Escrits i reflexions

Boston de nit…

// 12 de desembre de 2016 // Personal // No hi ha comentaris »

La setmana passada vaig estar amb alguns companys de feina per l’oficina de Waltham, MA. Una de les vesprades vam acabar una miqueta abans, i vam anar a Cambridge. És, possiblement, una de les localitats amb més “intel·ligents” per metre quadrat del planeta: allà es troben tant el MIT com Harvard, dues de les universitats més prestigioses del món. Passejant pels seus campus sempre pense com de diferents hagueren sigut les coses si hagués pogut estudiar per allà, amb desenes de premis Nobel caminant pels corredors. Fa, fins i tot, una mica de vertigen.

I allà, just davant del MIT, hi ha una vista preciosa del skyline de Boston, amb el riu Charles reflectint les llums dels gratacels.

Boston de nit

Hi ha moltes coses que no m’agraden dels EUA: individualisme dut a l’extrem, pobresa extrema a gran part de la societat, racisme i xenofòbia estructural… però al mateix temps em meravella la seua capacitat de reinventar-se com a societat i de creure que es pot construir un món millor. I, no sé perquè, imatges com aquesta em fan tindre esperança en el món.

Machine Learning reloaded

// 3 de setembre de 2016 // Informàtica // No hi ha comentaris »

Machine LearningPer si no duia prou coses al vol,  m’he apuntat a un curs de Machine Learning. Però anem per pasos.

Durant la carrera, vaig donar diverses assignatures d’aprenentatge automàtic. He de reconèixer que machine learning sona més fancy que aprenentatge automàtic, tot siga dit. Va ser José Oncina, principalment, a l’assignatura d’Aprenentatge Computacional i d’Extracció de la Informació, però també des d’un enfocament més concret a les dues assignatures d’intel·ligència artificial o a la d’Enginyeria del Llenguatge Natural, on vaig tindre el primer contacte amb el processament del llenguatge natural i després hi vaig aprofundir (tot i que menys del que m’hagués agradat) durant els cursos de doctorat, amb Rafa Carrasco i Mikel Forcada.

ML LogoDes que me n’havia vingut a Barcelona, havia deixat gairebé per complet “l’estudi” des d’un punt de vista acadèmic, tot i que he aprés moltíssim d’enginyeria i desenvolupament de programari a la feina, i ja tenia ganes de tornar a fer alguna cosa. I després d’una xarrada fa una setmaneta amb Héctor, em vaig decidir a refrescar els meus coneixements “teòrics” de Machine Learning (i ja vorem si els apliquem a alguna cosa després).

Per a fer-ho, m’he apuntat a un curs de la Universitat de Standford a través de Coursera, un plataforma d’aprenentatge en línia. El curs està impartit pel professor Andrew Ng, cap científic al cercador xinés Baidu, professor adjunt de la Universitat i co-fundador de Coursera.

De moment, he fet ja un parell de “setmanes” del curs, d’un total de dotze, i m’està agradant molt. He posat setmanes entre cometes perquè, tot i que el curs està dividit en tasques “setmanals”, res no t’obliga a fer-les cada setmana; de fet jo he fet totes les tasques durant aquesta setmana.

El curs en sí està molt bé: senzill per a fer memòria de molts conceptes matemàtics (gairebé no recordava les derivades parcials) o algorismes d’aprenentatge senzills com el descens per gradient, però el professor Andrew ho explica tot d’una manera molt planera i fàcil.

Ja aniré contant més sobre el curs!

El que ens ve damunt amb la tecnologia

// 2 d'agost de 2016 // Internet // No hi ha comentaris »

Resulta evident que la tecnologia ens envaeix d’una manera total i absoluta.

Quan pensem que el primer iPhone és de juny 2007, o que el primer mòbil amb Android és de més d’un any després (setembre de 2008) ens fa posar una mica de perspectiva en com de “noves” són algunes de les tecnologies que gairebé tothom utilitza cada dia.

Fins i tot si anem a altres “tecnologies” més velles, com Internet o els ordinadors, recorde el primer ordinador que vam tindre a casa, el desembre del 1997, o quan vam posar Internet l’any 2000. Per als més pioners, poseu-li cinc anys abans. Així i tot, és l’altre dia!!!

Ens pot parèixer que el creixement ha explotat en els darrers anys, o dècades, mentre que abans els canvis eren més lents. I això (parcialment) és cert. Aquesta gràfica demostra els anys on s’han inventat algunes de les tecnologies que han canviat la manera en què les societats vivim (o la majoria, no crec que les pel·lícules 3D li hagen canviat la vida a ningú :P)
Creixement tecnològic durant l'edat moderna

I això no pararà: nanotecnologia, intel·ligència artificial, realitat virtual o aprenentatge automàtic són coses que formaran part de les nostres vides en un futur molt proper, molt abans del que pensem.

