Un any més, i ja en van 6, toca la felicitació. Però enguany, en lloc de buscar alguna imatge bonica pel Flickr, he optat per utilitzar una foto de les que vaig fer la setmana a Obergurgl (Àustria) durant l’últim All-Staff Meeting del projecte IMPACT.

Bon Nadal a tots!!!

Bon Nadal 2011 i Feliç Any Nou 2012

Ja a punt de començar les Festes Patronals d’enguany, no volia deixar de comentar per damunt com han estat les de Setmana Santa – per cert, i un poc off-topic, per a quan festes laiques en una societat laica?

Aquest any ha tocat viatget a la zona nord de Navarra, concretament a Oderitz, poblet pertanyent al municipi de Larraun. Tot va començar per una conversa amb Noelia per a vore que feiem, ja que no ens apetia massa quedar-nos al poble, tot i que ens havien dit que han obert un lloc nou propet, el Tallarina, que està prou bé

Odertiz

Després d’un parell de dies mirant algun lloc, al final vam decidir que aniriem a la casa rural Etxatoa, en plena Serra d’Aralar. Alicia, la dona que duu la casa rural, i amb qui vam tractar tant durant la reserva com després durant els dies allí, és una persona molt simpàtica, ens va ajudar a conèixer més la zona i ens va guiar sobre les coses a visitar.

Però com que volíem moure’ns més (mai no havíem visitat Navarra ni Euskadi), Oderitz es va convertir en la base d’operacions des de la que visitar Estella (si aneu a Navarra no deixeu de visitar-la), Pamplona (ciutat amb moltes coses per veure), Donosti (que bons els pintxos!!!) i les algunes de les valls del Pirineu navarrés. Una agenda completeta que no ens va impedir gaudir de la tranquilitat de la vall de Larraun, amb poblets encantadors, i amb racons que semblaven gairebé màgics, com el Santuari de San Miguel d’Aralar, les Coves de Mendukilo o el Bosc d’Orgui.

Finalment, i ja de tornada a casa, vam passar pel Castell de Xavier (o siga, el meu castell ). I ací una prova gràfica de que vam anar a comprovar l’estat de les meues possessions.

Al Castell de Javier, amb Noelia

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Alguna vegada alguna empresa valenciana farà un anunci que, com aquest, diga tan desacomplexadament les coses bones que tenim al País Valencià?

Click here to view the embedded video.

Com que un dels propòsits d’enguany és no abandonar el blog, i intentar tornar-ho a fer amb la intensitat en què ho feia en anys anteriors, he de contar moltes coses que durant els últims mesos he anat deixant passar.

Començarem pel mòbil. Fa vora sis mesos, i després de diversos estira-i-arronses amb Movistar, vaig aconseguir un Samsung Galaxy S. Es tracta del mòbil insígnia de la companyia coreana, i pràcticament idèntic (això s’ha vist ara) al segon dels mòbils de Google, el Nexus S, que ha eixit al mercat mig any darrere del Galaxy S.

Les característiques del maquinari són espectaculars, sent més potent que pràcticament tots els ordinadors que he tingut fins ara! Però el principal motiu pel que volia un GalaxyS és pel programari que mou el bitxo: el sistema operatiu Android. Podríem definir Android ràpidament com un sistema operatiu per a mòbils basat en Linux i desenvolupat per Google, i que li planta cara a l’iOS de l’iPhone (Apple).

El mòbil era l’únic reducte en què continuava gastant el Windows. Després d’haver migrat a Linux fa més de 5 anys, el 2006 em vaig comprar una PDA amb Windows Mobile, un Qtex S200 (HTC Prophet), i vaig tornar a caure en l’Imperi del Maligne duent el SO de Redmond a tots els llocs dins la meva butxaca.

Tot i que sense talibanismes, intente utilitzar només programari lliure i, a poder ser, en la meua llengua. Tot i que l’Android (la versió distribuida per Google) encara no està en valencià (altres com la Cyanogen si que ho està, però no funciona bé encara per al Galaxy S), vull veure si comence a participar al nou projecte d’Android a Softcatalà, per a veure si entre tots fem força i Google inclou la llengua dins de les versions oficials del sistema operatiu.

