Arxiu de Música

Botifarra a Banda a Barcelona…
... d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià

// desembre 19th, 2016 // No hi ha comentaris » // Música

Dissabte passat vaig viure un dels moments més bonics i emocionants que he viscut mai tocant amb la banda. I això que enguany ha sigut un any “carregat” al respecte, amb un concert de Santa Cecília a Benissa simplement BRUTAL, o una entrada de Moros per Barcelona que em va deixar sense paraules.

Després de l’entrada de Moros i Cristians de març, va quedar clar que hi havia músics valencians de sobra a Barcelona per montar una bona banda. I gràcies a la faena impagable de la “directiva”, amb el president Dani al capdavant, i sota la batuta del genial Vicent Pérez i Esteban “Coleto” (compositor de, per exemple, Aligeabà-Spyros), la SMPVB “la Valenciana” hem fet ja tres concerts: El primer, un concert de música festera en el context de la setmana cultural valenciana (en el que no vaig poder tocar). El segon, el dia de 30 d’octubre a Besalú, en un format una miqueta raro: passacarrer primer, i certamen de poesia i concert de música festera valenciana després, combinació exòtica a més no poder (amb un post-concert memorable al poliesportiu de Besalú).

Passacarrer de "la Valenciana" a Besalú Passacarrer de "la Valenciana" a Besalú (2) Concert de "la Valenciana" a Besalú

I finalment, dissabte passat, el “Botifarra a Banda” amb Pep Gimeno “el Botifarra”.

Durant les setmanes prèvies als assajos ja es respirava un ambient i una gana “de valenciania” (Coleto dixit) de por. Era música que, poc o molt, tots coneixíem, amb melodies que ens portaven records de la infància al poble, dels nostres uelos,… I la “promo” que van fer la gent de TV3 no va fer sinó augmentar encara més les expectatives que teniem de cara al concert.

La semana del concert, amb la Casa València a plena per als assajos, ja es notaven els nervis. I el mateix dissabte després de dinar, mentre feiem les proves de so i l’assaig amb Pep, van ser increïbles. Però res comparat al concert.

Més de dues hores de concert, amb la pell de gallina cada vegada que tocàvem, o rient de les historietes amb que el Botifarra anava omplint els buits entre cançó i cançó. Personalment, el Cant de batre, amb l’Ahmed Touzani donant-li el toc moro a les melodies, em va fer imaginar-me la història que m’ha contat tantes vegades ma mare de ma uelo Joan, cantant unes cançons incomprensibles al mig de l’era de la caseta mentre l’haca anava pegant voltes per a batre els cereals. Però també altres cançons, com el Dotze i u de Canals, la Tarara, o la coneguda per tots Malaguenya de Barxeta (que un altre dia ho parlarem, però hauriem de declarar-la Himne nacional del País Valencià) ens van emocionar moltíssim, tant als que estàvem dalt com als de baix de l’escenari.

I com algú (crec que Pau Benavent) va dir en acabar el concert, si el Botifarra no existira, s’hauria d’inventar.

Ací vos deixe un parell de vídeos de collita pròpia (bé, de Rosa 🙂 ). Espere que vos agraden!

 

Moros i Cristians a BCN i sentiment valencià

// març 7th, 2016 // 2 comentaris » // Música

La setmana passada, la Casa València de Barcelona i l’Espai País Valencià van organitzar una sèrie d’activitats relacionades amb els Moros i Cristians i la música festera valenciana ací a Barcelona. Entre les activitats, destacaven una conferència de José Rafael Pascual Vilaplana, o el concert de Miquel Gironés (dolçainer d’Obrint Pas) i la Banda Municipal de Barcelona a l’Auditori.

Però n’hi havia una altra, d’activitat, que va despertar moltíssima expectació: la 1a Entraeta de Moros i Cristians per la Vila de Gràcia. Un grapat de gent es va reunir dissabte a la nit per a desfilar, amb els sons de marxes tan conegudes «Ximo» o «l’Ambaixador Cristià», pels carrers de Gràcia. I la música anava a càrrec de la Banda de Música del Prat i la Xaranga la Mentireta, formada per “expatriats” valencians que viuen a Barcelona.

Van ser estos últims, la gent de la Mentireta, els que van fer una crida perquè tothom qui vulguera apuntar-se a tocar amb ells anara, i jo vaig decidir traure-li la pols al saxo, tirar-me el jet-lag a l’esquena (vaig arribar vora les 4 de la vesprada des de Boston), i anar a tocar música de Moros i Cristians amb ells.

Anàvem darrere les esquadres cristianes, tocant Aragonesos99, l’Ambaixador Cristià, Tabals i Saragüells i la Rosa i el Drac. I vas ser increïble la sensació de tocar allà, enmig de tots aquells desconeguts però que al mateix temps resultaven tan coneguts. Gent de tot arreu del País Valencià, que per un motiu o un altre, vivim a Barcelona o rodalia, i que compartim eixa estima per la música i la festa pròpia dels valencians. I tots junts, no importava si érem de Castalla, d’Alcoi, de Llutxent, o de Benissa, se’ns posaven els pèls de punta quan, tocant Tabal i Saragüells, sonava de fons les notes de la Muixeranga.

