Arxiu de Cites

“No somos científicos, no valemos para eso”

// juliol 5th, 2012 // 1 comentari // Cites, Miniposts

“España por su genética tiene que emocionarse. Y nos hemos emocionado… porque ésa es la historia de nuestra España… vibrando, no somos científicos, no somos gente que gana premios Nobel, no valemos para eso. No tenemos ni voluntad ni ni… ni capacidad para estar todo el día machacando, no somos tan fríos, nos dejamos llevar por las emociones, por el corazón”.

Tomás Roncero, “premi Nobel” de futbol | 27 de juny de 2012

I clar, així va tot.

Vist a Amazings.es

Qüestió de confiança

// abril 18th, 2011 // No hi ha comentaris » // Cites, Miniposts

Dis-li a una persona que hi ha un milió d’estreles al cel i et creurà cegament. En canvi, posa un cartell que diga “acabat de pintar” i necessitarà tocar-ho per a comprovar-ho.

Vist al Twitter d’Arclight

L’amistat i les dones

// abril 6th, 2011 // No hi ha comentaris » // Cites, Llengua, Universitat

@berlem bon dia germaneta!!!

@espla l’edat, l’edat… demà portaré infussions d’eixes amb oloreta a cassalla per a tots :D

@espla si algu té culpa de algo, segur que és Zapatero

Aquest matí a la feina, mentre revisava la paraula conservar a la transcripció del “Diccionario de la lengua castellana, en que se explica el verdadero sentido de las voces, su naturaleza y calidad, con las phrases o modos de hablar, los proverbios o refranes, y otras cosas convenientes al uso de la lengua“, més conegut com a Diccionario de Autoridades, he trobat una frase curiosa i que m’ha fet gràcia. Així que he decidit afegir-la al meu recull de frases i citacions.

Abans de llegir-la, cal tindre en compte dues coses: el masclisme imperant en l’època, de manera que qualsevol cosa que afectara a les persones (com en aquest cas, l’amistat) es referia gairebé exclusivament als homes (les dones eren considerades éssers inferiors, si em permeteu l’expressió), i també que la frase està en castellà antic (‘?’ ? ‘s’):

Los que con?ervan con las mugéres las ami?tádes mucho tiempo no las con?ervan por que las quieren ?ino porque las qui?ieron

Juan de Zabaleta, en les col·leccions “El dia de fiesta”

Intercanvi d’idees i propietat intel·lectual

// gener 31st, 2011 // 1 comentari // Cites, Internet

l'Android de XaviCom que un dels propòsits d’enguany és no abandonar el blog, i intentar tornar-ho a fer amb la intensitat en què ho feia en anys anteriors, he de contar moltes coses que durant els últims mesos he anat deixant passar.

Començarem pel mòbil. Fa vora sis mesos, i després de diversos estira-i-arronses amb Movistar, vaig aconseguir un Samsung Galaxy S. Es tracta del mòbil insígnia de la companyia coreana, i pràcticament idèntic (això s’ha vist ara) al segon dels mòbils de Google, el Nexus S, que ha eixit al mercat mig any darrere del Galaxy S.

Les característiques del maquinari són espectaculars, sent més potent que pràcticament tots els ordinadors que he tingut fins ara! Però el principal motiu pel que volia un GalaxyS és pel programari que mou el bitxo: el sistema operatiu Android. Podríem definir Android ràpidament com un sistema operatiu per a mòbils basat en Linux i desenvolupat per Google, i que li planta cara a l’iOS de l’iPhone (Apple).

El mòbil era l’únic reducte en què continuava gastant el Windows. Després d’haver migrat a Linux fa més de 5 anys, el 2006 em vaig comprar una PDA amb Windows Mobile, un Qtex S200 (HTC Prophet), i vaig tornar a caure en l’Imperi del Maligne duent el SO de Redmond a tots els llocs dins la meva butxaca.

Tot i que sense talibanismes, intente utilitzar només programari lliure i, a poder ser, en la meua llengua. Tot i que l’Android (la versió distribuida per Google) encara no està en valencià (altres com la Cyanogen si que ho està, però no funciona bé encara per al Galaxy S), vull veure si comence a participar al nou projecte d’Android a Softcatalà, per a veure si entre tots fem força i Google inclou la llengua dins de les versions oficials del sistema operatiu.

