantil i primària són molts més els alumnes que estudien en valencià (al voltant de 130.000) ja no passa que no poden estudiar en valencià tots els que voldrien, sinó que ni tan sols poden estudiar en valencià aquells que ja ho feien en cicles anteriors.

Això si, bé que se’ls ompli als polítics la boca de dir que potencien el valencià, que si plans multilingües i mesures estrella per l’estil (cal recordar que a les escoles on s’instaurarà el pla trilingüe – pla realment en anglés – s’ha eliminat la línia en valencià?).

I de la universitat no cal ni parlar-ne. A les comarques del sud és acollonant – no sé com estarà a València i Castelló -. No sé exactament les dades, però crec recordar que al voltant del 10% dels alumnes de la UA afirmaven a la matrícula que volien estudiar en valencià, però l’oferta només arriba a un 3%.

Jo he estudiat sempre (sempre que he pogut, clar) en valencià. Vaig fer l’EGB amb la línia en valencià. Vaig ser de la generació que vam encetar la línia en valencià (PEV) al meu institut, i la majoria d’assignatures eren, per tant, en valencià. I estic convençut que quan vaig acabar COU no tenia un nivell de castellà més baix que els companys que no anaven a línia (els de línia erem els raros). Ara, tenia un nivell mooooooolt més alt en valencià. I no només això, sino que vaig aprofitar per a estudiar francés com a 2n idioma estranger (i em va resultar més fàcil que als companys de no-línia). És a dir, vaig eixir parlant/llegint/escrivint bé dues llengües (valencià i castellà), i defensant-me en anglés i francés, mentre que altres només sabien castellà (ni tan sols es defensaben bé en anglés).

Totes les notícies que he llegit al respecte (sobretot de Catalunya) demostren que els programes d’immersió lingüística funcionen, que donar (i rebre) classe en la llengua minoritzada (perquè la nostra és una llengua minoritzada) afavoreix moltíssim l’aprenentatge d’aquesta llengua, sense oblidar les altres.

O siga que, per favor, matriculeu-se (o matriculeu) en valencià. Demaneu places en valencià. Participeu en cursos/activitats de valencià (jo tinc pendent el voluntariat). Perquè, tal i com diu l’eslògan de les trobades d’enguany, el valencià és teu.

El valencià és nostre.

Després de fitxatge de 95 milions de Ronaldo, a verue qui es posa davant dels alumnes a treballar en Educació per a la Ciutadania.

Aníbal de la Torre

La setmana passada vaig veure al blog de Blai una conferència del lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera. Durant aquesta setmana s’ha reproduït molt en blogs, enllaços al Facebook, i semblants. Però si encara no l’heu vista, no s’ho perdeu.

Principals idees amb les que em quede de la xarrada

  • La cooficialitat de les llengües (dues llengües són cooficials, no una oficial i l’altra cooficial).
  • L’atac sistemàtic contra les llengües pròpies, volent fer veure que el castellà també és pròpia als territoris on se’n parla un altra.
  • Superioritat perquè si de la llengua comuna.

Escola Valenciana…

// juny 11th, 2009 // 2 comentaris » // Llengua, Política

[lifestream]
Brutal descripció de com serà Internet d’ací 10 anys, segons José A. Pérez.
Fa uns quants dies vaig ser testimoni d’una conversa entre AB i HR a través de Twitter que em va fer molta gràcia. Lo millor de tot, la última resposta d’HR 😀

AB: m’han venut una xocolatina caducada 🙁

HR: pero te las has llegado a comer? pq si no ves y cambiala

AB: lo he visto cuando me habia comido la mitad….

HR: como lo q no mata engorda, mañana te pesas y sales de duda de si te va a sentar bien

Eleccions europees 2009

Eleccions europees 2009

S’han fet ja un fum d’anàlisi post-electorals per la xarxa, per a tots els gustos, i no volia fer-ne un altre. Tampoc volia aprofundir en les irregularitats que sembla s’han produït en els recomptes. Però tampoc volia quedar-me sense fer cap comentari.

