Arxiu de Universitat

L’hora de les decisions…

// març 26th, 2012 // 10 comentaris » // Personal, Universitat

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Se están haciendo en España recortes muy sustanciales del gasto público social que financia las transferencias públicas (tales como las pensiones y las ayudas a las familias) y los servicios públicos (tales como la sanidad, la educación, los servicios de ayuda a las personas con dependencia, las escuelas de infancia, los servicios sociales, entre otros) que representan la mayor reducción del Estado del bienestar español que éste haya sufrido en los 33 años de democracia. Estos recortes los está realizando el Gobierno central, así como gran número de gobiernos autonómicos, habiendo sido particularmente acentuados en Catalunya.

Tres observaciones tienen que hacerse a raíz de estos hechos. Una es que ninguno de estos recortes estaba anunciado en los programas electorales de los partidos gobernantes que los están haciendo. En realidad, todos ellos subrayaron en sus campañas electorales que no realizarían recortes en las transferencias y servicios que están siendo recortados. La segunda observación es que estos recortes se presentan, tanto por el establishment político como por el mediático, como inevitables y necesarios, y responden –según tales establishments– a la presión externa de los mercados financieros, los cuales señalan la necesidad de realizar tales recortes. Este argumento de inevitabilidad y necesidad ha calado en la opinión popular como consecuencia de una promoción masiva por parte de los medios de información de mayor difusión (tanto públicos como privados) del país, que han estado respaldando tales recortes. Uno de los rotativos de mayor difusión presentó anteayer unas encuestas mostrando que, puestos a escoger, había más españoles que, para reducir el déficit, preferían los recortes a la subida de impuestos. Parecería, pues, que los recortes que se están llevando a cabo tienen el apoyo popular que los legitimiza.

Este argumento de inevitabilidad, sin embargo, es profundamente erróneo. Y la percepción de apoyo popular está también equivocada. Miremos primero el argumento de que los recortes tan intensos del gasto público social se deben a la presión de los mercados. La lectura de los informes de las agencias de valoración de bonos y de los mayores centros financieros muestra una variabilidad de opiniones. Así, en ocasiones expresan inquietud sobre el tamaño del déficit y de la deuda pública, pero en otras ocasiones, como ahora, muestran gran preocupación por la falta de crecimiento económico. En cuanto a la reducción del déficit, tales instituciones financieras no indican cómo debería realizarse. Una manera es mediante los recortes de gasto público social, pero no es ni la única ni la mejor manera de conseguirlo. Una alternativa es aumentando los impuestos. Así, en lugar de congelar las pensiones (con lo que se intentan ahorrar 1.200 millones de euros), se podrían haber conseguido 2.100 millones de euros manteniendo el Impuesto del Patrimonio, o 2.552 millones si se hubieran anulado las rebajas de los impuestos de sucesiones, o 2.500 millones si se hubiera revertido la bajada de impuestos de las personas que ingresan más de 120.000 euros al año, recortes de los impuestos apoyados –todos ellos– por los partidos que ahora hacen estos recortes de gastos.
O en lugar de los enormes recortes en sanidad que intentan conseguir un ahorro de 6.000 millones, podrían haber anulado la bajada del Impuesto de Sociedades de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año (y que representan sólo el 0,12% de todas las empresas), recogiendo 5.300 millones de euros. O en lugar de recortar los servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales (logrando un total de 25.000 millones de euros), podrían haber corregido el fraude fiscal de las grandes fortunas, de la banca y de las grandes empresas (que representa el 71% de todo el fraude fiscal), recogiendo mucho más, es decir, 44.000 millones.

O, en lugar de reducir los servicios de ayuda a las personas con dependencia (intentando ahorrar 600 millones de euros), podrían haber reducido el subsidio del Estado a la Iglesia católica para impartir docencia de la religión católica en las escuelas públicas, o eliminar la producción de nuevo equipamiento militar, como los helicópteros Tigre y otros armamentos.

El hecho de que se escogiera hacer los recortes citados sin ni siquiera considerar estas alternativas no tiene nada que ver (insisto, nada que ver) con las presiones de los mercados financieros. La reducción del déficit público podría haberse logrado revirtiendo las enormes rebajas de impuestos que han beneficiado primordialmente a las rentas superiores (una persona que ingrese más de 300.000 euros al año ha visto reducir sus impuestos durante el periodo en que España estuvo gobernada por Aznar y por Zapatero un 37%, mientras que la gran mayoría de la población apenas notó esta bajada).

El supuesto apoyo popular a tales recortes no puede derivarse de la pregunta sesgada y tendenciosa de preguntarle a la población si para reducir el déficit prefieren los recortes en el Estado del bienestar o el aumento de los impuestos. La palabra “impuestos”, sin aclarar de quién, genera siempre una respuesta predecible de rechazo. Pero si, en lugar de utilizar el término genérico “impuestos”, se utilizara el aumento de impuestos citados en este artículo, que se centra primordialmente en las rentas superiores (revirtiendo las enormes reducciones que les beneficiaron) y que no afecta a la gran mayoría de la ciudadanía, la respuesta sería opuesta a la que aquella pregunta tendenciosa indica. Que estas alternativas no tengan la centralidad política o la exposición mediática que tienen los recortes se debe a que las rentas superiores, la banca y la gran patronal, tienen mucho más poder sobre el Estado español que las clases populares, que son las que están más afectadas por los recortes.

 

http://blogs.publico.es/dominiopublico/4052/hay-alternativas-a-los-recortes/

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o reformem els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Ha arribat l’hora de decidir. Possiblement aquesta haja sigut, fins ara, la decissió més important de la meua vida. I l’he presa. En els propers dies deixaré la Universitat, coincidint amb les últimes setmanes del Projecte IMPACT, per a fer un canvi radical a la meva vida.

Departament de Llenguatges i Sistemes InformàticsL’agost de 2007 vaig començar la meva relació “laboral” amb la Universitat (tot i que l’any anterior ja havia fet amb el primer curs del doctorat), primer al Taller Digital, després com a becari d’adjudicació directa al DLSI, i després com a tècnic superior als projectes SCABD (espanyol) i IMPACT (europeu), també al DLSI. A més, durant aquest temps, també he obtingut el DEA.

IMPACT

Aquest últim projecte, IMPACT, és el que més satisfacció m’ha donat. En primer lloc perquè he treballat al costat de gent meravellosa. El meu cap, Rafa Carrasco, una persona increïble que sempre pensa les coses d’una manera que a tu mai et vindria al cap. Al seu costat he aprés moltíssim (va dirigir també la meva tesina), i sé que no podré agrair-li mai prou els consells que m’ha donat al llarg d’aquests mesos (ja anys!) ací al departament. També Isabel Martínez, la meua companya. Directora de l’equip lingüístic IMPACT a la UA (veritat??? :D), ha estat treballant des del principi en el projecte, i ha sigut ella la “culpable” dels bons resultats que hem aconseguit, anotant una gran quantitat de text per crear un lèxic del castellà dels segles XVI i XVII que s’alliberarà pròximament.

