Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Hem d’assumir (seria d’idiotes no fer-ho) que ens trobem en una situació molt difícil, molt més del que es preveia al principi de la crisi. El que va començar com una crisi financera mundial unida a una immobiliària a l’estat, ha anat derivant en un macro-crisi estructural, d’on res ni ningú es salva (nota: quan dic ningú no és ningú ningú: els rics no entren en aquest joc, ells sempre guanyen).

És evident que el model “productiu” que tenim no és sostenible (bàsicament, perquè no produïm res, només fem xalets un darrere d’un altre), i que canviar açò costarà molts anys i esforços, i que per a fer-ho ens hem d’ajustar la corretja, reduint despesa pública i/o augmentant la pressió fiscal.

Però tot no es acceptable i comprensible. Cal retallar despeses, i prioritzar algunes inversions (bàsiques com la sanitat i l’educació) per damunt d’altres que no són de primera necessitat (encara que si importants) com la promoció cultural. Però açò no dóna permís als nostres governants a fer el que els done la gana, tallar i retallar on vulguen, i seguir beneficiant als amics de sempre.

L’Escola de Música de Benissa ha patit una millora semblant a la de la Banda durant els darrers anys, i això es nota en la qualitat musical dels xiquets. Quan jo vaig entrar a la banda, gairebé ningú no anava al conservatori. Ara per poder entrar a la banda has d’estar fent el Grau Mitjà al conservatori, directament. I això és, en part, gràcies a la millor preparació que reben els xiquets a l’Escola Municipal. I per a una bona preparació fan falta diners.

Manifest "Més que música"

I ací és on arriba el problema. L’any passat la subvenció que donava la Conselleria de Cultura a l’Escola de Música era d’uns 33.500€, i la resta anava a càrrec de les arques municipals. Però clar, “estem en crisi”. I així, el Consell (de Camps, Cotino, Sánchez de León, Font de Mora, Blasco i companyia) han decidit que les ajudes a la música no aprofiten per a res. Que l’educació musical dels xiquets valencians és un malbaratament de recursos. I han retallat una mitjana d’un 55% les ajudes a les Escoles de Música per a aquest any, de vora 4,5 milions d’euros a poc més de 2 milions. I què vol dir això traduït al nostre poble? Que enguany, l’escola de Benissa, compta amb només 14.300€ per part de la Conselleria (un 58% menys). I, com sempre, la resta a pagar-ho l’Ajuntament. El problema vindrà si, com no seria d’estranyar, no puguera continuar mantenint l’Escola de Música d’ací a un o dos anys. Què fem? Tanquem la paradeta?

I encara va i resulta que durant el mes d’agost eixien en premsa un grapat de notícies sobre un conveni de la Generalitat amb Air Nostrum. I a canvi de què els avions de la companyia aèria porten la famosa palmereta apegada, la Generalitat pagarà 13 milions d’euros. De veres eixos 13 milions d’euros no hagueren pogut utilitzar-se millor per evitar aquestes retallades en la cultura i l’educació dels nostres xiquets? O per a ajudes als dependents? O per a millorar la moooolt deficient sanitat pública? O les condicions de l’escola pública? No, millor donar-li’ls a uns que segur que són amics seus.

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

PD: Blai Server ja havia dit pràcticament tot açò, i segurament millor. De fet, va ser després de llegir el seu article i el comunicat de la Regidoria de Cultura que vaig decidir que tenia que escampar-ho. Que es sàpiga. Perquè encara tornaran a guanyar.

Ja han arribat. No fa falta dir molt més.

Enguany va per a tu, Issaies.

Dissabte passat va ser, per fi, l’esperat IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva. Com ja vaig comentar, vam estar treballant molt dur fins a l’última hora per fer un paper ben digne, i crec que ho vam aconseguir. Però bé, anem poc a poc.

Després de moltes setmanes d’assaig, i d’un sprint final amb assajos dimarts, dijous i divendres (el dimecres no vaig poder anar, però també n’hi havia) havia arribat el moment. Divendres per la nit, en acabar l’últim assaig, el treball estava fet: tots teníem clar que havíem de fer en cada moment, on venien els crescendos, en quin moment érem un simple acompanyament, o a qui havíem de sentir en les parts més expressives.

Assajant per al certamen

Ja dissabte, poc abans de les 3, després de dinar, Noelia i Dani van passar per baix de ma casa, i junt amb la meua germana, vam anar fent camí cap on havíem quedat per agafar els autobusos. A l’hora estàvem tots al bus, i vam començar a pujar i agarrar lloc: Oliva, allà anem!

