Arxiu de Personal

Sis anys a Vistaprint… i a Barcelona

// maig 7th, 2018 // 2 comentaris » // Personal

Pareix que fóra l’altre dia quan vaig dir que me’n venia cap a Barcelona, a treballar a Vistaprint, i just avui fa tres mesos sis anys que vaig començar a treballar a 500 km de Benissa, el meu poble.

Tres anys després, i torne a començar quasi de la mateixa manera. I, de nou, no hi ha massa coses que hagen canviat des de fa tres anys.

La vida a la ciutat

Estos últims tres anys han sigut menys prolífics en visites, comparats amb els tres primers. Tot i que Héctor ha tornat, aquesta vegada s’ha quedat a casa Joan i Rosa (que tenen habitació per als convidats 😝). També han tornat a vindre els meus pares i la meua germana, però a part d’això, no massa més visites.

En canvi, el que si que hem fet és més “vida casolana”. Joan i Rosa han vingut unes quantes vegades a dinar o sopar a casa, i hem perfeccionat les nostres tècniques culinàries: els arrossos ja són nivell pro, i ens hem atrevit amb altres coses.

Paella d'hivern, amb coliflor i espinacs

Paella d’hivern, amb coliflor i espinacs

Però sense dubte, el canvi més important que hem tingut a casa ha sigut Burret. Fa dos anys i pocs dies, Noelia i jo vam adoptar un gosset d’una protectora, i des d’aleshores viu amb nosaltres. És una dolçor de gosset, però compleix la definició de gos a la perfecció. El tio es passa la vida dormint!

Burret

Burret

A la feina

A la feina, tot continua quasi igual. Com sempre, l’única cosa que no canvia a Vistaprint són els canvis constants. Fa just tres anys, Jordi va deixar Vistaprint va deixar l’empresa. Va ser un xoc important no només per a mi, sinó per a tot l’equip de tecnologia de Barcelona. Però vam saber adaptar-nos a una situació que pareixia molt complicada, en anar-se’n el líder espiritual de l’equip (Jordi era mooolt més que un manager).

He canviat de squad amb qui treballe cada dia, i ja no estic amb el meu benvolgut Havana Club (què bé ho vam passar a aquella mobile week!!!). No només això, sinó que alguns dels meus companys han deixat l’empresa per a viure noves aventures (Vincenzo, passa-ho bé recorrent el món). Però també hi ha hagut moltes incorporacions: ja som vora 35 persones a l’equip de tecnologia, i no seria estrany que en un any en siguem molts més. I amb el nou squad, Orwell, tot format per gent que com a molt fa un any que estan a l’empresa, estem fent coses molt interessants, aprenent noves tecnologies (cloud computingmachine learning, i totes les paraulotes eixes que estan de moda).

Havana Club!

Havana Club!

També, personalment, he agafat més responsabilitats dins l’equip de Barcelona. D’una banda, participant activament en les tasques de contractació. I d’altra, sent el domain architect tant de cerca orgànica com de cerca de pagament (paid search organic search, que diuen en anglés). Com a part de les meues responsabilitats esta assegurar-me que les solucions que diversos equips implementen per a solucionar problemes concrets encaixen dins l’ecosistema, així com donar una mica de guia a nivell tècnic. I tant Alejandro com Frank m’estan ajudant moltíssim en aquesta tasca.

A més, estos anys he tingut l’oportunitat de seguir viatjant. Per feina, he fet uns quants viatges més a Boston, i també he anat dues vegades a Praga – on hem obert una oficina nova – i a Londres, al DDDx. També vaig poder anar a San Francisco, al GSoC Mentor Summit 2017, com a premi per haver fet de mentor d’Apertium al  GSoC 2017.

Softcatalà

El GSoC ha sigut un dels projectes amb els que he treballat en coses relacionades amb Softcatalà/Softvalencià. Un altre, també molt important, ha sigut la posada en funcionament del nou lloc web de Softcatalà, on vaig participar en la coordinació del projecte. I ens hem reunit amb el nou Govern de la Generalitat Valenciana, per a demanar-los una aposta forta per les tecnologies lliures de la llengua. I això ha acabat amb la presentació, fa només una setmana, del nou portal SALT.