Durant les vacances de nadal vaig actualitzar d’Eclair (Android 2.1) a Froyo (Android 2.2), i la veritat és que el canvi ha sigut a millor. El mòbil va molt més ràpid, la bateria dura més, es veu el Flash de les webs… en definitiva, quasi un mòbil nou 😀

A partir d’ara, espereu de tant en tant alguna entrada sobre alguna aplicació interessant que m’haja instal·lat al mòbil, o frikades per l’estil.


Al respecte del coneixement lliure i l’intercanvi d’idees, i de la famosa Llei Sinde, un parell d’articles molt interessants (llegiu-los, per favor) que m’han arribat mitjançant el Twitter, i una cita per a reflexionar que vaig trobar al al Diari atemporal i interestel·lar, de Miquel Simó …

Carta abierta a Alejandro Sanz, per Lucas Sánchez (@Sonicando)

La piratería no existe, per Juan Gómez-Jurado

Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Café & Dilluns

// novembre 29th, 2010 // No hi ha comentaris » // Cites, Miniposts

La ciència no impedeix creure en Déu. El que permet és no haver de fer-ho.

Lawrence Krauss

Trobat al Twitter de Berto Romero

Hem d’assumir (seria d’idiotes no fer-ho) que ens trobem en una situació molt difícil, molt més del que es preveia al principi de la crisi. El que va començar com una crisi financera mundial unida a una immobiliària a l’estat, ha anat derivant en un macro-crisi estructural, d’on res ni ningú es salva (nota: quan dic ningú no és ningú ningú: els rics no entren en aquest joc, ells sempre guanyen).

És evident que el model “productiu” que tenim no és sostenible (bàsicament, perquè no produïm res, només fem xalets un darrere d’un altre), i que canviar açò costarà molts anys i esforços, i que per a fer-ho ens hem d’ajustar la corretja, reduint despesa pública i/o augmentant la pressió fiscal.

Però tot no es acceptable i comprensible. Cal retallar despeses, i prioritzar algunes inversions (bàsiques com la sanitat i l’educació) per damunt d’altres que no són de primera necessitat (encara que si importants) com la promoció cultural. Però açò no dóna permís als nostres governants a fer el que els done la gana, tallar i retallar on vulguen, i seguir beneficiant als amics de sempre.

L’Escola de Música de Benissa ha patit una millora semblant a la de la Banda durant els darrers anys, i això es nota en la qualitat musical dels xiquets. Quan jo vaig entrar a la banda, gairebé ningú no anava al conservatori. Ara per poder entrar a la banda has d’estar fent el Grau Mitjà al conservatori, directament. I això és, en part, gràcies a la millor preparació que reben els xiquets a l’Escola Municipal. I per a una bona preparació fan falta diners.

Manifest "Més que música"

Manifest "Més que música"

I ací és on arriba el problema. L’any passat la subvenció que donava la Conselleria de Cultura a l’Escola de Música era d’uns 33.500€, i la resta anava a càrrec de les arques municipals. Però clar, “estem en crisi”. I així, el Consell (de Camps, Cotino, Sánchez de León, Font de Mora, Blasco i companyia) han decidit que les ajudes a la música no aprofiten per a res. Que l’educació musical dels xiquets valencians és un malbaratament de recursos. I han retallat una mitjana d’un 55% les ajudes a les Escoles de Música per a aquest any, de vora 4,5 milions d’euros a poc més de 2 milions. I què vol dir això traduït al nostre poble? Que enguany, l’escola de Benissa, compta amb només 14.300€ per part de la Conselleria (un 58% menys). I, com sempre, la resta a pagar-ho l’Ajuntament. El problema vindrà si, com no seria d’estranyar, no puguera continuar mantenint l’Escola de Música d’ací a un o dos anys. Què fem? Tanquem la paradeta?

