Entrades etiquetades ‘banda’

L’hora de les decisions…

// març 26th, 2012 // 10 comentaris » // Personal, Universitat

Ha arribat l’hora de decidir. Possiblement aquesta haja sigut, fins ara, la decissió més important de la meua vida. I l’he presa. En els propers dies deixaré la Universitat, coincidint amb les últimes setmanes del Projecte IMPACT, per a fer un canvi radical a la meva vida.

Departament de Llenguatges i Sistemes InformàticsL’agost de 2007 vaig començar la meva relació “laboral” amb la Universitat (tot i que l’any anterior ja havia fet amb el primer curs del doctorat), primer al Taller Digital, després com a becari d’adjudicació directa al DLSI, i després com a tècnic superior als projectes SCABD (espanyol) i IMPACT (europeu), també al DLSI. A més, durant aquest temps, també he obtingut el DEA.

IMPACT

Aquest últim projecte, IMPACT, és el que més satisfacció m’ha donat. En primer lloc perquè he treballat al costat de gent meravellosa. El meu cap, Rafa Carrasco, una persona increïble que sempre pensa les coses d’una manera que a tu mai et vindria al cap. Al seu costat he aprés moltíssim (va dirigir també la meva tesina), i sé que no podré agrair-li mai prou els consells que m’ha donat al llarg d’aquests mesos (ja anys!) ací al departament. També Isabel Martínez, la meua companya. Directora de l’equip lingüístic IMPACT a la UA (veritat??? :D), ha estat treballant des del principi en el projecte, i ha sigut ella la “culpable” dels bons resultats que hem aconseguit, anotant una gran quantitat de text per crear un lèxic del castellà dels segles XVI i XVII que s’alliberarà pròximament.

El projecte també m’ha dut a visitar ciutats europees com Munich (All-Staff Meeting, abril 2011), Madrid (BNE Demo Day, octubre 2011), Londres (IMPACT Final Conference, octubre 2011), la Haia (reunions a la KB, novembre 2011) i Obergurgl/Innsbruck (desembre 2011), i conèixer moltíssima gent interessant d’arreu d’Europa.

Deixar la Universitat també significarà deixar de compartir el dia a dia amb altres persones que en els últims anys han format part del dia a dia del meu treball: Luca (que vaja bé allà on estigues!), Francis Tyers (a Internet, el trobareu per tot arreu), … i, sobre tot, Víctor i Miquel.

Transducens

Víctor, Miquel i jo vam començar a treballar al departament pràcticament al mateix temps. Hem compartit tres anys llargs d’esmorzars al Don Jamón, de cafés a la Nespresso, de dinars a la “biblioteca d’investigació”, d’enllaços passats pel xat, tweets, odie els dilluns, virus després de caps de setmana, sopars d’empresa, converses metafísiques de ciència i de política, algun que altre viatget, i un llarguíssim etcètera basat en, sobre tot, frikades. Xicons, vos trobaré a faltar moltíssim. Segur que vos va tot bé i llegiu les vostres tesis en pocs mesos.

I no puc oblidar a Juan Antonio, Felipe i Mikel. Els profes, junt a Rafa, del grup Transducens. Ha estat tot un plaer compartir reunions amb vosaltres. M’heu donat una lliçó fonamental en la vida: estima allò que fas. Vosaltres ho feu, i es nota: Sou uns apassionats de la traducció automàtica, i realment treballeu per aconseguir que les màquines ens ajuden amb la barbaritat d’informació en diverses llengües que hi ha escampada pel món. Records també Gema i Sergio, de Prompsit (empresa spin-off del grup d’investigació), que m’han ajudat sempre que m’ha fet falta.