I a més…

I, finalment un dels canvis més significatius de la meua vida a Barcelona dels últims tres anys: la Valenciana.

Després d’una entrada de Moros i Cristians pels carrers de Barcelona quasi inesperada, vam aplegar un grapat de gent, tots valencians, que trobàvem a faltar la rutina dels assajos i concerts amb la banda. Jo vaig entrar a la Banda de Benissa el 1997, i necessitava ajuntar-me amb altra gent cada setmana per a tocar i fer ambient.

I la SMPVB “la Valenciana” ha omplit eixe buit de manera increible. Els punts culminants van ser el desembre de 2016, amb el Concert del Botifarra a Banda, així com els quatre concerts que vam fer durant l’últim trimestre de 2017. Anar als assajos s’ha tornat una d’eixes coses que esperes amb ganes cada setmana. I si, a més, l’assaig és dissabte… paella d’Ernesto!

En resum, tres anys intensos, sense cap revolució, però en constant evolució. A veure que ens porten els següents!

Seguirem informant…

Entre fàstic i vergonya

// abril 30th, 2018 // 2 comentaris » // Personal

El que va passar la setmana passada amb el sistema judicial espanyol pot tindre moltes lectures. Però no sé quina de totes és pitjor.

Cinc individus, un d’ells guàrdia civil i un altre militar, van ser condemnats per abusos sexuals a una xica de divuit anys, a la que van obligar a mantenir relacions amb els cinc, mentre la gravaven amb el mòbil.

El fet que cinc “homes grans i fets” obligaren a una xica (que a més anava beguda) a practicar-los felacions, i que després la penetraren vaginalment i analment no sembla ser suficient per a que dos dels tres jutges consideren el fet com a agressió sexual, i es limiten a considerar-ho abús. Resulta que si no hi ha “violència física” no és agressió. I clar, era molt millor que hagués oposat resistència, així amb un poc de sort, a més de violar-la, l’hagueren (com a mínim) apallissat.

Però el més trist de tot és que no és que el tercer jutge s’haja oposat a la sentència perquè la considere fluixa. No! Encara va més enllà, i diu que no hi va haver ni tan sols abús, ja que no pot apreciar cap tipus de rebuig per part d’ella, i que fins i tot aprecia excitació. I que, per tant, com que no pot assegurar que fós en contra de la seua voluntat, demanava que “no ha pasado nada, circulen“.

És una sentència no només masclista i misògina, sinó que és moralment repugnant. I per diversos motius.

Un dels motius és com encara hi ha gent que, d’una manera o una altra, defensa (o com a mínim justifica) els agressors. Fins i tot intentant fer passar que la xica intenta ara fer una vida normal com a “tan mal no ho estarà passant si riu junt amb les seues amigues“.

Un altre dels motius és el sistema judicial en general. El fet que un dels tres magistrats ni tan sols ho considere delicte em posa els pèls de punta. Però el fet que tinguem un codi penal tan sumament permissiu com per a que permeta que es dicte una sentència com aquesta, és encara pitjor. Qui encara crega que la justícia espanyola no està cinquanta anys arrere es que no veu la realitat. Jutges retrògads i franquistes (si és que es pot ser una cosa sense ser l’altra) copen gran part de l’estament judicial, totalment aliens a que la societat evoluciona (a poc a poc, però evoluciona).

Però encara n’hi ha més motius, i és la impunitat que tenen els cossos i forces de seguretat en este Estat (de Dret???). Un policia, un militar, un guàrdia civil… pot fer pràcticament el que vulga, que les conseqüencies que patirà seran mínimes comparades amb si ho fa “una persona normal” (i ja no diem res si qui ho fa és un roig, o un basc, o un català, o un …). Ho diu clar Pere Martí en un article de l’altre dia al Vilaweb:

[…]

Els qui callaven contra la injustícia comesa contra els joves d’Altsasu han descobert ara que barallar-se amb un guàrdia civil pot arribar a costar cinquanta anys de presó, mentre que violar en grup una noia de divuit anys, en companyia d’un guàrdia civil i un militar, només nou.