En primer lloc, dona tota la sensació que tot el peix estava venut abans de les eleccions. Les enquestes que van fer alguns mitjans de comunicació el diumenge anterior a les eleccions clavaven el resultat: guanyava el PP al PSOE per poc, CiU+PNB+CC+Bloc mantenien 2 diputats, IU mantenia 2 diputats, i ERC+BNG+Aralar+EA i UPyD es quedaven amb un diputat per a cada llista. Però tot això a nivell estatal.

Ara, a nivell autonòmic, el resultat ha sigut realment decebedor.

Primer centrant-nos en els partits minoritaris: Tenint en compte que en aquestes eleccions això del “vot útil” no compta tant (al haver-hi només una circunscripció), el fet de que els vots a Bloc+ERC no hagen arribat a un 1,5%, quan els de UPyD han fet més d’un 2% realment m’assusta.

Resulta que el partit nacionalista[1] que més vots ha tret, deixant de banda els dos grans nacionalistes espanyols PP i PSOE  (els d’EU crec que no es posen d’acord en si són nacionalistes valencians, espanyols, internacionalistes,…) és un partit que no té programa electoral tret de la bandera espanyola. Es defineixen com a progressistes, però el perfil dels seus votants sembla més de dretes que els que voten al PP. Com pot ser que un partit que és una única persona (li lleves a Rosa Díez i el partit desapareix), i que damunt ha sigut ignorat per les televisions públiques en la campanya (les Juntes Electorals reparteixen el temps proporcionalment entre els partits que tragueren representació en les últimes eleccions) haja tret quasi el doble de vots que el Bloc (amb 300 regidors al País Valencià) i que ERC (amb una forta inversió en campanya) junts?

És evident que alguna cosa està fallant al nostre sistema. I si els que ens sentim valencians (i em dona igual si és valencians/espanyols, valencians/catalans o valencians només) no fem res per evitar-ho, a les pròximes autonòmiques em veig a la Rosa Díez sent la que trenca el bipartidisme a les Corts.

I respecte al resultat dels grans partits, és cert això que diu Fabra, de què a la gent no li preocupa si ell o Camps són culpables. Resulta clar que les campanyes a la contra (com les basades en la por que fa últimament el PSOE, o aquell famós AdéuPP del BlocJove) no aprofiten per a res. La majoria de la gent veu el que veu, i si el teu partit – Alarte, va per tu – no fa absolutament res com a oposició, com van a votar-te? Que els altres fan coses malament? Cert. Ara, tu no fas les coses ni malament. I per això eixos 15% d’avantatge, respecte al 7% de les anteriors eleccions europees.

Queden dos anys per a les properes eleccions municipals i autonòmiques (si no se’n convoquen anticipades ara que el nostre estatutet ho permet). O tots els partits es posen les piles fent política en positiu, presentant propostes, mobilitzant al seu electorat o passarà el que està cantat: nova majoria més absoluta encara del PP.

I per acabar, em quede amb una frase de Vicent Sanchis a l’Avui, parlant de Camps:

Si amb quatre vestits ha fet rècord, que li regalen un xalet i ja no cal fer eleccions!

[1]: Encara que ells es declaren no-nacionalistes, un partit la campanya del qual es basa en lo que nos une, imatges d’un DNI, manifiestos por la supremacía del castellano i coses per l’estil, seria una broma de mal gust no considerar-los nacionalistes espanyols.

Escola Valenciana

Escola Valenciana

Feia temps que tenia pendent escriure una entrada sobre Escola Valenciana, el valencià a l’educació i totes estes coses, i aquestos dies he llegit un parell de notícies que m’han fet decidir-me.

La primera, la que parla de l’educació infantil i primària. Segons càlculs d’Escola Valenciana, més d’un 55% dels alumnes que estan en aquestos cicles estudiarien en valencià, però la Conselleria només oferta un 43% dels centres educatius oferten places dins dels plans educatius en valencià. Però no només això, sinó que tampoc no s’ofereixen totes les places demanades en aquestos centres (hi ha molts centres on, directament, no hi ha cap plaça). Per tant, són moltíssims els alumnes que no poden estudiar en valencià encara que vulguen.