I estic segur que la gent que ens acompanyava, bé fora desfilant davant de nosaltres, o formant part de la multitud que ens seguia darrere, s’ho va passar tan bé com nosaltres. I per a mostra, un vídeo que van gravar pel carrer gent que estava mirant l’entraeta:

Respecte (i admire) el que la societat catalana ha aconseguit al llarg dels anys: l’estima que tenen pels seus costums i tradicions. I els respecte i admire més encara des que visc a Catalunya, fa vora quatre anys ja. Però crec que el fenomen musical valencià, tant les bandes de música com la mateixa música festera, són un instrument de cohesió social més important encara que sardanes i castells.

Al fer la pregunta “Ah, eres valencià? I quin instrument toques?” la possibilitat real que la resposta siga un instrument és segurament més elevada que no un “no en toque cap“. I el que hem de fer els valencians és potenciar este punt d’unió entre gent de totes les sensibilitats perquè estimar la nostra música és estimar el nostre país.

La Banda de Benissa guanya el IX Certamen d’Altea la Vella

// març 3rd, 2011 // 1 comentari // Música, Personal

En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent,  Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

[…]

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

Així comença l’article de Ferran Suay

 
Un article interessant de Jesús Puig al Levante.

22/03/2011 – Levante-EMV

Censurar

Censurar és el verb de moda a casa nostra que el PP indígena conjuga en passat i en present; i si no hi posem remei, en futur també. Censuren els termes «català» i «País Valencià» als llibres de text, censuren les fotografies del MuVIM, censuren l’educació sexual en ESO, censuren TV3, censuren explicar quant ha cobrat Calatrava, i censuren fins i tot la presència del candidat de Compromís a alcalde de València, Joan Ribó, al sopar institucional la nit de la plantada.

I com que la dita diu que si no vols caldo te n’hauràs de prendre dues tasses, la segona ració en falles la serveix la misteriosa desaparició d’un cartell a la falla Convent Jerusalem; on, sota un Rajoy convertit en au, figurava la llegenda: «Ocell de mal averany, especialitzat en cataclismes, desastres, etc… que culpa de tot els altres, deixa el seu excrement i desapareix». Direu que és una anècdota —la desaparició del rètol, dic— però il·lustra un fet ben substantiu: que el verb (censurar) s’ha fet carn i habita en cada racó de la nostra geografia. Tan obscena és la voluntat d’amagar la realitat a fi de perllongar-se en el poder, que ni respecten l’esperit crític i sarcàstic sense censura que constitueix l’essència de les falles des de la reinstauració de la democràcia. Sí, sí, ja sé que no estem en dictadura, però això no lleva que la mordassa perdure, i cada cop de forma menys subtil. I d´ací, vetar, reprendre, limitar, restringir i controlar: sinònims de «censurar», verb que evoca un substantiu d’infausta memòria: censura.

I així van, censurant: gerundi rotund que ha adquirit caràcter d’epidèmia. I la cosa pot empitjorar, tot i que algun lector ha creuat els dits dissimuladament. Sí, vostè, amic, el del pul·lòver gris estil Evo Morales, que l’he vist. En fi, que per si n’eren pocs —els casos denunciats— aviat parirà la iaia. I no ho dic com a resultat de cap anàlisi polític. Se’n dedueix de la profunda naturalesa antidemocràtica del PP que patim. Com a la faula de l’escorpí, no poden evitar-ho: és el seu caràcter.

Jesús Puig

Aquest article el vaig publicar originalment el dia 28 de febrer de 2011Infobenissa
Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Els músics de Benissa amb el Premi del Certamen d'Altea la Vella

Dissabte passat, 26 de febrer, la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa participava en el IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella, gairebé dos anys després del Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva 2009.

En aquesta ocasió, les bandes participants eren la Unió Musical de Planes (el Comtat) i la Societat Protectora Musical d’Antella (la Ribera Alta), juntament amb la nostra Societat Lírica i Musical de Benissa. El certamen va començar amb una cercavila per Altea la Vella a les cinc de la vesprada, durant la qual la nostra banda va interpretar el pas-doble l’Aficionat, del mestre benisser Josep Bertomeu (Pepe “la Maca”), eixint la tercera darrere de Planes, que va interpretar el pas-doble Mirhab, i Antella, que va interpretar José Garrido.

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

Cartell IX Certamen de Música Festera d'Altea la Vella

A les sis començava el certamen pròpiament dit, amb les actuacions de les bandes en el mateix ordre que havien seguit en la cercavila anterior. El concurs consistia en una obra obligada, la marxa cristiana Bastaixos, de Pedro Sanz Alcover – guanyadora del Concurs de 2010 de Música Festera d’Altea  -, juntament amb una marxa mora i un pas-doble de presentació que no contava per a la puntuació (ací el programa en PDF).

La Unió Musical de Planes va obrir amb un pas-doble amb el seu nom, obra de Raul Ortiz Rivas, i després de Bastaixos, va interpretar el Colze, de Ramon Garcia i Soler. A continuació va ser el torn de la Societat Protectora Musical d’Antella, que va començar amb el pas-doble Camino, de J. Vicente Egea Insa, i va continuar amb Bastaixos i Saraf Yedid, de José Rafael Pascual Vilaplana.

Molta gent de Benissa, entre els que es trobaven el Batle Juan Bautista Roselló i el Regidor de Cultura Francesc Xavier Tro, s’havien desplaçat a la localitat de la Marina Baixa per donar suport a la Societat Lírica i Musical. De fet, no hi havia ni una sola butaca buida a l’auditori, amb gent dreta als corredors mentre les bandes actuaven. I va arribar l’hora de la nostra Banda.