Però no és només la feina el que deixaré a la Sant Vicent. També deixe un pis i una gent amb la que he viscut els últims anys. Héctor i Isma, amics, hem compartit molts dinars i sopars junts, moltes cerveses i partits de futbol. Sé que ens continuarem veient, l’amistat que hem fet segur que serà per a molts anys, però a partir d’ara les nostres trobades seran més escasses. Junt a ells, altres companys que han passat durant els anys: Andrés, Robert, Joan, Pablo… encantat d’haver-vos conegut, i haver viscut amb vosaltres.

I no només canvie de feina, i de lloc on viure entre setmana. La meua vida canvia totalment, anant-me’n a viure de manera permanent a Barcelona. No tornaré cada divendres a casa, veient Benissa al passar els túnels del Mascarat, a dinar amb els meus pares. Tampoc no podré dinar amb la meua germana i ma uelo tots els dissabtes la paella que prepara mon pare, amb el trosset de xocolate de rigor en acabar. També s’han acabat els assajos de banda cada divendres per la nit, les reunions de moros cada mes, les classes d’oboè i els assajos morrallers dels dissabtes. No voré tant a la família ni als amics (Robert, ja no em fa falta el cuarto :D). I, sobre tot, no voré (espere que per poc de temps) a Noelia cada cap de setmana. I açò últim em costarà molt.

Fa poc em van dir que era hora de passar totalment a la vida adulta. I crec que aquest canvi em permetrà fer-ho. Deixe moltes coses enrere, algunes temporalment, altres potser per sempre, però també se m’obrin moltes coses davant. Una nova ciutat, més gran i atractiva, nova gent, nova feina, nous reptes… Estic trist, però al mateix temps molt il·lusionat. És un encontre d’emocions difícil d’expressar. Estic massa acostumat al meu poble i a la meua gent, i sé que em costarà adaptar-me al nou entorn. Però açò segur que em fa valorar, encara més, la sort que he tingut durant tots aquests anys.

Barcelona, allà vaig.

La Banda de Benissa guanya el IX Certamen d’Altea la Vella

// març 3rd, 2011 // 1 comentari // Música, Personal

Aquest article el vaig publicar originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d’Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d’Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Retallades

// setembre 22nd, 2010 // 2 comentaris » // Música, Personal, Política

Hem d’assumir (seria d’idiotes no fer-ho) que ens trobem en una situació molt difícil, molt més del que es preveia al principi de la crisi. El que va començar com una crisi financera mundial unida a una immobiliària a l’estat, ha anat derivant en un macro-crisi estructural, d’on res ni ningú es salva (nota: quan dic ningú no és ningú ningú: els rics no entren en aquest joc, ells sempre guanyen).

És evident que el model “productiu” que tenim no és sostenible (bàsicament, perquè no produïm res, només fem xalets un darrere d’un altre), i que canviar açò costarà molts anys i esforços, i que per a fer-ho ens hem d’ajustar la corretja, reduint despesa pública i/o augmentant la pressió fiscal.

Però tot no es acceptable i comprensible. Cal retallar despeses, i prioritzar algunes inversions (bàsiques com la sanitat i l’educació) per damunt d’altres que no són de primera necessitat (encara que si importants) com la promoció cultural. Però açò no dóna permís als nostres governants a fer el que els done la gana, tallar i retallar on vulguen, i seguir beneficiant als amics de sempre.

L’Escola de Música de Benissa ha patit una millora semblant a la de la Banda durant els darrers anys, i això es nota en la qualitat musical dels xiquets. Quan jo vaig entrar a la banda, gairebé ningú no anava al conservatori. Ara per poder entrar a la banda has d’estar fent el Grau Mitjà al conservatori, directament. I això és, en part, gràcies a la millor preparació que reben els xiquets a l’Escola Municipal. I per a una bona preparació fan falta diners.

