Arxiu de Lectura

Faltes d'ortografia

// juliol 20th, 2009 // 12 comentaris » // Lectura, Llengua

És increïble la passivitat que es mostra davant les faltes d’ortografia quan s’escriu en valencià. En castellà també passa, i molt, que la gent (sobre tot la gent més jove) fa moltes faltes d’ortografia. Jo en faig (més de les que m’agradaria), però intente anar en compte, i fer-ne el mínim possible.

L’excusa de  que són missatges des de mòbils, o textos enviats per Internet (missatgeria instantània, fòrums, xats,…) mai m’han convençut, per dos motius: el primer és que el mitjà pel qual es transmeten els missatges no condicionen (normalment) la manera d’escriure, i l’altre perquè crec que és fals (en general) que malament s’escriu més ràpid.

És cert que en algunes ocasions si que existeixen limitacions tecnològiques que no ajuden a escriure correctament, si no ho dificulten directament: el pèssim ús dels caràcters no-ASCII (lletres accents, símbols, etc) en alguns dispositius com telèfons mòbils és un exemple. Això, però, no ho veig excusa per a escriure kasa en lloc de casa.

En el tema de la velocitat, també hi ha algunes excepcions. És veritat que l’ús d’abreviacions pot agilitzar l’escriptura (q en lloc de que, x en lloc de per,…), però de nou no hi ha cap millora en escriure només amb k, carregant-nos d’una tacada la q i la c, o tot amb s, fent el mateix amb la c i la ç.

Però si parlem de mitjans tradicionals, el castellà és molt més respectat que el valencià. Periòdics, llibres,… són molt més tolerants a les faltes en valencià que en castellà. I això no fa més que desprestigiar la nostra llengua, perquè fa entendre que no passa res si s’escriu malament, “total, si fins i tot als llibres hi ha faltes”.

Feia temps que volia llegir els llibres del Harry Potter. Sé que se’ls considera literatura infantil o juvenil, però m’apetia passar una temporadeta llegint llibres de lectura ràpida, amb trames no massa complexes, i entretinguts. I donat que s’acaba d’estrenar la sisena película de la saga, crec que és un bon moment.

Ahir vaig començar a llegir el primer, i em vaig espantar. Possiblement siga a causa del meu desconeixent de la llengua (no sóc ni molt menys un expert en la matèria), però crec que tractant-se de llibres amb un públic infantil/juvenil s’hauria de cuidar una mica més i utilitzar l’estàndard de la llengua tant com siga possible, i no posar a la força “col·loquialismes” escrits tal i com sonen. Des del meu punt de vista, no fer-ho afebleix la llengua (sobretot pel País Valencià, on la llengua es troba en una situació molt més delicada que a Catalunya).

Coses com “re de re” en lloc de “res de res”, “prò” en lloc de “però”, “llavòrens” en lloc de “llavors”, “és per ‘xò”, en lloc de “és per això”, “te vas fer” en lloc de “et vas fer”… i tot això en un mateix paràgraf (pag. 58 de la 7a edició de Harry Potter i la Pedra Filosofal, d’Empúries) no em van agradar gens. I sent la 7a edició del llibre, no crec que siguen errades d’impremta, sinó modificacions conscients (de la traductora o dels editors) de la llengua estàndard.

PD: Respecte al llibre en si, quan l’haja acabat, ja escriuré la ressenya corresponent ;)

PD2: Si algú veu alguna falta en el tostó que acabe d’escriure, que m’avise :D

L’illa de l’holandés, de Ferran Torrent

// gener 20th, 2009 // 16 comentaris » // Lectura, Llengua

RT @quimarrufat: El dia que Marina D’Or entra en concurs de creditors BCNWorld anuncia que començarà amb 5.000 habitatges i el segon casino…

El tal Bárcenas està en presó preventiva per haver mentit i per evitar que puga destruir proves. El PP menteix constantment, fins i tot en seu parlamentaria, i ha destruït proves. I no només no està en “presó preventiva”, sinó que ens governa. Era això, no?

Era això, no?”, article d’Enric Nomdedéu publicat al Levante el 31/08/2013

L'illa de l'holandès

L’illa de l’holandès

L’illa de l’holandès és l’últim llibre que he llegit de Ferran Torrent. Ja feia temps que me’l van deixar, i també feia temps que volia tornar-lo, però no sense haver-lo llegit abans.

Així que diumenge passat el vaig agafar per a començar-lo mentre me’n venia cap a Alacant: com que venia amb la UBESA,   tenia temps de sobra. Però al final vaig abandonar la idea, i vaig optar per fer una becadeta mentre escoltava la radio. Així que l’inici de la lectura es va posposar a dilluns per la nit. I dimarts per la vesprada ja me l’havia acabat.

El primer que m’ha semblat és que es tracta d’una novel·la un poc light, per dir-ho d’alguna forma. Sense ser un crític literari de primera (ni de segona…no jugaria ni en Regional Preferent :P), crec que se li haguera pogut traure més suc a la història, esplaiant-se i donant més detalls en algunes parts.