I encara va i resulta que durant el mes d’agost eixien en premsa un grapat de notícies sobre un conveni de la Generalitat amb Air Nostrum. I a canvi de què els avions de la companyia aèria porten la famosa palmereta apegada, la Generalitat pagarà 13 milions d’euros. De veres eixos 13 milions d’euros no hagueren pogut utilitzar-se millor per evitar aquestes retallades en la cultura i l’educació dels nostres xiquets? O per a ajudes als dependents? O per a millorar la moooolt deficient sanitat pública? O les condicions de l’escola pública? No, millor donar-li’ls a uns que segur que són amics seus.

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

Air Nostrum - Comunitat Valenciana

PD: Blai Server ja havia dit pràcticament tot açò, i segurament millor. De fet, va ser després de llegir el seu article i el comunicat de la Regidoria de Cultura que vaig decidir que tenia que escampar-ho. Que es sàpiga. Perquè encara tornaran a guanyar.
En primer lloc voldria demanar disculpes, ja que no acostume a emprar aquest tipus de vocabulari al blog, i menys com a títol. Però es que ja està bé.

Fa molt de temps que estic molt cabrejat per pràcticament tot el que té a veure amb este “Estat de Dret” on vivim: la situació política autonòmica, amb un president imputat per nosequants delictes, i presidents de Diputacions que no es queden arrere, amb un model productiu que fa enveja (xe, ara farem un parell de centenars de xaletets i voràs com mos forrem), amb un sistema educatiu lamentable, amb saturació a les aules, poca preparació del professorat, escassos recursos i un index de fracàs escolar cada vegada més alt, amb les polítiques neo-liberals del govern de ZP que es pensa que facilitant l’acomiadament i allargant l’edat de jubilació els mercats s’alegraran i, per tant, la crisi s’acabarà…

Però una de les coses que possiblement faça de resum de tot açò, i que ens ajude a entendre sense cap mena de dubte perquè estem com estem (i perquè continuarem estant així, si no és que anem a pitjor) es pot llegir a un article del País, de l’especial Preparados que estan fent des de fa alguns dies. No he seguit tots els articles de l’especial que es venen publicant cada dia, però si que n’he llegit alguns, i la veritat és que vols recomane.

Però tornant on estàvem, l’article en qüestió el vaig descobrir gràcies a un retweet de Toni Hermoso, i explica perfectament el perquè de com estem. Igual li hauria d’haver posat així al títol d’aquesta entrada, però ara ja està. A continuació reproduisc l’article tal qual es troba a les pàgines del País:

El coste de las becas

España invirtió en mí casi diez millones de pesetas y ahora lo está aprovechando otro país

ANÓNIMO * (HISTORIAS DE LOS LECTORES) – Costa del Pacífico de EE UU – 29/09/2010

Estudié toda mi vida con becas. Eso, dicho así, parece una frase hecha, pero no. Estudié toda mi vida con becas, que significan -entre otras cosas- dinero de todos los contribuyentes. Con 14 años, el estado empezó a pagarme 14.000 pesetas anuales a modo de beca para materiales. Tengo 31 años, así que hablamos de 14.000 pesetas del año 1993. Desde los 17 me becaron con 32.000, con lo cual para cuando acabé el instituto el Estado había ingresado en mi cuenta 92.000 pesetas contantes y sonantes.

Entré en la Universidad y también tuve becas, nunca tuve que pagar ni una sola matrícula. A una media de, pongamos, 75.000 pesetas por curso, eso hacen 375.000. Además, recibí una beca escolar que, de media, eran unas 150.000 pesetas anuales: 750.000 en los cinco años. En quinto de carrera tuve, además, una beca de colaboración de mi Departamento. Se suponía que era para aprender investigar, pero lo único que me enseñaron fue a cargar carretillas de papel para la fotocopiadora, hacer funcionar la fotocopiadora y cambiar el tóner de la fotocopiadora. Me pagaron 23.000 pesetas al mes, diez meses. Total hasta aquí 1.447.000 pesetas. Unos 8700 euros.