Després de molts minuts de nerviosisme, de moltes nits d’assajos, i d’algun que altre problema burocràtic per resoldre pel qual els nous músics, després d’haver estat assajant durant moltes setmanes, no van poder tocar en el certamen, era l’hora de la veritat. Els músics vam ocupar els seus seients, i després de la presentació, Josep Cano va fer acte de presència a l’escenari. El pas-doble la Festa del Poble, de Francisco Alonso López, va servir per desengarrotar els músculs, adaptar-se a l’acústica del local i també per alliberar un poc dels nervis que s’havien anat acumulant durant la vesprada. En acabar, un sonor aplaudiment va omplir l’auditori. Mirades còmplices entre els músics intentant buscar l’aprovació uns dels altres es multiplicaven. Mentre Cano, el nostre director, saludava al public, nosaltres bufàvem i intentavem continuar concentrats, ja que començava la part de l’actuació que realment puntuava en el concurs.

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

Banda durant el Certamen d'Altea la Vella

I ara tocava Bastaixos. La percussió i els greus van començar l’obra, i els músics vam començar a contar cada colp a les campanes que donava Ferran, esperant el moment per a entrar cada instrument. Vam intentar fer cas de cada indicació que durant les darreres setmanes ens havia dit el mestre, sense tocar massa fort, escoltant la melodia de les trompetes, no respirant més del compte… i poc a poc l’obra anava avançant. Els nervis anaven baixant, però l’adrenalina pujava. Al acabar l’última nota, els aplaudiments van retronar per tota la sala. Els ja típics “bravos” del nostre alcalde es sentien per damunt dels aplaudiments, i tots els músics vam agrair el recolzament dels nostres, així com el reconeixement de la gent d’altres pobles que també estava allí.

Però era l’hora de la marxa mora. I Abraham, de Rafael Mullor Grau, havia sigut l’obra triada. Els nervis pràcticament havien desaparegut, però les cares dels músics, concentrats en la partitura i en el mestre, donaven a entendre que encara no s’havia acabat la feina. I vam continuar tocants pianos, crescendos, forts,… intentant donar-li sentiment a l’obra fins el final, on a manera de campanes anaven entrant tots els instruments fins que amb una mena d’explosió acabava l’obra. “Hem fet el que hem pogut”, “tan bé com als assajos”, “hem sonat molt conjuntats”,… ens diem uns als altres els músics, com buscant compartir les nostres sensacions amb la resta.

Ja estava tot fet, només quedava esperar el veredicte del jurat, que deliberava mentre la banda d’Altea la Vella tocava algunes peces. I en acabar, la presentadora va començar a dir els resultats. Després del regust amarg d’Oliva, ens esperàvem el pitjor. Però el tercer premi anava per a la Unió Musical de Planes.

Ja erem, com a mínim, segons! “I el segon premi és per a la…. Societat….” Ja està, no hem guanyat! No, espera, els d’Antella també són Societat, encara podem ser primers!, vam pensar tots. “… el segon premi és per a la Societat… Protectora Musical d’Antella!”. Era increïble! Si ells eren segons, nosaltres érem els primers! Havíem guanyat! Erem els campions del certamen! Tots els músics vam pegar un bot, i ens vam ajuntar al corredor central de l’Auditori, botant d’alegria. Abraços, besades i fotos, moltes fotos van succeir en els minuts següents. L’enhorabona de la gent que havia acudit, de Juan Bautista, de Xavi, dels nostres familiars i amics, però també de la gent de Planes i Antella, que havien fet també un molt bon certamen però que no se n’anaven tan contents com nosaltres.

I fins ací la crònica del IX Certamen de Música Festera d’Altea la Vella. El primer certamen que guanya la Banda de Benissa en molts anys i que, a més, ha servit per llevar-nos l’espineta de fa dos anys.

Vull agrair a tots els meus companys músics les hores invertides en els assajos, al nostre director la confiança dipositada en nosaltres i també a la junta directiva per estar sempre a l’hora d’ajudar-nos a portar els instruments d’ací cap allà. Però sobre tot aquest premi va per al públic. Per tots els pares, mares, ties, germans, avis, cosins i amics que concert rere concert veniu a veure’ns tocar. Gràcies pels aplaudiments i les mostres de suport. Sense dubte, que vingueu a veure’ns als concerts és el millor premi que un músic pot tindre. Gràcies.

Xavi Ivars, oboè a la banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa

Retallades

// setembre 22nd, 2010 // 2 comentaris » // Música, Personal, Política

La ciència no impedeix creure en Déu. El que permet és no haver de fer-ho.

Lawrence Krauss

Trobat al Twitter de Berto Romero

Hem d’assumir (seria d’idiotes no fer-ho) que ens trobem en una situació molt difícil, molt més del que es preveia al principi de la crisi. El que va començar com una crisi financera mundial unida a una immobiliària a l’estat, ha anat derivant en un macro-crisi estructural, d’on res ni ningú es salva (nota: quan dic ningú no és ningú ningú: els rics no entren en aquest joc, ells sempre guanyen).

És evident que el model “productiu” que tenim no és sostenible (bàsicament, perquè no produïm res, només fem xalets un darrere d’un altre), i que canviar açò costarà molts anys i esforços, i que per a fer-ho ens hem d’ajustar la corretja, reduint despesa pública i/o augmentant la pressió fiscal.