[…]

La justícia espanyola no passa la ITV de la democràcia, Pere Martí

Però tornant a la part més important: la sentència per a un cas de violació que ha fet reaccionar a una gran part de la societat per la quasi-impunitat dels agresors. Una sentència que, només per ella mateixa, fa molt de fàstic. I ens fa fàstic, també, a molts homes, perquè no tots som iguals. I eixa és probablement la primera reacció de molts de nosaltres. “Jo també estic indignat”, “entenc la ràbia que sentiu”, “no sé que els pot passar pel cap a alguns per a fer alguna cosa així”, etc.

Però després de pensar una miqueta més, i d’escoltar les reaccions d’alguns, fa canviar una miqueta d’opinió. I de fàstic passe una cosa més semblant a la vergonya. “Com a ciutadà i pare, em costa assumir la sentència de la Manada”, va dir Albert Rivera. “Com a pare”. I eixe és precisament el problema.

No acceptem una sentència que ens sembla injusta, i ho sentim com una agressió a un conjunt de persones a les que estimem: mares, parelles, germanes, filles,… I per això protestem, ens indignem. Però no és una agressió contra nosaltres.

Som (i m’incloc) incapaços d’entendre què passa realment a la nostra societat. Fins i tot els homes que ens considerem feministes, i per molt que ho intentem, no sabrem mai fins a quin punt les dones ho tenen fotut a una societat masclista des de les seues arrels.

Perquè jo mateix, per molt que vulga, no puc posar-me al lloc d’una xicona de disset o dihuit anys que torna a casa sola per la nit, i té por. I no puc posar-me al seu lloc perquè simplement jo mai he tingut por de trobar-me amb algun desgraciat pel camí tornant a casa.

I per això, com a home, em fa vergonya viure en la societat en la que visc, i no puc sinó demanar perdó per la part que em toca, per no fer més per intentar canviar una societat injusta, on uns tenim més privilegis que altres pel simple fet de ser homes.

Tenim molta feina per fer. Fem-la.

No vull ser valenta, vull ser lliure

Imatge d’Ame Soler, del projecte Tres Voltes Rebel

35

// febrer 12th, 2018 // No hi ha comentaris » // Personal

Doncs això, 35.

Cap a San Francisco!

// octubre 26th, 2017 // 1 comentari // Personal

Fa un parell de setmanes me’n vaig anar a San Francisco a participar del Mentor’s Summit del Google Summer of Code.

El Google Summer of Code és una iniciativa de Google enfocada a estudiants universitaris per a que s’involucren en el desenvolupament de programari lliure i Apertium, el projecte lliure per a la creació de traductors automàtics que va nàixer a la Universitat d’Alacant, hi participa com a organització.

Jo ja fa anys que estic involucrat amb Apertium, i enguany he estat fent de mentor de diversos projectes, principalment el del traductor anglès-català que ha desenvolupat Marc Riera. D’això ja en parlaré una miqueta més endavant.

La qüestió és que Google convida a dos mentors de cada organització a participar al Mentor Summit, i enguany he sigut un dels representats d’Apertium, juntament amb Sushain Cherivala (al que he conegut personalment, després d’anys de comunicar-nos a través de la xarxa).

Tinc la intenció de fer un seguit d’entrades explicant, primer, l’experiència de visitar durant un parell de dies la ciutat de San Francisco i les oficines de Google a Mountain View, i després explicant com ha anat el Mentor Summit en si. I així, de pas, recupere l’hàbit d’escriure.

Seguirem informant…

34

// febrer 12th, 2017 // No hi ha comentaris » // Personal

Superada «l’edat de Crist». Diuen que ell a eixa edat havia fet moltes coses, moltes més de les que jo he fet. Però jo l’he guanyat en una cosa: encara estic per ací 🙂

Bon Nadal!

// desembre 24th, 2016 // No hi ha comentaris » // Personal

Enguany fa exactament deu anys que vaig començar a fer una felicitació nadalenca per penjar a la web. Moltes coses han canviat des d’aquell moment, però invariablement, arriba un dia o dos abans de Nadal i dic “fotre! la felicitació!”.