Siga com siga, i una vegada dits els contres, m’agrada molt la manera de narrar que té l’escriptor. Els personatges estan molt ben aconseguits, i la història és molt versemblant. Eixa és, possiblement, la característica que més m’agrade de Ferran Torrent: la versemblança i la proximitat de les seues històries. Tot i parlar d’una illa imaginària, tot el que passa als protagonistes hauria pogut passar perfectament si eixa illa, situada a poca distància de la ciutat de València (crec que no diu el nom de la ciutat en cap moment, però té tota la pinta de ser València).

El personatge de Salgado, el Guàrdia Civil, és un dels que més m’agrada, junt amb el Doctor Ferrús i Lluís Dalmau. Salgado és una d’eixes persones que, sense saber massa coses, són molt bones persones. A més, no li sap mal preguntar tot allò que desconeix. I els seus companys d’aventures no dubten en posar-lo al dia, en explicar-li el significat d’algunes paraules o de donar-li certs consells per ajudar-lo en el seu dia a dia.

La veritat és que la història se n’ha eixit un poc de les últimes novel·les que havia llegit de Ferran Torrent (no hi ha massa polítics/alts càrrecs corruptes, i molt poques putes i drogues), però encara que siga a xicotetes dosis, aquestos tres ingredients apareixen.

Com a resum: una bona història, ben contada, però una miqueta light. Un 7 sobre 10.

M’agradaria veure la pel·lícula (de les basades en llibres de Ferran Torrent només he vist la de Gràcies per la propina, i està molt bé).

PD: He actualitzat ja la llista de llibres de Ferran Torrent amb aquest i dos llibres més que em van portar els Reis Mags: Societat Limitada i Espècies protegides (en realitat em van portar dos exemplars més de Només socis, això és el que passa si Melcior i Gaspar no parlen entre ells :D).

Llistat de Ferran Torrent 1.1

// juny 12th, 2008 // No hi ha comentaris » // Lectura, Personal

La superstició duu mala sort

Raymond Smullyan

Ja fa temps que vaig escriure TV3 s’ha acabat.

Des d’aquell moment, moltes han sigut les notícies que han aparegut als mitjans de comunicació (sobretot Vilaweb) al respecte del famós acord de reciprocitat que havien de pactar ambdues Generalitats, amb els consellers Tresseras (G de Catalunya) i Rambla (G Valenciana).

Ahir vaig veure, sorprés, una notícia de Vilaweb que informava que l’acord estava ja tancat. Sincerament, em va semblar massa optimista. Només una hora després, van publicar una altra noticia rectificant lleugerament la notícia anterior: l’acord estava prop.

Com que no havia vist cap altra notícia a cap lloc, ni entrades a blogs, ni res d’això, no m’ho acabava de creure. I fa no res, faig una ullada a la premsa del dia, i em trobe amb aquest titular del diari Público:

TV3 se volverá a ver en todo el País Valenciano

No només m’ha alegrat veure la notícia en si, sinó que el fet que es referisquen al País Valencià amb eixa denominació i no amb altres que s’estan fent famoses últimament (“la Comunitat” a seques en molts periòdics) m’ha alegrat quasi més encara.

De tota manera, fins que no arribe el dia que pose la tele a ma casa i veja TV3, no m’ho creuré.

seguirem informant…

Aquest és un dels motius pels quals vull que es veja TV3 al País Valencià. Com podem estar sense veure aquest programa????

Gràcies, Isma ;)

Aquesta pàgina explica les condicions d’ús de tota la web. L’accés a la informació que hi ha en ella implica l’acceptació de totes les condicions. Per tant, si no hi esteu d’acord en alguna d’elles, és tan fàcil com no entrar més. A més, com que la pàgina és meua, em reserve el dret de modificar aquesta política en qualsevol moment. També avisar que, com que no sóc advocat, tot el que vé a continuació no és una “llei”, però em sembla important que quede constància en algun lloc.

Galetes o Cookies.

Aquesta web utilitza cookies, que són petits fitxers de dades que es generen en el vostre ordenador. Gràcies a açò, es pot aconseguir cert tipus d’informació per millorar la usabilitat de la web.

No obstant, podeu configurar el vostre navegador per a que vos notifique o rebutje la creació d’aquestes galetes, i podreu continuar visitant aquesta pàgina. Això si, és possible que pel fet de deshabilitar-ho alguna funcionalitat no es puga utilitzar: no em responasiblitzaré d’aquesta manca de bon funcionament o accés a la web.

Marques web o Web Beacons.

Aquesta pàgina també pot contindre web beacons, una petita imatge que permet contabilitzar els usuaris que accedeixen a la pàgina, o a algunes cookies determinades.

Accions de tercers.

També és possible que trobeu a la web algunes pàgines o seccions de pàgines amb publicitat, o promocions d’algun tipus. La informació de cadascuna d’aquestes seccions es troba subjecta a la seva pròpia política de privacitat, que no té perquè ajustar-se a la d’aquesta pàgina.

Política de privacitat de la publicitat:

  • Google Adsense: http://www.google.com/intl/es_ALL/privacypolicy.html

També analitze informació de tràfic per observar els patrons i característiques dels visitants de la web.