Però el pitjor de tot és que hi ha molta gent que no vol adaptar-se a eixa realitat. I això no només pot provocar casos puntuals d’emprenyament o rebuig, sinó que pot crear problemes greus d’exclusió social. Ho explica molt millor que jo en Benjamí Villoslada en un article (del qual es veu un resum al final d’aquesta entrada)

En sorgir el frigorífic, els pagesos que tenien 30 anys havien de dubtar si els seus fills podríem heretar l’ofici. Nosaltres –els fills– hem de dubtar si farem el mateix entre 5 i 10 anys enllà. Aquesta és la diferència, al 2016, i per això avui tenim l’obligació de pensar en exponencial.

En l’article (que recomane llegir a tothom), Benjamí fa una reflexió sobre la velocitat dels canvis tecnològics,  i el rebuig de molta gent a eixes innovacions., aportant referències molt interessants.

Tard o prompte, tots ens haurem d’adaptar a aquestos canvis, tant els que som més “tecnòlegs” com els que són més “tecnòfobs”. No tenim altra opció com a individus, però tampoc com a societat si volem continuar progressant.

Em quede amb la reflexió final del Benjamí:

Només sé que no em pregunto si passarà o no. La pregunta és quan.

El rebuig a les innovacions tecnològiques

 

D’un sistema monolític a un basat en microserveis

// 31 de maig de 2016 // Programació // No hi ha comentaris »

Últimament, per coses de la feina, he estat llegint més sobre sistemes que funcionen sobre microserveis enfrontat a sistemes monolítics.

La veritat és que s’ha parlat molt últimament sobre el tema, i hi ha un grapat de xarrades i articles molt interessants al respecte.

Martin Fowler ens parla en aquesta sobre què són els microserveis, i alguns dels seus principals avantatges i inconvenients front a sistemes monolítics. És una molt bona introducció si, com em passava a mi, tens alguns dubtes de què són (o, millor dit, què entén la gent per) microserveis.

En aquesta altra, una miqueta més llarga, Chad Fowler parla d’un exemple concret de migració d’un conjunt d’aplicacions basat en un sistema monolític (Wunderlist, una aplicació de llistes de tasques que potser coneixeu). És força interessant veure com han muntat tota l’arquitectura que gestiona els milions i milions d’usuaris de Wunderlist en una arquitectura totalment basada en microserveis.

En un moment d’aquesta última xarrada, Chad fa una frase que m’ha fet molta gràcia, perquè m’ha recordat al que em passa cada vegada que mire gairebé qualsevol fitxer de codi (tant siga d’una altra persona com meu):

We really really suck, we’re really bad at delivering software projects. And then when we do, we deliver crap.

Fem pena, som realment dolents a l’hora de produir projectes de software. I quan ho fem, entreguem porqueria.

Chad Fowler

 En definitiva, diuen que una imatge val més que mil paraules:

Comparativa d'un sistema monolític a un basat en microserveis

Comparativa d’un sistema monolític a un basat en microserveis – Imatge d’Álvaro Sanchez

Moros i Cristians a BCN i sentiment valencià

// 7 de març de 2016 // Música // 3 comentaris »

La setmana passada, la Casa València de Barcelona i l’Espai País Valencià van organitzar una sèrie d’activitats relacionades amb els Moros i Cristians i la música festera valenciana ací a Barcelona. Entre les activitats, destacaven una conferència de José Rafael Pascual Vilaplana, o el concert de Miquel Gironés (dolçainer d’Obrint Pas) i la Banda Municipal de Barcelona a l’Auditori.

Però n’hi havia una altra, d’activitat, que va despertar moltíssima expectació: la 1a Entraeta de Moros i Cristians per la Vila de Gràcia. Un grapat de gent es va reunir dissabte a la nit per a desfilar, amb els sons de marxes tan conegudes «Ximo» o «l’Ambaixador Cristià», pels carrers de Gràcia. I la música anava a càrrec de la Banda de Música del Prat i la Xaranga la Mentireta, formada per “expatriats” valencians que viuen a Barcelona.

Van ser estos últims, la gent de la Mentireta, els que van fer una crida perquè tothom qui vulguera apuntar-se a tocar amb ells anara, i jo vaig decidir traure-li la pols al saxo, tirar-me el jet-lag a l’esquena (vaig arribar vora les 4 de la vesprada des de Boston), i anar a tocar música de Moros i Cristians amb ells.