Manifest "Més que música"

Manifest “Més que música”

I ací és on arriba el problema. L’any passat la subvenció que donava la Conselleria de Cultura a l’Escola de Música era d’uns 33.500€, i la resta anava a càrrec de les arques municipals. Però clar, “estem en crisi”. I així, el Consell (de Camps, Cotino, Sánchez de León, Font de Mora, Blasco i companyia) han decidit que les ajudes a la música no aprofiten per a res. Que l’educació musical dels xiquets valencians és un malbaratament de recursos. I han retallat una mitjana d’un 55% les ajudes a les Escoles de Música per a aquest any, de vora 4,5 milions d’euros a poc més de 2 milions. I què vol dir això traduït al nostre poble? Que enguany, l’escola de Benissa, compta amb només 14.300€ per part de la Conselleria (un 58% menys). I, com sempre, la resta a pagar-ho l’Ajuntament. El problema vindrà si, com no seria d’estranyar, no puguera continuar mantenint l’Escola de Música d’ací a un o dos anys. Què fem? Tanquem la paradeta?

I encara va i resulta que durant el mes d’agost eixien en premsa un grapat de notícies sobre un conveni de la Generalitat amb Air Nostrum. I a canvi de què els avions de la companyia aèria porten la famosa palmereta apegada, la Generalitat pagarà 13 milions d’euros. De veres eixos 13 milions d’euros no hagueren pogut utilitzar-se millor per evitar aquestes retallades en la cultura i l’educació dels nostres xiquets? O per a ajudes als dependents? O per a millorar la moooolt deficient sanitat pública? O les condicions de l’escola pública? No, millor donar-li’ls a uns que segur que són amics seus.

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

Air Nostrum – Comunitat Valenciana

PD: Blai Server ja havia dit pràcticament tot açò, i segurament millor. De fet, va ser després de llegir el seu article i el comunicat de la Regidoria de Cultura que vaig decidir que tenia que escampar-ho. Que es sàpiga. Perquè encara tornaran a guanyar.

Després del pont…

// octubre 27th, 2009 // 3 comentaris » // Personal

Fa mes i mig que no escric res al blog, i no serà perquè no hagen passat coses…

En aquest últim mes i mig he estat a tope amb tot el treball de la tesina, preparant una presentació per a la gent del grup d’Investigació i així poder rebre una mica del seu feedback de cara a la presentació de primers de desembre. Ara toca posar-se més encara les piles (si és que pot ser) per a poder tindre la memòria acabada a mitjans de novembre, ja que la data límit d’entrega és el dia 20.

Però no tot ha sigut treballar!

Viaducte de Millau - Foto de Simon Cole

Viaducte de Millau – Foto de Simon Cole

Durant el pont d’octubre vaig estar fent-li la visita a la meua germana i a Traca, amb uns quants amics, i vam passar uns dies molt entretinguts a Néris-les-Bains. Durant el viatge, de més de 14 hores, vam veure el viaducte de Millau, una passada de pont. França em va agradar, hi ha paisatges molt bonics, sense la destrossa urbanística a la que, malauradament, ja estic acostumat, i el francés em va resultar més fàcil del que em pensava, però… no tenen burret! Menys mal que nosaltres en portàvem 😀

Després de quatre dies, vam arribar a una conclusió: si visquerem a França, mai celebraríem l’aniversari. Quina manera de passar-se’n amb tu!

També, amb la Morralla, hem anat a tocar amb la Falla del Sud de Picassent, durant l’acte de presentació de les Falleres. Tot i que teníem algunes baixes (Quique, Belén, Mario), la cosa va anar prou bé. Ara a preparar-se, que a falles la cosa serà més dura 😀

Aquest últim cap de setmana ha sigut el torn de Calp, amb la Banda. L’Ambaixador Cristià i Aragonesos99 (quan de temps sense tocar-la!), i Jamalajam i el Kàbila. Però lo bo va vindre després. Després de pujar a descarregar timbals i bombo, vam sopar tots al Campanari. I crec que feia temps que no em reia tant. Teníem una parelleta sopant a la taula del costat, i se’n van anar ben pronte. Si esperàven un sopar romàntic, es van equivocar de dia i lloc. I quan vam acabar de sopar, fins a les tantes escoltant als de l’Espardenya, que encara que ens sapiguem el seu repertori de memòria, seguixen sent els millors.