Política de privacitat de l’analitzador de tràfic:

  • Google (Analytics): http://www.google.com/intl/es_ALL/privacypolicy.html

Política De Protección De Datos Personales

Per a poder realitzar comentaris, o contactar amb mi, s’hauran de proporcionar certes dades de caràcter personal, i se’n recolliran d’altres, que només s’utilitzaran per al motiu pel qual s’han demanat.

Aquestes dades personals són el nom, l’adreça de correu electrònic, o l’adreça IP, entre altres. Personalment, no vull per a res tota aquesta informació, però el gestor de blogs que utilitze (WordPress), ho emmagatzema automàticament, o siga que és gairebé impossible no demanar-les.

De forma general, no compartiré amb ningú aquesta informació, exceptuant quan m’hagueu autoritzat, o en algun dels següents casos:

a) Quan siga demanat per una autoritat competent, després d’havers-se seguit el tràmit legal corresponent.

b) Quan considere que és necessari per a fer cumplir les condicions d’ús d’aquesta pàgina.

Comentaris

També, com que la pàgina és meua, em reserve el dret d’esborrar aquells comentaris que em pareguen ofensius, de mal gust, insultants, despectius, o qualsevol calificatiu semblant; això si, no editaré cap comentari per eixos motius: o el deixe tal i com està, o l’esborre. Un avís: a data de 6 de juny de 2008, no he hagut d’esborrar cap comentari per aquestos motius. Que continue així 😉

Contacte

Si teniu alguna pregunta que fer al voltant de tot el rotllo que vos he soltat abans, només m’ho heu de dir des de la pàgina de contacte, o a la meva adreça de correu electrònic, que és com la web, però amb una @ enlloc del primer . de xavi.ivars.me

Doncs continuant amb el llistat de manuals, tutorials i referències d’utilitat, és el moment de tutorials de bash, una de les consoles disponibles en els sistemes Linux.

A més del canal de xat #bash del servidor irc://irc.freenode.org, m’han agradat els següents manuals:

He actualitzat la pàgina de manuals amb aquestes novetats.

Espere que a algú li servisquen!

Dissabte passat Robert va vindre a sopar a ma casa. Fins que es va fer hora de sopar, vam estar tirats al sofà, sense poder moure. Quin estrés!

Com normalment sempre que sopem, acabem volent arreglar el món, queixant-nos del sistema i dels polítics que el controlen… Però després vam anar a sopar, i després de festa un ratet al Tallarina.

Tot açò ve per una frase que he llegit al Diccitionari de Víctor Pàmies

Ja que no podem canviar de país, canviem almenys de conversa.

James Joyce

Últimament, la part de la blogosfera que acostume a seguir ha canviat significativament.

Després de reduir moooolt els fils que tenia al Reader, i ara de fer la neteja 2.1 de què vaig parlar en eixa entrada, se m’ha quedat en només una cinquantena de blogs. I segur que encara en llevaré alguns més 😉

Defuncions…

Però no només quins blogs seguisc han canviat, sinó que també han canviat alguns d’ells per dins. Un dels blogs que més m’agradava, “No hi havia a València”, s’acabava amb l’anunci del seu autor, Felip (orxater), un jove benissenc.

Un altre que també està off és el de la Mirada Crítica. Després del seu tercer aniversari, no ha tornat a escriure res més.

Resurreccions…

Per contra, resurreccions també n’han hagut. A destacar les dels companys de Softcatalà Gil i Sílvia, que últimament tenen moltes ganes d’escriure.

Naixements…

Enrique Benimeli, company al doctorat, ha començat un nou projecte de blog. Encara és molt recent, però segur que ens mostra coses interessants. Per cert, Enrique ha començat també un projecte interessat basat en les dades lingüístiques d’Apertium: TinyLex. TinyLex és un programa en J2ME que permet consultar diccionaris bilingües al mòbil. Mola! 😉

Borrellons…

Finalment, un dels blogs que més il·lusió m’ha fet que es començaren, el de la meua germana. Amb el suggerent nom de Els borrellons del melic, ens apropa un punt de vista molt especial, el seu 😀 Es tracta d’un blog personal, donant importància al terme personal: coses del dia a dia, família, amics… però també política, religió i altres coses són les que de segur ens parla. Belén, sort i a escriure.

Per cert, el tema del blog, que encara no està acabat, l’he fet a partir del Garden Theme i una modificació del mateix, [des]enfocada.
A meitat d’aquest mes de juny, el dimarts 17, tinc un bitllet de tren. A les 9.30 ix un Euromed des d’Alacant amb direcció Barcelona-Sants.

Passaré en la Ciutat Comtal fins el divendres 20, de visita turística. Com les altres vegades que he anat, Maria Luisa m’esperarà a l’estació, i anirem cap al seu pis on estarà el dinar preparat (a que si???). La resta de dies ja m’encarregaré jo de la cuina, per a dinar, i sopar soparem per ahi algun dia, no?

Ella està d’exàmens, però com que no en te cap entre el del 17 i el del 26, puc fer-li una visiteta de tres dies sense destorbar massa.

