Arxiu de Personal

Propòsits per a l’any 2016

// gener 2nd, 2016 // 2 comentaris » // Personal

listNo sóc massa de fer llistes de propòsits d’any nou: sempre he intentat que les coses simplement vagen passant el millor possible, adaptant-me a les circumstàncies i intentant traure com més millor a cada moment. I tot i no anar-me malament del tot, crec que les coses encara podrien anar millor si em focalitzara una miqueta en les coses que sé que vull fer i considere importants, deixant de banda les que no ho són tant.

Per a això, intentaré aplicar una de les tècniques que vaig aprendre l’any passat a un curs de gestió d’equips que vaig fer a la feina, però que és totalment aplicable a qualsevol cosa que fem, com per exemple la que tracta de dividir les tasques en diferents quadrants segons la importància i la urgència que tinguen. Ja faré una entrada explicant algunes d’eixes tècniques perquè, realment, són força útils.

Però tornant a la llista de pròsits, n’hi ha un grapat de coses que voldria, quan arribe el desembre de 2016, mirar enrere i veure que no ha passat un altre any sense haver-ho aconseguit. I una manera de forçar-me a complir-les és posant-les ací, en una entrada al blog, i comprometent-me a fer una revisió quan l’any s’acabe.

Algunes de les coses tenen un inici i un final clar: són projectes definits on la mesura d’èxit és la pròpia finalització del projecte. Altres, en canvi, són més abstractes, i per tal d’avaluar-ne el resultat em caldrà definir uns objectius.

  • Escriure més
    • Durant uns anys, escrivia al blog molt més del que ho faig ara, i m’agradava. És cert que en aquella època no hi havia facebookstwitters, ni coses així, però realment em sentia bé després de publicar al blog. I vull traure temps per a tornar a fer-ho.
    • Objectiu: com a mínim, un parell d’entrades de més de 400 paraules al mes.
  • Renovar Infobenissa
    • Fa molt de temps que tinc, a mig fer (com tantes altres coses) una renovació important per a Infobenissa. Estic segur que Joanba ja no s’ho creu quan li ho dic, però enguany va de veres.
    • Objectiu: nova web d’Infobenissa en funcionament.
  • Aprendre més tecnologies mòbils
    • Fa uns anys vaig publicar, junt amb Jordi Mas, una aplicació del traductor de Softcatalà per a Android. Va ser divertit aprendre com funcionaven les aplicacions d’Android. A més, l’any passat a la feina vam fer un experiment que vam anomenar “Mobile week”, que va consistir en fer una aplicació digna d’estar a la botiga, des de la fase d’incepció, fins a tindre l’aplicació acabada, passant per les fases de disseny, implementació, proves, gestió del feedback d’usuaris,… per part d’un equip interdisciplinar i sense experiència prèvia. I va ser mooooolt intens i productiu.
    • Objectius: renovació de l’aplicació del traductor de Softcatalàpublicació d’una nova aplicació.
  • Viatjar
    • M’agrada molt viatjar. Crec que és una de les millors maneres d’aprendre sobre el món que ens envolta, conéixer altra gent i altres cultures. Tot i que no em puc queixar del tot de l’any passat, amb dos viatges a Boston, als Estats Units, i un a Montpeller, a més d’un a les Illes Canàries, el mapa del món no ha afegit cap zona roja en els últims dos o tres anys. I, de moment, amb dos viatges ja planificats per a enguany, no hi ha prevista cap altra zona roja. Ho haurem de canviar, això, no?
    • Objectiu: afegir una altra zona roja al mapa.
  • Fer esport
    • Des que em vaig trencar el turmell fa vora dos anys, he deixat de fer esport totalment. Gairebé sempre he jugat a futbol/futbol sala, excepte uns anys a la universitat on em vaig aficionar molt al squash, jugant un parell de vegades totes les setmanes, però últimament no faig res de res. I el cos s’ho nota. A més, li he promés a Héctor, que enguany ha vingut disfressat de StarWars a la San Silvestre de Benissa, que l’any que ve correria amb ell.
    • Objectius: jugar a squash com a mínim 2 vegades al mescórrer la Sant Silvestre de Benissa de l’any que ve.
  • Perdre pes
    • Fa uns cinc anys vaig perdre uns quants quilets que em sobraven, i em vaig mantenir prou bé durant un parell d’anys. Però a l’anar-me’n a viure a Barcelona, vaig començar a menjar més malament, unit al punt anterior (manca d’esport) ha fet que tots eixos quilos que vaig perdre els torne a recuperar. I això no està bé.
    • Objectiu: acabar l’any pesant com quan vaig anar a BCN.