El projecte també m’ha dut a visitar ciutats europees com Munich (All-Staff Meeting, abril 2011), Madrid (BNE Demo Day, octubre 2011), Londres (IMPACT Final Conference, octubre 2011), la Haia (reunions a la KB, novembre 2011) i Obergurgl/Innsbruck (desembre 2011), i conèixer moltíssima gent interessant d’arreu d’Europa.

Deixar la Universitat també significarà deixar de compartir el dia a dia amb altres persones que en els últims anys han format part del dia a dia del meu treball: Luca (que vaja bé allà on estigues!), Francis Tyers (a Internet, el trobareu per tot arreu), … i, sobre tot, Víctor i Miquel.

Transducens

Víctor, Miquel i jo vam començar a treballar al departament pràcticament al mateix temps. Hem compartit tres anys llargs d’esmorzars al Don Jamón, de cafés a la Nespresso, de dinars a la “biblioteca d’investigació”, d’enllaços passats pel xat, tweets, odie els dilluns, virus després de caps de setmana, sopars d’empresa, converses metafísiques de ciència i de política, algun que altre viatget, i un llarguíssim etcètera basat en, sobre tot, frikades. Xicons, vos trobaré a faltar moltíssim. Segur que vos va tot bé i llegiu les vostres tesis en pocs mesos.

I no puc oblidar a Juan Antonio, Felipe i Mikel. Els profes, junt a Rafa, del grup Transducens. Ha estat tot un plaer compartir reunions amb vosaltres. M’heu donat una lliçó fonamental en la vida: estima allò que fas. Vosaltres ho feu, i es nota: Sou uns apassionats de la traducció automàtica, i realment treballeu per aconseguir que les màquines ens ajuden amb la barbaritat d’informació en diverses llengües que hi ha escampada pel món. Records també Gema i Sergio, de Prompsit (empresa spin-off del grup d’investigació), que m’han ajudat sempre que m’ha fet falta.

Però no és només la feina el que deixaré a la Sant Vicent. També deixe un pis i una gent amb la que he viscut els últims anys. Héctor i Isma, amics, hem compartit molts dinars i sopars junts, moltes cerveses i partits de futbol. Sé que ens continuarem veient, l’amistat que hem fet segur que serà per a molts anys, però a partir d’ara les nostres trobades seran més escasses. Junt a ells, altres companys que han passat durant els anys: Andrés, Robert, Joan, Pablo… encantat d’haver-vos conegut, i haver viscut amb vosaltres.

I no només canvie de feina, i de lloc on viure entre setmana. La meua vida canvia totalment, anant-me’n a viure de manera permanent a Barcelona. No tornaré cada divendres a casa, veient Benissa al passar els túnels del Mascarat, a dinar amb els meus pares. Tampoc no podré dinar amb la meua germana i ma uelo tots els dissabtes la paella que prepara mon pare, amb el trosset de xocolate de rigor en acabar. També s’han acabat els assajos de banda cada divendres per la nit, les reunions de moros cada mes, les classes d’oboè i els assajos morrallers dels dissabtes. No voré tant a la família ni als amics (Robert, ja no em fa falta el cuarto :D). I, sobre tot, no voré (espere que per poc de temps) a Noelia cada cap de setmana. I açò últim em costarà molt.

Fa poc em van dir que era hora de passar totalment a la vida adulta. I crec que aquest canvi em permetrà fer-ho. Deixe moltes coses enrere, algunes temporalment, altres potser per sempre, però també se m’obrin moltes coses davant. Una nova ciutat, més gran i atractiva, nova gent, nova feina, nous reptes… Estic trist, però al mateix temps molt il·lusionat. És un encontre d’emocions difícil d’expressar. Estic massa acostumat al meu poble i a la meua gent, i sé que em costarà adaptar-me al nou entorn. Però açò segur que em fa valorar, encara més, la sort que he tingut durant tots aquests anys.

Barcelona, allà vaig.

L’amistat i les dones

// abril 6th, 2011 // No hi ha comentaris » // Cites, Llengua, Universitat

@berlem bon dia germaneta!!!

@espla l’edat, l’edat… demà portaré infussions d’eixes amb oloreta a cassalla per a tots :D

@espla si algu té culpa de algo, segur que és Zapatero

Aquest matí a la feina, mentre revisava la paraula conservar a la transcripció del “Diccionario de la lengua castellana, en que se explica el verdadero sentido de las voces, su naturaleza y calidad, con las phrases o modos de hablar, los proverbios o refranes, y otras cosas convenientes al uso de la lengua“, més conegut com a Diccionario de Autoridades, he trobat una frase curiosa i que m’ha fet gràcia. Així que he decidit afegir-la al meu recull de frases i citacions.

Abans de llegir-la, cal tindre en compte dues coses: el masclisme imperant en l’època, de manera que qualsevol cosa que afectara a les persones (com en aquest cas, l’amistat) es referia gairebé exclusivament als homes (les dones eren considerades éssers inferiors, si em permeteu l’expressió), i també que la frase està en castellà antic (‘?’ ? ‘s’):

Los que con?ervan con las mugéres las ami?tádes mucho tiempo no las con?ervan por que las quieren ?ino porque las qui?ieron

Juan de Zabaleta, en les col·leccions “El dia de fiesta”

FreeRBMT 2011: Integració d’Apertium a Softcatalà

// gener 25th, 2011 // 1 comentari // Internet, Universitat

Xavi IvarsSi vols saber una miqueta més sobre mi, estàs en el lloc indicat.

El meu nom complet és Xavier Ivars i Ribes, i sóc de la localitat de Benissa, un poble de la comarca de la Marina Alta, al País Valencià.

Estudiant i treballant…

Després d’estudiar el batxillerat a l’Institut Josep Iborra, ací a Benissa, vaig començar la carrera d’Enginyeria en Informàtica a la Universitat d’Alacant l’any 2001, anant-me’n a viure a Sant Vicent del Raspeig. Durant 5 anys vaig viure allí, coneixent a molt bons amics, i aprenent molt.

Després d’un any de nou al poble, treballant a Connecta Front-Back, i  estudiant del doctorat Aplicacions de la Informàtica, vaig tornar a la Universitat, concretament al Taller Digital, com a programador. I després d’un altre any, vaig entrar com a Tècnic del Projecte SCABD al Grup Transducens del DLSI. En aquest context vaig presentar la meva tesina sobre models de paraules.

Actualment sóc Tècnic d’un altre projecte, ara Europeu, i també relacionat amb les Biblioteques Digitals: el Projecte IMPACT.

QR amb la meva targeta de contacte

QR amb la meva targeta de contacte

Un poc “friki”…

La meva afició a tot allò relacionat amb Internet i la resta de tecnologies de la informació i la comunicació està relacionada amb allò que he estudiat, però també amb la inquietud de donar a conèixer el meu poble a tot el món. Amb eixa intenció vaig començar a treballar junt a Joanba a Infobenissa, un portal informatiu de la localitat. També he fet algunes pàgines web per a empreses, per a traure’m algun duret, que sempre fa falta.

Musiqueta…

Una altra de les meues aficions és la música. Des de ben menut m’ha agradat, i actualment toque l’oboè a la Banda de Música del poble. També he tocat en algunes ocasions la dolçaina, instrument típic valencià, a la Colla Pere Bigot, i el projecte xaranguer de la Morralla està pendent 😉 Però una cosa tinc clara: el meu instrument és l’oboè.