Aprofitarem per a fer algun viatge al pis de l’any que ve i, a part d’això, no tenim massa obligacions (llevat d’anar al cinema, a passejar per les Rambles, veure la font de Montjuic,… i alguna coseta més 😉

Seran només tres dies, però estic segur que ens ho passarem bé.

Per cert, Maria Luisa, per a que veges 😛

Accent

Ací mostre un llistat complet dels llibres de Ferran Torrent.

Apareixen marcats en diferents colors segons els tinga, els haja llegit o ni una cosa ni l’altra.

  • No emprenyeu el comissari, 1984
  • Penja els guants, Butxana, 1985
  • Un negre amb un saxo, 1987
    • Un negre amb un saxo (no el trobe)
  • Cavall i Rei, 1989
  • L’any de l’embotit, 1992
  • Gràcies per la propina, 1994
    • Gràcies per la propina (pensava que no el tenia)
  • La mirada del tafur, 1997
  • Semental, estimat Butxana, 1997
  • L’illa de l’holandés, 1999
    • L’illa de l’holandés
  • Cambres d’acer inoxidable, 2000
  • Societat limitada, 2002
    • Societat limitada (Reis Mags’09. Gràcies, Sergio i Amanda!!!)
  • Espècies protegides, 2004
    • Espècies protegides (Reis Mags’09. Gràcies, Pepa!!!)
  • La vida en l’abisme, 2004
    • La vida en l’abisme (Sant Jordi’08. Gràcies, pares!!!)
  • Judici final, 2006
  • Només socis, 2008
    • Només socis (Sant Jordi’08. Gràcies, Maria Luisa!!!)

Última actualització: 12 de juny de 2008
En aquesta pàgina faré una mena de Club de Lectura (no es això, però m’agrada el nom :P) on aniré llistant totes les coses interessants relatives a llibres que vaja escrivint en el blog.

Ja feia temps que tenia pendent aquesta entrada i dic: perquè no escriure-la ara?

El passat 21 d’abril vaig escriure l’entrada Només socis, on entre altres coses mostrava un llistat de tots els llibres de Ferran Torrent, marcant els llibres segons si els havia llegit, els tenia o no sabia res d’ells.

Després de Sant Jordi, la llista va canviar un poc: Maria Luisa em va regalar el de Només Socis i els meus pares el de La vida en l’abisme. També, buscant per l’estanteria de ma casa, em vaig adonar que no trobava Un negre amb un saxo, que estic segur que el tenia, i al mateix temps vaig trobar el de Gràcies per la propina, que pensava que havia llegit però no tenia. De manera que he actualitzat la llista, amb les novetats.

A més, he tret la llista i l’he posada en una pàgina dissenyada a l’efecte, en es quedarà reflectida por los siglos de los siglos, el que em permetrà també anar ampliant un poc el contingut estàtic de la web.  De moment, ja l’he ampliada amb un Club de lectura.

Seguirem informant…

Només socis…
... té bona pinta.

// abril 21st, 2008 // 2 comentaris » // Lectura, Llengua

Els ordenadors no resolen problemes, executen solucions.

Laurent Gasser

Dijous passat vaig anar al concert que va fer Feliu Ventura a la Universitat d’Alacant.

El concert estava organitzat pel SEPC, en un cicle on Feliu, juntament amb el grup Naia, han recorregut les principals universitats del País (Blai ja va parlar del que van fer a la Universitat de València).

Concert de Feliu Ventura a la UA

Vam anar Héctor i jo, i allí ens vam trobar amb amics com Pau, Miquel “el Roig” (que era dels organitzadors), i David (dolçainer de Mugroman).

Com no podia ser d’altra manera, vam arribar tard (que voleu, Héctor i jo junts…) i no vam veure el concert de Naia. Va ser una llàstima, perquè tenia ganes de veure’ls. Però si que vam arribar per veure el principi (i tot el que va seguir) del concert de Feliu.

L’havia vist ja dues vegades: a Benissa junt amb Llach en la gira Que no s’apague la llum i també ací a Benissa el dia de la inauguració del Casal Cultural – ACPV. El primer dia, amb tota l’orquestra de Llach, i la segona vegada només amb el seu amic Borja Penalba a la guitarra.

Dijous era més de l’estil del segon concert, encara que havien incorporat una nova guitarra (elèctrica i acústica, segons la cançó). Però em va agradar molt més. L’ambient del concert era molt bo, es sentia una d’eixes sensacions que només se senten en moments especials, en concerts especials.

Va ser curtet (almenys m’ho va semblar), però molt bo. Cada vegada m’agrada més Feliu Ventura. I és una llàstima que la merda de classe política que tenim (tots, no se’n salva ni un) al nostre país no facen més coses per promocionar la nostra música, la música dels nostres cantants.

I per acabar, un trosset de vídeo que vaig gravar al concert. Però abans, una frase que va dir Feliu, amb molta ironia, i que em va fer molta gràcia.

La mar és molt important per a nosaltres [els valencians]. Però el vent encara és més important. Perquè, sense vent,… … no hi ha copa amèrica.

I ara el vídeo.

seguirem informant…
Òscar em va recordar un poema de Vicent Andrés Estellés que va recitar Feliu Ventura durant el concert.