Recibí cuatro becas diferentes para hacer el doctorado. La primera que acepté era de una fundación que me pagaba cuando le parecía oportuno, no me daba recibos del pago y, además, me metió en líos con Hacienda. En cualquier caso, seis meses a 600 euros, 3600 euros. Poco tiempo después recibí otra con patrones que me timaron en menos aspectos. No me contrataron, pero me hicieron firmar dedicación completa. Trabajé para ellos bajo la miserable forma de una beca: di clases, publiqué en revistas, hice estancias de investigación… pero días cotizados, cero. 800 euros al mes, 36 meses, 28.800 euros en total. A eso hay que sumar tres estancias de investigación en prestigiosos centros del extranjero, a digamos 1200 euros de subvención cada una. Esto ya parece el 1, 2, 3… 41.100 euros de todos los españoles. El último año, por fin, los becarios de investigación conseguimos que se nos hiciera un contrato. A la hora de firmarlo, te daban un papelito donde tenías que firmar que renunciabas a tu baja maternal, en caso de quedarte embarazada. Eso sí que son políticas de conciliación y lo demás cuentos. Nos daban, por primera vez, paga extra. Se la llevó Hacienda, pero la sumo igual. Doce meses, catorce pagas, a 1100 euros, 15400 euros, 56.500 en total.

Ahora viene la pirueta. Después de seis años trabajando para la Universidad, había cotizado un año. Cobré el paro y envié currículos. 630, mi madre lo recuerda bien. Durante mis dieciséis años en el mercado laboral español tuve los empleos más diversos además de la Universidad: guía turística para la tercera edad, traductora de manuales deportivos, profe particular, manufacturera -que no diseñadora- de bolsos y abalorios, dobladora de anuncios de radio… Que no se diga que no lo intenté en varios campos.

Lo intenté con todas mis fuerzas. Me agarré a la tierra de Asturias con pies y manos. Estuve un año en el paro, con una carrera, un máster, un doctorado, cuatro idiomas y dispuesta a trabajar de lo que saliese… pero no salió nada. En unos estaba demasiado formada, en otros no daba, literalmente, la talla -hasta para dependienta de tienda de ropa de adolescentes me presenté-, así que decidí emigrar. El camino fuera de Europa no es sencillo: veo a mis padres por Skype, mi presencia empieza a borrarse de los recuerdos de mis amigas -“¿todavía vivías aquí cuando pasó eso?”- y suplico a las alturas que el señor de inmigración no se quede con mi barra de turrón de Suchard y mis latas de bonito en aceite cuando vuelvo, siempre antes de Reyes, a incorporarme a mis clases en una estupenda Universidad de la soleadísima costa estadounidense del Pacífico. Lo más triste es que soy feliz aquí, a pesar de que veo la tristeza inmensa en los ojos de mis padres.

En resumen, España invirtió en mí, directamente, casi diez millones de pesetas, además de la formación universitaria, y ahora lo está aprovechando otro país: un lugar donde me siento un miembro útil y productivo de la sociedad. El problema más grande es que mi caso no es único. De mis quince compañeros del doctorado, solo dos están trabajando en España, en condiciones lamentables, eso sí, en la Universidad. Solo en nosotros, solo en nuestro pequeño rinconcito de la sala de becarios con sus palomas anidadas en una ventana, el Estado español tiró a la basura 130.000.000. Ciento treinta millones de pesetas que estábamos deseando revertir a la sociedad en aquello para lo que nos habíamos formado, pero no nos resulta posible. Trabajamos un tiempo gratis, mucho tiempo sin contrato, muchas más horas que una jornada estándar, sin sanidad, sin derecho a baja maternal, sin derecho a paro y, sobre todo, sin derecho a quejarnos. Porque éramos unos privilegiados, la creme de la creme de la intelectualidad que iba a llevar a España a cotas nunca antes conocidas. Y eso último es lo único cierto. Somos la generación que va a llevar a España a cotas nunca antes conocidas de desesperación, de frustración, de angustia, de parturientas añosas, de abuelos que van a tener que aprender chino o inglés para preguntarle a sus nietos -por skype- de qué color es la bici que piden a los Reyes Magos en casa de los abuelitos y que les va a llegar por correo.

* Este lector ha pedido expresamente que no facilitemos su nombre.

Estimat café: teníem un tracte. Jo et posava dins del meu cos, i tu em donaves super-poders. Què carai ha passat?