Però tot no es acceptable i comprensible. Cal retallar despeses, i prioritzar algunes inversions (bàsiques com la sanitat i l’educació) per damunt d’altres que no són de primera necessitat (encara que si importants) com la promoció cultural. Però açò no dóna permís als nostres governants a fer el que els done la gana, tallar i retallar on vulguen, i seguir beneficiant als amics de sempre.

L’Escola de Música de Benissa ha patit una millora semblant a la de la Banda durant els darrers anys, i això es nota en la qualitat musical dels xiquets. Quan jo vaig entrar a la banda, gairebé ningú no anava al conservatori. Ara per poder entrar a la banda has d’estar fent el Grau Mitjà al conservatori, directament. I això és, en part, gràcies a la millor preparació que reben els xiquets a l’Escola Municipal. I per a una bona preparació fan falta diners.

Manifest "Més que música"

Manifest "Més que música"

I ací és on arriba el problema. L’any passat la subvenció que donava la Conselleria de Cultura a l’Escola de Música era d’uns 33.500€, i la resta anava a càrrec de les arques municipals. Però clar, “estem en crisi”. I així, el Consell (de Camps, Cotino, Sánchez de León, Font de Mora, Blasco i companyia) han decidit que les ajudes a la música no aprofiten per a res. Que l’educació musical dels xiquets valencians és un malbaratament de recursos. I han retallat una mitjana d’un 55% les ajudes a les Escoles de Música per a aquest any, de vora 4,5 milions d’euros a poc més de 2 milions. I què vol dir això traduït al nostre poble? Que enguany, l’escola de Benissa, compta amb només 14.300€ per part de la Conselleria (un 58% menys). I, com sempre, la resta a pagar-ho l’Ajuntament. El problema vindrà si, com no seria d’estranyar, no puguera continuar mantenint l’Escola de Música d’ací a un o dos anys. Què fem? Tanquem la paradeta?

I encara va i resulta que durant el mes d’agost eixien en premsa un grapat de notícies sobre un conveni de la Generalitat amb Air Nostrum. I a canvi de què els avions de la companyia aèria porten la famosa palmereta apegada, la Generalitat pagarà 13 milions d’euros. De veres eixos 13 milions d’euros no hagueren pogut utilitzar-se millor per evitar aquestes retallades en la cultura i l’educació dels nostres xiquets? O per a ajudes als dependents? O per a millorar la moooolt deficient sanitat pública? O les condicions de l’escola pública? No, millor donar-li’ls a uns que segur que són amics seus.

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

PD: Blai Server ja havia dit pràcticament tot açò, i segurament millor. De fet, va ser després de llegir el seu article i el comunicat de la Regidoria de Cultura que vaig decidir que tenia que escampar-ho. Que es sàpiga. Perquè encara tornaran a guanyar.

Filà Califes

// juny 24th, 2010 // 4 comentaris » // Música, Personal

Sabieu que els dofins són tan sabuts que amb poques setmanes de captivitat són capaços d’entrenar a la gent per a que es queden drets just a la vora de la piscina i els llancen peix?

Anònim

Que la crisi no està afectant igual a tots és evident. Les classes més desafavorides pateixen les conseqüències d’una crisi, financera primer i de model econòmic i estructural després, generada per altres.

Així, la crisi financera va ser per culpa del risc excessiu a què es van sotmetre les grans corporacions financeres, donant préstecs a un fum de gent que sabien que no els podia tornar, posant en perill l’estabilitat de tot el sistema financer, fins que els Estats i els bancs centrals van haver d’intervindre i rescatar algunes entitats i endeutar-se per salvar-los. Al mateix temps, a l’estat espanyol la bombolla immobiliària va esclatar, enviant a l’atur a un grapat de gent, mentre les grans (i no tan grans) constructores s’havien fet d’or en els últims anys guanyat autèntiques barbaritats per les cases que feien – des de Poceros i Fadeses, fins als constructors del terreno.

I ara (bé, des de ja fa mesos) toca pagar les conseqüències. Després d’un primer intent de reactivar l’economia amb el “Plan E” de Zapatero (construir poliesportius, renovar voreres,… això és canviar el model productiu???) o el “Plan Confianza” de Camps (del que millor no parlarem) ara és l’hora de retalls en despesa pública.

S’han anunciat retalls en inversions estatals, autonòmiques i locals, en sous de funcionaris (que s’afegeixen a la enorme pèrdua de poder adquisitiu dels últims anys), en ajudes a la investigació o a la promoció del valencià (que no destacava precisament per ser excessiva), en l’assignació pressupostaria per a les bandes i a les escoles de música, i un llarguíssim etcétera.

Però com he dit abans, açò no ens afecta a tots. Estem farts de veure a la tele en programes com “¿Quién vive ahí?” o “Mujeres ricas” de laSexta, “Callejeros” de Cuatro o “Comando Actualidad” de la 1 a gent que no s’avergoneix de dir que té cases de milions d’euros, que es gasta milers i milers d’euros en botelles de xampany per a tirar-se’l per damunt o menjant angules, comprant-se peces de roba de luxe o semblants. I, evidentment, també molesta veure el que els costa als polítics aplicar-se a ells mateixa allò que decreten per als seus subordinats (rebaixes de sou, etc), o despeses més que dubtoses per l’actual situació.

Però arriba un moment en lliges una xicoteta notícia, que resulta insignificant en quant al valor de la despesa, però que fa que rebentes. Un moment en que creus que açò se’n passa, i que s’hauria de fer alguna cosa al respecte. Un moment en el que creus que no hi ha dret.