Ara m’espera un més amb molta feina de la tesina, amb Sta. Cecília i mig any de moros, però ho traurem tot avant 😀

Certamen de bandes…

// febrer 17th, 2009 // 4 comentaris » // Música, Personal

Dissabte passat va ser, per fi, l’esperat IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva. Com ja vaig comentar, vam estar treballant molt dur fins a l’última hora per fer un paper ben digne, i crec que ho vam aconseguir. Però bé, anem poc a poc.

Després de moltes setmanes d’assaig, i d’un sprint final amb assajos dimarts, dijous i divendres (el dimecres no vaig poder anar, però també n’hi havia) havia arribat el moment. Divendres per la nit, en acabar l’últim assaig, el treball estava fet: tots teníem clar que havíem de fer en cada moment, on venien els crescendos, en quin moment érem un simple acompanyament, o a qui havíem de sentir en les parts més expressives.

Assajant per al certamen

Assajant per al certamen

Ja dissabte, poc abans de les 3, després de dinar, Noelia i Dani van passar per baix de ma casa, i junt amb la meua germana, vam anar fent camí cap on havíem quedat per agafar els autobusos. A l’hora estàvem tots al bus, i vam començar a pujar i agarrar lloc: Oliva, allà anem!

En arribar a Oliva, ens van acompanyar a un parell d’aules de l’institut, on podríem muntar els instruments, calfar, afinar, etc. Però clar, com que faltaven un parell d’horetes per a que haguérem de preparar-nos, vam anar al bar 😛

Just abans de calfar, vam veure la interpretació que va fer la banda de Muro d’Eleazar, la marxa obligada de Rafael Mullor. Personalment, no em va agradar com van començar amb la marxa: anava massa lenta, i amb pocs matisos entre les diferents veus que apareixien. També és just dir que al final van fer un parell de crescendos brutals. I abans de que començaren les obres lliures, vam anar a preparar-nos.

Així, mentre Muro acabava, i tocava la banda de Llanera de Ranes, nosaltres vam calfar, afinar, ens vam posar nerviosos (més encara)… Però era el nostre moment. Vam entregar les acreditacions i, poc a poc, vam anar entrant a la zona de l’escenari. Després de les presentacions vam pujar dalt i quan estàvem ja tots asseguts vaig tocar un Si? per a que tots afinarem (un poc de paperot no ve malament). I Josep Cano, el nostre director, va pujar a l’escenari.

Vam començar, com havien fet ja Muro i Llanera, amb Eleazar. Es sentia molt baix de volum tot (degut a l’acústica del poliesportiu), però es sentia bé. Possiblement ens va faltar un poc d’energia, però crec que el resultat va ser bo. I els matisos que Cano portava un parell de mesos intentant que férem van eixir, en general.

Després vam tocar Moros de Bèrnia, de Jaume Jimmy Ripoll Martins. Si he de dir algo de com ens va eixir, dic que molt afinada. Possiblement era l’obra més fluixa, a mi em sembla més una marxa per a desfilar que per a concert (no sé si per a certamen, ja que aquest és el primer en que participava jo :D), però el resultat va ser bo.

I, per acabar la nostra participació, vam tocar Aleluya, del mestre alcoià Amando Blanquer Ponsoda. Aleluya va ser la primera marxa cristiana que es va composar (fins a eixe moment els bàndols cristians de les festes de Moros i Cristians sempre havien tirat mà de pas-dobles). És una obra diferent a les actuals marxes cristianes, menys guerrera i més cristiana, amb sons que evoquen cants gregorians i música d’eixe estil. I crec que també ens va eixir prou bé, prou afinada per a lo delicada que és.

IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes

IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes

Vam baixar de l’escenari, i vam anar cap a l’institut a desmuntar els instruments. Estàvem un poc raros. Per un  costat sabíem que no ens havia eixit tot lo bé que ens havia eixit, per exemple, a l’assaig del dijous. Però d’altra banda, ho havíem fet bé, i un bon resultat al certament era possible.

De nou vam tornar al poliesportiu, on la banda d’Oliva estava acabant la seua actuació, fora de concurs, mentre el jurat deliberava. I després d’imposar els distintius d’haver participat al certamen a les banderes de les bandes participants, començà el moment de dir els premis.

Teníem just a l’esquerra al sector jove de la banda de Llanera, i la banda de Muro estava tota a l’altra punta del poliesportiu, a la dreta del tot. Ens vam agafar, com fan els futbolistes quan en un campionat de futbol, després del partit i de la pròrroga, el resultat continua marcant un empat i tot s’ha decidir en els penals.

I ara anem a anunciar el segon premi“. Un moment, segon premi? Es de veres, només hi havia primer i segon, o siga que si ens donaven el segon, era clar que Muro havia guanyat. Però un moment, i si no ens el donaven? “I el segon premi és per a… Llanera de Ranes!“.

Llanera segons? Tan mal ho hauria fet Muro? O tan mal ho hauríem fet nosaltres? Tots, en el fons, sabíem que ja estava, havíem perdut, però no ho volíem creure. No podia ser, havíem treballat massa… “I el primer premi… per a Muro!”.

“Eoeoeoeo!!!!” es va sentir a l’altra punta del poliesportiu. La banda de Muro, tots a una celebraven el primer premi. Els de Llanera seguien celebrant el segon. I nosaltres estavem com si ens hagueren desenxufat. Com si se’ns haguera acabat la bateria. Apatia total. Necessitavem un motiu, un bon motiu, saber què havia passat. Què havíem fet pitjor que els altres. Però no, no vam saber els punts que ens vam emportar. I tampoc importava realment.

Ràbia. Decepció. Tristesa. Impotència.

Ja de camí a l’autobús, van començar les hipòtesi, que si els de Llanera havíen tocat 3 cançons de Mullor (que, recordem estava al jurat), que si els de Muro n’havíen tocat també dos d’ell, que si a la pròxima guanyem… i poc a poc vam anar recuperant la moral. Vam sopar tots junts al Llaurador, on no van faltar les cançonetes (Núria al clarinet, Llorenç a la trompeta i Dani i jo partint-nos el seu saxo). Després “Morralla & Associats” vam anar al Codi. Va ser una nit molt bona, ens vam riure bona cosa i ho vam passar realment bé. Però tot anava amb un regustet amarg.

Tocant després de sopar, al Llaurador

Tocant després de sopar, al Llaurador

Ara, quan ja han passat uns quants dies, les coses es poden analitzar un poc millor. Vam quedar tercers, sí, però vam treballar. Anavem molt il·lusionats (sobre tot els joves) i ens vam pegar el bac, però el que ens ha quedat clar és que podem fer-ho. Podem guanyar. Perquè sabem tocar, i tocar bé. I sabem treballar-nos les obres. I cumplir amb els assajos, si hi ha la suficient motivació.

Feia quinze anys que la banda no anava a cap certamen, i eixa falta d’experiència també és possible que ens afectara. Però ara ja en tenim, d’experiència. Almenys de quedar els últims. Així que, a partir d’ara, qualsevol cosa que passe serà a millor. I segur que, en poc de temps, guanyarem algun certamen. Per ganes no quedarà.

Vint-i-sis…
... encara en són més!

// febrer 12th, 2009 // 6 comentaris » // Personal

A partir d’avuí sóc un any més major (físicament, eh???, que de mentalitat soy como un niño).

Estic mooolt i mooolt preocupat, ja que aquest aniversari no és un aniversari qualsevol, perquè deixe oficialment de ser jove!!!! Açò m’ha caducat!!!