Durant les vacances de nadal vaig actualitzar d’Eclair (Android 2.1) a Froyo (Android 2.2), i la veritat és que el canvi ha sigut a millor. El mòbil va molt més ràpid, la bateria dura més, es veu el Flash de les webs… en definitiva, quasi un mòbil nou

A partir d’ara, espereu de tant en tant alguna entrada sobre alguna aplicació interessant que m’haja instal·lat al mòbil, o frikades per l’estil.

Ja venen els Reis!!! Que vos porten moltes coses!!!

Fa ja uns quants anys que forme part de Softcatalà.Va ser a finals d’octubre de l’any 2004 que Toni Hermoso va proposar a la resta de membres que jo hi formés part. des de la primavera d’aquell mateix any havia estat treballant per traduir algunes extensions del Firefox. I gràcies a aquesta formar part de Softcatalà vaig migrar definitivament cap a Linux des del benvolgut (en aquell moment) XP. Poc després vaig conèixer en persona a Toni Hermoso, en una visita a BCN a casa Sílvia durant les festes de la Mercè de 2005. I no va ser fins a l’any passat, durant la I Jornada de difusió de programari informatic en valencià, que vaig conèixer també en persona a Pau Iranzo.

Amb tot açò vull dir que la meva relació amb Softcatalà havia sigut pràcticament tota virtual, a través d’Internet. Tot i que en molts moments Internet ajuda a reduir la distància entre membres d’un grup, mai no es té una relació igual que quan ja coneixes personalment a la gent.

I el passat 18 de desembre, en la primera trobada anual de Softcatalà, n’he conegut a molts d’ells. Es tractava de fer una reunió en la que mostrar una visió global dels treballs que s’havien fet des dels diferents projectes de Softcatalà, així com un repàs de les estadístiques de visites a la web, a l’estat dels comptes i als reptes de futur, abans d’anar al ja tradicional Sopar de Nadal de Softcatalà.

Tot i que l’agenda era molt optimista, i que ens vam haver de deixar unes quants coses per parlar, el balanç global de la reunió va ser moooolt positiu. Entre altres coses, vam poder explicar als companys de Catalunya la situació de la llengua ací al País Valencià i les tasques que des de Softvalencià hem de fer per normalitzar la situació, gràcies a una presentació molt bona de Pau Iranzo i Robert Escolano, que podeu veure a continuació.

Jo, per la meua part, vaig contar una miqueta la implantació d’Apertium com a traductor a la web de Softcatalà que vaig fer aquest estiu, i quins són els propers passos a fer en aquest aspecte. Referent a aquesta implantació, i degut a l’altíssim volum de traduccions que es gestionen des de la web de Softcatalà, Víctor (company a la UA) i jo hem escrit un petit article per al FreeRBMT 2011 que se celebrarà a finals de gener a BCN.

Després de la trobada vam anar a sopar a Can Culleretes, i en acabant vam anar a un irlandés a fer-nos un parell de Guiness i continuar xarrant de programari lliure, llengua, política, esports,… vaja, un repàs general a tot.

Robert i jo vam dormir al pis de Pau, a Gràcia, i diumenge de matí vam anar els tres a esmorzar a la xocolateria la Nena abans d’agafar l’Euromed de tornada a València.

Les conclusions de la trobada? Dos: La primera, que a Softcatalà un grup reduït de gent fa una feina espectacular amb molt pocs recursos, de manera que vull convidar a tots a que col·laboreu dins les vostres possibilitats en el que pugueu. La segona, que si mai vaig a viure a Barcelona, vull que siga a un lloc com Gràcia (i això que vam vore ben poc!)

Apurant apurant, encara més tard que l’any passat, però encara dins del termini

Ja feia molt de temps que volia canviar de disseny el blog. L’actual el vaig fer fa gairebé tres anys, quan encara estava treballant al Taller Digital de la UA, i des d’aquell moment les coses han canviat molt. La xarxa s’ha socialitzat molt, i pràcticament tots utilitzem Facebook, Twitters i coses semblants molt més que fa un parell d’anys.