Anàvem darrere les esquadres cristianes, tocant Aragonesos99, l’Ambaixador Cristià, Tabals i Saragüells i la Rosa i el Drac. I vas ser increïble la sensació de tocar allà, enmig de tots aquells desconeguts però que al mateix temps resultaven tan coneguts. Gent de tot arreu del País Valencià, que per un motiu o un altre, vivim a Barcelona o rodalia, i que compartim eixa estima per la música i la festa pròpia dels valencians. I tots junts, no importava si érem de Castalla, d’Alcoi, de Llutxent, o de Benissa, se’ns posaven els pèls de punta quan, tocant Tabal i Saragüells, sonava de fons les notes de la Muixeranga.

I estic segur que la gent que ens acompanyava, bé fora desfilant davant de nosaltres, o formant part de la multitud que ens seguia darrere, s’ho va passar tan bé com nosaltres. I per a mostra, un vídeo que van gravar pel carrer gent que estava mirant l’entraeta:

Respecte (i admire) el que la societat catalana ha aconseguit al llarg dels anys: l’estima que tenen pels seus costums i tradicions. I els respecte i admire més encara des que visc a Catalunya, fa vora quatre anys ja. Però crec que el fenomen musical valencià, tant les bandes de música com la mateixa música festera, són un instrument de cohesió social més important encara que sardanes i castells.

Al fer la pregunta “Ah, eres valencià? I quin instrument toques?” la possibilitat real que la resposta siga un instrument és segurament més elevada que no un “no en toque cap“. I el que hem de fer els valencians és potenciar este punt d’unió entre gent de totes les sensibilitats perquè estimar la nostra música és estimar el nostre país.

Movistar, o com no s’ha de tractar un client

// 29 de febrer de 2016 // Personal // 1 comentari

Telefòóica Movistar o Timofónica Vomistar?La setmana passada vaig experimentar (de nou) quin és el nivell més baix d’atenció al client a que es pot arribar, i és el de Telefònica Movistar (també conegut com a Timofónica Vomistar).

Després de quasi 4 anys vivint a Barcelona, i tenint internet amb ells (primer ADSL i, des de fa 2 anys, fibra òptica), diumenge passat em va arribar un correu amb l’import de l’última factura, i era un preu totalment desorbitat. A poc a poc, mes a mes, euret a euret, durant l’últim any m’havien pujat més de 5€ pel mateix servei. I no només això, sinó que quan estan amb fibra de 300Mbs a tot arreu, jo encara en tenia només 100.

Per això vaig al telèfon gratuït que apareix a la seua web, i els vaig dir que em pareix lamentable la política d’atenció al client que tenen, on cuiden millor als nous clients que no pas als que ja tenen (semblant al que els vaig dir fa uns 3 anys, quan vaig donar de baixa la línia mòbil que tenia amb ells). El pobre comercial m’ha dit, literalment, «entiendo su postura, pero no la comparto, ya que los nuevos clientes no pueden beneficiarse de una lista de ventajas que tienen los clientes», i quan li he preguntat quines,… “cri, cri, cri,…” com els grills.

No paraven d’insistir en què fusionara el meu mòbil podien donar-me una oferta més bona, i bla, bla, bla. Després de molt de rato de dir-los que no (vaig ser client mòbil de Movistar durant molts anys), que no volia tornar a tindre el mòbil amb ells, de confirmar-me que la quota se’m quedaria per vora 13€ menys després de multiplicar-me per tres la velocitat, i després d’un últim «bueno, entonces fusionamos el móvil?» al que els vaig respondre que ja li havia dit CINC vegades que no volia fusionar… m’ha dit que cridara al 1004 per a gestionar el canvi!!!

Així que vaig cridar al 1004, i em van dir que això de rebaixar la quota no podia ser, que era només per a nous clients, bla-bla-bla. I vaig preguntar: «aleshores què he de fer, donar-me de baixa i tornar-me a donar d’alta per a tindre un bon preu???»? Al que només em van poder dir que m’hauria d’esperar que la baixa es “confirmara” (unes tres setmanes) i després s’hauria de donar d’alta un nou titular…

Poc després, va rectificar i em va dir «que había conseguido aplicarme un descuento» exactament pels mateixos 13€ que ja m’havia dit el comercial anterior…

En fi, que potser d’ací a un any, quan s’acabe el descompte, si que acabe donant-me de baixa i d’alta de nou, a vore si així aconseguisc algun bon preu. Però de moment continuarem amb Movistar (quin remei!!!), com a mínim fins que alguna alternativa (ONO, Jazztel, QUI-SIGA) arribe amb cobertura de fibra a ma casa.