La segona és encara molt més trista, parla de la secundària, el batxillerat i els cicles formatius. Dels 300.000 alumnes d’aquestes etapes educatives, menys de 60.000 poden estudiar en valencià. Tenint en compte que a infantil i primària són molts més els alumnes que estudien en valencià (al voltant de 130.000) ja no passa que no poden estudiar en valencià tots els que voldrien, sinó que ni tan sols poden estudiar en valencià aquells que ja ho feien en cicles anteriors.

Això si, bé que se’ls ompli als polítics la boca de dir que potencien el valencià, que si plans multilingües i mesures estrella per l’estil (cal recordar que a les escoles on s’instaurarà el pla trilingüe – pla realment en anglés – s’ha eliminat la línia en valencià?).

I de la universitat no cal ni parlar-ne. A les comarques del sud és acollonant – no sé com estarà a València i Castelló -. No sé exactament les dades, però crec recordar que al voltant del 10% dels alumnes de la UA afirmaven a la matrícula que volien estudiar en valencià, però l’oferta només arriba a un 3%.

Jo he estudiat sempre (sempre que he pogut, clar) en valencià. Vaig fer l’EGB amb la línia en valencià. Vaig ser de la generació que vam encetar la línia en valencià (PEV) al meu institut, i la majoria d’assignatures eren, per tant, en valencià. I estic convençut que quan vaig acabar COU no tenia un nivell de castellà més baix que els companys que no anaven a línia (els de línia erem els raros). Ara, tenia un nivell mooooooolt més alt en valencià. I no només això, sino que vaig aprofitar per a estudiar francés com a 2n idioma estranger (i em va resultar més fàcil que als companys de no-línia). És a dir, vaig eixir parlant/llegint/escrivint bé dues llengües (valencià i castellà), i defensant-me en anglés i francés, mentre que altres només sabien castellà (ni tan sols es defensaben bé en anglés).

Totes les notícies que he llegit al respecte (sobretot de Catalunya) demostren que els programes d’immersió lingüística funcionen, que donar (i rebre) classe en la llengua minoritzada (perquè la nostra és una llengua minoritzada) afavoreix moltíssim l’aprenentatge d’aquesta llengua, sense oblidar les altres.

O siga que, per favor, matriculeu-se (o matriculeu) en valencià. Demaneu places en valencià. Participeu en cursos/activitats de valencià (jo tinc pendent el voluntariat). Perquè, tal i com diu l’eslògan de les trobades d’enguany, el valencià és teu.

El valencià és nostre.

Resposta a Isabel Escudero

// maig 12th, 2009 // 2 comentaris » // Llengua, Política

Aquesta entrada anava a dir-se “Comença abril”, o siga que imagineu el temps que fa que la tinc en esborrany i que volia publicar-la… Ara em tocarà reescriure-la (la majoria de coses ja han passat :S)

A la feina, Miquel, Víctor, Luca i jo havíem batejat abril com a happy month. En ell s’ajunten les vacances de Setmana Santa1, les festes de Sant Vicent (ací a Sant Vicent del Raspeig) i les de la Santa Faç (a Alacant). Amb tot això, se’ns generaven un grapat de dies sense vindre a la Universitat. Però quan totes aquestes festes acaben és quan comencen les festes de Benissa (les més importants del món mundial) i clar, ja tot no pot ser :D Així que vaig parlar amb el responsable del projecte per a canviar alguns dies de vacances pels de les festes de Benissa, i això he fet. Ahir i avuí he vingut a la universitat, i la setmana que vé tampoc tindré Santa Faç, però ho preferisc així.

NOTA: Aquesta és una de les coses que ja tenia escrites, i no m’apetia esborrar :D

A principis de mes va haver una cimera a Londres per a que els jefes del món es posaren d’acord i acabaren amb la crisi. Al final, van decidir gastar-se nosemolts bilions de dòlars (dels nostres, amb dotze zeros darrere). Que dic jo: a mi no em fa falta tant per acabar amb la crisi… jo amb algun milionet ja m’apanyaria :D

Una altra novetat la tenim al pis. Ara en som tres. Pablo, el gallec, ha trobat feina a València, i se n’ha anat. Així que ara tenim una habitació buida. Això si, jo agafaré la seua (que era més gran) i la que es quedarà lliure serà la que tenia jo abans. Si algú necessita pis per Sant Vicent, que avise

Finalment, la meua germana se n’ha anat a la France. Es passarà allí una temporadeta llarga, o siga que també haurem de començar a planificar alguna data per fer una visita turística pel país dels francesos.