Parlant de tot…

També en l’àmbit tecnològic, però també lingüístic, forme part de Softcatalà, associació sense ànim de lucre que es dedica a localitzar (traduir i adaptar) programari al català. Em dedique fonamentalment al Projecte Mozilla, amb el navegador Firefox i el gestor de correu Thunderbird, traduint extensions.

Si vols saber alguna cosa més de mi, pots utilitzar la pàgina de contacte 😉
Xavi IvarsSi vols saber una miqueta més sobre mi, estàs en el lloc indicat.

El meu nom complet és Xavier Ivars i Ribes, i sóc de la localitat de Benissa, un poble de la comarca de la Marina Alta, al País Valencià.

Estudiant i treballant…

Després d’estudiar el batxillerat a l’Institut Josep Iborra, ací a Benissa, vaig començar la carrera d’Enginyeria en Informàtica a la Universitat d’Alacant l’any 2001, anant-me’n a viure a Sant Vicent del Raspeig. Durant 5 anys vaig viure allí, coneixent a molt bons amics, i aprenent molt.

Després d’un any de nou al poble, treballant a Connecta Front-Back, i  estudiant del doctorat Aplicacions de la Informàtica, vaig tornar a la Universitat, concretament al Taller Digital, com a programador. I després d’un altre any, vaig entrar com a Tècnic del Projecte SCABD al Grup Transducens del DLSI. En aquest context vaig presentar la meva tesina sobre models de paraules.

Actualment sóc Tècnic d’un altre projecte, ara Europeu, i també relacionat amb les Biblioteques Digitals: el Projecte IMPACT.

QR amb la meva targeta de contacte

QR amb la meva targeta de contacte

Un poc “friki”…

La meva afició a tot allò relacionat amb Internet i la resta de tecnologies de la informació i la comunicació està relacionada amb allò que he estudiat, però també amb la inquietud de donar a conèixer el meu poble a tot el món. Amb eixa intenció vaig començar a treballar junt a Joanba a Infobenissa, un portal informatiu de la localitat. També he fet algunes pàgines web per a empreses, per a traure’m algun duret, que sempre fa falta.

Musiqueta…

Una altra de les meues aficions és la música. Des de ben menut m’ha agradat, i actualment toque l’oboè a la Banda de Música del poble. També he tocat en algunes ocasions la dolçaina, instrument típic valencià, a la Colla Pere Bigot, i el projecte xaranguer de la Morralla està pendent 😉 Però una cosa tinc clara: el meu instrument és l’oboè.

Parlant de tot…

També en l’àmbit tecnològic, però també lingüístic, forme part de Softcatalà, associació sense ànim de lucre que es dedica a localitzar (traduir i adaptar) programari al català. Em dedique fonamentalment al Projecte Mozilla, amb el navegador Firefox i el gestor de correu Thunderbird, traduint extensions.

Si vols saber alguna cosa més de mi, pots utilitzar la pàgina de contacte 😉
La setmana passada es va celebrar a la UOC, a Barcelona,  el FreeRBMT11 (II International Workshop on Free/Open-Source Rule-Based Machine Translation). La primera edició del Workshop la vam organitzar a Alacant des del meu departament a finals de 2009 i on es van presentar 7 articles, la majoria d’ells sobre Apertium i molts d’ells també d’alumnes del GSoC, a més de dues xarrades a càrrec de Kepa Sarasola i Amba Kulkarni.

Enguany, i gràcies a Lluis Villarejo i Mireia Farrús (a la que vaig conèixer en persona i em va dir que era ex de Softcatalà), s’ha pogut celebrar una segona edició a Barcelona. En aquesta ocasió, hi ha hagut més variació en els articles presentats, i l’abast del congrés s’ha mogut més cap a coneixement lingüístic a la traducció automàtica, i no tant centrat en Apertium com l’any anterior.

Fa uns quants mesos, quan es va llançar la web de Softvalencià, vaig instal·lar el traductor Apertium a la web. Per a fer-ho, i gràcies a l’ajuda de Víctor M. Sánchez-Cartagena, vaig instal·lar-lo sota la plataforma ScaleMT, una plataforma que facilita moltíssim la instal·lació escalable de traductors com Apertium (però també d’altres com Matxin). Havent-ho tenint funcionant relativament bé a Softvalencià, durant l’estiu vam fer la prova de foc, i després d’algunes adaptacions de l’entorn, el vam habilitar a Softcatalà com a substitut de l’antic interNOSTRUM. A més, vam implementar algunes eines per a aconseguir millores al traductor de manera semi-automàtica: un sistema de recolecció de paraules desconegudes freqüents, i una interfície on es mostren els suggeriments dels usuaris aliniats amb la frase original i la frase traduïda automàticament, per facilitar la tasca de millora als desenvolupadors del traductor.

Amb tot açò, vam decidir escriure un article, ja que un dels temes del congrés era el de Descripció pràctica d’integració i ús de RBTM, i el cas del traductor de Softcatalà és un exemple paradigmàtic d’ús molt gran d’un traductor automàtic basat en regles. L’article es va titular “A Widely Used Machine Translation Service and its Migration to a Free/Open-Source Solution: the case of Softcatalà“, i es troba publicat sota llicència Creative Commons al repositori obert de la UOC. També el penjaré a la secció de recerca (encara per fer) d’aquesta web, on aniré posant tota la informació relativa a les meues publicacions.

La presentació de l’article va dur associat un torn de preguntes molt productiu, en què moltes millores es van proposar al sistema, tant de cara als usuaris finals, com de cara als mantenidors del traductor. Ara només falta que, poquet a poquet, anem implementant totes eixes millores al servei de Softcatalà. Va estar molt bé l’experiència. Ací podeu veure la presentació de l’article.

DEA superat!

// desembre 14th, 2009 // 6 comentaris » // Personal, Universitat

En temps de crisi, no hi ha res millor que llegir la carpeta de SPAM per a animar-se. M’han tocat $6 milions i el meu penis pot creixer un 20-35% 🙂

Carlos Cazurro

Viuràs una nova vida per cada llengua que aprengues.
Si només en saps una, tan sols en viuràs una.

Proverbi txec

Prou de temps després d’haver intentat començar, molt més tard del que esperava, i quasi un any exacte des que vaig començar el meu contracte en el project Sistemes de Codi Obert per a Biblioteques Digitals: Eines Lingüístiques i Educatives, per fi he acabat (amb èxit) el DEA.

D’una cosa totalment diferent a la que pensava que anava a treballar quan vaig començar a estudiar el doctorat (no té res a veure amb la traducció automàtica), el passat dimecres 2 de desembre de 2009, vaig fer la presentació del meu treball de suficiència investigadora Models estadístics per a vocabularis.

En aquest treball he intentat, mitjançant noves propostes i variants a mètodes existents, aconseguir una manera de determinar, amb fiabilitat, la probabilitat de què una paraula siga d’una llengua determinada. Parlant d’una manera més senzilla, diem que una paraula “ens sona” a anglesa, francesa o valenciana per determinades característiques.  Un exemple clar és el de la marca de gelats Häagen Dazs, que es va fer per a que als clients americans els semblara escandinau/germànic, però que realment no significa absolutament res.