I es que l’Ajuntament de Valencià ha demanat pressupostos per a pagar-los a la Fallera Major i a la seva Cort d’Honor un creuer per la Mediterrània, amb un pressupost de 32.000€ + IVA. Van a gastar-se més de 6 milions de les antigues pessetes en pagar-los un viatge a les falleres, mentre retallen tot tipus d’inversions!!!

Vacances pagades amb diners públics? Realment lamentable.
Ja han arribat. No fa falta dir molt més.

Enguany va per a tu, Issaies.

Certamen de bandes…

// febrer 17th, 2009 // 4 comentaris » // Música, Personal

Dissabte passat va ser, per fi, l’esperat IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes d’Oliva. Com ja vaig comentar, vam estar treballant molt dur fins a l’última hora per fer un paper ben digne, i crec que ho vam aconseguir. Però bé, anem poc a poc.

Després de moltes setmanes d’assaig, i d’un sprint final amb assajos dimarts, dijous i divendres (el dimecres no vaig poder anar, però també n’hi havia) havia arribat el moment. Divendres per la nit, en acabar l’últim assaig, el treball estava fet: tots teníem clar que havíem de fer en cada moment, on venien els crescendos, en quin moment érem un simple acompanyament, o a qui havíem de sentir en les parts més expressives.

Assajant per al certamen

Assajant per al certamen

Ja dissabte, poc abans de les 3, després de dinar, Noelia i Dani van passar per baix de ma casa, i junt amb la meua germana, vam anar fent camí cap on havíem quedat per agafar els autobusos. A l’hora estàvem tots al bus, i vam començar a pujar i agarrar lloc: Oliva, allà anem!

En arribar a Oliva, ens van acompanyar a un parell d’aules de l’institut, on podríem muntar els instruments, calfar, afinar, etc. Però clar, com que faltaven un parell d’horetes per a que haguérem de preparar-nos, vam anar al bar 😛

Just abans de calfar, vam veure la interpretació que va fer la banda de Muro d’Eleazar, la marxa obligada de Rafael Mullor. Personalment, no em va agradar com van començar amb la marxa: anava massa lenta, i amb pocs matisos entre les diferents veus que apareixien. També és just dir que al final van fer un parell de crescendos brutals. I abans de que començaren les obres lliures, vam anar a preparar-nos.

Així, mentre Muro acabava, i tocava la banda de Llanera de Ranes, nosaltres vam calfar, afinar, ens vam posar nerviosos (més encara)… Però era el nostre moment. Vam entregar les acreditacions i, poc a poc, vam anar entrant a la zona de l’escenari. Després de les presentacions vam pujar dalt i quan estàvem ja tots asseguts vaig tocar un Si? per a que tots afinarem (un poc de paperot no ve malament). I Josep Cano, el nostre director, va pujar a l’escenari.

Vam començar, com havien fet ja Muro i Llanera, amb Eleazar. Es sentia molt baix de volum tot (degut a l’acústica del poliesportiu), però es sentia bé. Possiblement ens va faltar un poc d’energia, però crec que el resultat va ser bo. I els matisos que Cano portava un parell de mesos intentant que férem van eixir, en general.

Després vam tocar Moros de Bèrnia, de Jaume Jimmy Ripoll Martins. Si he de dir algo de com ens va eixir, dic que molt afinada. Possiblement era l’obra més fluixa, a mi em sembla més una marxa per a desfilar que per a concert (no sé si per a certamen, ja que aquest és el primer en que participava jo :D), però el resultat va ser bo.

I, per acabar la nostra participació, vam tocar Aleluya, del mestre alcoià Amando Blanquer Ponsoda. Aleluya va ser la primera marxa cristiana que es va composar (fins a eixe moment els bàndols cristians de les festes de Moros i Cristians sempre havien tirat mà de pas-dobles). És una obra diferent a les actuals marxes cristianes, menys guerrera i més cristiana, amb sons que evoquen cants gregorians i música d’eixe estil. I crec que també ens va eixir prou bé, prou afinada per a lo delicada que és.

IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes

IV Certamen de Marxes Mores i Cristianes

Vam baixar de l’escenari, i vam anar cap a l’institut a desmuntar els instruments. Estàvem un poc raros. Per un  costat sabíem que no ens havia eixit tot lo bé que ens havia eixit, per exemple, a l’assaig del dijous. Però d’altra banda, ho havíem fet bé, i un bon resultat al certament era possible.

De nou vam tornar al poliesportiu, on la banda d’Oliva estava acabant la seua actuació, fora de concurs, mentre el jurat deliberava. I després d’imposar els distintius d’haver participat al certamen a les banderes de les bandes participants, començà el moment de dir els premis.

Teníem just a l’esquerra al sector jove de la banda de Llanera, i la banda de Muro estava tota a l’altra punta del poliesportiu, a la dreta del tot. Ens vam agafar, com fan els futbolistes quan en un campionat de futbol, després del partit i de la pròrroga, el resultat continua marcant un empat i tot s’ha decidir en els penals.

I ara anem a anunciar el segon premi“. Un moment, segon premi? Es de veres, només hi havia primer i segon, o siga que si ens donaven el segon, era clar que Muro havia guanyat. Però un moment, i si no ens el donaven? “I el segon premi és per a… Llanera de Ranes!“.

Llanera segons? Tan mal ho hauria fet Muro? O tan mal ho hauríem fet nosaltres? Tots, en el fons, sabíem que ja estava, havíem perdut, però no ho volíem creure. No podia ser, havíem treballat massa… “I el primer premi… per a Muro!”.