El poema en qüestió m’agrada, sobre tot perquè expressa d’una manera genial una cosa tan quotidiana com menjar-se una pebrera torrada.

Escriure bé és una cosa que sempre m’hauria agradat saber. És un dels motius que em fan escriure en aquest bloc, intentar millorar poc a poc la meua forma d’escriure.

Però si sóc sincer, mai havia llegit res d’Estellés, considerat com un dels millors poetes valencians del segle XX. I crec que açò s’haurà de canviar, si més no perquè llegir dels grans sempre és bo.

Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

M’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la costra socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en un oli que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.

De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Per cert, el poema el vaig trobar a un blog que no coneixia, i que sembla que està mort (o almenys en coma: no actualitzat des de 2006): De calories i plaer.

Qui vol dir alguna cosa i no sap com expressar-la amb claredat (parlem del fet de parlar, no d’escriure), serà com si no diguera res, i qui parla de manera confusa, potser és que no té clar què vol dir.

Joan Francesc Mira
Per als que no sabeu que són els fils de subscripció (feed, RSS, …), Benjamí fa una bona explicació en aquesta entrada.

Durant molt de temps vaig utilitzar Bloglines com a plataforma des d’on llegir els blogs que tenia sindicats (després d’un suggeriment de Joanba). Al principi, tot era un afegir blogs nous, com si d’una competició es tractara.

Però, com era previsible, la quantitat de feeds va començar pujar com l’espuma, i vaig optar per, de tant en tant, anar esborrant-ne algun (normalment per a sentir-me millor després d’haver-ne afegit uns quants). L’etapa Bloglines va acabar amb 124 blogs sindicats.

Més tard vaig passar a utilitzar el Google Reader (després d’haver-ho intentat prèviament sense èxit) i la mecànica era la mateixa: de tant en tant afegia algun blog nou i molt de tant en tant n’esborrava algun.

Açò generava un lent però constant augment de les subscripcions, fins que la cosa em va resultar ja alarmant. No recorde ara la quantitat, però segur que superava de llarg els 150.

En eixe moment arriba la primera fase de neteja: gràcies a les estadístiques que proporciona el Google Reader, vaig ser capaç d’esborrar un bon grapat de blogs que rarament s’actualitzaven, i també un altre grapat dels quals gairebé mai llegia res del que deien.

En esta primera neteja, que es va fer en diverses fases, la quantitat de blogs sindicats va tornar a baixar, però el descens es va veure compensat ben prompte amb noves incorporacions que, per contra, si que s’actualitzaven sovint. Com es sol dir, era fugir del foc per caure a les brases. Tenia menys blogs, sí, però amb un total de més apunts interessants.

I és eixa paraula la realment important: interessants. Interessants per què? Per què un dia, el mateix autor, va escriure alguna cosa que valia la pena? Per què així sóc el primer en enterar-me de les funcionalitats que tindrà el proper Google el-que-siga Beta? Per què estaré al dia de tot el que passa per la blogosfera? I tot això és realment interessant?

La resposta: per a mi, NO.

I va començar l’operació “Neteja del Google Reader 2.0”. En aquesta ocasió, els motius per esborrar eren distints. Millor dit, era només un.

Per què / Per a què collons vull jo saber el que diu XXX ?

Si era capaç de trobar una resposta immediata (encara que valia una resposta xorra, com “perquè si!”) a “la pregunta”, el blog continuava sindicat.

D’aquesta manera he aconseguit baixar a 68 els blogs sindicats, dels quals almenys 20 me’ls cepillaré (com Guerra l’estatut català) en la Neteja 2.1.

El millor de tot? Que poc a poc, tal i com vaig fer amb el correu, menys quantitat de coses = més, millor i més facil organització. Una cosa que a mi em fa molta falta.

Una cosa és claríssima: ací només podem ser llevant mirats des de la meseta, en perspectiva purament peninsular, continental. Mirats des de la mar, des de qualsevol punt del Mediterrani, som més ponent que ningú.

Joan Francesc Mira

M’han passat l’enllaç a un video del youtube, que m’ha deixat al·lucinat. Es tracta d’un vídeo que ha fet una xica de Benissa, Patri Ortolà (que, per cert, no sé qui és), que presenta de la següent manera:

al meu poble diuen que “a qui no té faena deu li’n dóna”… el cas és que jo si que tinc feina, però… ací va, després de dues setmanes d’haver-lo fet m’he decidit.

I ací va el vídeo en qüestió. Mereix ser tafanejat, “meneame”nat, i fins i tot, “digg”at. 😀

[youtube]http://youtube.com/watch?v=RvLCNauxQRw[/youtube]

Comentar el codi és com netejar el bany; ningú vol fer-ho, però el resultat sempre és una experiència més agradable per a un mateixa i per als seus convidats.