Amb tot això, crec que no em deixe quasi res per dir. I el que em deixe (Pasqua) ho faig conscientment: es mereix una entrada a banda. Espere publicar-la demà (si no, casi ja no valdrà la pena :P).

1: A la UA, els PAS tenim tots els dies de vacances dels alumnes de Nadal i Pasqua com a no laborables.
Aquesta entrada anava a dir-se “Comença abril”, o siga que imagineu el temps que fa que la tinc en esborrany i que volia publicar-la… Ara em tocarà reescriure-la (la majoria de coses ja han passat :S)

A la feina, Miquel, Víctor, Luca i jo havíem batejat abril com a happy month. En ell s’ajunten les vacances de Setmana Santa1, les festes de Sant Vicent (ací a Sant Vicent del Raspeig) i les de la Santa Faç (a Alacant). Amb tot això, se’ns generaven un grapat de dies sense vindre a la Universitat. Però quan totes aquestes festes acaben és quan comencen les festes de Benissa (les més importants del món mundial) i clar, ja tot no pot ser :D Així que vaig parlar amb el responsable del projecte per a canviar alguns dies de vacances pels de les festes de Benissa, i això he fet. Ahir i avuí he vingut a la universitat, i la setmana que vé tampoc tindré Santa Faç, però ho preferisc així.

NOTA: Aquesta és una de les coses que ja tenia escrites, i no m’apetia esborrar :D

A principis de mes va haver una cimera a Londres per a que els jefes del món es posaren d’acord i acabaren amb la crisi. Al final, van decidir gastar-se nosemolts bilions de dòlars (dels nostres, amb dotze zeros darrere). Que dic jo: a mi no em fa falta tant per acabar amb la crisi… jo amb algun milionet ja m’apanyaria :D

Una altra novetat la tenim al pis. Ara en som tres. Pablo, el gallec, ha trobat feina a València, i se n’ha anat. Així que ara tenim una habitació buida. Això si, jo agafaré la seua (que era més gran) i la que es quedarà lliure serà la que tenia jo abans. Si algú necessita pis per Sant Vicent, que avise

Finalment, la meua germana se n’ha anat a la France. Es passarà allí una temporadeta llarga, o siga que també haurem de començar a planificar alguna data per fer una visita turística pel país dels francesos.

Amb tot això, crec que no em deixe quasi res per dir. I el que em deixe (Pasqua) ho faig conscientment: es mereix una entrada a banda. Espere publicar-la demà (si no, casi ja no valdrà la pena :P).

1: A la UA, els PAS tenim tots els dies de vacances dels alumnes de Nadal i Pasqua com a no laborables.

Feia tems que no posava cap minipost d’aquestos, però anit quan vaig llegir aquest article em va causar tal repulsió que per si algú no l’ha llegit. Anit el títol de la notícia era

“Amiguito del alma. Vamos a hablar de lo nuestro, que es muy bonito”

però avuí ho han canviat per un altre més serios, però igual de real

La esposa de Camps, sobre un regalo de El Bigotes: “Te has pasado 20 pueblos”

Que trist…

Feia tems que no posava cap minipost d’aquestos, però anit quan vaig llegir aquest article em va causar tal repulsió que per si algú no l’ha llegit. Anit el títol de la notícia era

“Amiguito del alma. Vamos a hablar de lo nuestro, que es muy bonito”

però avuí ho han canviat per un altre més serios, però igual de real

La esposa de Camps, sobre un regalo de El Bigotes: “Te has pasado 20 pueblos”

Que trist…

Reina la confianza,   vinyeta de Manel Fontdevila d'avuí

"Reina la confianza"

Boníssima la vinyeta d’avuí de Manel Fontdevila

En el fons, la teoria de probabilitats és només sentit comú expressat amb números.