En arribar a Oliva, ens van acompanyar a un parell d’aules de l’institut, on podríem muntar els instruments, calfar, afinar, etc. Però clar, com que faltaven un parell d’horetes per a que haguérem de preparar-nos, vam anar al bar

Just abans de calfar, vam veure la interpretació que va fer la banda de Muro d’Eleazar, la marxa obligada de Rafael Mullor. Personalment, no em va agradar com van començar amb la marxa: anava massa lenta, i amb pocs matisos entre les diferents veus que apareixien. També és just dir que al final van fer un parell de crescendos brutals. I abans de que començaren les obres lliures, vam anar a preparar-nos.

Així, mentre Muro acabava, i tocava la banda de Llanera de Ranes, nosaltres vam calfar, afinar, ens vam posar nerviosos (més encara)… Però era el nostre moment. Vam entregar les acreditacions i, poc a poc, vam anar entrant a la zona de l’escenari. Després de les presentacions vam pujar dalt i quan estàvem ja tots asseguts vaig tocar un Si♭ per a que tots afinarem (un poc de paperot no ve malament). I Josep Cano, el nostre director, va pujar a l’escenari.

Vam començar, com havien fet ja Muro i Llanera, amb Eleazar. Es sentia molt baix de volum tot (degut a l’acústica del poliesportiu), però es sentia bé. Possiblement ens va faltar un poc d’energia, però crec que el resultat va ser bo. I els matisos que Cano portava un parell de mesos intentant que férem van eixir, en general.

Després vam tocar Moros de Bèrnia, de Jaume Jimmy Ripoll Martins. Si he de dir algo de com ens va eixir, dic que molt afinada. Possiblement era l’obra més fluixa, a mi em sembla més una marxa per a desfilar que per a concert (no sé si per a certamen, ja que aquest és el primer en que participava jo ), però el resultat va ser bo.

I, per acabar la nostra participació, vam tocar Aleluya, del mestre alcoià Amando Blanquer Ponsoda. Aleluya va ser la primera marxa cristiana que es va composar (fins a eixe moment els bàndols cristians de les festes de Moros i Cristians sempre havien tirat mà de pas-dobles). És una obra diferent a les actuals marxes cristianes, menys guerrera i més cristiana, amb sons que evoquen cants gregorians i música d’eixe estil. I crec que també ens va eixir prou bé, prou afinada per a lo delicada que és.

IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes

Vam baixar de l’escenari, i vam anar cap a l’institut a desmuntar els instruments. Estàvem un poc raros. Per un  costat sabíem que no ens havia eixit tot lo bé que ens havia eixit, per exemple, a l’assaig del dijous. Però d’altra banda, ho havíem fet bé, i un bon resultat al certament era possible.

De nou vam tornar al poliesportiu, on la banda d’Oliva estava acabant la seua actuació, fora de concurs, mentre el jurat deliberava. I després d’imposar els distintius d’haver participat al certamen a les banderes de les bandes participants, començà el moment de dir els premis.

Teníem just a l’esquerra al sector jove de la banda de Llanera, i la banda de Muro estava tota a l’altra punta del poliesportiu, a la dreta del tot. Ens vam agafar, com fan els futbolistes quan en un campionat de futbol, després del partit i de la pròrroga, el resultat continua marcant un empat i tot s’ha decidir en els penals.

“I ara anem a anunciar el segon premi“. Un moment, segon premi? Es de veres, només hi havia primer i segon, o siga que si ens donaven el segon, era clar que Muro havia guanyat. Però un moment, i si no ens el donaven? “I el segon premi és per a… Llanera de Ranes!“.

Llanera segons? Tan mal ho hauria fet Muro? O tan mal ho hauríem fet nosaltres? Tots, en el fons, sabíem que ja estava, havíem perdut, però no ho volíem creure. No podia ser, havíem treballat massa… “I el primer premi… per a Muro!”.

“Eoeoeoeo!!!!” es va sentir a l’altra punta del poliesportiu. La banda de Muro, tots a una celebraven el primer premi. Els de Llanera seguien celebrant el segon. I nosaltres estavem com si ens hagueren desenxufat. Com si se’ns haguera acabat la bateria. Apatia total. Necessitavem un motiu, un bon motiu, saber què havia passat. Què havíem fet pitjor que els altres. Però no, no vam saber els punts que ens vam emportar. I tampoc importava realment.

Ràbia. Decepció. Tristesa. Impotència.

Ja de camí a l’autobús, van començar les hipòtesi, que si els de Llanera havíen tocat 3 cançons de Mullor (que, recordem estava al jurat), que si els de Muro n’havíen tocat també dos d’ell, que si a la pròxima guanyem… i poc a poc vam anar recuperant la moral. Vam sopar tots junts al Llaurador, on no van faltar les cançonetes (Núria al clarinet, Llorenç a la trompeta i Dani i jo partint-nos el seu saxo). Després “Morralla & Associats” vam anar al Codi. Va ser una nit molt bona, ens vam riure bona cosa i ho vam passar realment bé. Però tot anava amb un regustet amarg.

