La setmana passada, la Casa València de Barcelona i l’Espai País Valencià van organitzar una sèrie d’activitats relacionades amb els Moros i Cristians i la música festera valenciana ací a Barcelona. Entre les activitats, destacaven una conferència de José Rafael Pascual Vilaplana, o el concert de Miquel Gironés (dolçainer d’Obrint Pas) i la Banda Municipal de Barcelona a l’Auditori.
Però n’hi havia una altra, d’activitat, que va despertar moltíssima expectació: la 1a Entraeta de Moros i Cristians per la Vila de Gràcia. Un grapat de gent es va reunir dissabte a la nit per a desfilar, amb els sons de marxes tan conegudes «Ximo» o «l’Ambaixador Cristià», pels carrers de Gràcia. I la música anava a càrrec de la Banda de Música del Prat i la Xaranga la Mentireta, formada per “expatriats” valencians que viuen a Barcelona.
Van ser estos últims, la gent de la Mentireta, els que van fer una crida perquè tothom qui vulguera apuntar-se a tocar amb ells anara, i jo vaig decidir traure-li la pols al saxo, tirar-me el jet-lag a l’esquena (vaig arribar vora les 4 de la vesprada des de Boston), i anar a tocar música de Moros i Cristians amb ells.
Anàvem darrere les esquadres cristianes, tocant Aragonesos99, l’Ambaixador Cristià, Tabals i Saragüells i la Rosa i el Drac. I vas ser increïble la sensació de tocar allà, enmig de tots aquells desconeguts però que al mateix temps resultaven tan coneguts. Gent de tot arreu del País Valencià, que per un motiu o un altre, vivim a Barcelona o rodalia, i que compartim eixa estima per la música i la festa pròpia dels valencians. I tots junts, no importava si érem de Castalla, d’Alcoi, de Llutxent, o de Benissa, se’ns posaven els pèls de punta quan, tocant Tabal i Saragüells, sonava de fons les notes de la Muixeranga.
I estic segur que la gent que ens acompanyava, bé fora desfilant davant de nosaltres, o formant part de la multitud que ens seguia darrere, s’ho va passar tan bé com nosaltres. I per a mostra, un vídeo que van gravar pel carrer gent que estava mirant l’entraeta:
Respecte (i admire) el que la societat catalana ha aconseguit al llarg dels anys: l’estima que tenen pels seus costums i tradicions. I els respecte i admire més encara des que visc a Catalunya, fa vora quatre anys ja. Però crec que el fenomen musical valencià, tant les bandes de música com la mateixa música festera, són un instrument de cohesió social més important encara que sardanes i castells.
Al fer la pregunta “Ah, eres valencià? I quin instrument toques?” la possibilitat real que la resposta siga un instrument és segurament més elevada que no un “no en toque cap“. I el que hem de fer els valencians és potenciar este punt d’unió entre gent de totes les sensibilitats perquè estimar la nostra música és estimar el nostre país.
Esta xulissim, ha de ser molt emocionant viure eixa experiencia a Barcelona