Però no per això el blog s’ha d’abandonar, més bé al contrari. Vull que el meu blog torne a ser el centre de la meva activitat a la xarxa i que en ell es concentre allò que faig a les distintes xarxes socials en què participe (Twitter, Facebook), on afegisc o destaque continguts (Delicious, Flickr, Youtube, Foursquare, Google Reader),…

A més, també m’apetia modificar la forma, a més del fons. Modernitzar-lo, ja que havia anat optant per un model més simplista, i fer alguna cosa més vistosa. Crec que en certa manera ho he aconseguit, i el model actual és prou més vistós i bonic que l’anterior.

Com sempre, queden moltes coses per retocar, molt per corregir i adaptar al nou format, hi ha coses que estaven abans i ara no estan,… però poc a poc aniré solucionant-ho tot. De tota manera, si veieu alguna cosa, aviseu

En primer lloc voldria demanar disculpes, ja que no acostume a emprar aquest tipus de vocabulari al blog, i menys com a títol. Però es que ja està bé.

Fa molt de temps que estic molt cabrejat per pràcticament tot el que té a veure amb este “Estat de Dret” on vivim: la situació política autonòmica, amb un president imputat per nosequants delictes, i presidents de Diputacions que no es queden arrere, amb un model productiu que fa enveja (xe, ara farem un parell de centenars de xaletets i voràs com mos forrem), amb un sistema educatiu lamentable, amb saturació a les aules, poca preparació del professorat, escassos recursos i un index de fracàs escolar cada vegada més alt, amb les polítiques neo-liberals del govern de ZP que es pensa que facilitant l’acomiadament i allargant l’edat de jubilació els mercats s’alegraran i, per tant, la crisi s’acabarà…

Però una de les coses que possiblement faça de resum de tot açò, i que ens ajude a entendre sense cap mena de dubte perquè estem com estem (i perquè continuarem estant així, si no és que anem a pitjor) es pot llegir a un article del País, de l’especial Preparados que estan fent des de fa alguns dies. No he seguit tots els articles de l’especial que es venen publicant cada dia, però si que n’he llegit alguns, i la veritat és que vols recomane.

Però tornant on estàvem, l’article en qüestió el vaig descobrir gràcies a un retweet de Toni Hermoso, i explica perfectament el perquè de com estem. Igual li hauria d’haver posat així al títol d’aquesta entrada, però ara ja està. A continuació reproduisc l’article tal qual es troba a les pàgines del País:

El coste de las becas

España invirtió en mí casi diez millones de pesetas y ahora lo está aprovechando otro país

ANÓNIMO * (HISTORIAS DE LOS LECTORES) - Costa del Pacífico de EE UU – 29/09/2010

Estudié toda mi vida con becas. Eso, dicho así, parece una frase hecha, pero no. Estudié toda mi vida con becas, que significan -entre otras cosas- dinero de todos los contribuyentes. Con 14 años, el estado empezó a pagarme 14.000 pesetas anuales a modo de beca para materiales. Tengo 31 años, así que hablamos de 14.000 pesetas del año 1993. Desde los 17 me becaron con 32.000, con lo cual para cuando acabé el instituto el Estado había ingresado en mi cuenta 92.000 pesetas contantes y sonantes.

Entré en la Universidad y también tuve becas, nunca tuve que pagar ni una sola matrícula. A una media de, pongamos, 75.000 pesetas por curso, eso hacen 375.000. Además, recibí una beca escolar que, de media, eran unas 150.000 pesetas anuales: 750.000 en los cinco años. En quinto de carrera tuve, además, una beca de colaboración de mi Departamento. Se suponía que era para aprender investigar, pero lo único que me enseñaron fue a cargar carretillas de papel para la fotocopiadora, hacer funcionar la fotocopiadora y cambiar el tóner de la fotocopiadora. Me pagaron 23.000 pesetas al mes, diez meses. Total hasta aquí 1.447.000 pesetas. Unos 8700 euros.