N’hi ha més coses que vull fer, però crec que enguany començaré amb esta llista de 6 coses. Si tot va bé, i totes es compleixen, l’any que ve es pot convertir en una llista de 6 coses noves més 6 coses que he de continuar fent.

A vore si ho complisc!

Bon Nadal!

// desembre 24th, 2015 // No hi ha comentaris » // Personal

I a poques hores de començar amb les fartaes que corresponen, toca posar la felicitació d’enguany.

Que passeu molt bones festes amb els vostres familiars i amics!!!

Felicitació de Nadal 2015. Bon Nadal i Feliç Any 2016!

 

Tres anys a Vistaprint… i a Barcelona

// maig 17th, 2015 // 2 comentaris » // Personal

Pareix que fóra l’altre dia quan vaig dir que me’n venia cap a Barcelona, a treballar a Vistaprint, i just avui fa tres mesos anys que vaig començar a treballar a 500 km de Benissa, el meu poble.

Plaça de Sant Pere

Plaça de Sant Pere, nucli del barri on visc des de fa tres anys

Pràcticament de la mateixa manera que vaig començar una entrada fa 2 anys i 9 mesos comence aquesta. La única diferència, que en lloc de tres mesos fa tres anys (i deu dies). Però la veritat és que, a grans trets, no han canviat tant les coses des d’aquell article.

És evident que tres anys donen per a molt, i que durant aquests 36 mesos han passat moltes petites coses que han fet que cada setmana, cada mes, fóra una miqueta distint a l’anterior.

La primera, el setembre de 2013, Noelia se’n va vindre també a Barcelona. Ha sigut el canvi més important durant tot aquest temps, i també el millor ?.

També he(m) tingut moltes visites: els meus pares, Belén, Héctor i Montse, Isma, la mare i germana de Noelia, els seus tios… I altres visites que encara estan pendents. O siga que per la banda social anem més que bé.

Amics que estaven vivint ací a Barcelona quan jo vaig arribar han marxat en diferents moments (Ximet, cap a Benissa, Pau cap a Montpeller – tot i que tornarà aviat). Però altres, com Joanje, han vingut després que jo vinguera.

També he viscut les tres grans diades que han hagut fins ara: 2012 (amb el col·lapse del Passeig de Gràcia i Via Laietana), 2013 (la gran Via que creuava de punta a punta el país) i 2014 (amb la V, per la Gran Via i la Diagonal, unint-se a Glòries), i m’han fet veure, amb una perspectiva molt diferent a la que haguera tingut des de Benissa, el procés polític que està vivint Catalunya.

D’altra banda, a la feina, hi han hagut molts canvis. De fet, una broma que fem és: quan toca la nova reorganització de l’empresa? La majoria dels canvis han sigut a millor (promocions, canvis en els processos) i, sobre tot, molt d’aprenentatge: he aprés moltíssim en els darrers tres anys, en part gràcies a les coses en què he treballat i al background que la Universitat em va donar, però sobre tot gràcies a la gent amb qui he treballat. En aquestos tres anys, amb gent com l’Alejandro, l’Heriberto i, sobre tot, amb el Jordi, he aprés moltíssim d’enginyeria i arquitectura del programari: a dissenyar solucions que resolguen, d’una manera senzilla (o tan senzilla com siga possible), problemes que el nostre equip de màrqueting ens presenta. I amb altres com el Frank he aprés molt de la cultura empresarial americana, amb totes les seues coses bones i dolentes.

Però en tres anys, també n’hi ha hagut d’altres no tan bons, com és el cas d’alguns companys deixant l’empresa, tant per motius de retallades, tan de moda en l’actualitat, com aquells que han optat per provar coses noves i donar un gir a la seua carrera professional. Siga com siga, el fet és que són amics (i no només companys) als que ja no veus cada dia, i això sempre entristeix una mica.

L’altra part negativa és la pèrdua de contacte amb la família que, vulgues o no, és evident. Cada vegada que torne a Benissa veig als meus cosinets Carlos i, sobretot, a Júlia i a Vicent, enormes. Com creixen de ràpid! M’agradaria poder passar més temps amb ells i vore’ls més a sovint. I això es fa extensiu a la meua germana (no vaig poder anar a la inauguració de la seva clínica, després de tot el que l’havia emprenyat jo!), als meus pares, als meus cosins i tios i sobre tot a ma uelo. Tot i que baixem a Benissa cada mes, a vegades això és massa temps.