Carnet Jove Euro <26

Carnet Jove Euro <26

Menos mal que, fa un parell d’anys, s’ho van repensar i han fusionat el Euro<26 i el Carnet+26, i ho han allargat fins als trenta 😀

Aquestos dies estic, junt amb la resta de gent de la Banda de Benissa (oficialment, músics de la Societat Lírica i Musical), preparant el certamen de música festera d’Oliva, al que anirem dissabte amb la intenció de guanyar. Estem tenint assajos totes les nits i, encara que a tots no he pogut anar (més que res… perquè estic a Alacant!!!) intente fer tot el possible. Aquesta setmana s’acabarà havent-me alçat tres dies a les 6 del matí per agafar el bus i vindre a la Universitat!

Però a partir de dissabte descansarem, i intentaré dues coses: relaxar-me musicalment parlant, i centrar-me acadèmicament parlant: Rabiner i els Models Ocults de Markov (HMM) m’estan esperant!

Inici de curs…
... allà anem!

// setembre 4th, 2008 // 5 comentaris » // Personal

Ja comença de nou el curs acadèmic.

Dilluns pel matí vaig tornar a Sant Vicent, per començar ja el curs a la Universitat. Curs en cursiva, perquè enguany no tindré cap classe, ni cap assignatura per fer: “només” està la tesina/tesi per fer. He de treballar dur, perquè vull entregar la tesina en desembre. Supose que podré arribar a temps, però només si em pose les piles.

Referent a les piles, crec que les he carregat prou. Durant l’estiu, no m’he matat que diguem. Un juliol light (després de moros, que voleu…) i un agost pràcticament inexistent en lo referent al treball d’investigació. També vaig fer el curset de Web 2.0 del que vaig parlar en apunts anteriors.

Referent a projectes web alternatius, Héctor i jo hem anat definint una miqueta el roadmap de la nostra primera aventura empresarial? No es tracta d’una idea brillant amb la que ens podrem jubilar d’ací a un parell d’anys, però pensem que alguna sopaeta de tant en tant si que ens pot pagar. Per això lo de empresarial en cursiva també: no és tracta d’una empresa (de moment), però si anara bé, perquè no? I lo millor de tot és el nom, però això ja vindrà més avant.

A més, també amb Héctor, he fet un viatget del 21 al 27 d’agost: hem visitat els Països Baixos: Utrecht, Amsterdam, Rotterdam, La Haia i Maastricht. Una ruta completa pel país, que ens va servir per descansar, veure món, i tornar a casa amb unes ganes d’un bon plat d’arròs i de pegar una “suà” tipica del mes d’agost… Queda pendent una crònica del viatge.

Musicalment, amb la banda, un parell de concerts (València i Senija), i entrades de moros a Poble Nou i a Oliva. Amb la Xaranga, hem anat a tocar a Calp, a la cavalcada de les festes patronals (subcontracte de l’Espardenya) i també hem tingut un parell de baixes: Judith i Núria ens deixen.

I finalment, matins a la mar i gelats a la plaça amb Maria Luisa, burrets fresquets amb Robert, Sílvia, i tota la resta de la tropa, sessions de cine al centre comercial d’Ondara,… en fi, estrès estival total i absolut.

Per a aquest nou curs, molts propòsits (com sempre), dels quals només es compliran uns quants (també com sempre), però el que és segur és que aprendrem moltes coses, i traurem experiències positives.

Anem allà!

Una frase de les 5 del matí…
... encara m'estic rient

// novembre 11th, 2007 // No hi ha comentaris » // Personal

Anit, quan tancàvem la Farola, ens vam ajuntar allí mitja banda: Albarítono, Juanet, Marcos, Robert, Marto,… I Marto va amollar una frase de les seues, memorable com totes elles.

Xicona, comença a patir, perquè hem acabat amb les guapes i ara anem a per les lletges

Senzillament, Marto.