Arxiu de Miniposts

Casualitats i política

// agost 25th, 2015 // No hi ha comentaris » // Miniposts

“En política les casualitats no existeixen. I si existeixen, han estat perfectament planificades.”
Winston Churchill

Burocràcia espanyola

// agost 29th, 2014 // No hi ha comentaris » // Miniposts

Costa més legalitzar un fill que un partit polític basc

Cèsar Palazuelos

“No somos científicos, no valemos para eso”

// juliol 5th, 2012 // 1 comentari // Cites, Miniposts

“España por su genética tiene que emocionarse. Y nos hemos emocionado… porque ésa es la historia de nuestra España… vibrando, no somos científicos, no somos gente que gana premios Nobel, no valemos para eso. No tenemos ni voluntad ni ni… ni capacidad para estar todo el día machacando, no somos tan fríos, nos dejamos llevar por las emociones, por el corazón”.

Tomás Roncero, “premi Nobel” de futbol | 27 de juny de 2012

I clar, així va tot.

Vist a Amazings.es

Qüestió de confiança

// abril 18th, 2011 // No hi ha comentaris » // Cites, Miniposts

Dis-li a una persona que hi ha un milió d’estreles al cel i et creurà cegament. En canvi, posa un cartell que diga “acabat de pintar” i necessitarà tocar-ho per a comprovar-ho.

Vist al Twitter d’Arclight

Orient Mitjà: la història més absurda mai contada

// febrer 3rd, 2011 // No hi ha comentaris » // Miniposts, Política

La setmana passada es va celebrar a la UOC, a Barcelona,  el FreeRBMT11 (II International Workshop on Free/Open-Source Rule-Based Machine Translation). La primera edició del Workshop la vam organitzar a Alacant des del meu departament a finals de 2009 i on es van presentar 7 articles, la majoria d’ells sobre Apertium i molts d’ells també d’alumnes del GSoC, a més de dues xarrades a càrrec de Kepa Sarasola i Amba Kulkarni.

Enguany, i gràcies a Lluis Villarejo i Mireia Farrús (a la que vaig conèixer en persona i em va dir que era ex de Softcatalà), s’ha pogut celebrar una segona edició a Barcelona. En aquesta ocasió, hi ha hagut més variació en els articles presentats, i l’abast del congrés s’ha mogut més cap a coneixement lingüístic a la traducció automàtica, i no tant centrat en Apertium com l’any anterior.

Fa uns quants mesos, quan es va llançar la web de Softvalencià, vaig instal·lar el traductor Apertium a la web. Per a fer-ho, i gràcies a l’ajuda de Víctor M. Sánchez-Cartagena, vaig instal·lar-lo sota la plataforma ScaleMT, una plataforma que facilita moltíssim la instal·lació escalable de traductors com Apertium (però també d’altres com Matxin). Havent-ho tenint funcionant relativament bé a Softvalencià, durant l’estiu vam fer la prova de foc, i després d’algunes adaptacions de l’entorn, el vam habilitar a Softcatalà com a substitut de l’antic interNOSTRUM. A més, vam implementar algunes eines per a aconseguir millores al traductor de manera semi-automàtica: un sistema de recolecció de paraules desconegudes freqüents, i una interfície on es mostren els suggeriments dels usuaris aliniats amb la frase original i la frase traduïda automàticament, per facilitar la tasca de millora als desenvolupadors del traductor.

Amb tot açò, vam decidir escriure un article, ja que un dels temes del congrés era el de Descripció pràctica d’integració i ús de RBTM, i el cas del traductor de Softcatalà és un exemple paradigmàtic d’ús molt gran d’un traductor automàtic basat en regles. L’article es va titular “A Widely Used Machine Translation Service and its Migration to a Free/Open-Source Solution: the case of Softcatalà“, i es troba publicat sota llicència Creative Commons al repositori obert de la UOC. També el penjaré a la secció de recerca (encara per fer) d’aquesta web, on aniré posant tota la informació relativa a les meues publicacions.

La presentació de l’article va dur associat un torn de preguntes molt productiu, en què moltes millores es van proposar al sistema, tant de cara als usuaris finals, com de cara als mantenidors del traductor. Ara només falta que, poquet a poquet, anem implementant totes eixes millores al servei de Softcatalà. Va estar molt bé l’experiència. Ací podeu veure la presentació de l’article.