Tres anys que, com he dit, han donat per a molt. Però encara en queden uns quants anyets més per davant, i han de donar per a molt més.

Seguirem informant…

 

I en van 32

// febrer 12th, 2015 // 2 comentaris » // Personal

32

32 anys, i seguim sumant!

Foto: Birthday Cake, de Serdar Kilic

“The postcard”, perquè tot el que fas importa

// febrer 2nd, 2015 // 1 comentari // Personal

Des que vaig començar a treballar a Vistaprint, ja fa més de dos anys i mig, he notat com les coses han anat canviant, i molt, a l’empresa. Tant de portes cap endins com de portes cap a fora.

Hem passat (o estem passant) de ser una empresa focalitzada en el preu, on l’important és que comprares (encara que només fóra una vegada, amb descomptes molt agressius) a una empresa que vol cuidar els seus clients, on el client estiga al centre.

Aquest canvi ha anat poc a poc, primer amb canvis totals als preus (s’han acabat els descomptes del 80% o els productes gratuïts, però amb unes despeses d’enviament molt elevades). A més, l’estiu passat vam fer un rebranding on la marca es modernitzava, apostant per la claredat i la transparència de preus a la web.

Però crec que el punt culminant d’aquest canvi es reflexa en el vídeo que encapçala aquesta entrada. Un exemple qualsevol de tanta gent que treballa cada dia per tirar endavant el seu negoci, i intenta millorar-lo dia a dia.

Espere que vos agrade!

Bon Nadal!

// desembre 23rd, 2014 // No hi ha comentaris » // Personal

I com cada any, ja toca posar la felicitació d’enguany.

Bon Nadal 2014 i Feliç Any Nou 2015

Basada en la foto christmas, de Joe Buckingham.

Hui fa 20 anys

// octubre 7th, 2014 // 7 comentaris » // Personal

Hui fa vint anys que va començar un dels anys més tristos per a la meua família. I ho recorde com si fóra ara.

Encara recorde perfectament aquella vesprada. Belén i jo estàvem a casa la meua uela Maria, i l’endemà jo jugava el primer partit de futbol com a porter, contra el Rayo Levante.

Estava nerviós. Vaig cridar un parell de vegades per telèfon a casa la uela Teresa, perquè els meus pares se’n recordaren de dur-me la motxilla amb la roba. Però els meus pares tenien altres coses en les quals pensar: ma uela s’estava morint. Recorde que vaig cridar per última vegada a les 8 i poc de la vesprada, i ja no va fer falta tornar a cridar. Només amb la veu vaig saber què havia passat, però no m’ho van dir directament.

Un ratet més tard, no recorde exactament com, ens ho van dir, i recorde perfectament la sensació de buit que vaig sentir. Era una sensació totalment nova, però que hagués preferit no experimentar. Notava com si el món s’haguera parat, com si, per un instant, res importara. Ella ja no estava amb nosaltres.

Eixa nit vam dormir a casa la uela Maria, i l’endemà de bon matí me’n vaig anar a jugar a futbol. M’havia passat tota la nit pensant en ma uela, i ja amb només onze anys vaig sentir la necessitat de deixar de pensar per una estona. I va fer, parcialment, efecte. Durant el matí vaig estar entretingut, però al tornar a Benissa, va tornar la sensació de buit.

La vesprada la vam passar a la caseta, amb els meus cosins, mentre feien el soterrament. Mai oblidaré una frase que em va dir la meua cosina Esther: “pobret, t’has quedat sense ueleta“. Eixa frase em va taladrar el cap només 9 mesos després quan mon tio, son pare, també va morir, i no vaig voler imaginar què sentiria ella per la mort de son pare, si jo ho havia passat tan malament amb ma uela. I pel mig també va morir la uela Tona, la meua besàvia, mare de ma uela Teresa. Com he dit abans, un any terrible.