33 anys

// 12 de febrer de 2016 // Personal // No hi ha comentaris »

33I hui faig 33 anys. «L’edat de Crist», que diuen alguns (com si Crist, abans dels 33, no n’haguera tingut també 32, i 31, i 30,…)

Foto: Another Year, d’Adam Wyles.

Planificació de tasques: importància i/o urgència

// 12 de gener de 2016 // Personal // No hi ha comentaris »

L’any passat vaig fer una versió lleugera del “Vistaprint Manager Development Program”. Van ser vora dos mesos de classes per tal d’aprendre tècniques i bones pràctiques per a una millor gestió d’equips. Des de com tindre reunions “one on one” efectives, a consells de com donar feedback de manera eficient, fins a tècniques de gestió de temps i planificació de tasques o de com ajudar altres companys amb tècniques de coachingmentoring.

Una de les parts que em van resultar més útils va ser les de la gestió del temps i les tasques. Sempre vaig atabalat, amb mil coses pendents de fer, i qualsevol cosa que m’ajude a posar una mica d’ordre al meu caos, benvinguda siga.

I en aquests cas, el que s’anomena la matriu d’Eisenhower és una bona tècnica per a classificar i planificar tasques. La idea és senzilla: quan veus que has de fer qualsevol tasca, i abans de fer-la, només cal perdre uns segons pensant quin tipus de tasca és respecte a estes dues preguntes: és important? és urgent?

Planificació de tasques: Important vs Urgent

Amb aquestes dues preguntes, i les seues respostes, es poden classificar les tasques en quatre grups:

  1. Tasques importants i urgents.
    • Si una tasca és important i urgent, s’ha de fer. No n’hi ha altra.
    • Idealment no n’hauríem de tindre de tasques d’aquest tipus, però sempre n’apareixen. L’objectiu és reduir-ne la quantitat al mínim possible.
  2. Tasques importants però no urgents.
    • Son tasques que considerem importants, però que no necessiten d’una actuació immediata.
    • Per a evitar que es convertisquen en tasques de la categoria 1, s’han de planificar adequadament.
    • Idealment, només hauríem de fer tasques d’aquesta categoria.
  3. Tasques urgents, però no importants.
    • Són tasques que s’han de fer immediatament, però no són importants.
    • Un moment, parem-nos a pensar: si no són importants, perquè s’han de fer immediatament? La resposta sol ser “perquè són importants per alguna altra persona”. En eixe moment, el que haurem de fer és tornar a avaluar si realment considerem important, pel que passaria al quadrant 1, o no, fet que ens duria a intentar delegar-la per a que la faça una altra persona, o passar-la al quadrant 4.
  4. Tasques no urgents ni importants.
    • Coses que no farem mentre n’hi haja d’altres per fer.
    • Segurament, les coses que caiguen ací acaben “oblidant-se”, ja que no hi ha motius objectius per fer-les abans que tasques importants. I normalment sempre tenim coses importants per a fer, pel que acaben per no fer-se mai. Això si, és convenient tindre (i donar) les expectatives correctes quan apareix una tasca d’aquest tipus, no siga que algú estiga esperant que la fem…

Tots fem sempre primer les tasques del quadrant 1, i les tasques del quadrant 4 són fàcils de llevar-nos-les de damunt, però el que costa més és fer abans les tasques del tipus 2 a les del tipus 3, perquè si no ho fem, no ho farem mai: sempre haurà alguna cosa urgent (important o no) que fer abans que una cosa important però que podem fer en qualsevol moment.

Duc aplicant (conscientment) aquesta tècnica de planificació de tasques uns quants mesos a la feina, i també (de manera més lleugera) en coses de fora del treball, i la veritat és que tot i que costa (sobre tot dir que no a tasques del grup 3), al final ixes guanyant: tens més temps per a fer allò que realment importa.

Propòsits per a l’any 2016

// 2 de gener de 2016 // Personal // 2 comentaris »

listNo sóc massa de fer llistes de propòsits d’any nou: sempre he intentat que les coses simplement vagen passant el millor possible, adaptant-me a les circumstàncies i intentant traure com més millor a cada moment. I tot i no anar-me malament del tot, crec que les coses encara podrien anar millor si em focalitzara una miqueta en les coses que sé que vull fer i considere importants, deixant de banda les que no ho són tant.