“Eoeoeoeo!!!!” es va sentir a l’altra punta del poliesportiu. La banda de Muro, tots a una celebraven el primer premi. Els de Llanera seguien celebrant el segon. I nosaltres estavem com si ens hagueren desenxufat. Com si se’ns haguera acabat la bateria. Apatia total. Necessitavem un motiu, un bon motiu, saber què havia passat. Què havíem fet pitjor que els altres. Però no, no vam saber els punts que ens vam emportar. I tampoc importava realment.

Ràbia. Decepció. Tristesa. Impotència.

Ja de camí a l’autobús, van començar les hipòtesi, que si els de Llanera havíen tocat 3 cançons de Mullor (que, recordem estava al jurat), que si els de Muro n’havíen tocat també dos d’ell, que si a la pròxima guanyem… i poc a poc vam anar recuperant la moral. Vam sopar tots junts al Llaurador, on no van faltar les cançonetes (Núria al clarinet, Llorenç a la trompeta i Dani i jo partint-nos el seu saxo). Després “Morralla & Associats” vam anar al Codi. Va ser una nit molt bona, ens vam riure bona cosa i ho vam passar realment bé. Però tot anava amb un regustet amarg.

Tocant després de sopar, al Llaurador

Tocant després de sopar, al Llaurador

Ara, quan ja han passat uns quants dies, les coses es poden analitzar un poc millor. Vam quedar tercers, sí, però vam treballar. Anavem molt il·lusionats (sobre tot els joves) i ens vam pegar el bac, però el que ens ha quedat clar és que podem fer-ho. Podem guanyar. Perquè sabem tocar, i tocar bé. I sabem treballar-nos les obres. I cumplir amb els assajos, si hi ha la suficient motivació.

Feia quinze anys que la banda no anava a cap certamen, i eixa falta d’experiència també és possible que ens afectara. Però ara ja en tenim, d’experiència. Almenys de quedar els últims. Així que, a partir d’ara, qualsevol cosa que passe serà a millor. I segur que, en poc de temps, guanyarem algun certamen. Per ganes no quedarà.

Deixa’t portar…
... val la pena

// gener 30th, 2009 // 4 comentaris » // Internet, Llengua, Música

Spotify, música gratis on vulgues

Spotify, música debades online

Volia fer una entrada sobre l’Spotify, però com que Òscar em va xafar el post, doncs ja no cal explicar què és.

La qüestió és que tinc instal·lat el programa (sota Linux, funciona de categoria amb el Wine). I m’ha sorprés (agradablement) la gran quantitat de grups catalans que hi ha al catàleg (per cert, esperem que dure). La veritat és que, tot i seguir centralitzant la meva “vida músical” d’Internet al Last.fm, l’emissora de la meva música ha passat de ser l’Amarok a l’Spotify. Al meu ordinador tinc molta música, però l’Spotify en té més!

Així que m’he posat a fer una llista de reproducció amb tota la música en català que he trobat: des de Feliu Ventura, fins als Pets, passant per Lluís Llach, Lax’n’Busto, Gerard Quintana, Cris Juanico, Gossos, Sopa de Cabra, recopilatoris…

Oxigen, dels Gossos

Oxigen, dels Gossos

I li he donat al play. Mal fet! Moltes hores de música, gran part de la qual havia escoltat moltes vegades, altra part formada per cançons que no havia sentit mai… fins que ha arribat aquesta cançó. És una de les que més m’agrada dels Gossos, si més no de la seva última etapa, quan van agafar un so més elèctric, amb percussió.

La cançó en si té parts tristes, arribant fins i tot a un punt de melancolia, però així i tot té alguna cosa que m’agrada moltíssim, em fa pensar en coses bones del passat i també del futur.

Deixa’t portar, de l’àlbum Oxigen.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=nQU6bSrfLuw[/youtube]

Deixa’t portar

Mira’t, has enterrat el que havies somniat
tots aquests anys.
No saps perquè ara dubtes si
tot era,
tot era tan clar.
I tu no ho has vist
fins que t’has despertat,
dubtant si arribaràs
on tothom t’imaginava.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

El guió que t’havies après
ara no et serveix
per entendre el que portes a dins.

Plou…
però avui­ et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa’m venir,
vull fer aquest camí
amb tu.
No tinc por i ens en riurem
dels murs que cauran,
que ens faran més forts l’endemà.

L’aire t’ha obert els ulls,
has trobat el sentit
d’allò que era tan fosc.
Perquè ningú et guiarà ,
només
tu pots fer,
tu has de fer aquest pas.

Trobarem un lloc on anar.
Vine,
que es fa tard.
Potser pots obrir els teus braços per mi.

Plou..
però avui et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa’t…

Feliu Ventura a la UA…
... molt bon concert

// abril 12th, 2008 // 2 comentaris » // Llengua, Música, Universitat

Els ordenadors no resolen problemes, executen solucions.

Laurent Gasser

Dijous passat vaig anar al concert que va fer Feliu Ventura a la Universitat d’Alacant.

El concert estava organitzat pel SEPC, en un cicle on Feliu, juntament amb el grup Naia, han recorregut les principals universitats del País (Blai ja va parlar del que van fer a la Universitat de València).

Concert de Feliu Ventura a la UA

Vam anar Héctor i jo, i allí ens vam trobar amb amics com Pau, Miquel “el Roig” (que era dels organitzadors), i David (dolçainer de Mugroman).