El passat cap de setmana vaig estar pensant molt en ella. O millor dit, en aquell moment. He de confessar que això és una cosa que no faig massa sovint: normalment recorde anècdotes, però moltes vegades no sé si les recorde perquè les he sentit molt o perquè realment les recorde. Siga com siga, les anècdotes acostumen a ser alegres: ma uela jugant al futbol al carrer amb mi, i penjant el baló (i a vegades l’espardenya) al terrat de la casa d’enfront, els entrepans de cansalada blanca que em preparava per berenar, tots els caps d’any que vaig passar amb ella i ma uelo, sempre amb un somriure a la cara,…

Però com he dit abans, aquest cap de setmana vaig estar pensant en aquell moment, en el dia que se’n va anar. I em vaig entristir molt. I ara mateix ho torne a estar. M’agarra ràbia. Va morir molt jove, massa jove. No vam poder jugar prou amb ella, ni jo ni la meua germana.

Hui fa vint anys que va començar un dels anys més tristos per a la meua família. I ho recorde com si fóra ara.

Però ara és hora de recordar els bons moments. Els que estem ací hem de viure les nostres vides, aprofitar-les al màxim. Hem de disfrutar de la vida. I ho hem de fer per tots aquells que ja no poden fer-ho. Els ho devem.

 

Jo amb ma uela Teresa. Any 1992

 

 

Bon Nadal!

// desembre 24th, 2013 // No hi ha comentaris » // Personal

Seguint la tradició dels últims anys (em referisc a penjar la felicitació a última hora), ací està la d’enguany.

Bon Nadal a tots!

Bon Nadal i Feliç Any 2014

Bon Nadal i Feliç Any 2014

Unes setmanes espectaculars… tercera part

// agost 14th, 2013 // No hi ha comentaris » // Personal

Eren les set del matí del “dimarts de moros” i ja estàvem en peu. Esmorzar ràpid i camí de l’Altet, on un avió ens esperava a Noelia i a mi per a dur-nos a París,  la cité de l’amour et la lumière. Allà estaríem fins diumenge de matí en casa d’uns amics de ma mare, gaudint d’una de les ciutats més boniques del món.

Torre Eiffel de nit

Torre Eiffel de nit

Anne i Jean Marie ens van rebre a sa casa, un xicotet apartamet situat al 15ème arrondissement, una zona molt cèntrica de la ciutat. Vam dinar a un café molt parisenc a la Place du Commerce, i després de descansar un ratet, ens vam dirigir cap a l’emblema de París per excel·lència, la Torre Eiffel. No havíem pogut comprar entrades anticipades, i tot apuntava a que per a poder pujar hauríem de fer cua durant hores, pel que vam decidir anar a veure-la per baix de vesprada: hi ha massa coses per veure a París com per a “perdre” un matí fent cua. Però al arribar allà ens vam trobar en que no hi havia massa gent, i vam decidir pujar. La veritat és que va valdre la pena. A més, vam tindre la sort de pujar de dia i una vegada dalt de tot, després d’haver pegat una volta completa i haver vist tots els monuments de París des de les altures, es va fer fosc, i vam tindre la oportunitat de pegar una segona volta i tornar-los a veure ja amb la il·luminació nocturna. Espectacular!

Noelia buscant la Torre Eiffel

Noelia buscant la Torre Eiffel

El segon dia amenaçava pluja, però ens vam posar sabata còmoda i a caminar. La primera parada pel matí van ser els Invàlids, i vam creuar pel pont d’Alexandre III en direcció cap a l’avinguda dels Champs Élysées. Després de visitar el Grand i el Petit Palais, vam continuar cap a l’Arc de Triomf, situat a la plaça Charles de Gaulle, travessant un grapat de botigues amb preus obscens. Des de dalt es pot contemplar també una vista espectacular de tota la ciutat i els seus principals monuments. A continuació, ens vam dirigir cap al Louvre, on passariem la vesprada passejant entre obres d’art. Fins i tot passant tota la setmana allà dins no haguérem pogut veure-ho tot. Finalment, vam acabar el dia (la nit?) al Quartier Latin, on vam sopar. Entre els plats escollits, escargots (caragols) i cuisses de grenouille (cuixetes de granota). Cal provar coses noves!

Grup de músics a Montmartre

Grup de músics a Montmartre

Dijous vam passejar pel centre, visitant l’esglèsia de la Madelèine, l’Òpera, la Place de la Concorde i, després de dinar, ens vam dirigir cap a Montmartre, el barri bohemi de París. De camí, vam parar davant del Moulin Rouge, molt més xicotet del que m’esperava. Vam veure un grup de músics, una placeta plena de pintors, i, sobre tot, el Sacre Coeur. Des de la basílica, situada dalt de tot del barri, es té una vista privilegiada de la ciutat, i és una de les imatges més famoses. Divendres més visita turística: Théâtre de l’Odéon, els jardins de Luxemburg, on es troba el palau del mateix nom que fa de seu del Senat francés, i d’ahí cap al Pantheón. El Panteó, edifici laic inicialment dissenyat per a ser una església on estan soterrats personatges importants de la història francesa: des de Voltaire a Rousseau fins a Victor Hugo, passant pel matrimoni Curie o Alexandre Dumas. Per la vesprada vam anar a l’Île de la Cité, on es troba la catedral de Notre Dame, la Conciergerie o la Sainte-Chapelle, entre altres edificis. Després de visitar la plaça de la Bastilla, on va començar la revolució francesa l’any 1789, vam tornar a casa a sopar amb els nostres amfitrions.