La setmana passada es va celebrar a la UOC, a Barcelona,  el FreeRBMT11 (II International Workshop on Free/Open-Source Rule-Based Machine Translation). La primera edició del Workshop la vam organitzar a Alacant des del meu departament a finals de 2009 i on es van presentar 7 articles, la majoria d’ells sobre Apertium i molts d’ells també d’alumnes del GSoC, a més de dues xarrades a càrrec de Kepa Sarasola i Amba Kulkarni.

Enguany, i gràcies a Lluis Villarejo i Mireia Farrús (a la que vaig conèixer en persona i em va dir que era ex de Softcatalà), s’ha pogut celebrar una segona edició a Barcelona. En aquesta ocasió, hi ha hagut més variació en els articles presentats, i l’abast del congrés s’ha mogut més cap a coneixement lingüístic a la traducció automàtica, i no tant centrat en Apertium com l’any anterior.

Fa uns quants mesos, quan es va llançar la web de Softvalencià, vaig instal·lar el traductor Apertium a la web. Per a fer-ho, i gràcies a l’ajuda de Víctor M. Sánchez-Cartagena, vaig instal·lar-lo sota la plataforma ScaleMT, una plataforma que facilita moltíssim la instal·lació escalable de traductors com Apertium (però també d’altres com Matxin). Havent-ho tenint funcionant relativament bé a Softvalencià, durant l’estiu vam fer la prova de foc, i després d’algunes adaptacions de l’entorn, el vam habilitar a Softcatalà com a substitut de l’antic interNOSTRUM. A més, vam implementar algunes eines per a aconseguir millores al traductor de manera semi-automàtica: un sistema de recolecció de paraules desconegudes freqüents, i una interfície on es mostren els suggeriments dels usuaris aliniats amb la frase original i la frase traduïda automàticament, per facilitar la tasca de millora als desenvolupadors del traductor.

Amb tot açò, vam decidir escriure un article, ja que un dels temes del congrés era el de Descripció pràctica d’integració i ús de RBTM, i el cas del traductor de Softcatalà és un exemple paradigmàtic d’ús molt gran d’un traductor automàtic basat en regles. L’article es va titular “A Widely Used Machine Translation Service and its Migration to a Free/Open-Source Solution: the case of Softcatalà“, i es troba publicat sota llicència Creative Commons al repositori obert de la UOC. També el penjaré a la secció de recerca (encara per fer) d’aquesta web, on aniré posant tota la informació relativa a les meues publicacions.

La presentació de l’article va dur associat un torn de preguntes molt productiu, en què moltes millores es van proposar al sistema, tant de cara als usuaris finals, com de cara als mantenidors del traductor. Ara només falta que, poquet a poquet, anem implementant totes eixes millores al servei de Softcatalà. Va estar molt bé l’experiència. Ací podeu veure la presentació de l’article.


S’arrimen les eleccions, i la xarxa comença a bullir. Twitters, Facebooks, blogs, correus en cadena, notes de premsa… i un llarg etcètera de vies diferents utilitzen els partits polítics per (intentar) apropar-se als ciutadans. Referent a la política 2.0 i a Benissa, per exemple, alguns partits tenen la seva web (PP, BLOC i CIBE), pàgina al Facebook (PP, PSOEBLOC) i compte de Twitter del partit (PP i BLOC), a més de comptes de Twitter dels seus portaeus (Jose María Serna – PP – i Xavi Tro – BLOC -).

Però hi ha món més enllà de Benissa. I perquè m’agrada internet, m’agrada la política (que en el seu sentit més inicial, provinent del grec ????? [polis], tracta la relació de la ciutadania i el seu govern) i perquè crec que no hi ha millor manera d’enfocar unes eleccions que sabent-ne les propostes dels diferents partits polítics, fa una temporadeta vaig començar a seguir els twitters dels tres principals partits del país: @ppcv @SocialistesVal i @comunicacioBLOC, dels quals només em queda ja el del BLOC, per un simple motiu: els que s’encarreguen de la comunicació dels partits es pensen que no tenim res a fer?

El fet és que, al poc de començar a seguir al PP, va haver-hi un parell de dies seguits que van enviar més de vint missatges, i vaig decidir deixar de seguir-los. També m’ho havia plantejat del SocialistesValencians (ja que no volen dir-se PSPV, ni PSOE, ni PSPV-PSOE, però això ja és un altre tema…) i, encara que en menor mesura, del BLOC. Però sincerament per gossera encara no ho havia fet.