Recibí cuatro becas diferentes para hacer el doctorado. La primera que acepté era de una fundación que me pagaba cuando le parecía oportuno, no me daba recibos del pago y, además, me metió en líos con Hacienda. En cualquier caso, seis meses a 600 euros, 3600 euros. Poco tiempo después recibí otra con patrones que me timaron en menos aspectos. No me contrataron, pero me hicieron firmar dedicación completa. Trabajé para ellos bajo la miserable forma de una beca: di clases, publiqué en revistas, hice estancias de investigación… pero días cotizados, cero. 800 euros al mes, 36 meses, 28.800 euros en total. A eso hay que sumar tres estancias de investigación en prestigiosos centros del extranjero, a digamos 1200 euros de subvención cada una. Esto ya parece el 1, 2, 3… 41.100 euros de todos los españoles. El último año, por fin, los becarios de investigación conseguimos que se nos hiciera un contrato. A la hora de firmarlo, te daban un papelito donde tenías que firmar que renunciabas a tu baja maternal, en caso de quedarte embarazada. Eso sí que son políticas de conciliación y lo demás cuentos. Nos daban, por primera vez, paga extra. Se la llevó Hacienda, pero la sumo igual. Doce meses, catorce pagas, a 1100 euros, 15400 euros, 56.500 en total.

Ahora viene la pirueta. Después de seis años trabajando para la Universidad, había cotizado un año. Cobré el paro y envié currículos. 630, mi madre lo recuerda bien. Durante mis dieciséis años en el mercado laboral español tuve los empleos más diversos además de la Universidad: guía turística para la tercera edad, traductora de manuales deportivos, profe particular, manufacturera -que no diseñadora- de bolsos y abalorios, dobladora de anuncios de radio… Que no se diga que no lo intenté en varios campos.

Lo intenté con todas mis fuerzas. Me agarré a la tierra de Asturias con pies y manos. Estuve un año en el paro, con una carrera, un máster, un doctorado, cuatro idiomas y dispuesta a trabajar de lo que saliese… pero no salió nada. En unos estaba demasiado formada, en otros no daba, literalmente, la talla -hasta para dependienta de tienda de ropa de adolescentes me presenté-, así que decidí emigrar. El camino fuera de Europa no es sencillo: veo a mis padres por Skype, mi presencia empieza a borrarse de los recuerdos de mis amigas -”¿todavía vivías aquí cuando pasó eso?”- y suplico a las alturas que el señor de inmigración no se quede con mi barra de turrón de Suchard y mis latas de bonito en aceite cuando vuelvo, siempre antes de Reyes, a incorporarme a mis clases en una estupenda Universidad de la soleadísima costa estadounidense del Pacífico. Lo más triste es que soy feliz aquí, a pesar de que veo la tristeza inmensa en los ojos de mis padres.

En resumen, España invirtió en mí, directamente, casi diez millones de pesetas, además de la formación universitaria, y ahora lo está aprovechando otro país: un lugar donde me siento un miembro útil y productivo de la sociedad. El problema más grande es que mi caso no es único. De mis quince compañeros del doctorado, solo dos están trabajando en España, en condiciones lamentables, eso sí, en la Universidad. Solo en nosotros, solo en nuestro pequeño rinconcito de la sala de becarios con sus palomas anidadas en una ventana, el Estado español tiró a la basura 130.000.000. Ciento treinta millones de pesetas que estábamos deseando revertir a la sociedad en aquello para lo que nos habíamos formado, pero no nos resulta posible. Trabajamos un tiempo gratis, mucho tiempo sin contrato, muchas más horas que una jornada estándar, sin sanidad, sin derecho a baja maternal, sin derecho a paro y, sobre todo, sin derecho a quejarnos. Porque éramos unos privilegiados, la creme de la creme de la intelectualidad que iba a llevar a España a cotas nunca antes conocidas. Y eso último es lo único cierto. Somos la generación que va a llevar a España a cotas nunca antes conocidas de desesperación, de frustración, de angustia, de parturientas añosas, de abuelos que van a tener que aprender chino o inglés para preguntarle a sus nietos -por skype- de qué color es la bici que piden a los Reyes Magos en casa de los abuelitos y que les va a llegar por correo.

* Este lector ha pedido expresamente que no facilitemos su nombre.