Aquesta associació entre un paraula i la llengua a la que pertany som capaços de fer-la de manera intuïtiva, analitzant característiques de les paraules sense adonar-nos-en. Algunes de les característiques poden ser

  • Les lletres que composen les paraules
    • Alfabets diferents: Si té caràcters àrabs/xinesos/hindús direm que la paraula és arab/xinesa/hindú
    • Caràcters “pròpis”: amb ‘ç‘, ‘ñ‘ o ‘õ‘ les paraules ens semblen més valencianes, castellanes o portugueses, respectivament, que angleses.
  • Seqüències de lletres característiques
    • Plurals: en llengües romàniques del bloc occidental (francés, portugués, castellà, català, occità) a més d’altres llengües com l’anglés, els plurals es fan afegint una ‘-s‘, mentre que en llengües romàniques del bloc oriental (italià, romanés o la llengua ja extinta dàlmata).
    • Dígrafs: parelles de caràcters que representen un únic so, una única “lletra” parlada (fonema). Exemples són “-ix-” català o “-sh-” anglés, o “-ch-” castellà i “-tx-” català, etc.
    • Terminacions verbals: les conjugacions dels verbs també indiquen, i molt, a quina llengua podria pertànyer una paraula; així, per exemple, “-ava” és típica del català, “-aba” del castellà, i “-ing” de l’anglés.
    • Altres seqüències frequents: sense necessitat de saber de què es tracta, a nosaltres la terminació “-ght” ens sembla molt anglesa, o la “-eau” molt francesa.
  • Llargària de les paraules:
    • Algunes llengües tenen, de manera habitual, paraules més llargues (com l’alemany o el basc) que el altres (com el català o l’anglés), sobre tot degut a que són llengües aglutinatives.

El que he intentat jo és trobar una bona manera per detectar totes aquestes característiques de manera automàtica, de manera que el sistema siga capaç de decidir amb una certa fiabilitat si una paraula s’adequa a una determinada llengua o no. Existien ja diversos mètodes que feien això (basats en n-grames i en models de Markov d’ordre variable, la majoria), i el meu treball ha consistit en proposar dues noves formes de construir models i comparar-los amb els mètodes existents.

He aconseguit millores de predicció amb els models de Markov dinàmics i amb els models ocults de Markov dinàmics (una nova forma d’inicialitzar els clàssics models de Markov) respecte als models de n-grames i a arbres probabilístics de sufixos, encara que a un cost espacial prou gran (els meus models gasten molta més memòria).

I he aprovat el treball 😀

He de donar les gràcies a molta gent, ja que sense la seva ajuda directa no haguera pogut fer el treball. En primer lloc a Rafa Carrasco, el meu director, ja que les seves idees i propostes són part fonamental del treball. També a Juan Antonio, jefe del grup d’investigació (i membre del tribunal) pels ànims que em va donar des de primera hora per a fer el treball. I també a Felipe, que en les últimes setmanes em va ajudar moltíssim, sobre tot a l’hora de preparar la meva presentació: és gràcies a ell que vaig fer una presentació de la qual vaig eixir molt content. A Miquel, Víctor i Héctor, companys de curro i esmorzar, també els he d’agrair el suport, consells i l’ajuda oferida en tot moment.

19 de novembre: vaga informàtica…

// novembre 17th, 2008 // 1 comentari // Informàtica, Miniposts, Universitat

Volia escriure alguna coseta al respecte d’aquesta vaga/manifestació, però la veritat és que hi ha moltes coses per explicar, i poc de temps.

Però lo bo de la blogosfera és que sempre trobes algú que ha fet la feina per tú 😛

La manifestació del 19N, dilemes ètics

Gràcies, Joan!

Estiu 2.0 (dimecres)

// agost 2nd, 2008 // No hi ha comentaris » // Internet, Universitat

Abans tenia alguns dubtes. Ara no sé.

Anònim, missatge a pintat al carrer

Trobat a Muros Hablados

Continuant amb la sèrie d’entrades al voltant del curset que vaig fer la setmana passada, ara és el moment de parlar de l’equador del curset: dimecres.

El dia començava amb una xarrada de Faraón Llorens, qui fins ara era Vicerrector d’Innovació (crec, després de les eleccions no sé quin és el seu càrrec). He de dir la veritat: no vaig anar. Era matí (:P) i no sé perquè em pensava que no parlaria massa de web2.0, sinó de “nadius digitals” i tot això. Per cert, després m’ho van confirmar 😀

Després, quan Faraón va acabar, era el torn d’Héctor Garcia, Kirai per als internautes. Va parlar d’Internet a Japó i Àsia, en una conferència realment apassionant, d’on tots vam eixir sabent perquè el seu mobil no tenia bluetooth, ni melodies xules, i no pot enviar SMS. En canvi, pot veure la TDT, està connectat a Internet a 7.2 Mbps des del seu keitai.

Més tard, Pedro Pernías va parlar un poc, ja a l’aula del curs, de les Biblioteques digitals, i seu paper en l’adaptació de l’educació a un nou paradigma educatiu: l’educació 2.0. Sincerament, em va agradar més del que m’esperava.

I per acabar el dia, Kirai ens va tornar a obsequiar amb una xarrada, ara sobre el funcionament dels cercadors de blogs en internet. Gràcies a la seva experiència a Technorati durant més de dos anys, vam aprendre com feien aquestos cercadors per indexar tota l’activitat de la blogosfera mundial. Curta, però molt bona. Gràcies, Héctor.

Vaig fer un 3/4 del dia, però sense cap dubte, un dia 100% productiu 😉

Estiu 2.0 (dimarts)

// juliol 30th, 2008 // 1 comentari // Internet, Universitat


De nuevo lentejas, per Bernat Capó
Continuant amb la sèrie d’entrades al voltant del curset que vaig fer la setmana passada, toca parlar del que es va fer dimarts.

  1. Dimarts 22 de juliol.

Dimarts era el dia de les xarxes socials.

Va començar amb una conferència de Carlos Sánchez, creador del mashup nvivo.es. Per al que no ho sàpiga, amb paraules de Carlos:

Tècnicament, es una xarxa social vertical orientada al sector de la música en directe. Funcionalment, té com a doble objectiu que els fans no es perden ni un concert, i ajudar a la promoció dels artistes, les sales i les promotores dels concerts.

Està feta tot utilitzant APIs de Flickr, de Youtube, de 11870.com, last.fm, MusicBrainz, … una bona mostra de que mesclant coses bones en pot ixir una altra de molt bona 😉 Ens va donar un consell, molt bo al meu parer, per a aprofitar dades d’altres: CACHÉ, CACHÉ i CACHÉ.

Si algú vol llegir alguna cosa més de Carlos, hi ha una bona entrevista feta per Consumer.