Ryan Campbell

La setmana passada va vindre a la Universitat Ferran Torrent a presentar el seu últim llibre, Només socis. En el llibre, reapareixen un bon grapat de personatges de novel·les anteriors: de la trilogia política valenciana (Lloris, el president del València), de la novel·la negra (Butxana), els de gràcies per la propina (els germans Josep i Ferran Torres)…

La veritat és que és un llibre que pinta molt bé. Si vos interessa, hi ha una entrevista que li fan els de Vilaweb, molt bona. També un vídeo on comença a llegir la novel·la.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=LxRNxMai0X8[/youtube]

El Ferran Torrent és un dels escriptors que més m’agraden: em vaig llegir Societat Límitada i Espècies protegides en un no-res, i la d’Un negre amb un saxo també és boníssima.

I com que m’agrada, vull tindre la bibliografía prou completa d’ell. I a mesura que vaja llegint (o rellegint) els llibres, faré una entrada de cadascun d’ells. De moment, vaig marcant els que tinc, he llegit però no tinc i els que ni tinc ni he llegit.

  • No emprenyeu el comissari, 1984
  • Penja els guants, Butxana, 1985
  • Un negre amb un saxo, 1987
  • Cavall i Rei, 1989
  • L’any de l’embotit, 1992
  • Gràcies per la propina, 1994
  • La mirada del tafur, 1997
  • Semental, estimat Butxana, 1997
  • L’illa de l’holandés, 1999
  • Cambres d’acer inoxidable, 2000
  • Societat limitada, 2002
  • Espècies protegides, 2004
  • La vida en l’abisme, 2004
  • Judici final, 2006
  • Només socis, 2008

Sobra dir que si algú vol fer-me un regal, i decideix comprar-me algun llibre dels que estan marcats en roig o blau, li estaré molt agraït 😉

Addicció als blogs…
... doctor, té cura?

// abril 14th, 2008 // 4 comentaris » // Internet, Lectura

Els ordenadors no resolen problemes, executen solucions.

Laurent Gasser

Dijous passat vaig anar al concert que va fer Feliu Ventura a la Universitat d’Alacant.

El concert estava organitzat pel SEPC, en un cicle on Feliu, juntament amb el grup Naia, han recorregut les principals universitats del País (Blai ja va parlar del que van fer a la Universitat de València).

Concert de Feliu Ventura a la UA

Vam anar Héctor i jo, i allí ens vam trobar amb amics com Pau, Miquel “el Roig” (que era dels organitzadors), i David (dolçainer de Mugroman).

Com no podia ser d’altra manera, vam arribar tard (que voleu, Héctor i jo junts…) i no vam veure el concert de Naia. Va ser una llàstima, perquè tenia ganes de veure’ls. Però si que vam arribar per veure el principi (i tot el que va seguir) del concert de Feliu.

L’havia vist ja dues vegades: a Benissa junt amb Llach en la gira Que no s’apague la llum i també ací a Benissa el dia de la inauguració del Casal Cultural – ACPV. El primer dia, amb tota l’orquestra de Llach, i la segona vegada només amb el seu amic Borja Penalba a la guitarra.

Dijous era més de l’estil del segon concert, encara que havien incorporat una nova guitarra (elèctrica i acústica, segons la cançó). Però em va agradar molt més. L’ambient del concert era molt bo, es sentia una d’eixes sensacions que només se senten en moments especials, en concerts especials.

Va ser curtet (almenys m’ho va semblar), però molt bo. Cada vegada m’agrada més Feliu Ventura. I és una llàstima que la merda de classe política que tenim (tots, no se’n salva ni un) al nostre país no facen més coses per promocionar la nostra música, la música dels nostres cantants.

I per acabar, un trosset de vídeo que vaig gravar al concert. Però abans, una frase que va dir Feliu, amb molta ironia, i que em va fer molta gràcia.

La mar és molt important per a nosaltres [els valencians]. Però el vent encara és més important. Perquè, sense vent,… … no hi ha copa amèrica.

I ara el vídeo.

seguirem informant…
Òscar em va recordar un poema de Vicent Andrés Estellés que va recitar Feliu Ventura durant el concert.

El poema en qüestió m’agrada, sobre tot perquè expressa d’una manera genial una cosa tan quotidiana com menjar-se una pebrera torrada.

Escriure bé és una cosa que sempre m’hauria agradat saber. És un dels motius que em fan escriure en aquest bloc, intentar millorar poc a poc la meua forma d’escriure.

Però si sóc sincer, mai havia llegit res d’Estellés, considerat com un dels millors poetes valencians del segle XX. I crec que açò s’haurà de canviar, si més no perquè llegir dels grans sempre és bo.

Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

M’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la costra socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en un oli que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.

De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Per cert, el poema el vaig trobar a un blog que no coneixia, i que sembla que està mort (o almenys en coma: no actualitzat des de 2006): De calories i plaer.

Qui vol dir alguna cosa i no sap com expressar-la amb claredat (parlem del fet de parlar, no d’escriure), serà com si no diguera res, i qui parla de manera confusa, potser és que no té clar què vol dir.

Joan Francesc Mira
Per als que no sabeu que són els fils de subscripció (feed, RSS, …), Benjamí fa una bona explicació en aquesta entrada.

Durant molt de temps vaig utilitzar Bloglines com a plataforma des d’on llegir els blogs que tenia sindicats (després d’un suggeriment de Joanba). Al principi, tot era un afegir blogs nous, com si d’una competició es tractara.