Més tard, el passat dia 19, vaig enviar el següent tweet als tres comptes que vos he comentat

@ppcv @socialistesVal @comunicacioBLOC vos heu plantejat mai q és demencial seguir-vos amb la burrada de tweets q feu al dia? #politica20I no sé si com a resposta (resposta directa no en vaig rebre cap) a eixe tweet, el que em vaig trobar és que diumenge, en dues hores, els socialistes van publicar 120 TWEETS!!!!!! Esteu de broma???? Realment penseu que algú que no estiga tocat de l’ala va a seguir-vos si li inundeu a missatges?

De moment, el que han aconseguit els socialistes és, no només que deixe de seguir-los, sinó que em qüestione seriosament la capacitat intel·lectual del responsable de comunicació del partit, i que ho faça públicament des del blog.

Si voleu que els ciutadans escoltem les vostres propostes, feu-ho com cal. Però no feu barbaritats com aquesta, que a més de no servir per a a res, encara es guanyeu crítiques públiques com aquesta.
S’arrimen les eleccions, i la xarxa comença a bullir. Twitters, Facebooks, blogs, correus en cadena, notes de premsa… i un llarg etcètera de vies diferents utilitzen els partits polítics per (intentar) apropar-se als ciutadans. Referent a la política 2.0 i a Benissa, per exemple, alguns partits tenen la seva web (PP, BLOC i CIBE), pàgina al Facebook (PP, PSOEBLOC) i compte de Twitter del partit (PP i BLOC), a més de comptes de Twitter dels seus portaeus (Jose María Serna – PP – i Xavi Tro – BLOC -).

Però hi ha món més enllà de Benissa. I perquè m’agrada internet, m’agrada la política (que en el seu sentit més inicial, provinent del grec ????? [polis], tracta la relació de la ciutadania i el seu govern) i perquè crec que no hi ha millor manera d’enfocar unes eleccions que sabent-ne les propostes dels diferents partits polítics, fa una temporadeta vaig començar a seguir els twitters dels tres principals partits del país: @ppcv @SocialistesVal i @comunicacioBLOC, dels quals només em queda ja el del BLOC, per un simple motiu: els que s’encarreguen de la comunicació dels partits es pensen que no tenim res a fer?

El fet és que, al poc de començar a seguir al PP, va haver-hi un parell de dies seguits que van enviar més de vint missatges, i vaig decidir deixar de seguir-los. També m’ho havia plantejat del SocialistesValencians (ja que no volen dir-se PSPV, ni PSOE, ni PSPV-PSOE, però això ja és un altre tema…) i, encara que en menor mesura, del BLOC. Però sincerament per gossera encara no ho havia fet.

Més tard, el passat dia 19, vaig enviar el següent tweet als tres comptes que vos he comentat

@ppcv @socialistesVal @comunicacioBLOC vos heu plantejat mai q és demencial seguir-vos amb la burrada de tweets q feu al dia? #politica20I no sé si com a resposta (resposta directa no en vaig rebre cap) a eixe tweet, el que em vaig trobar és que diumenge, en dues hores, els socialistes van publicar 120 TWEETS!!!!!! Esteu de broma???? Realment penseu que algú que no estiga tocat de l’ala va a seguir-vos si li inundeu a missatges?

De moment, el que han aconseguit els socialistes és, no només que deixe de seguir-los, sinó que em qüestione seriosament la capacitat intel·lectual del responsable de comunicació del partit, i que ho faça públicament des del blog.

Si voleu que els ciutadans escoltem les vostres propostes, feu-ho com cal. Però no feu barbaritats com aquesta, que a més de no servir per a a res, encara es guanyeu crítiques públiques com aquesta.

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un article interessant i una cita per a reflexionar…

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un article interessant i una cita per a reflexionar…

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles interessants i una cita per a reflexionar…

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Vist al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó

Aquesta vegada, i sense que s’agafe com a costum, vull donar-li tot el meu suport a Maria Dolorores de Cospedal, presindenta del Partit Popular de Castella la Manxa.

Per posar a la gent un poc en context: resulta que TeleMadrid es veia a algunes parts de Castella la Manxa fins ara amb total normalitat, i ara va i el PSOE d’aquella comunitat ha decidit impedir les emissions ocupant-les amb freqüències d’un altre canal. Resultat: els castellans-manxecs s’han quedat sense poder veure amb normalitat TeleMadrid.

El PP, d’acord amb el seu talant democràtic al que ens acostuma (veure, per exemple, aquesta notícia), ha declarat que aquesta restricció de la libertat d’opinió és intolerable i ha decidit amenaçar el Govern regional de José Maria Barreda amb una querella si no reestableix i garanteix amb total llibertat les emissions de TeleMadrid en el territori castellà-manxec.