Després va vindre Felix Ruiz (que va anar de boda diumenge :P), de tuenti. Ens va fer un tostó de xarrada, amb algunes xifres que no sé si són certes, però el que si que sé es que eren enormes: més de 30.000 usuaris a la Universitat de Sevilla, que estaven comprant més de 30 servidors a la setmana, que tenien 3.000 milions de pàgines vistes al mes, pensaven multiplicar per 5 la plantilla abans d’acabar l’any (ara n’eren 28, i pensaven arribar als 100)… Sincerament, no em va donar cap bona impressió. A més, no va fer el que se suposava que havia de fer, segons el títol de la xarrada: “Xarxes socials universitaries”. Pareixia més un anunci de tuenti. :S

Finalment, per acabar el dia, vam fer la segona part del taller de Ruby on Rails. En la segona sessió tocava AJAX, i altres efectes de llibreries javascript (encara que ho van vendre tot com a AJAX :S). Com que prototype està totalment integrat en Rails, no cal calfar-se molt el cap per fer les coses. Igual que en la sessió prèvia, massa informació i massa copy&paste per a massa poc temps.

Dia completet, no?

Estiu 2.0 (dilluns)

// juliol 28th, 2008 // 2 comentaris » // Internet, Universitat

La vida és com un examen en el que no has estudiat: creus que ho saps tot sobre ell… fins que te’l tornen corregit.

Alejandro Cifuentes

M’ha semblant interessant, i com que està publicat amb llicència CC, reproduïsc ací el Mail Obert d’avui de Vicent Partal.

La publicació de les balances fiscals dibuixa un mapa de l’estat ben significatiu i concret. Hi ha el País Basc i Navarra a banda, fora i tots dos junts, en el règim foral. Hi ha Madrid demostrant la seua inesgotable enginyeria financera fins aconseguir que un dels càlculs la faça aparèixer com la més solidària. En l’altre, però, no ho aconsegueix i queda justament per sota del bloc de les tres ‘autonomies’ que van del bracet, juntes i unides, com les més espoliades. Hi ha les Illes, Catalunya i el País Valencià. El mapa! El mapa! El mapa!!!

Ep! I hi ha els altres. Retirem Madrid, que tots sabem com va, i si en quedem fora nosaltres tres i els bascos, dos, ens podem preguntar: l’Espanya no plural què és en realitat? I ara ja ens ho podem preguntar amb les dades d’ells i tot, no oblidem aquest detall. Una resposta òbvia a la vista de les dades és que som al davant d’un conjunt de territoris fortament subsidiats, que reclamen dosis molt elevades de ‘solidaritat’ dels altres per a funcionar, dècades després de posar-se en marxa el sistema.

Hi ha qui creurà o voldrà creure que som davant d’una simple curiositat, d’una anècdota, d’una coincidència. Però és que tenim davant un tres de tres, les tres en línia, seguides, unides i sense cap fractura entre elles: les Illes, Catalunya i el País Valencià. La consistència i la unanimitat amb les quals es repeteix el mapa i les posicions, i l’ordre amb les Illes al capdavant! Com a mínim hauria de fer pensar, ens hauria de fer pensar a tots. Els matisos ja els discutirem un altre dia. Avui hi ha prou amb mirar el mapa per entendre millor de què va tot plegat.

Ara cadascú que pense el que vulga.
I jo em queixe del meu anglés…

Vist a Inglés para los negocios, d’Enrique Benimeli.
Enhorabona, Belén. Ja pots dir-li adéu a Sant Joan.

LoremTools és una extensió pensada per facilitar el disseny de webs. Amb un sol clic, copia al porta-retalls o a la capsa de text que tinga estiga activa – segons el botó del ratolí que premem – el text Lorem Ipsum utilitzat habitualment per omplir les plantilles de les webs amb text i veure el seu resultat.

Anteriorment, l’extensió s’anomenava lorem2clipboard. Degut a que ja no només copia el text al porta-retalls, no té sentit continuar anomentant-la “2clipboard”.

A més, com que crec que ja fa tot el que volia que fera al principi, he canviat la versió a la 1.0. A partir d’ara, tinc intenció de continuar afegint funcionalitats, però això ja serà per a la branca 2.0 de LoremTools.

La podeu descarregar des d’ací.

Canvis de les versions.

  • 1.0
    • NOU: LoremTools és el nou nom per a l’antiga lorem2clipboard
    • NOU: Si el click amb el botó dret, el text s’enganxa directament al quadre de text que estiga actiu en eixos moments (si n’hi ha cap).
    • CANVI: L’extensió només es podrà descarregar a partir d’ara a la pàgina de Mozilla
    • NOU: Repositori Git des d’on veure el codi font
  • 0.2.4
    • NOU: Actualització automàtica
  • 0.2.2
    • Corregit un problema amb versions >= 2.0
  • 0.2.1
    • Corregit un problema amb versions >= 1.5
  • 0.2
    • Arreglat un error en la icona de les preferències
    • Afegida la pàgina de la extensió
  • 0.1
    • Primera versió de l’extensió

Entrades relacionades

12/03/2006 Lorem2Clipboard, la meva primera extensió

Actualització 20/03/2007

Ahir van parlar d’ella a firefoXtensions. Sóc important! jejeje

Actualització 21/08/2007

Ara ho ha fet 1618.es; això si, després de que jo ho diguera… 😛

Avuí, segunt una proposta que em va fer dilluns Sergio Ortiz, m’he proposat modificar l’extensió que tenia feta per a copiar el text LoremIpsum al porta-retalls: lorem2clipboard. Sergio em va dir: “i per què no un lorem2focus? Estalviaria temps”.

I m’he posat mans a l’obra. Però en lloc de fer una extensió com em proposava Sergio, he millorat la meva.

Vos presente la versió 1.0 de LoremTools: una extensió que permet copiar el text LoremIpsum al porta-retalls (amb click esquerre) o directament al quadre de text amb focus/actiu (click dret).

Quién da más?

La podeu descarregar a la pàgina de l’extensió a ca Mozilla.
Llegint l’entrada d’Enrique m’ha vingut al cap el fer jo també una anàlisi de la situació del bloc.

Després de reinstal·lar l’extensió de Google Pagerank Status, i d’instal·lar Alexa Sparky he anat a comparar les meues estadístiques amb les d’Enrique.

El meu pagerank és de 4 en la pàgina principal (xavi.ivars.me), i baixa a 3 en el bloc (xavi.ivars.me/bloc).

Respecte a les dades d’Alexa, la posició en el rànquing és la #1.717.661.

Aquestes dades són relativament baixes, comparades per exemple amb les d’Enrique, si tenim en compte l’edat del bloc, però a favor d’ell juga una major actualització de la seva pàgina, a més de que escriure en castellà sempre afavoreix en temes de posicionament (i més encara en anglés).

Després he volgut comprovar el “valor del meu blog”, segons els enllaços entrants de technorati. Existeix una eina que et fa aquest càlcul.


My blog is worth $564.54.
How much is your blog worth?

Aquestes dades són, igual que les anteriors, relatives. Jo no venc el meu bloc per $564.54 ni de conya!!! Pensava que valdria més…

Hi ha una altra pàgina per valorar webs, www.dnScoop.com, però no funciona en estos moments. En eixa, si no recorde malament, si que valia una miqueta més…

A veure si me’n recorde periòdicament, i vaig actualitzant aquestes dades.
La setmana passada vaig assistir al curs La web 2.0: Retos y tecnologías para la Internet de nueva generación” que se celebrava a la Universitat d’Alacant, dins del programa de cursos de la Universitat d’Estiu Rafael Altamira. Com a bon curs 2.0, disposavem d’una xarxa social pròpia i tot: Estiu2.0!