I ací va la d’enguany. Bon Nadal a tots!!!

Bon Nadal 2016 i Feliç Any Nou 2017

PS: Enguany he triat una foto d’Annie Spratt, que tot i estar en domini public (i, per tant, no requerir cita), m’apetia molt agrair-li públicament les fotos que fa i allibera. 

 

Boston de nit…

// desembre 12th, 2016 // No hi ha comentaris » // Personal

La setmana passada vaig estar amb alguns companys de feina per l’oficina de Waltham, MA. Una de les vesprades vam acabar una miqueta abans, i vam anar a Cambridge. És, possiblement, una de les localitats amb més “intel·ligents” per metre quadrat del planeta: allà es troben tant el MIT com Harvard, dues de les universitats més prestigioses del món. Passejant pels seus campus sempre pense com de diferents hagueren sigut les coses si hagués pogut estudiar per allà, amb desenes de premis Nobel caminant pels corredors. Fa, fins i tot, una mica de vertigen.

I allà, just davant del MIT, hi ha una vista preciosa del skyline de Boston, amb el riu Charles reflectint les llums dels gratacels.

Boston de nit

Hi ha moltes coses que no m’agraden dels EUA: individualisme dut a l’extrem, pobresa extrema a gran part de la societat, racisme i xenofòbia estructural… però al mateix temps em meravella la seua capacitat de reinventar-se com a societat i de creure que es pot construir un món millor. I, no sé perquè, imatges com aquesta em fan tindre esperança en el món.

Movistar, o com no s’ha de tractar un client

// febrer 29th, 2016 // 1 comentari // Personal

Telefòóica Movistar o Timofónica Vomistar?La setmana passada vaig experimentar (de nou) quin és el nivell més baix d’atenció al client a que es pot arribar, i és el de Telefònica Movistar (també conegut com a Timofónica Vomistar).

Després de quasi 4 anys vivint a Barcelona, i tenint internet amb ells (primer ADSL i, des de fa 2 anys, fibra òptica), diumenge passat em va arribar un correu amb l’import de l’última factura, i era un preu totalment desorbitat. A poc a poc, mes a mes, euret a euret, durant l’últim any m’havien pujat més de 5€ pel mateix servei. I no només això, sinó que quan estan amb fibra de 300Mbs a tot arreu, jo encara en tenia només 100.

Per això vaig al telèfon gratuït que apareix a la seua web, i els vaig dir que em pareix lamentable la política d’atenció al client que tenen, on cuiden millor als nous clients que no pas als que ja tenen (semblant al que els vaig dir fa uns 3 anys, quan vaig donar de baixa la línia mòbil que tenia amb ells). El pobre comercial m’ha dit, literalment, «entiendo su postura, pero no la comparto, ya que los nuevos clientes no pueden beneficiarse de una lista de ventajas que tienen los clientes», i quan li he preguntat quines,… “cri, cri, cri,…” com els grills.

No paraven d’insistir en què fusionara el meu mòbil podien donar-me una oferta més bona, i bla, bla, bla. Després de molt de rato de dir-los que no (vaig ser client mòbil de Movistar durant molts anys), que no volia tornar a tindre el mòbil amb ells, de confirmar-me que la quota se’m quedaria per vora 13€ menys després de multiplicar-me per tres la velocitat, i després d’un últim «bueno, entonces fusionamos el móvil?» al que els vaig respondre que ja li havia dit CINC vegades que no volia fusionar… m’ha dit que cridara al 1004 per a gestionar el canvi!!!

Així que vaig cridar al 1004, i em van dir que això de rebaixar la quota no podia ser, que era només per a nous clients, bla-bla-bla. I vaig preguntar: «aleshores què he de fer, donar-me de baixa i tornar-me a donar d’alta per a tindre un bon preu???»? Al que només em van poder dir que m’hauria d’esperar que la baixa es “confirmara” (unes tres setmanes) i després s’hauria de donar d’alta un nou titular…

Poc després, va rectificar i em va dir «que había conseguido aplicarme un descuento» exactament pels mateixos 13€ que ja m’havia dit el comercial anterior…

En fi, que potser d’ací a un any, quan s’acabe el descompte, si que acabe donant-me de baixa i d’alta de nou, a vore si així aconseguisc algun bon preu. Però de moment continuarem amb Movistar (quin remei!!!), com a mínim fins que alguna alternativa (ONO, Jazztel, QUI-SIGA) arribe amb cobertura de fibra a ma casa.