Tocant després de sopar, al Llaurador

Ara, quan ja han passat uns quants dies, les coses es poden analitzar un poc millor. Vam quedar tercers, sí, però vam treballar. Anavem molt il·lusionats (sobre tot els joves) i ens vam pegar el bac, però el que ens ha quedat clar és que podem fer-ho. Podem guanyar. Perquè sabem tocar, i tocar bé. I sabem treballar-nos les obres. I cumplir amb els assajos, si hi ha la suficient motivació.

Feia quinze anys que la banda no anava a cap certamen, i eixa falta d’experiència també és possible que ens afectara. Però ara ja en tenim, d’experiència. Almenys de quedar els últims. Així que, a partir d’ara, qualsevol cosa que passe serà a millor. I segur que, en poc de temps, guanyarem algun certamen. Per ganes no quedarà.

Spotify, música debades online

Volia fer una entrada sobre l’Spotify, però com que Òscar em va xafar el post, doncs ja no cal explicar què és.

La qüestió és que tinc instal·lat el programa (sota Linux, funciona de categoria amb el Wine). I m’ha sorprés (agradablement) la gran quantitat de grups catalans que hi ha al catàleg (per cert, esperem que dure). La veritat és que, tot i seguir centralitzant la meva “vida músical” d’Internet al Last.fm, l’emissora de la meva música ha passat de ser l’Amarok a l’Spotify. Al meu ordinador tinc molta música, però l’Spotify en té més!

Així que m’he posat a fer una llista de reproducció amb tota la música en català que he trobat: des de Feliu Ventura, fins als Pets, passant per Lluís Llach, Lax’n'Busto, Gerard Quintana, Cris Juanico, Gossos, Sopa de Cabra, recopilatoris…

Oxigen, dels Gossos

I li he donat al play. Mal fet! Moltes hores de música, gran part de la qual havia escoltat moltes vegades, altra part formada per cançons que no havia sentit mai… fins que ha arribat aquesta cançó. És una de les que més m’agrada dels Gossos, si més no de la seva última etapa, quan van agafar un so més elèctric, amb percussió.

La cançó en si té parts tristes, arribant fins i tot a un punt de melancolia, però així i tot té alguna cosa que m’agrada moltíssim, em fa pensar en coses bones del passat i també del futur.

Deixa’t portar, de l’àlbum Oxigen.

Click here to view the embedded video.

Deixa’t portar

Mira’t, has enterrat el que havies somniat
tots aquests anys.
No saps perquè ara dubtes si
tot era,
tot era tan clar.
I tu no ho has vist
fins que t’has despertat,
dubtant si arribaràs
on tothom t’imaginava.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

El guió que t’havies après
ara no et serveix
per entendre el que portes a dins.

Plou…
però avui­ et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa’m venir,
vull fer aquest camí
amb tu.
No tinc por i ens en riurem
dels murs que cauran,
que ens faran més forts l’endemà.

L’aire t’ha obert els ulls,
has trobat el sentit
d’allò que era tan fosc.
Perquè ningú et guiarà ,
només
tu pots fer,
tu has de fer aquest pas.

Trobarem un lloc on anar.
Vine,
que es fa tard.
Potser pots obrir els teus braços per mi.

Plou..
però avui et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa’t…

Ací podeu veure en plena flipada musical a Kike, el bombo de la xaranga.

Alguien da más?

Dijous passat vaig anar al concert que va fer Feliu Ventura a la Universitat d’Alacant.

El concert estava organitzat pel SEPC, en un cicle on Feliu, juntament amb el grup Naia, han recorregut les principals universitats del País (Blai ja va parlar del que van fer a la Universitat de València).

Vam anar Héctor i jo, i allí ens vam trobar amb amics com Pau, Miquel “el Roig” (que era dels organitzadors), i David (dolçainer de Mugroman).

Com no podia ser d’altra manera, vam arribar tard (que voleu, Héctor i jo junts…) i no vam veure el concert de Naia. Va ser una llàstima, perquè tenia ganes de veure’ls. Però si que vam arribar per veure el principi (i tot el que va seguir) del concert de Feliu.

L’havia vist ja dues vegades: a Benissa junt amb Llach en la gira Que no s’apague la llum i també ací a Benissa el dia de la inauguració del Casal Cultural – ACPV. El primer dia, amb tota l’orquestra de Llach, i la segona vegada només amb el seu amic Borja Penalba a la guitarra.