Volia escriure coses durant la setmana passada, però per a variar vaig anar un poc de cul 😀

El curset va estar prou interessant en termes generals: bons conferenciants, una taula redona interessant i sobre tot moltes idees per al futur professional més immediat.

Anirem per parts, i cada dia en publicaré una (així, de passada, hi ha actualitzacions més constants del bloc, sense fer lo que faig habitualment: dos setmanes sense posar res, i 4 o 5 entrades en un dia :D)

  1. Dilluns 21 de juliol.

Després d’una xarrada inicial de Juan Antonio Pérez i Domingo Gallardo, presentant breument el curs, Antonio Ortiz (Error500, co-fundador de WeblogsSL) ens va parlar sobre l’evolució dels blogs dins d’internet, de com han passat de ser una eina principalment personal a com s’han convertit en vertaders nano-mitjans de comunicació. Va estar francament interessant.

Després, Juan Antonio i Domingo van fer una introducció a la Web 2.0 en general: serveis, principis, definicions, etc. Per a algú que ja sap de que va tot això de la web 2.0 podia resultar un poc avorrit, però és necessari en un curs d’aquest estil.

Per la vesprada, vam fer la primera part del taller de Ruby on Rails. Des del meu punt de vista, una de les parts més prescindibles del curset: en unes poques hores no es pot aprendre gens d’una plataforma (Rails) i un llenguatge (Ruby) desconegut per a pràcticament tothom, i el taller es va convertir en una activitat de principalment copy&paste. Tot i això, si que va servir per a veure que, per a alguns projectes, utilitzar frameworks del tipus de Rails agilitza moltíssim les coses. Tant que fins i tot vam plantejar-nos utilitzar-lo per a certes coses, Héctor i jo. Però això serà un altre post 😀

A més, teníem que fer grups per a presentar idees per al concurs de projectes innovadors. Jo vaig fer grup amb Óscar J. Baeza, de SferaZero i Kafelog. Un tio de categoria 😉

Si pugueres tornar enrere, quina carrera estudiaries ara?

// juny 22nd, 2008 // 4 comentaris » // Personal, Universitat

La superstició duu mala sort

Raymond Smullyan

Ja fa temps que vaig escriure TV3 s’ha acabat.

Des d’aquell moment, moltes han sigut les notícies que han aparegut als mitjans de comunicació (sobretot Vilaweb) al respecte del famós acord de reciprocitat que havien de pactar ambdues Generalitats, amb els consellers Tresseras (G de Catalunya) i Rambla (G Valenciana).

Ahir vaig veure, sorprés, una notícia de Vilaweb que informava que l’acord estava ja tancat. Sincerament, em va semblar massa optimista. Només una hora després, van publicar una altra noticia rectificant lleugerament la notícia anterior: l’acord estava prop.

Com que no havia vist cap altra notícia a cap lloc, ni entrades a blogs, ni res d’això, no m’ho acabava de creure. I fa no res, faig una ullada a la premsa del dia, i em trobe amb aquest titular del diari Público:

TV3 se volverá a ver en todo el País Valenciano

No només m’ha alegrat veure la notícia en si, sinó que el fet que es referisquen al País Valencià amb eixa denominació i no amb altres que s’estan fent famoses últimament (“la Comunitat” a seques en molts periòdics) m’ha alegrat quasi més encara.

De tota manera, fins que no arribe el dia que pose la tele a ma casa i veja TV3, no m’ho creuré.

seguirem informant…

Aquest és un dels motius pels quals vull que es veja TV3 al País Valencià. Com podem estar sense veure aquest programa????

Gràcies, Isma ;)

Aquesta pàgina explica les condicions d’ús de tota la web. L’accés a la informació que hi ha en ella implica l’acceptació de totes les condicions. Per tant, si no hi esteu d’acord en alguna d’elles, és tan fàcil com no entrar més. A més, com que la pàgina és meua, em reserve el dret de modificar aquesta política en qualsevol moment. També avisar que, com que no sóc advocat, tot el que vé a continuació no és una “llei”, però em sembla important que quede constància en algun lloc.

Galetes o Cookies.

Aquesta web utilitza cookies, que són petits fitxers de dades que es generen en el vostre ordenador. Gràcies a açò, es pot aconseguir cert tipus d’informació per millorar la usabilitat de la web.

No obstant, podeu configurar el vostre navegador per a que vos notifique o rebutje la creació d’aquestes galetes, i podreu continuar visitant aquesta pàgina. Això si, és possible que pel fet de deshabilitar-ho alguna funcionalitat no es puga utilitzar: no em responasiblitzaré d’aquesta manca de bon funcionament o accés a la web.

Marques web o Web Beacons.

Aquesta pàgina també pot contindre web beacons, una petita imatge que permet contabilitzar els usuaris que accedeixen a la pàgina, o a algunes cookies determinades.

Accions de tercers.

També és possible que trobeu a la web algunes pàgines o seccions de pàgines amb publicitat, o promocions d’algun tipus. La informació de cadascuna d’aquestes seccions es troba subjecta a la seva pròpia política de privacitat, que no té perquè ajustar-se a la d’aquesta pàgina.

Política de privacitat de la publicitat:

  • Google Adsense: http://www.google.com/intl/es_ALL/privacypolicy.html

També analitze informació de tràfic per observar els patrons i característiques dels visitants de la web.

Política de privacitat de l’analitzador de tràfic:

  • Google (Analytics): http://www.google.com/intl/es_ALL/privacypolicy.html

Política De Protección De Datos Personales

Per a poder realitzar comentaris, o contactar amb mi, s’hauran de proporcionar certes dades de caràcter personal, i se’n recolliran d’altres, que només s’utilitzaran per al motiu pel qual s’han demanat.

Aquestes dades personals són el nom, l’adreça de correu electrònic, o l’adreça IP, entre altres. Personalment, no vull per a res tota aquesta informació, però el gestor de blogs que utilitze (WordPress), ho emmagatzema automàticament, o siga que és gairebé impossible no demanar-les.

De forma general, no compartiré amb ningú aquesta informació, exceptuant quan m’hagueu autoritzat, o en algun dels següents casos:

a) Quan siga demanat per una autoritat competent, després d’havers-se seguit el tràmit legal corresponent.

b) Quan considere que és necessari per a fer cumplir les condicions d’ús d’aquesta pàgina.

Comentaris

També, com que la pàgina és meua, em reserve el dret d’esborrar aquells comentaris que em pareguen ofensius, de mal gust, insultants, despectius, o qualsevol calificatiu semblant; això si, no editaré cap comentari per eixos motius: o el deixe tal i com està, o l’esborre. Un avís: a data de 6 de juny de 2008, no he hagut d’esborrar cap comentari per aquestos motius. Que continue així 😉

Contacte

Si teniu alguna pregunta que fer al voltant de tot el rotllo que vos he soltat abans, només m’ho heu de dir des de la pàgina de contacte, o a la meva adreça de correu electrònic, que és com la web, però amb una @ enlloc del primer . de xavi.ivars.me

Doncs continuant amb el llistat de manuals, tutorials i referències d’utilitat, és el moment de tutorials de bash, una de les consoles disponibles en els sistemes Linux.