Per a això, intentaré aplicar una de les tècniques que vaig aprendre l’any passat a un curs de gestió d’equips que vaig fer a la feina, però que és totalment aplicable a qualsevol cosa que fem, com per exemple la que tracta de dividir les tasques en diferents quadrants segons la importància i la urgència que tinguen. Ja faré una entrada explicant algunes d’eixes tècniques perquè, realment, són força útils.

Però tornant a la llista de pròsits, n’hi ha un grapat de coses que voldria, quan arribe el desembre de 2016, mirar enrere i veure que no ha passat un altre any sense haver-ho aconseguit. I una manera de forçar-me a complir-les és posant-les ací, en una entrada al blog, i comprometent-me a fer una revisió quan l’any s’acabe.

Algunes de les coses tenen un inici i un final clar: són projectes definits on la mesura d’èxit és la pròpia finalització del projecte. Altres, en canvi, són més abstractes, i per tal d’avaluar-ne el resultat em caldrà definir uns objectius.

  • Escriure més
    • Durant uns anys, escrivia al blog molt més del que ho faig ara, i m’agradava. És cert que en aquella època no hi havia facebookstwitters, ni coses així, però realment em sentia bé després de publicar al blog. I vull traure temps per a tornar a fer-ho.
    • Objectiu: com a mínim, un parell d’entrades de més de 400 paraules al mes.
  • Renovar Infobenissa
    • Fa molt de temps que tinc, a mig fer (com tantes altres coses) una renovació important per a Infobenissa. Estic segur que Joanba ja no s’ho creu quan li ho dic, però enguany va de veres.
    • Objectiu: nova web d’Infobenissa en funcionament.
  • Aprendre més tecnologies mòbils
    • Fa uns anys vaig publicar, junt amb Jordi Mas, una aplicació del traductor de Softcatalà per a Android. Va ser divertit aprendre com funcionaven les aplicacions d’Android. A més, l’any passat a la feina vam fer un experiment que vam anomenar “Mobile week”, que va consistir en fer una aplicació digna d’estar a la botiga, des de la fase d’incepció, fins a tindre l’aplicació acabada, passant per les fases de disseny, implementació, proves, gestió del feedback d’usuaris,… per part d’un equip interdisciplinar i sense experiència prèvia. I va ser mooooolt intens i productiu.
    • Objectius: renovació de l’aplicació del traductor de Softcatalàpublicació d’una nova aplicació.
  • Viatjar
    • M’agrada molt viatjar. Crec que és una de les millors maneres d’aprendre sobre el món que ens envolta, conéixer altra gent i altres cultures. Tot i que no em puc queixar del tot de l’any passat, amb dos viatges a Boston, als Estats Units, i un a Montpeller, a més d’un a les Illes Canàries, el mapa del món no ha afegit cap zona roja en els últims dos o tres anys. I, de moment, amb dos viatges ja planificats per a enguany, no hi ha prevista cap altra zona roja. Ho haurem de canviar, això, no?
    • Objectiu: afegir una altra zona roja al mapa.
  • Fer esport
    • Des que em vaig trencar el turmell fa vora dos anys, he deixat de fer esport totalment. Gairebé sempre he jugat a futbol/futbol sala, excepte uns anys a la universitat on em vaig aficionar molt al squash, jugant un parell de vegades totes les setmanes, però últimament no faig res de res. I el cos s’ho nota. A més, li he promés a Héctor, que enguany ha vingut disfressat de StarWars a la San Silvestre de Benissa, que l’any que ve correria amb ell.
    • Objectius: jugar a squash com a mínim 2 vegades al mescórrer la Sant Silvestre de Benissa de l’any que ve.
  • Perdre pes
    • Fa uns cinc anys vaig perdre uns quants quilets que em sobraven, i em vaig mantenir prou bé durant un parell d’anys. Però a l’anar-me’n a viure a Barcelona, vaig començar a menjar més malament, unit al punt anterior (manca d’esport) ha fet que tots eixos quilos que vaig perdre els torne a recuperar. I això no està bé.
    • Objectiu: acabar l’any pesant com quan vaig anar a BCN.

N’hi ha més coses que vull fer, però crec que enguany començaré amb esta llista de 6 coses. Si tot va bé, i totes es compleixen, l’any que ve es pot convertir en una llista de 6 coses noves més 6 coses que he de continuar fent.

A vore si ho complisc!

Bon Nadal!

// 24 de desembre de 2015 // Personal // No hi ha comentaris »

I a poques hores de començar amb les fartaes que corresponen, toca posar la felicitació d’enguany.

Que passeu molt bones festes amb els vostres familiars i amics!!!

Felicitació de Nadal 2015. Bon Nadal i Feliç Any 2016!