Com no podia ser d’altra manera, vam arribar tard (que voleu, Héctor i jo junts…) i no vam veure el concert de Naia. Va ser una llàstima, perquè tenia ganes de veure’ls. Però si que vam arribar per veure el principi (i tot el que va seguir) del concert de Feliu.

L’havia vist ja dues vegades: a Benissa junt amb Llach en la gira Que no s’apague la llum i també ací a Benissa el dia de la inauguració del Casal Cultural – ACPV. El primer dia, amb tota l’orquestra de Llach, i la segona vegada només amb el seu amic Borja Penalba a la guitarra.

Dijous era més de l’estil del segon concert, encara que havien incorporat una nova guitarra (elèctrica i acústica, segons la cançó). Però em va agradar molt més. L’ambient del concert era molt bo, es sentia una d’eixes sensacions que només se senten en moments especials, en concerts especials.

Va ser curtet (almenys m’ho va semblar), però molt bo. Cada vegada m’agrada més Feliu Ventura. I és una llàstima que la merda de classe política que tenim (tots, no se’n salva ni un) al nostre país no facen més coses per promocionar la nostra música, la música dels nostres cantants.

I per acabar, un trosset de vídeo que vaig gravar al concert. Però abans, una frase que va dir Feliu, amb molta ironia, i que em va fer molta gràcia.

La mar és molt important per a nosaltres [els valencians]. Però el vent encara és més important. Perquè, sense vent,… … no hi ha copa amèrica.

I ara el vídeo.

seguirem informant…

Ilargia – Lluna plena
Un dia d'estiu

// juliol 24th, 2007 // 3 comentaris » // Música, Personal

Anava a escriure un post sobre algunes curiositats de Linux, quan m’he adonat que no tenia cap categoria de Linux al meu bloc. Que estrany! Doncs dins la categoria d’informàtica. Però atenció, tampoc no existeix eixa categoria!

I on han anat a parar totes les entrades referents a Linux, o a altres coses d’informàtica? Repartides per les categories Mozilla, Programació, Xarxa, Universitat i, fins i tot, dins de Personal.

És per això que he decidit posar una mica d’ordre al bloc, afegint la categoria d’Informàtica i situant, de moment, Mozilla i Programació baix d’ella. Ara, poc a poc, aniré editant els apunts que faça falta per tal de situar-los millor dins de les categories existents, i també afegiré etiquetes a alguns que encara no en tenen.

Al mateix temps, m’he adonat que si es lligen les entrades una a una, no apareix ni la data ni l’hora en què s’ha escrit. Això és una cosa que he de modificar. Tampoc no es mostren les etiquetes de cadascuna de les entrades, i altres detallets que s’han de solucionar.

Després de la migració a WordPress des de Pivot, vaig utilitzar un plug-in per no haver de tornar a posar les imatges a tots els apunts que en tenien. Es tractava de Pivot Image Tag Translator. Però fa poc (no em pregunteu per què) el vaig deshabilitar. L’he tornat a habilitar, encara que “refaré” els apunts per a què les imatges es vegen com cal, amb l’alineació que vull.

També vaig afegir fa uns dies els anuncis AdSense de Google, però no m’acaba d’agradar la manera en què els he integrat dins del bloc… Si algú té alguna suggerència, estic obert a escoltar-les.

Ja tinc feina!
Ja feia temps que volia comentar una entrada que vaig veure al bloc d’en Raul, MundoGeek.net.

L’entrada no és més que una mostra de les coses que es poden arribar a fer només utilitzant les aplicacions de text de que disposa Linux. Si una característica té aquest sistema operatius és la màxima de “fes una cosa ben feta, per insignificant que parega”. Així, encadenant accions xicotetes (fent tuberies d’ordres) acabem obtenint resultats extraordinaris.

En aquest cas, l’ordre és la següent:
history | awk '{print $2}' | awk 'BEGIN {FS="|"} {print $1}' | sort | uniq -c | sort -rn | head -10
Amb ella, obtenim les deu ordres de consola més utilitzades recentment, ordenades per quantitat de vegades utilitzades, junt amb eixe nombre de vegades.

El resultat d’executar-lo al meu ordenador és:

234 ls
207 cd
75 sudo
62 exit
28 ifconfig
27 ssh
23 ./go.sh
21 rm
21 gftp
15 less

mentre que al servidor on tinc la web

171 cd
147 ls
47 vim
25 exit
17 mv
16 less
14 rm
13 chmod
6 wget
6 rmdir

S’observa una lleugera diferència entre l’ús en un lloc i en l’altre no?

A veure si s’animeu i seguiu el “meme”!
¿n??ou o?

…?????o? ?nb 1?p s??????? sé? ?od un ??nb??s? ?nb ?? ‘????op ?od ? ??s?? ??1o? ??d s???u?d?o?? ‘s??p so?s?nb? ?u??np 1o?o?1?, p sé?x?, 1 ?nb ?? ‘s??o? s??u?nb s?un ??su??s?p ??1?? ?? su? s?o? ? ‘?ss?u?q ? su???s??? ? so?o? ?p s??s?? s?1 ?p sè?ds?p

😀

d?1? …n? o?-??? s1o? ?s
Ahir, mentre esta reinstal·lant el Windows a un ordenador a la feina, vaig començar a revisar alguns dels blogs del meu Bloglines, que feia moooooolt de temps que no visitiva. I en el de Javier Pérez em vaig trobar amb una entrada que parlava d’un video del Youtube que es massa.