I com que no vull que açò es quede en un simple text suport, sinó que també vull aportar solucions, ací va una recomanació (aprofitant que Mª Dolores de Cospedal és la número 2 del PP a nivell espanyol):

Que el PP vote sí a la ILP de Televisió Sense Fronteres, així Telemadrid es veurà sense problemes a Castella la Manxa (i ja, de passada, nosaltres podrem veure sense cap problema TV3 i IB3).

El que ja no tinc tan clar és que a Camps li faça gràcia que ací es veja TV3… Quanta hipocresia!
Una de religions i les seves relacions en conflictes geopolítics:

La historia más absurda jamás contada, per Bernardo Gutiérrez.

Nou vídeo d’Estrella Damm: les coses bones que tenim

// febrer 1st, 2011 // 3 comentaris » // Miniposts, Personal

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Una de religions i les seves relacions en conflictes geopolítics:

La historia más absurda jamás contada, per Bernardo Gutiérrez.
Una de religions i les seves relacions en conflictes geopolítics:

La historia más absurda jamás contada, per Bernardo Gutiérrez.
Alguna vegada alguna empresa valenciana farà un anunci que, com aquest, diga tan desacomplexadament les coses bones que tenim al País Valencià?

Ja venen els Reis!!!

// gener 5th, 2011 // 2 comentaris » // Miniposts, Personal

Els Reis Mags d'Orient

Ja venen els Reis!!! Que vos porten moltes coses!!!

Café & Dilluns

// novembre 29th, 2010 // No hi ha comentaris » // Cites, Miniposts

La ciència no impedeix creure en Déu. El que permet és no haver de fer-ho.

Lawrence Krauss

Trobat al Twitter de Berto Romero

Hem d’assumir (seria d’idiotes no fer-ho) que ens trobem en una situació molt difícil, molt més del que es preveia al principi de la crisi. El que va començar com una crisi financera mundial unida a una immobiliària a l’estat, ha anat derivant en un macro-crisi estructural, d’on res ni ningú es salva (nota: quan dic ningú no és ningú ningú: els rics no entren en aquest joc, ells sempre guanyen).

És evident que el model “productiu” que tenim no és sostenible (bàsicament, perquè no produïm res, només fem xalets un darrere d’un altre), i que canviar açò costarà molts anys i esforços, i que per a fer-ho ens hem d’ajustar la corretja, reduint despesa pública i/o augmentant la pressió fiscal.

Però tot no es acceptable i comprensible. Cal retallar despeses, i prioritzar algunes inversions (bàsiques com la sanitat i l’educació) per damunt d’altres que no són de primera necessitat (encara que si importants) com la promoció cultural. Però açò no dóna permís als nostres governants a fer el que els done la gana, tallar i retallar on vulguen, i seguir beneficiant als amics de sempre.

L’Escola de Música de Benissa ha patit una millora semblant a la de la Banda durant els darrers anys, i això es nota en la qualitat musical dels xiquets. Quan jo vaig entrar a la banda, gairebé ningú no anava al conservatori. Ara per poder entrar a la banda has d’estar fent el Grau Mitjà al conservatori, directament. I això és, en part, gràcies a la millor preparació que reben els xiquets a l’Escola Municipal. I per a una bona preparació fan falta diners.

Manifest "Més que música"

Manifest "Més que música"

I ací és on arriba el problema. L’any passat la subvenció que donava la Conselleria de Cultura a l’Escola de Música era d’uns 33.500€, i la resta anava a càrrec de les arques municipals. Però clar, “estem en crisi”. I així, el Consell (de Camps, Cotino, Sánchez de León, Font de Mora, Blasco i companyia) han decidit que les ajudes a la música no aprofiten per a res. Que l’educació musical dels xiquets valencians és un malbaratament de recursos. I han retallat una mitjana d’un 55% les ajudes a les Escoles de Música per a aquest any, de vora 4,5 milions d’euros a poc més de 2 milions. I què vol dir això traduït al nostre poble? Que enguany, l’escola de Benissa, compta amb només 14.300€ per part de la Conselleria (un 58% menys). I, com sempre, la resta a pagar-ho l’Ajuntament. El problema vindrà si, com no seria d’estranyar, no puguera continuar mantenint l’Escola de Música d’ací a un o dos anys. Què fem? Tanquem la paradeta?