Pierre Simon Laplace

Fa uns dies, vaig llegir una entrada al blog d’Isabel Escudero que parlava del “valencià de Benissa”, referint-se a la curiosa variant de la nostra llengua que parla David Serra Cervera, vice-secretari d’organització del PP i veí de Benissa. Entre altres coses, critica a altres membres del PP que mai parlen en valencià, o que quan ho fan és un valencià totalment destrossat.

No em crec que el valencià que utilitza el diputat el PP David Serra en les seues intervencions davant del ple de les Corts siga el que s’empra en el seu municipi, Benissa. És tal la destrossa del llenguatge i de la parla que em veig forçada a assumir la teoria que el PP ha creat un valencià deliberadament desnaturalitzat perquè els seus càrrecs públics l’empren en els seus discursos.

[…]

Potser el que pretén el diputat de Benissa és emular al president del seu partit, Francisco Camps, altre destrossador professional del llenguatge. De fet, Serra li pot estar ben agraït a Camps per haver-lo salvat de la purga zaplanista que el va deixar fora de les corts la passada legislatura, perquè ser campsista incondicional en terres d’Alacant té mèrit.

Altres, com Ricardo Costa, no corren el perill de parlar mal el valencià, perquè senzillament mai l’utilitza.
Respecte de la qüestió de fons, no vull deixar passar la mentida que ha dit hui Serra en el ple de les Corts en la seua defensa del transvasament de l’Ebre. Ha dit que el PP no dirà que no a les dessaladores, però no les acceptarà com la solució estructural al dèficit hídric. El PP no dirà que no a les dessaladores, quan les ha injuriat fins a la sacietat, les ha boicotejat, ha dificultat la seua execució, i les ha qualificat com “les centrals nuclears del mar” (González Pons dixit).

Li vaig contestar al seu blog, però copie el meu comentari ací amb la intenció de generar (encara que siga poc) un debat al voltant dels polítics (en general) i la nostra llengua.

Isabel,

Tens raó que el valencià de David Serra està desnaturalitzat, o destrossat, i que possiblement siga de forma totalment intencional. No seré jo el que intente defensar ni que siga de forma mínima la política lingüística del PP. Al contrari, crec que no hi ha maneres més efectives de fer-li mal a la nostra llengua que les que gasten ells.

Ara, tampoc crec que des del PSOE es faça molt millor. I dic PSOE, perquè això del PSPV (malauradament) ja no s’ho creu ningú. El valencià de Jorge Alarte crec que és cosí germà del de Francisco Camps (només el gasta a les mil, encara que potser no el destrosse tant), y el de Ángel Luna, portaveu a les Corts, el mateix que el de Ricardo Costa: inexistent.

Respecte que siguen castellanoparlants (que no vol dir que em semble bé que els dos carrecs més visibles del vostre partit parlen pràcticament sempre en castellà).

El que si que em pareix realment trist es que, des d’un partit on els seus portaveus parlen en castellà, un partit que va votar fa un parell de dies en contra d’adherir-se a l’Institut Ramon Llull (i no és excusa tot això de la disciplina de vot en el partit,…) s’acuse al PP per la seua política lingüística…

O canvieu la vostra manera d’actuar (que seria el que m’agradaria) o deixeu d’atacar al PP amb això (que no és el que vull), però fer el que esteu fent ara és hipocresia.

Deixa’t portar…
... val la pena

// gener 30th, 2009 // 4 comentaris » // Internet, Llengua, Música

Spotify, música gratis on vulgues

Spotify, música debades online

Volia fer una entrada sobre l’Spotify, però com que Òscar em va xafar el post, doncs ja no cal explicar què és.

La qüestió és que tinc instal·lat el programa (sota Linux, funciona de categoria amb el Wine). I m’ha sorprés (agradablement) la gran quantitat de grups catalans que hi ha al catàleg (per cert, esperem que dure). La veritat és que, tot i seguir centralitzant la meva “vida músical” d’Internet al Last.fm, l’emissora de la meva música ha passat de ser l’Amarok a l’Spotify. Al meu ordinador tinc molta música, però l’Spotify en té més!