33 anys

// febrer 12th, 2016 // No hi ha comentaris » // Personal

33I hui faig 33 anys. «L’edat de Crist», que diuen alguns (com si Crist, abans dels 33, no n’haguera tingut també 32, i 31, i 30,…)

Foto: Another Year, d’Adam Wyles.

Planificació de tasques: importància i/o urgència

// gener 12th, 2016 // No hi ha comentaris » // Personal

L’any passat vaig fer una versió lleugera del “Vistaprint Manager Development Program”. Van ser vora dos mesos de classes per tal d’aprendre tècniques i bones pràctiques per a una millor gestió d’equips. Des de com tindre reunions “one on one” efectives, a consells de com donar feedback de manera eficient, fins a tècniques de gestió de temps i planificació de tasques o de com ajudar altres companys amb tècniques de coachingmentoring.

Una de les parts que em van resultar més útils va ser les de la gestió del temps i les tasques. Sempre vaig atabalat, amb mil coses pendents de fer, i qualsevol cosa que m’ajude a posar una mica d’ordre al meu caos, benvinguda siga.

I en aquests cas, el que s’anomena la matriu d’Eisenhower és una bona tècnica per a classificar i planificar tasques. La idea és senzilla: quan veus que has de fer qualsevol tasca, i abans de fer-la, només cal perdre uns segons pensant quin tipus de tasca és respecte a estes dues preguntes: és important? és urgent?

Planificació de tasques: Important vs Urgent

Amb aquestes dues preguntes, i les seues respostes, es poden classificar les tasques en quatre grups:

  1. Tasques importants i urgents.
    • Si una tasca és important i urgent, s’ha de fer. No n’hi ha altra.
    • Idealment no n’hauríem de tindre de tasques d’aquest tipus, però sempre n’apareixen. L’objectiu és reduir-ne la quantitat al mínim possible.
  2. Tasques importants però no urgents.
    • Son tasques que considerem importants, però que no necessiten d’una actuació immediata.
    • Per a evitar que es convertisquen en tasques de la categoria 1, s’han de planificar adequadament.
    • Idealment, només hauríem de fer tasques d’aquesta categoria.
  3. Tasques urgents, però no importants.
    • Són tasques que s’han de fer immediatament, però no són importants.
    • Un moment, parem-nos a pensar: si no són importants, perquè s’han de fer immediatament? La resposta sol ser “perquè són importants per alguna altra persona”. En eixe moment, el que haurem de fer és tornar a avaluar si realment considerem important, pel que passaria al quadrant 1, o no, fet que ens duria a intentar delegar-la per a que la faça una altra persona, o passar-la al quadrant 4.
  4. Tasques no urgents ni importants.
    • Coses que no farem mentre n’hi haja d’altres per fer.
    • Segurament, les coses que caiguen ací acaben “oblidant-se”, ja que no hi ha motius objectius per fer-les abans que tasques importants. I normalment sempre tenim coses importants per a fer, pel que acaben per no fer-se mai. Això si, és convenient tindre (i donar) les expectatives correctes quan apareix una tasca d’aquest tipus, no siga que algú estiga esperant que la fem…

Tots fem sempre primer les tasques del quadrant 1, i les tasques del quadrant 4 són fàcils de llevar-nos-les de damunt, però el que costa més és fer abans les tasques del tipus 2 a les del tipus 3, perquè si no ho fem, no ho farem mai: sempre haurà alguna cosa urgent (important o no) que fer abans que una cosa important però que podem fer en qualsevol moment.

Duc aplicant (conscientment) aquesta tècnica de planificació de tasques uns quants mesos a la feina, i també (de manera més lleugera) en coses de fora del treball, i la veritat és que tot i que costa (sobre tot dir que no a tasques del grup 3), al final ixes guanyant: tens més temps per a fer allò que realment importa.