Cory Doctorow

La ciència i Déu

// juliol 26th, 2010 // 1 comentari // Cites, Miniposts

La ciència no impedeix creure en Déu. El que permet és no haver de fer-ho.

Lawrence Krauss

Trobat al Twitter de Berto Romero

Coneixement i sentit comú…

// juliol 6th, 2010 // No hi ha comentaris » // Cites, Miniposts

Coneixement és saber que la tomaca és una fruita. Sentit comú és no posar-la en una macedònia de fruites.

Vist a Onelinerz.net

Fruites i begudes

// juny 29th, 2010 // 1 comentari // Cites, Miniposts

Sabieu que els dofins són tan sabuts que amb poques setmanes de captivitat són capaços d’entrenar a la gent per a que es queden drets just a la vora de la piscina i els llancen peix?

Anònim

Que la crisi no està afectant igual a tots és evident. Les classes més desafavorides pateixen les conseqüències d’una crisi, financera primer i de model econòmic i estructural després, generada per altres.

Així, la crisi financera va ser per culpa del risc excessiu a què es van sotmetre les grans corporacions financeres, donant préstecs a un fum de gent que sabien que no els podia tornar, posant en perill l’estabilitat de tot el sistema financer, fins que els Estats i els bancs centrals van haver d’intervindre i rescatar algunes entitats i endeutar-se per salvar-los. Al mateix temps, a l’estat espanyol la bombolla immobiliària va esclatar, enviant a l’atur a un grapat de gent, mentre les grans (i no tan grans) constructores s’havien fet d’or en els últims anys guanyat autèntiques barbaritats per les cases que feien – des de Poceros i Fadeses, fins als constructors del terreno.

I ara (bé, des de ja fa mesos) toca pagar les conseqüències. Després d’un primer intent de reactivar l’economia amb el “Plan E” de Zapatero (construir poliesportius, renovar voreres,… això és canviar el model productiu???) o el “Plan Confianza” de Camps (del que millor no parlarem) ara és l’hora de retalls en despesa pública.

S’han anunciat retalls en inversions estatals, autonòmiques i locals, en sous de funcionaris (que s’afegeixen a la enorme pèrdua de poder adquisitiu dels últims anys), en ajudes a la investigació o a la promoció del valencià (que no destacava precisament per ser excessiva), en l’assignació pressupostaria per a les bandes i a les escoles de música, i un llarguíssim etcétera.

Però com he dit abans, açò no ens afecta a tots. Estem farts de veure a la tele en programes com “¿Quién vive ahí?” o “Mujeres ricas” de laSexta, “Callejeros” de Cuatro o “Comando Actualidad” de la 1 a gent que no s’avergoneix de dir que té cases de milions d’euros, que es gasta milers i milers d’euros en botelles de xampany per a tirar-se’l per damunt o menjant angules, comprant-se peces de roba de luxe o semblants. I, evidentment, també molesta veure el que els costa als polítics aplicar-se a ells mateixa allò que decreten per als seus subordinats (rebaixes de sou, etc), o despeses més que dubtoses per l’actual situació.

Però arriba un moment en lliges una xicoteta notícia, que resulta insignificant en quant al valor de la despesa, però que fa que rebentes. Un moment en que creus que açò se’n passa, i que s’hauria de fer alguna cosa al respecte. Un moment en el que creus que no hi ha dret.

I es que l’Ajuntament de Valencià ha demanat pressupostos per a pagar-los a la Fallera Major i a la seva Cort d’Honor un creuer per la Mediterrània, amb un pressupost de 32.000€ + IVA. Van a gastar-se més de 6 milions de les antigues pessetes en pagar-los un viatge a les falleres, mentre retallen tot tipus d’inversions!!!

Vacances pagades amb diners públics? Realment lamentable.
Ja han arribat. No fa falta dir molt més.

Enguany va per a tu, Issaies.

Ei! Que a la pinya no li posen Cointreau? Pues ja està! Al meló, cassalla.

Pepe “el gatero”.