Així que m’he posat a fer una llista de reproducció amb tota la música en català que he trobat: des de Feliu Ventura, fins als Pets, passant per Lluís Llach, Lax’n’Busto, Gerard Quintana, Cris Juanico, Gossos, Sopa de Cabra, recopilatoris…

Oxigen, dels Gossos

Oxigen, dels Gossos

I li he donat al play. Mal fet! Moltes hores de música, gran part de la qual havia escoltat moltes vegades, altra part formada per cançons que no havia sentit mai… fins que ha arribat aquesta cançó. És una de les que més m’agrada dels Gossos, si més no de la seva última etapa, quan van agafar un so més elèctric, amb percussió.

La cançó en si té parts tristes, arribant fins i tot a un punt de melancolia, però així i tot té alguna cosa que m’agrada moltíssim, em fa pensar en coses bones del passat i també del futur.

Deixa’t portar, de l’àlbum Oxigen.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=nQU6bSrfLuw[/youtube]

Deixa’t portar

Mira’t, has enterrat el que havies somniat
tots aquests anys.
No saps perquè ara dubtes si
tot era,
tot era tan clar.
I tu no ho has vist
fins que t’has despertat,
dubtant si arribaràs
on tothom t’imaginava.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

El guió que t’havies après
ara no et serveix
per entendre el que portes a dins.

Plou…
però avui­ et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa’m venir,
vull fer aquest camí
amb tu.
No tinc por i ens en riurem
dels murs que cauran,
que ens faran més forts l’endemà.

L’aire t’ha obert els ulls,
has trobat el sentit
d’allò que era tan fosc.
Perquè ningú et guiarà ,
només
tu pots fer,
tu has de fer aquest pas.

Trobarem un lloc on anar.
Vine,
que es fa tard.
Potser pots obrir els teus braços per mi.

Plou..
però avui et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa’t…

TV3 i la Canal9ització

// octubre 14th, 2008 // 4 comentaris » // Llengua, Miniposts, Política

El català de TV3 és cada vegada pitjor

El PSC proposa suprimir ‘Països Catalans’ de TV3

Crec que no cal dir molt més.

Editat: havia posat els enllaços a les notícies en castellà

Felicitats, Softcatalà!!!
I per molts anys!!!

// octubre 3rd, 2008 // 5 comentaris » // Informàtica, Internet, Llengua

Palabra del nuevo presidente del Tribunal Supremo
I tornem amb el Producte Recomanat. Vaig a intentar fer aquesta secció de forma quinzenal, a veure si puc seguir el ritme. No vull dir que cada 15 dies exactes pose un post; sinó que intentaré fer-ne dos al mes, durant les primers dies de cada quinzena.

Parlem ara de libtrash. Es tracta d’una llibreria per a entorns Linux que permet enviar una cosa que esborrem mitjançant la consola a la paperera de reciclatge. Això ja s’encarreguen de fer-ho els entorns gràfics a més alt nivell, però si ho fem des de la consola (amb un rm) el fitxer desapareix per sempre més.

Per instalar-lo a Ubuntu (i a altres Debian o derivats) només cal executar

sudo apt-get install libtrash

ja que la llibreria es troba als repositoris de la distribució.

Després per fer-la funcionar, cal exportar la variable LD_PRELOAD de la següent forma:

export LD_PRELOAD=/usr/lib/libtrash/libtrash.so.2.4.

Això si, si volem evitar-nos haver-ho de fer a cada entrada en la consola, podem afegir aquesta línia als fitxers .bashrc i/o .bash_profile al nostre directori d’usuari.

Hi ha diversos articles en altres blogs que seguisc (com Lo hice y lo entendí, o Mundogeek) que n’han parlat més a fons, i ja fa més temps, explicant algunes passes per personalitzar més encara el funcionament. Des d’aquell moment que tenia en esborrany aquesta entrada, i com que estic de neteja al bloc, m’he decidit a acabar-la i publicar-la.