Però, com era previsible, la quantitat de feeds va començar pujar com l’espuma, i vaig optar per, de tant en tant, anar esborrant-ne algun (normalment per a sentir-me millor després d’haver-ne afegit uns quants). L’etapa Bloglines va acabar amb 124 blogs sindicats.

Més tard vaig passar a utilitzar el Google Reader (després d’haver-ho intentat prèviament sense èxit) i la mecànica era la mateixa: de tant en tant afegia algun blog nou i molt de tant en tant n’esborrava algun.

Açò generava un lent però constant augment de les subscripcions, fins que la cosa em va resultar ja alarmant. No recorde ara la quantitat, però segur que superava de llarg els 150.

En eixe moment arriba la primera fase de neteja: gràcies a les estadístiques que proporciona el Google Reader, vaig ser capaç d’esborrar un bon grapat de blogs que rarament s’actualitzaven, i també un altre grapat dels quals gairebé mai llegia res del que deien.

En esta primera neteja, que es va fer en diverses fases, la quantitat de blogs sindicats va tornar a baixar, però el descens es va veure compensat ben prompte amb noves incorporacions que, per contra, si que s’actualitzaven sovint. Com es sol dir, era fugir del foc per caure a les brases. Tenia menys blogs, sí, però amb un total de més apunts interessants.

I és eixa paraula la realment important: interessants. Interessants per què? Per què un dia, el mateix autor, va escriure alguna cosa que valia la pena? Per què així sóc el primer en enterar-me de les funcionalitats que tindrà el proper Google el-que-siga Beta? Per què estaré al dia de tot el que passa per la blogosfera? I tot això és realment interessant?

La resposta: per a mi, NO.

I va començar l’operació “Neteja del Google Reader 2.0”. En aquesta ocasió, els motius per esborrar eren distints. Millor dit, era només un.

Per què / Per a què collons vull jo saber el que diu XXX ?

Si era capaç de trobar una resposta immediata (encara que valia una resposta xorra, com “perquè si!”) a “la pregunta”, el blog continuava sindicat.

D’aquesta manera he aconseguit baixar a 68 els blogs sindicats, dels quals almenys 20 me’ls cepillaré (com Guerra l’estatut català) en la Neteja 2.1.

El millor de tot? Que poc a poc, tal i com vaig fer amb el correu, menys quantitat de coses = més, millor i més facil organització. Una cosa que a mi em fa molta falta.

Els pijames de ratlles…
... no sempre paren bé

// febrer 25th, 2008 // No hi ha comentaris » // Lectura

Avuí he vist una vinyeta que m’ha agradat molt al bloc d’Ignacio Escolar, el director del diari Público.

Bisbes-Avortament

L’original, a l’entrada El derecho a decidir.

seguirem informant…

Després d’uns quants dies d’absència, he agafat un dels esborranys que tenia per a escriure alguna coseta.

Ja feia dies que volia escriure aquesta entrada, sobretot des de que en vaig veure una a la Mirada Crítica titulada Compassió x Castelló, però no havia trobat el moment adequat. En l’entrada, XorX ens conta algunes barbaritats com la del nou aparcament privat que han posat a l’hospital públic de Castelló. Vos la recomane.
Però no és l’únic lloc on passen coses com aquesta. Tots els habitants de la Marina Alta sabem com està la sanitat a la nostra comarca. L’hospital comarcal de la Pedrera està totalment colapsat, amb unes infraestructures lamentables, pocs recursos, falta de personal, espai lliure inexistent, llits escassos, i un etcétera llarguíssim.

He fet un xicotet resum de premsa del que s’ha publicat a un dels periòdics de la nostra “regió” recentment:

Ambulancias con retrasos y rodeos, Levante-EMV (23/01/2008)

El hospital comarcal registra un nuevo colapso con 21 camas en los pasillos de Urgencias, Levante-EMV (18/12/2007)

Sanidad no iniciará el centro integrado hasta que finalicen las obras del nuevo hospital, Levante-EMV (23/11/2007)

El colapso vuelve al hospital, Levante-EMV (31/10/2007)

Sanidad gasta 250.000 euros en barracones ante el colapso del hospital, Levante-EMV (31/10/2007)

La Salud Mental en el furgón de cola, Levante-EMV (11/10/2007)

Médicos del hospital trabajan sin contrato durante casi un mes por un error de Sanidad, Levante-EMV (21/09/2007)

La conselleria inserta anuncios en la prensa para buscar doctores de urgencias en Dénia, Levante-EMV (28/06/2007)

Sanidad retiene a 2 médicos de Urgencias mejorándoles las condiciones laborales, Levante-EMV (23/06/2007)

Médicos del hospital dimiten por el colapso y dejan en cuadro las Urgencias de cara al verano, Levante-EMV (20/06/2007)

Sanidad reconoce la falta de médicos y los pide al Gobierno, Levante-EMV (12/06/2007)

Una comadrona atiende más de 100 días al año las urgencias y los partos en el hospital de Dénia, Levante-EMV (12/06/2007)

