Fa un parell de dies ens va deixar l’escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti. Fa quinze dies, José Saramago ja avisava al seu blog de que estava molt malalt, però que una forma d’ajudar-lo, de fer que estiguera millor, era recitar un poema d’ell.

Jo sóc, com acostume a dir, de ciències. D’aquesta manera intente excusar el meu desconeixement brutal que tinc en molts àmbits d’allò que s’anomena cultura general. Amb Benedetti em passava això. Tot i haver sentit parlar molt d’ell, mai havia llegit res seu. És trist que siga la mort d’un gran escriptor allò que et faça interessar-te per la seva vida i la seva obra, però crec que més val això que res.

Esta vesprada he estat informant-me a la Wikipedia, llegint notícies a la premsa, pegant-li una ullada a alguns poemes de l’autor… He vist que, sobre tot, era una persona compromesa amb els drets civils, i que va viure molts anys a l’estat espanyol com a exiliat del seu Uruguai natal, després d’un cop d’estat al seu país. També he vist que, incomprensiblement, mai se li ha donat el premi Cervantes, segurament degut a les seves idees polítiques. Finalment, dir que també m”he trobat amb un grapat de frases que, al llarg de la seva vida, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugia (o, com era conegut, Mario Benedetti) havia dit.

I com que és sabut que m’agraden aquest tipus de frases, en reproduïsc ací unes quantes.

Després de tot, la mort és només un símptoma de que hi va haver vida.

Jo no sé si Déu existeix, però si existeix, sé que no li molestarà el meu dubte.

Aquell gol que va fer Maradona als anglesos amb l’ajuda d’una ma divina és, per ara, l’única prova fiable de l’existència de Déu.

Amb cinc minuts en tenim prou per somniar tota una vida, així de relatiu és el temps.

Hi ha poques coses tan ensordidores com el silenci.

Quan pensàvem que teníem totes les respostes, de sobte, van canviar totes les preguntes.

Contra l’optimisme no hi ha vacuna.

Mario Benedetti

Òscar em va recordar un poema de Vicent Andrés Estellés que va recitar Feliu Ventura durant el concert.

El poema en qüestió m’agrada, sobre tot perquè expressa d’una manera genial una cosa tan quotidiana com menjar-se una pebrera torrada.

Escriure bé és una cosa que sempre m’hauria agradat saber. És un dels motius que em fan escriure en aquest bloc, intentar millorar poc a poc la meua forma d’escriure.

Però si sóc sincer, mai havia llegit res d’Estellés, considerat com un dels millors poetes valencians del segle XX. I crec que açò s’haurà de canviar, si més no perquè llegir dels grans sempre és bo.

Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

M’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la costra socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en un oli que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.

De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Per cert, el poema el vaig trobar a un blog que no coneixia, i que sembla que està mort (o almenys en coma: no actualitzat des de 2006): De calories i plaer.

No demano gran cosa

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…

Miquel Martí i Pol