La intel·ligència dels dofins…

// maig 26th, 2010 // 1 comentari // Cites, Miniposts

Sabieu que els dofins són tan sabuts que amb poques setmanes de captivitat són capaços d’entrenar a la gent per a que es queden drets just a la vora de la piscina i els llancen peix?

Anònim

D'acord amb tu…

// maig 18th, 2010 // 1 comentari // Cites, Miniposts

2009 està acabant-se, i el Nadal arribant, i enguany encara no havia penjat la felicitació. També tenia ganes de canviar-ne un poc l’estil, així que…

Bon Nadal 2009!

Moltes, moltíssimes vegades he estat en un profund desacord amb Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ex-president de la Junta d’Extremadura, per moltes declaracions que ha fet contra els nacionalismes diferents al seu (possiblement, junt amb José Bono, siguen els dos més nacionalistes [espanyols] del PSOE).

Però l’altre dia vaig llegir un article al País sobre la SGAE que no té cap desperdici. Crec que per primera vegada puc dir que estic parcialment d’acord amb Rodríguez Ibarra. I més els valdria als que manen ara, i que no paren de fer barbaritats amb les reformes a lleis per qüestions de propietat intel·lectual, que almenys escoltaren el que diu l’home aquest en l’article.

A continuació, un extracte de l’article en qüestió:

El que escric ara ho estic fent des d’un banc d’un parc que ha sigut dissenyat per un arquitecte. Els que es dediquen a l’exercici de l’arquitectura també tenen reconeguda la propietat intel·lectual. Enfront d’on estic assegut, mire i observe una escultura, propietat intel·lectual d’un escultor que la va vendre l’Ajuntament de la ciutat on visc. Escrivint al parc i mirant l’escultura me n’he recordat de les coses que van dir alguns creadors, fa unes setmanes, a les portes del Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya i he pensat que, seguint els seus raonaments sobre els drets d’autor i la propietat intel·lectual, algú hauria de vindre a cobrar-me uns euros per estar gaudint de l’espai que un arquitecte va crear i per mirar l’escultura que un escultor va idear i modelar. No diré quantes vegades he mirat l’escultura, no siga cas que la SGAE em denuncie per haver mirat més vegades de les que podría ser entés i interpretat com un acte de pirateria visual. Per què els arquitectes i els escultors no cobren els seus drets d’autor quan utilitzem o mirem els espais i les escultures que han creat i sí que s’ha de pagar per utilitzar o mirar les cançons o les pel·lícules realitzades per un altre tipus de creadors?

Llegiu l’article complet.

El que tenen bo els booleans és que, encara que t’equivoques, estàs a només un bit de la solució correcta.

Anònim

Top20 - Rànquing

Top20 - Rànquing

Fa uns quants dies vaig veure al blog de Xavi Caballé (un blog molt recomanable, per cert) una entrada que parlava del “Top 20” dels blogs escrits en català. Em va entrar curiositat, i vaig començar a mirar la llista. Es tractava d’un rànquing que fa “Cercabloc.cat”, un directori de blogs dels Països Catalans.

La meva sorpresa va ser majúscula quan, mirant un a un els blogs, vaig veure que el meu apareixia en la posició 17! Segons Cercabloc.cat, només hi ha 16 blogs escrits en català més influents que el meu! Sóc poderós!!! 😛

Evidentment, i ara fora bromes, no crec que el meu blog siga en absolut influent. Però he de confessar que veure’m com al blog més influent de tota la demarcació d’Alacant, o el 3r blog personal més influent de tot el domini lingüístic fa, si més no, il·lusió. I més encara si apareixes junt amb gent de la influència (i aquestos si) de Saül Gordillo, Benjamí Villoslada o polítics com Miquel Iceta o Raül Romeva.

I si una cosa si que m’ha fet agarrar ganes és de tornar-li a donar videta, que açò (per enèsima vegada) s’estava morint!

Rànquing del Racó de Xavi

Rànquing del Racó de Xavi

Per cert, per si algú s’ho pregunta, crec que estic tan amunt en el rànquing per dues coses: Alexa no funciona bé amb subdominis (i, per tant, m’emporte tot el rànquing d’Infobenissa) i el dia que van agafar les dades de Feedburner, devia estar boig, ja que el valor que han utilitzat els de Cercabloc és pam dalt pam baix 40 vegades més alt que el que tinc realment 😛
Ke 6 punts; Que 12 punts

Vist a Scrabble, al blog El espíritu de los cínicos.