Sanidad no encuentra médicos para reforzar el hospital de la Marina Alta este verano, Levante-EMV (07/06/2007)

La misma plantilla que en invierno, Levante-EMV (07/06/2007)

Marina Salud construye sin licencia de obra el hospital de gestión privada en Dénia, Levante-EMV (18/05/2007)

Enfermos oncológicos ocupan habitaciones en Maternidad por la falta de camas en el hospital, Levante-EMV (16/05/2007)

El hospital comarcal ya pasa consultas en barracones para reducir su colapso, Levante-EMV (08/05/2007)

Las molestias que no ve la conselleria, Levante-EMV (06/05/2007)

Suspenden las operaciones por las tardes porque Sanidad adeuda dinero al personal, Levante-EMV (29/04/2007)

Los trabajadores de Urgencias lamentan la caótica situación que sufre el paciente, Levante-EMV (28/04/2007)

Cancelan citas de hace más de un año por la falta de ginecólogos en el hospital de Dénia, Levante-EMV (26/04/2007)

… i un etcétera infinit…

I ací el primer que m’ix al Google si cerquem les paraules hospital i pedrera.

El hospital La Pedrera sólo tiene dos cardiólogos, Las Provincias (04/01/2006)

Ara ja que cadascú pense el que vulga…

Son ustedes gilipollas.

Señoras y senyores de la Biblioteca Digital Hispánica, después de comprobar que, en contra del criterio filológico, es decir científico, común y universal, ustedes consideran lenguas diferentes el valenciano y el catalán, les animo a llevar su gilipollez a cimas más altas y diferencien, con idéntico criterio de analfabetos vocacionales profundos,entre el manchego, el andaluz, el canario, el extremeño, el murciano,incluso el argentino, el chileno, y etcétera.

Proximamente, incluyan entre sus enlaces a los partidarios de la tierra plana, a los creacionistas americanos y el blog, si lo tuviera, del célebre primo de Rajoy.

Eppur si muove.

Galileo Galilei

Toni Cucarella

Escritor valenciano en lengua catalana

Açò és el que els ha enviat Toni Cucarella als de la Biblioteca Nacional (d’Espanya), amb motiu de la diferenciació de les obres en català i en valencià que han fet a la nova Biblioteca Digital Hispánica.

A vegades no estic d’acord amb Cucarella, alguns de les seves posicions em pareixen excessivament intransigents, però no es pot negar que és molt coherent amb les seves idees. I aquesta entrada, en concret, és immillorable.

seguirem informant…

25 anys

Això, que hui vint-i-cinc.

Ens fem majors, eh?

Imatge: My 25th Birthday Cake, de n8kowald, amb llicència Creative Commons by-nc-nd
Fa una “temporaeta” vaig comenar a arreplegar manuals i tutorials1 que podia trobar útils. De tota classe: des de PHP, Java, Javascript… fins a guions de Shell, passant per AWK, Perl, Python, C++… i un llarg etcétera que en aquestos moments no m’apetix gens repetir 😀

1 Per cert … algú sap dir-me la diferència entre un manual i un tutorial? 😮

I mira per on, un dia que estava furgant per la xarxa vaig anar a parar a una entrada de RincónXen que em venia de categoria. Cheat Sheet útiles es va convertir en un bon punt de referència on trobar manuals.

Però encara es quedava curt (sóc molt exigent). Així que vaig començar a agrupar-los tots en una pàgina, i així va nàixer Manuals … que sempre venen bé.

Però, com era d’esperar en una cosa que faig jo, està a mitges, o siga que s’anirà omplint poc a poc. De moment, uns quants manuals de referència d’AWK.

Això si, em compromet a dir alguna cosa quan afegisca alguna cosa digna de destacar, o faça alguna actualització important.

I hui més que mai…

seguirem informant…

El niño con el pimama de rayas

El niño con el pijama de rayas

Ahir vaig acabar de llegir el llibre El niño con el pijama de rayas, que feia vora un mes que m’havien deixat.

Fins la setmana passada, el llibre havia estat esperant pacientment damunt de la tauleta de nit a que trobara un bon moment per llegir-lo. I la setmana passada, poc a poc, vaig anar llegint alguns capítols, fins que ahir el vaig acabar.

La veritat és que és un llibre que es podria llegir perfectament d’una vegada: és una història curta, però no per això deixa de ser interessant.

La manera d’escriure de l’autor, l’irlandés John Boyne, ens produeix una sensació estranya, i fa que realment la història semble contada per Bruno, un xiquet de nou anys fill d’un militar alemany, que se’n va de Berlín per a viure a Auschwitz, el nou lloc de treball de son pare. Allí passa la història, en una casa just al costat del camp de concentració més conegut de la II Guerra Mundial.

Per cert, el final, encara que previsible, no deixa de ser prou trist. 🙁

Si algú té un ratet, i li apetix llegir un llibre prou agradable, li’l recomane sense cap dubte. I si el voleu comprar, a Amazon el tenen.

[amazon-product align=”center” alink=”FF9600″ bgcolor=”FAFAFA” bordercolor=”000000″ height=”240″]8498380790[/amazon-product]