I encara va i resulta que durant el mes d’agost eixien en premsa un grapat de notícies sobre un conveni de la Generalitat amb Air Nostrum. I a canvi de què els avions de la companyia aèria porten la famosa palmereta apegada, la Generalitat pagarà 13 milions d’euros. De veres eixos 13 milions d’euros no hagueren pogut utilitzar-se millor per evitar aquestes retallades en la cultura i l’educació dels nostres xiquets? O per a ajudes als dependents? O per a millorar la moooolt deficient sanitat pública? O les condicions de l’escola pública? No, millor donar-li’ls a uns que segur que són amics seus.

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

PD: Blai Server ja havia dit pràcticament tot açò, i segurament millor. De fet, va ser després de llegir el seu article i el comunicat de la Regidoria de Cultura que vaig decidir que tenia que escampar-ho. Que es sàpiga. Perquè encara tornaran a guanyar.
En primer lloc voldria demanar disculpes, ja que no acostume a emprar aquest tipus de vocabulari al blog, i menys com a títol. Però es que ja està bé.

Fa molt de temps que estic molt cabrejat per pràcticament tot el que té a veure amb este “Estat de Dret” on vivim: la situació política autonòmica, amb un president imputat per nosequants delictes, i presidents de Diputacions que no es queden arrere, amb un model productiu que fa enveja (xe, ara farem un parell de centenars de xaletets i voràs com mos forrem), amb un sistema educatiu lamentable, amb saturació a les aules, poca preparació del professorat, escassos recursos i un index de fracàs escolar cada vegada més alt, amb les polítiques neo-liberals del govern de ZP que es pensa que facilitant l’acomiadament i allargant l’edat de jubilació els mercats s’alegraran i, per tant, la crisi s’acabarà…

Però una de les coses que possiblement faça de resum de tot açò, i que ens ajude a entendre sense cap mena de dubte perquè estem com estem (i perquè continuarem estant així, si no és que anem a pitjor) es pot llegir a un article del País, de l’especial Preparados que estan fent des de fa alguns dies. No he seguit tots els articles de l’especial que es venen publicant cada dia, però si que n’he llegit alguns, i la veritat és que vols recomane.

Però tornant on estàvem, l’article en qüestió el vaig descobrir gràcies a un retweet de Toni Hermoso, i explica perfectament el perquè de com estem. Igual li hauria d’haver posat així al títol d’aquesta entrada, però ara ja està. A continuació reproduisc l’article tal qual es troba a les pàgines del País:

El coste de las becas

España invirtió en mí casi diez millones de pesetas y ahora lo está aprovechando otro país

ANÓNIMO * (HISTORIAS DE LOS LECTORES) – Costa del Pacífico de EE UU – 29/09/2010

Estudié toda mi vida con becas. Eso, dicho así, parece una frase hecha, pero no. Estudié toda mi vida con becas, que significan -entre otras cosas- dinero de todos los contribuyentes. Con 14 años, el estado empezó a pagarme 14.000 pesetas anuales a modo de beca para materiales. Tengo 31 años, así que hablamos de 14.000 pesetas del año 1993. Desde los 17 me becaron con 32.000, con lo cual para cuando acabé el instituto el Estado había ingresado en mi cuenta 92.000 pesetas contantes y sonantes.

Entré en la Universidad y también tuve becas, nunca tuve que pagar ni una sola matrícula. A una media de, pongamos, 75.000 pesetas por curso, eso hacen 375.000. Además, recibí una beca escolar que, de media, eran unas 150.000 pesetas anuales: 750.000 en los cinco años. En quinto de carrera tuve, además, una beca de colaboración de mi Departamento. Se suponía que era para aprender investigar, pero lo único que me enseñaron fue a cargar carretillas de papel para la fotocopiadora, hacer funcionar la fotocopiadora y cambiar el tóner de la fotocopiadora. Me pagaron 23.000 pesetas al mes, diez meses. Total hasta aquí 1.447.000 pesetas. Unos 8700 euros.