A més del canal de xat #bash del servidor irc://irc.freenode.org, m’han agradat els següents manuals:

He actualitzat la pàgina de manuals amb aquestes novetats.

Espere que a algú li servisquen!

Dissabte passat Robert va vindre a sopar a ma casa. Fins que es va fer hora de sopar, vam estar tirats al sofà, sense poder moure. Quin estrés!

Com normalment sempre que sopem, acabem volent arreglar el món, queixant-nos del sistema i dels polítics que el controlen… Però després vam anar a sopar, i després de festa un ratet al Tallarina.

Tot açò ve per una frase que he llegit al Diccitionari de Víctor Pàmies

Ja que no podem canviar de país, canviem almenys de conversa.

James Joyce

Últimament, la part de la blogosfera que acostume a seguir ha canviat significativament.

Després de reduir moooolt els fils que tenia al Reader, i ara de fer la neteja 2.1 de què vaig parlar en eixa entrada, se m’ha quedat en només una cinquantena de blogs. I segur que encara en llevaré alguns més 😉

Defuncions…

Però no només quins blogs seguisc han canviat, sinó que també han canviat alguns d’ells per dins. Un dels blogs que més m’agradava, “No hi havia a València”, s’acabava amb l’anunci del seu autor, Felip (orxater), un jove benissenc.

Un altre que també està off és el de la Mirada Crítica. Després del seu tercer aniversari, no ha tornat a escriure res més.

Resurreccions…

Per contra, resurreccions també n’han hagut. A destacar les dels companys de Softcatalà Gil i Sílvia, que últimament tenen moltes ganes d’escriure.

Naixements…

Enrique Benimeli, company al doctorat, ha començat un nou projecte de blog. Encara és molt recent, però segur que ens mostra coses interessants. Per cert, Enrique ha començat també un projecte interessat basat en les dades lingüístiques d’Apertium: TinyLex. TinyLex és un programa en J2ME que permet consultar diccionaris bilingües al mòbil. Mola! 😉

Borrellons…

Finalment, un dels blogs que més il·lusió m’ha fet que es començaren, el de la meua germana. Amb el suggerent nom de Els borrellons del melic, ens apropa un punt de vista molt especial, el seu 😀 Es tracta d’un blog personal, donant importància al terme personal: coses del dia a dia, família, amics… però també política, religió i altres coses són les que de segur ens parla. Belén, sort i a escriure.

Per cert, el tema del blog, que encara no està acabat, l’he fet a partir del Garden Theme i una modificació del mateix, [des]enfocada.
A meitat d’aquest mes de juny, el dimarts 17, tinc un bitllet de tren. A les 9.30 ix un Euromed des d’Alacant amb direcció Barcelona-Sants.

Passaré en la Ciutat Comtal fins el divendres 20, de visita turística. Com les altres vegades que he anat, Maria Luisa m’esperarà a l’estació, i anirem cap al seu pis on estarà el dinar preparat (a que si???). La resta de dies ja m’encarregaré jo de la cuina, per a dinar, i sopar soparem per ahi algun dia, no?

Ella està d’exàmens, però com que no en te cap entre el del 17 i el del 26, puc fer-li una visiteta de tres dies sense destorbar massa.

Aprofitarem per a fer algun viatge al pis de l’any que ve i, a part d’això, no tenim massa obligacions (llevat d’anar al cinema, a passejar per les Rambles, veure la font de Montjuic,… i alguna coseta més 😉

Seran només tres dies, però estic segur que ens ho passarem bé.

Per cert, Maria Luisa, per a que veges 😛

Accent

Ací mostre un llistat complet dels llibres de Ferran Torrent.

Apareixen marcats en diferents colors segons els tinga, els haja llegit o ni una cosa ni l’altra.

  • No emprenyeu el comissari, 1984
  • Penja els guants, Butxana, 1985
  • Un negre amb un saxo, 1987
    • Un negre amb un saxo (no el trobe)
  • Cavall i Rei, 1989
  • L’any de l’embotit, 1992
  • Gràcies per la propina, 1994
    • Gràcies per la propina (pensava que no el tenia)
  • La mirada del tafur, 1997
  • Semental, estimat Butxana, 1997
  • L’illa de l’holandés, 1999
    • L’illa de l’holandés
  • Cambres d’acer inoxidable, 2000
  • Societat limitada, 2002
    • Societat limitada (Reis Mags’09. Gràcies, Sergio i Amanda!!!)
  • Espècies protegides, 2004
    • Espècies protegides (Reis Mags’09. Gràcies, Pepa!!!)
  • La vida en l’abisme, 2004
    • La vida en l’abisme (Sant Jordi’08. Gràcies, pares!!!)
  • Judici final, 2006
  • Només socis, 2008
    • Només socis (Sant Jordi’08. Gràcies, Maria Luisa!!!)

Última actualització: 12 de juny de 2008
En aquesta pàgina faré una mena de Club de Lectura (no es això, però m’agrada el nom :P) on aniré llistant totes les coses interessants relatives a llibres que vaja escrivint en el blog.

Ja feia temps que tenia pendent aquesta entrada i dic: perquè no escriure-la ara?

El passat 21 d’abril vaig escriure l’entrada Només socis, on entre altres coses mostrava un llistat de tots els llibres de Ferran Torrent, marcant els llibres segons si els havia llegit, els tenia o no sabia res d’ells.

Després de Sant Jordi, la llista va canviar un poc: Maria Luisa em va regalar el de Només Socis i els meus pares el de La vida en l’abisme. També, buscant per l’estanteria de ma casa, em vaig adonar que no trobava Un negre amb un saxo, que estic segur que el tenia, i al mateix temps vaig trobar el de Gràcies per la propina, que pensava que havia llegit però no tenia. De manera que he actualitzat la llista, amb les novetats.

A més, he tret la llista i l’he posada en una pàgina dissenyada a l’efecte, en es quedarà reflectida por los siglos de los siglos, el que em permetrà també anar ampliant un poc el contingut estàtic de la web.  De moment, ja l’he ampliada amb un Club de lectura.

Seguirem informant…
No havia sentit mai la paraula borrellons fins que la meua germana li va posar eixe nom al seu blog. Des d’eixe moment, sembla com si els borrellons s’hagueren multiplicat. Hi ha per tots els llocs.

A través del blog d’Enrique, he arribat al de la Carme, i resulta que als seus hàmsters els diu “borrellons” 😀

Segons el diccionari

BORRELLÓ m.
|| 1. Borrall de llana o d’altra matèria semblant (Pont de S., Val.); cast. guedeja, burujo.
|| 2. Partícula de fil o d’altra matèria subtil (val.).
|| 3. Floc de neu; cast. copo. Va nevar, nevar! Els blancs borrellons anaven caient, Massó Croq. 102.
|| 4. Rosegó de pa (Bonansa, Pallars Sobirà); cast. mendrugo.
|| 5. Nen, infant petit (en llenguatge afectuós del Pallars Sobirà). «Quin borrelló, que teniu!»: quin infant, que teniu! (Ribera del Flamicell).
Refr.
: «El cel a borrellonets, la neu a cabassets» (Alcoi).
Fon.:
bore?ó (Ribagorça, València).
Etim.:
derivat de borra.