Dijous era més de l’estil del segon concert, encara que havien incorporat una nova guitarra (elèctrica i acústica, segons la cançó). Però em va agradar molt més. L’ambient del concert era molt bo, es sentia una d’eixes sensacions que només se senten en moments especials, en concerts especials.

Va ser curtet (almenys m’ho va semblar), però molt bo. Cada vegada m’agrada més Feliu Ventura. I és una llàstima que la merda de classe política que tenim (tots, no se’n salva ni un) al nostre país no facen més coses per promocionar la nostra música, la música dels nostres cantants.

I per acabar, un trosset de vídeo que vaig gravar al concert. Però abans, una frase que va dir Feliu, amb molta ironia, i que em va fer molta gràcia.

La mar és molt important per a nosaltres [els valencians]. Però el vent encara és més important. Perquè, sense vent,… … no hi ha copa amèrica.

I ara el vídeo.

Click here to view the embedded video.

seguirem informant…

M’ha vingut al cap aquesta cançó, d’un grup basc anomenat Ken Zazpi. És un poc trista, però no sé, hui em sembla que és la més adequada.

Ilargia, de Ken Zazpi

Esaiozu euriari berriz ez jauzteko,
esan bakardadeari gaur ez etortzeko.

Eusten nauen soka zara eta itotzen nauena,
ametsak sortu zizkidana, galtzen dituena.

Zuretzat ilargia lapurtuko nuke gauero,
eta zu itsu zaude bere argia ikusteko,
irribarrez, gero minez, eragin didazu negarra,
nire sua itzali da,
ez zara gaueko izar bakarra, ez zara!!

Esan sentitzen dudana ez dela egia,
une baten sinesteko ez garen guztia.

Continuant amb els posts musicals, hui en toca un dels Whisky’ns.

Aquest és un grup que, tot siga dit, vaig conèixer gràcies a l’eMule. És un grup pop prou light, però no estan malament. I hi ha algunes cançons que valen la pena.

Esta que pose és del disc Lluny, que van editar l’any 2001. Ja direu…

Recordant el temps que he passat al teu costat,
em costa imaginar que la vida pugui ser més dolça.
Vaig trobant pas a pas mil i un encants
quan penso en els teus ull.
Si pogués tenir-los per sempre…

Poc a poc, els dos,
sense por d´estendre els braços.
Fent camí per fer el pas segur que es necessita.

Per poder dir un altre any:
Vull que siguis aprop
i que sols siguis tu qui camina.

Dolç plaer seguir-te amb les meves mans
i descobrir racons prop del lloc on tot comença.
Ara, mira els anys com s´allunyen per deixar-nos imatges
que ens duran tantes coses compartides.

Poc a poc, els dos,
sense por d´estendre els braços.
Fent camí per fer el pas més ferm que es necessita.

Per poder dir un altre any:
Vull que siguis aprop
i que sols siguis tu qui camina
pel meu somni més gran;
despertar al teu costat
i seguir el teu pas dia a dia

Seguirem informant…

Estos dies he estat veient (tornant a veure) alguns capítols de la primera temporada de Porca Misèria. Per als que no la conegueu, és una sèrie de TV3 que és, sense cap dubte (per a mi, clar), una de les millors sèries de televisió que s’ha fet.

Vaig començar a veure-la quan va començar. Jo feia 4t a la Universitat, i a Sant Vicent es veu TV3. Allí ens vam aficionar Ana, Héctor i jo. Totes les setmanes la veiem. L’any passat, al pis nou, ja no la vam seguir, perquè allí no s’agafava bé el senyal. De tota manera, eines com l’eMule i webs com Comparteix van fer que, poc a poc, anàrem aconseguint tots els capítols. Ara estan gravant la 4a temporada, que segons he sentit, començaran a emetre després de l’estiu.

És una sèrie real, amb personatges reals. A mi m’agrada molt el Pere. És un tio simpàtic, molt sensible, i que moltes vegades no sap posar els peus a terra, i es monta unes pel·lícules que són massa. Però en el fons és un bon tio.

Una altra de les coses que m’agraden és la banda sonora de la sèrie. Tots els capítols acaben amb una cançó per reflexionar, la majoria de vegades d’algun grup que canta en català, i li dona un final especial.

Despús-ahir vaig veure el capítol anomenat “Boig per tu” on, com es podia esperar, la cançó de Sau prenia protagonisme. I en eixe moment, em vaig posar a pensar en les meves coses.

Cada vegada m’agrada més la lletra d’eixa cançó, i cada vegada és més cert el que diu.

Ací va una versió de la Beth.

La terra humida escric
nena estic boig per tu,
em passo els dies
esperant la nit.

Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny;
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu.

Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja
que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d´aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu
servil i acabat boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu
servil i acabat boig per tu.