Softvalencià

Softvalencià

Avuí ha vist la llum Softvalencià. Per tal explicar de què es tracta d’una manera ràpida i senzilla, podríem dir que es tracta d’una campanya (acompanyada d’un lloc web) per potenciar l’ús de la llengua en l’àmbit de les noves tecnologies al País Valencià.

La iniciativa naix d’un grup de membres valencians de Softcatalà (entre els que destaquen, per la tasca que han fet, sense oblidar a tots els altres, Pau Iranzo i Robert Escolano) i la col·laboració d’Escola Valenciana, per tal de resoldre el greu dèficit que existeix en l’ús del valencià a l’ordinador: són molt pocs els ordinadors que, ací al País Valencià, estan configurats en valencià (com a exemple, no arriba a l’1,5% de visites a Infobenissa des d’un Windows+InternetExplorer amb el navegador configurat en valencià).

Tot i que el percentatge augmenta quan comencem a utilitzar programari lliure (32% en el cas de Windows-Firefox, o percentatges majors en el cas de Linux), cal una tasca important de promoció per arribar a nivells que, almenys, no facen vergonya. I aquesta tasca s’ha de fer, sense complexos, enfocada per als valencians.

Quan dic sense complexos vull dir sense renunciar als avantatges que tenim per tindre una llengua mitjanament potent (encara que minoritzada) amb 10 milions de parlants potencials, coneguda a la majoria dels llocs com a català, però sense renunciar tampoc a les particularitats que els valencians li aportem (entre elles, el nom que li solem donar a la criatura: valencià).

La pàgina web inclou diverses coses, entre les que es troben tutorials per tal d’ajudar-nos a configurar el nostre equip i un recull de programari en valencià (disponible també al Rebost de Softcatalà, com el navegador Firefox, el gestor de correu Thunderbird, els pedaços per al Windows i l’Office, etc).

Però personalment destacaria les eines lingüístiques que contempla: corrector i traductor (com els existents a Softcatalà) però amb suport per a les versions valencianes: doble accentuació i lèxic autòcton al corrector, i la generació de formes valencianes per al parell castellà ? valencià del traductor. Aquesta instal·lació del traductor servirà, a més, com a plataforma per a provar Apertium de cara a implantar-lo de manera definitiva a Softcatalà. Una vegada estabilitzat el sistema, vull veure si aprofite i el pose també a Infobenissa, per tal d’oferir un nou servei útil per a la gent del poble.

En definitiva, del que es tracta és d’augmentar l’ús de la nostra llengua en les noves tecnologies. Espere que tinguem èxit amb la iniciativa!
Lamentablement estem acostumats a la manipulació de Canal9, i també a la castellanització progressiva de l’ens televisiu.

Però que passa si posem les dues coses en una coctelera i les mesclem?

Que ixen els presentadors de Notícies 9 dient cohecho [sic] en lloc de la paraula valenciana equivalent*, que segur que tots entenem millor: suborn.

Per cert, tot açò ve perquè hui el Tribunal Suprem ha anul·lat el sobreseïment de la causa contra els dirigents del PP valencià, i ha obligat al Tribunal Superior de Justícia Valencià tornar a obrir el cas.

* Entre altres llocs, podeu trobar les equivalències de vocabulari de Dret Penal en aquest PDF de la Universitat de València. L’entrada suborn ? cohecho és la 186.
I seguint amb els desficacis de RTVV, ara és el torn de Radio 9.

Es veu que per inspiració de “Blackberry Fountain”, o Font de Mora, i la seva “Education for the Citizenship”, els locutors de Radio 9 han descobert un nou grup, com podeu comprovar a continuació

Només una coseta… eixe grup no s’havia dit tota la vida Al Tall?

Lamentable…

Trobat al Facebook de Pau Alabajos.

Si estiguera d’acord amb tu, ambdós estaríem equivocats

Anònim