A més, està l’accepció que té, segons diverses fonts contrastades (gent de la Marina Baixa – Héctor -, de l’Alcoià – una companya de pis de la meua germana-), ací al País Valencià. I aquesta cançó dels Ovidi Twins explica d’una forma inmillorable eixe sentit de la paraula.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=aZgyEjos3dw[/youtube]
He vist l’entrada de la Carme on parla de les edats humanes en base binària.

Com que m’ha agradat, pues la copie!

  • amb 2^0 anys, camines
  • 2^1, parles
  • 2^2, guarderia
  • 2^3, la primera comunió
  • 2^4, si tens sort el primer nòvio (o el primer polvo)
  • 2^5, el primer treball
  • 2^6, et jubiles
  • 2^7, no se coneix que hi haja aplegat ningú

És a dir que l’esperança de vida en log2() es 6.5 com a molt, per les dones, 6.6

Ja veieu, alguns profes són quasi tan frikis com els alumnes 😉
Últimament sembla comú entre tots els companys de carrera comentar que, si fora ara, no estudiarien la mateixa carrera.

Jo moltes vegades he dit que si fora ara, començaria per estudiar l’Enginyeria Tècnica, i després ja faria el 2n cicle de la superior: pel mateix preu, tens dues carreres (i et conta com a tal a l’hora de presentar-te a algunes places, i fins i tot hi ha places només per a enginyers tècnics).

Quan estudiava el Batxillerat, no sabia quina carrera triaria; només sabia una cosa: m’agradaven les matemàtiques. Per contra, també sabia que no faria la Llicenciatura en Matemàtiques, ja que no volia ser professor. Això em desviava cap a les Enginyeries, i ja que “la informàtica és el futur“, aquesta va ser la carrera que vaig triar. Però igual haguera pogut triar Telecomunicacions, per exemple.

Ara, passats ja uns anys, i després d’haver treballat com a informàtic en diferents aspectes (servei tècnic a Connecta, programador al Taller Digital de la UA i profe de pràctiques a l’IES Josep Iborra mentre em treia el CAP), la docència no m’ha desagradat, i crec que podria ser una bona eixida laboral (si no ix bé la carrera investigadora).

Però després de llegir l’entrada d’Enrique, m’he decidit a ser el primer en continuar el meme que proposa.

El fet es que realment no crec que si enguany haguera fet la selectivitat i haguera de fer la preinscripció universitària tornara a triar Eng. en Informàtica com a primera (i única) opció. Quan ho vaig fer, vaig triar informàtica a les 5 universitats del país que la oferien (UA, UPV, UJI, UV, UMH), en les distintes poblacions on ho oferien (Sant Vicent del Raspeig, València, Castelló, Alcoi, Elx).

Docència, si, però d’Informàtica? I per què no de Matemàtiques? O d’una altra cosa?

I si no docència, què?

Segurament, si ara tornara als 18 anys (sabent el que sé ara, cosa impossible), no faria cap Enginyeria. Ni possiblement tampoc cap carrera de Ciències. Estudiaria, molt probablement, música.

Coses que passen…
... i més que en passaran.

// maig 21st, 2008 // No hi ha comentaris » // Personal, Universitat

La gent sense vergonya continua actuant…

Les universitats valencianes, a punt de fer fallida

Cal denunciar-ho ja!
Aquesta Ubuntu 8.04 no va tan fina com deuria, com diu Marc en algunes de les seves últimes entrades. I la beta del Firefox té la culpa de moltes de les errades que té la distribució.

Una errada que he trobat és que no reprodueix correctament alguns vídeos en Flash (a mi m’ha passat amb un de VilawebTV). La solució és ben senzilla.

En primer lloc hem d’instal·lar el paquet libflashsupport

sudo apt-get install libflashsupport

Després només cal eliminar i tornar a instal·lar el paquet que conté el plugin de flash, per a que funcione correctament.

sudo apt-get remove -purge flashplugin-nonfree
sudo apt-get install flashplugin-nonfree

Reiniciem el Firefox i ja podrem veure correctament els vídeos.

seguirem informant…
Ja està ací!

El Planeta Marina Alta ha arribat!

Després d’alguns últims retocs, i gràcies al treball combinat d’uns quants blocaires (Carles Mulet, Miquel Soldevila, Òscar Piera, i jo mateix), ha nascut el portal de blogs de la Marina Alta, la MarinaAltaEsfera!

Òscar i Blai ja n’han parlat abans.

Planeta Marina Alta

Definint-se com “Els blogs personals en valencià de gent de la Marina Alta, País Valencià”, arriba als nostres ordinadors un punt des del qual es podrà llegir de manera centralitzada a tots els blocs de la comarca.

A més de la pàgina en si, he fet un xicotet widget per a poder posar-lo a totes les webs (siguen blogs, webs normals – estàtiques o dinàmiques -). Per fer-ho, només hem d’incloure aquestes línies al lloc on vulguem:

<script src="http://marinaalta.pikaspart.com/js/widget.js" type="text/javascript"></script> >script type="text/javascript"><!--
getWidget(10,'classes')
// --></script>
<div id="marinaaltawidget"></div>

A més, disposa de diverses opcions de configuració, tot modificant la cridada a la funció getWidget(), de les següents formes:

  • Opcions predeterminades
    • getWidget();
  • Especificar el número d’items
    • getWidget(numero_items);
  • Especificar el número d’items i estils predefinits
    • getWidget(numero_items,'estils');
  • Especificar el número d’items i classes CSS
    • getWidget(numero_items,'classes');

I res més, per a qualsevol cosa, aquest és un bon lloc per als comentaris!

EDITAT: Gràcies, Enrique! Ja m’estranyava a mi que ningú hagués entrat al planeta des de la meua pàgina, mirant les estadístiques del Google Analytics…
El bitxo este cada vegada fa més coses! Wow!

 


A mesura que passen els dies, setmanes, mesos i anys, les coses canvien.

Això, en principi, ha de ser bo, ja que cada instant que passa ens aporta noves experiències que ajudaran, una vegada assumides, a millorar la nostra personalitat.

Tot el que passa afecta la nostra manera de ser i de comportar-nos davant la resta, i és per això que hem d’intentar traure profit de tot el que puguem.

Ahir va començar la tercera setmana des de que estic ací al DLSI com a pseudo-becari (sense cap beca encara), a l’espera de què es resolguen d’una vegada les FPU del nou i flamant Ministeri de Ciència i Innovació, i la veritat és que fins el moment no han sigut tan productives com haurien d’haver-ho sigut. No vull dir que no haja avançat, que si que ho he fet, però no a la velocitat i el ritme que tocaria.

D’altra banda, la banda. Aquest ha sigut (i serà) un mes intens en actuacions: comunions, corpus, dos concerts… Quién da más?

També hi ha altres coses que no van tan bé, per dir-ho d’alguna manera, i m’agradaria que si que ho feren. Però tot i que no es pot tindre tot, sempre s’ha d’intentar.

L’autèntic perdedor no és aquell que no guanya. L’autèntic perdedor és aquell que té tanta por a no guanyar que ni tan sols ho intenta.

Alan Arquin

Editat 22/05/2008: Per cert, lo que tinc estudiant per BCN, perfecte 😉