Espere que vos siga útil!
M’ha arribat a través del Twitter d’Enrique un enllaç a una nova entrada del seu microblog. I la veritat, és que és per a partir-se de riure.

Ala, després de tot el matí treballant per a posar els pilons eixes tan bonics, ja podeu anar a casa, que ja heu fet prou feina per hui.

Però, un moment… com penseu traure la furgona, sabuts?

Recollint el testic testimoni d’Enrique vull escriure aquesta entrada per felicitar a tots els membres de Softcatalà per haver aconseguit tot el que han aconseguit: que en aquestos moments estiga escrivint açò des d’un ordinador amb Ubuntu (en català), amb el Firefox (en Català), mentre modifique una imatge amb el Gimp (en català) i tinc oberta una fulla de càlcul de l’OpenOffice Calc (en català) és, senzillament, d’agraïr.

I no perquè no ho entenguera en altres llengües (m’alegre de saber parlar castellà com el sé parlar, i m’agradaria parlar igual l’angle?, encara que em defenc), sinó perquè m’agrada treballar en la meua llengua.

Vaig coneixer Softcatalà fa 5 anys, quan feia 3r de carrera. Llavors utilitzava el MyIE2, un navegador que utilitzava el motor de l’Internet Explorer, però hi afegia altres característiques interessants: navegació per pestanyes, alguns plugins, etc. No sé com, se’m va clavar al cap traduïr-lo, i anant d’un lloc a un altre vaig parar al Firefox (llavors, encara Firebird) i vaig coneixer Toni Hermoso. El Firebird 0.6 crec que va ser el primer que em vaig descarregar, i em vaig quedar alucinat de la flexibilitat que tenia: hi havien centenars d’extensions que se li podien posar!

Va ser en aquell moment quan vaig començar a implicar-me en Softcatalà. Com començava a contar en la pàgina Mozilla d’aquest blog, vaig traduir algunes extensions, i em vaig implicar també en la traducció de la documentació del Firefox 1.0 (aparesc en els crèdits del Quant a des d’aleshores!!!).

Des d’aquell moment, em vaig dedicar principalment a traduïr extensions, encara que també he fet altres tasques puntuals (traducció i revisió d’algun mòdul d’OpenOffice 2.x, gestió inicial del wiki de Softcatalà, etc). Res comparat a la feina que fan altres com Toni Hermoso, Jordi Mas, Jordi Mallach, Marc Belzunces, Gil Forcada, Sílvia Miranda, Quim Pérez, Joan Moratinos,… i que em perdonen els que m’he deixat (ací apareixen tots).

Per celebrar el desé aniversari, s’ha preparat una festa aquesta vesprada al Museu d’Història de Catalunya, amb algunes xarrades de gent relevant en el món de la llengua i les TIC, a més del jefe de Softcatalà, Jordi Mas.

A més, també s’està acabant la remodelació de la web, migrant tots els continguts existents i portant Softcatalà a la web 2.0.

Finalment, comentar que diversos mitjans han fet entrevistes a Jordi Mas, a Marc Belzunces,… per motiu de l’aniversari: Catalunya Ràdio (que s’emetrà demà a l’Internauta), a Ràdio 4 (el passat 30 de setembre), a la Vanguardia (amb algunes rectificacions per part de Marc), a Noticiasdot.com,… A destacar, Vilaweb ha preparat un reportatge i un especial del Diari de l’escola, a més d’un reportatge de Vilaweb TV.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=mzt04_VNHoM[/youtube]

Per molts anys, Softcatalà!!!

PD: Enrique, la traducció del Google Chrome no és cosa de Softcatalà, encara que estiga al Rebost 😛

Barbaritats valencianes…

// setembre 11th, 2008 // No hi ha comentaris » // Llengua, Miniposts

Si alguna vegada acabem destruint el món, l’última veu en sentir-se probablement siga la d’un expert dient que «això no pot passar»

Peter Ustinov

Vist a Microsiervos
Barbaritats valencianes, a Canviem la realitat, de Sergi.

Vist a Eu!, a Vent d Cabylia, de Vicent Baydal