Sempre m’havia preguntat el mateix: per què l’art és art? Què tenen els quadres abstracte que no puguen tindre dibuixos fets per xiquets de pre-escolar?

Doraa amb gat

per què aquest dibuix és art i no ho és aquest altre?

Dibuix d’una xiqueta fet amb el paint

En aquest cas està exagerat, és clar, però crec que tots sabem a que em referisc amb açò. La crítica artística, o millor, els crítics artístics es basen més, des del meu punt de vista, en l’aspecte comercial o personal (de l’artista) que no en les obres artístiques realment.  Que una obra val més només perquè l’ha fet algú famós, encara que siga per llançar-la al fem. El mateix passa en altres camps, tant artístics, com esportius, polítics, filosòfics… però potser en la pintura siga en el que més clarament es reflexa.

En el vídeo es veu que passa si es compara un quadre pintat per xiquets en una escola infantil amb qualsevol dels presents a la fira d’art contemporani ARCO de Madrid.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8JEJwfENJNI[/youtube]

Fa gairebé 10 anys, ETA va decretar una treva. En aquell moment, governava el Partit Popular de José Maria Aznar. En aquell moment, tot i estar passant per una de les èpoques més sanguinolentes de la història recent de l’organització terrorista (encara no feia un any que havien assasinat Miguel Ángel Blanco), Aznar, va oferir gestos a la banda armada: reagrupació de presos, excarceracions, possibilitat de parlar sobre el futur de Navarra…

Ara, fa poc, es va acabar una altra treva, que tots veiem amb molta espectació i esperança: havia la possibilitat d’acabar amb el terrorisme d’una vegada per totes. Pareixia que tot indicava que podia passar: declaracions de Batasuna (el famós projecte presentat al velòdrom d’Anoeta), gestos del PNB i del PSE, voluntat clara de la societat basca d’acabar amb la violència per poder aconseguir així major autonomia…

Durant tota la treva, ETA no deixa d’assetjar els empresaris d’Euskadi i Navarra,  la kale borrka no desapareix en cap moment (una mitjana de 2 atacs diaris durant els més de 400 dies de treva, incloent incendis d’autobusos, atacs a entitats bancàries, a seus de partits polítics,…), ETA comet un robatori d’explosius al sud de França,…

A més, Aznar diu que Batasuna ha de formar part de la solució, es parla d’autodeterminació, es parla de territorialitat, UPN (la marca electoral del PP a Navarra) i el seu president Miguel Sanz (el mateix que ha posat ara el crit al cel perquè el PSOE venia Navarra als terroristes) diu que “Navarra serà generosa“.

Des de la meva perspectiva, Aznar i tot el PP ho van fer com tocava. Molt millor que ho ha fet ara Zapatero i el PSOE. Van ser molt més valents, i van fer molts mes gestos cap a l’entorn d’ETA que no els socialistes. Però també és cert que, en aquell moment, tota la oposició (principalment el principal partit, el PSOE) van recolzar el govern sense dubtar-ho ni un segon. En aquesta ocasió, el principal partit de la oposició ha utilitzat ETA i la treva com a eina principal per atacar el govern de Zapatero, i han provocat uns nivells de crispació en la societat inimaginables en l’altra treva.

No vos perdeu el video, no té desperdici

Vist a: La otra tregua: la debacle del Partido Popular, al bloc de Javier Pérez

Avui he tingut un ratet lliure, i he aprofitat per començar a fer proves amb el Google Maps.

Joanba i jo havíem parlat diverses vegades de posar publicitat a Infobenissa, que ens ajudara a pagar les despeses (domini, allotjament, alguna “reunió-sopaeta”, etc), però aquesta publicitat hauria de ser localitzada en el poble, i no genèrica (la majoria de la gent que entra a la web és gent del poble, que li podria interessar publicitat d’un restaurant de la zona, però no publicitat contextual com la que fa Google amb el seu programa AdSense, per exemple).

I una bona manera d’oferir aquesta publicitat, junt amb altra informació d’utilitat, és utilitzant el servei Google Maps. D’aquesta manera, podrem geolocalitzar comerços del poble, bars i restaurants, hotels,… oferint més informació (adreça, telèfon, etc.) d’aquells que estiguen interessats en aparèixer a la nostra web.

De tota manera, per poder fer això, segurament ens caldria convertir “Pikaspart & Fescordell” en algun tipus d’associació, per poder fer les coses com cal (no sóc massa partidari d’anar fent xanxullos, i si volem que la gent es prenga la web de manera seriosa, nosaltres hem de ser els primers en ser seriosos.

Bé, ací les primeres provetes; molt cutres, de moment, però que m’han aprofitat per a conèixer un poc millor el potencial i la forma de treballar del servei.

seguirem informant…
M’ha vingut al cap aquesta cançó, d’un grup basc anomenat Ken Zazpi. És un poc trista, però no sé, hui em sembla que és la més adequada.

Ilargia, de Ken Zazpi

Esaiozu euriari berriz ez jauzteko,
esan bakardadeari gaur ez etortzeko.

Eusten nauen soka zara eta itotzen nauena,
ametsak sortu zizkidana, galtzen dituena.

Zuretzat ilargia lapurtuko nuke gauero,
eta zu itsu zaude bere argia ikusteko,
irribarrez, gero minez, eragin didazu negarra,
nire sua itzali da,
ez zara gaueko izar bakarra, ez zara!!

Esan sentitzen dudana ez dela egia,
une baten sinesteko ez garen guztia.