Saló dels Espills, a Versalles

Saló dels Espills, a Versalles

Dissabte era ja l’últim dia que passàvem complet a París, ja que diumenge pel matí eixia l’avió de tornada, i vam anar a visitar el Palau de Versalles. El palau, residència de la família real fins a la revolució francesa, és un autèntic museu, amb moltes obres d’art a l’interior, i llocs famosos com el “saló dels espills”, una autèntica preciositat. Però no només l’interior del palau val la pena. Els jardins de l’exterior són tant motiu (o més) per visitar el complex que el mateix palau. Per la vesprada, al tornar a la ciutat, vam fer una volta amb vaixell pel Sena, des d’on vam veure de nou la majoria de monuments que havíem visitat durant la setmana: la Torre Eiffel, Notre-Dame, el Louvre,… i també moltes coses que no vam poder veure durant el viatge, i que ens “obligaran” a tornar més endavant, com el Museu Orly.

La Torre Eiffel als peus del Sena

La Torre Eiffel als peus del Sena

Paris, au revoir!

Unes setmanes espectaculars… segona part

// agost 4th, 2013 // No hi ha comentaris » // Personal

Filà Califes

Només tres dies després de tornar dels Estats Units, vaig baixar cap a Benissa. Començaven les festes de Moros i Cristians!

El dijous abans de festes s’acostumava fer el sopar de germanor a la plaça, però enguany es va canviar i es va fer dissabte anterior, pel que no vaig poder anar (estava volant des de Boston cap a Barcelona en aquell moment). Però enguany, en canvi, es va fer el Concert de Música Festera. Per primera vegada des que es fa el concert, no vaig poder tocar amb la Banda, però veure’l des del públic tampoc va estar malament. Primer la Colla de Xirimiters Pere Bigot, i després la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa van començar a calfar l’ambient amb pas-dobles i marxes mores i cristianes. I després, soparet a la filà, rises i burrets fins que ja va va ser una hora prudent per retirar-se.

Dijous a la Filà

L’endemà, com ja es tradició, a arreplegar la pólvora per als trabucs, i a descansar una miqueta per estar el més fresquet possible el cap de setmana. Per la nit era la presentació de Banderins, i vore a Víctor i a Toni amb els seus vestits de gala, amb les guàrdies, i marxes mores sonant de fons, va posar els pels de punta.

Dissabte Ofrena, Entrada Infantil i, sobre tot,  Ambaixada Mora, eren els actes importants. I dic sobre tot perquè veure al meu amic Víctor lluitant amb la força de la paraula contra el bàndol cristià va ser realment emocionant. Després de l’ambaixada, la SIM de Benigànim ens va acompanyar tota la nit, amb la filà plena de gent que havia vingut a fer-nos la visita.

 

Diumenge pel matí ens vam alçar com vam poder per anar a la diana, i per la vesprada l’entrada amb l’esquadra especial. Tot i el que pesava el traje, ho vam passar bé. Molt bé. I de nou, emocionant veure a Víctor primer i a Toni després en les seues carrosses. Se’ls notava que estaven disfrutant, i nosaltres també de vore’ls tan contents.

Califes i Guàrdies

I les festes, que acabaven de començar, ja estaven acabant-se. Només quedava l’Ambaixada Cristiana i, per la vesprada, el fi de festa. Però quan es va acabar l’Ambaixada, vam tornar al recinte del Castell a fer-nos una foto tots junts, i vam aprofitar per canviar les banderes que hi onejaven dalt. Per una vegada, i encara que a traïció, guanyaríem les festes! Per la vesprada només quedava el fi de festa, on ens ho vam passar de categoria ballant al ritme de Thriller, de Michael Jackson. I per la nit, prontet a dormir, perquè l’endemà continuaven les setmanes espectaculars…

Continuarà…