Recibí cuatro becas diferentes para hacer el doctorado. La primera que acepté era de una fundación que me pagaba cuando le parecía oportuno, no me daba recibos del pago y, además, me metió en líos con Hacienda. En cualquier caso, seis meses a 600 euros, 3600 euros. Poco tiempo después recibí otra con patrones que me timaron en menos aspectos. No me contrataron, pero me hicieron firmar dedicación completa. Trabajé para ellos bajo la miserable forma de una beca: di clases, publiqué en revistas, hice estancias de investigación… pero días cotizados, cero. 800 euros al mes, 36 meses, 28.800 euros en total. A eso hay que sumar tres estancias de investigación en prestigiosos centros del extranjero, a digamos 1200 euros de subvención cada una. Esto ya parece el 1, 2, 3… 41.100 euros de todos los españoles. El último año, por fin, los becarios de investigación conseguimos que se nos hiciera un contrato. A la hora de firmarlo, te daban un papelito donde tenías que firmar que renunciabas a tu baja maternal, en caso de quedarte embarazada. Eso sí que son políticas de conciliación y lo demás cuentos. Nos daban, por primera vez, paga extra. Se la llevó Hacienda, pero la sumo igual. Doce meses, catorce pagas, a 1100 euros, 15400 euros, 56.500 en total.

Ahora viene la pirueta. Después de seis años trabajando para la Universidad, había cotizado un año. Cobré el paro y envié currículos. 630, mi madre lo recuerda bien. Durante mis dieciséis años en el mercado laboral español tuve los empleos más diversos además de la Universidad: guía turística para la tercera edad, traductora de manuales deportivos, profe particular, manufacturera -que no diseñadora- de bolsos y abalorios, dobladora de anuncios de radio… Que no se diga que no lo intenté en varios campos.

Lo intenté con todas mis fuerzas. Me agarré a la tierra de Asturias con pies y manos. Estuve un año en el paro, con una carrera, un máster, un doctorado, cuatro idiomas y dispuesta a trabajar de lo que saliese… pero no salió nada. En unos estaba demasiado formada, en otros no daba, literalmente, la talla -hasta para dependienta de tienda de ropa de adolescentes me presenté-, así que decidí emigrar. El camino fuera de Europa no es sencillo: veo a mis padres por Skype, mi presencia empieza a borrarse de los recuerdos de mis amigas -“¿todavía vivías aquí cuando pasó eso?”- y suplico a las alturas que el señor de inmigración no se quede con mi barra de turrón de Suchard y mis latas de bonito en aceite cuando vuelvo, siempre antes de Reyes, a incorporarme a mis clases en una estupenda Universidad de la soleadísima costa estadounidense del Pacífico. Lo más triste es que soy feliz aquí, a pesar de que veo la tristeza inmensa en los ojos de mis padres.

En resumen, España invirtió en mí, directamente, casi diez millones de pesetas, además de la formación universitaria, y ahora lo está aprovechando otro país: un lugar donde me siento un miembro útil y productivo de la sociedad. El problema más grande es que mi caso no es único. De mis quince compañeros del doctorado, solo dos están trabajando en España, en condiciones lamentables, eso sí, en la Universidad. Solo en nosotros, solo en nuestro pequeño rinconcito de la sala de becarios con sus palomas anidadas en una ventana, el Estado español tiró a la basura 130.000.000. Ciento treinta millones de pesetas que estábamos deseando revertir a la sociedad en aquello para lo que nos habíamos formado, pero no nos resulta posible. Trabajamos un tiempo gratis, mucho tiempo sin contrato, muchas más horas que una jornada estándar, sin sanidad, sin derecho a baja maternal, sin derecho a paro y, sobre todo, sin derecho a quejarnos. Porque éramos unos privilegiados, la creme de la creme de la intelectualidad que iba a llevar a España a cotas nunca antes conocidas. Y eso último es lo único cierto. Somos la generación que va a llevar a España a cotas nunca antes conocidas de desesperación, de frustración, de angustia, de parturientas añosas, de abuelos que van a tener que aprender chino o inglés para preguntarle a sus nietos -por skype- de qué color es la bici que piden a los Reyes Magos en casa de los abuelitos y que les va a llegar por correo.

* Este lector ha pedido expresamente que no facilitemos su nombre.

Estimat café: teníem un tracte. Jo et posava dins del meu cos, i tu em donaves super-poders. Què carai ha passat?

Cory Doctorow

La ciència i Déu

// juliol 26th, 2010 // 1 comentari // Cites, Miniposts

La ciència no impedeix creure en Déu. El que permet és no haver de fer-ho.

Lawrence Krauss

Trobat al Twitter de Berto Romero

Coneixement i sentit comú…

// juliol 6th, 2010 // No hi ha comentaris » // Cites, Miniposts

Coneixement és saber que la tomaca és una fruita. Sentit comú és no posar-la en una macedònia de fruites.

Vist a Onelinerz.net