Escrits i reflexions

Bon Nadal!

// 24 de desembre de 2017 // Internet // No hi ha comentaris »

I un any més, (i ja en van onze!) arriba la felicitació de Nadal!

Enguany la imatge canvia respecte als anys anteriors: el protagonista és Burret, que ja fa any i mig que forma part de la família.

Però l’objectiu continua sent el mateix: desitjar-vos a tots que passeu unes bones festes amb tota la gent que estimeu, i que 2018 vinga carregat de coses bones.

Bon Nadal a tots!

Cap a San Francisco!

// 26 d'octubre de 2017 // Personal // No hi ha comentaris »

Fa un parell de setmanes me’n vaig anar a San Francisco a participar del Mentor’s Summit del Google Summer of Code.

El Google Summer of Code és una iniciativa de Google enfocada a estudiants universitaris per a que s’involucren en el desenvolupament de programari lliure i Apertium, el projecte lliure per a la creació de traductors automàtics que va nàixer a la Universitat d’Alacant, hi participa com a organització.

Jo ja fa anys que estic involucrat amb Apertium, i enguany he estat fent de mentor de diversos projectes, principalment el del traductor anglès-català que ha desenvolupat Marc Riera. D’això ja en parlaré una miqueta més endavant.

La qüestió és que Google convida a dos mentors de cada organització a participar al Mentor Summit, i enguany he sigut un dels representats d’Apertium, juntament amb Sushain Cherivala (al que he conegut personalment, després d’anys de comunicar-nos a través de la xarxa).

Tinc la intenció de fer un seguit d’entrades explicant, primer, l’experiència de visitar durant un parell de dies la ciutat de San Francisco i les oficines de Google a Mountain View, i després explicant com ha anat el Mentor Summit en si. I així, de pas, recupere l’hàbit d’escriure.

Seguirem informant…

34

// 12 de febrer de 2017 // Personal // No hi ha comentaris »

Superada «l’edat de Crist». Diuen que ell a eixa edat havia fet moltes coses, moltes més de les que jo he fet. Però jo l’he guanyat en una cosa: encara estic per ací 🙂

València, la vida espera

// 12 de gener de 2017 // Política // No hi ha comentaris »

La Diputació de València ha presentat la campanya promocional per a Fitur.

I es tracta d’una campanya que intenta vendre el millor que tenim: la nostra manera de viure. Una imatge simple i planera, que explica qui som i com vivim els valencians, amb les coses que ens fan diferents (música als pobles, partides de pilota,…) i allunyada dels Ferraris i els iots que els antics governants volien associar amb la nostra terra.

Fa temps vaig dir que esperava que alguna empresa digués les coses bones que tenim al País Valencià, tal i com Estrella Damm havia fet en un anunci per a TV3. I, tot i que en aquest cas és institucional, m’ha recordat molt a aquell en què els Amics de les Arts ens contaven “què tenen” a Catalunya.

L’únic “defecte”, per a mi, és que el vídeo siga de la Diputació de València i no de la Generalitat Valenciana, ja que considere que representa perfectament a les tres províncies valencianes, i que tant la Diputació d’Alacant com la de Castelló els haurien d’utilitzar com a venda d’una imatge global de Turisme valencià. Però això ja és un altre tema…

Bon Nadal!

// 24 de desembre de 2016 // Personal // No hi ha comentaris »

Enguany fa exactament deu anys que vaig començar a fer una felicitació nadalenca per penjar a la web. Moltes coses han canviat des d’aquell moment, però invariablement, arriba un dia o dos abans de Nadal i dic “fotre! la felicitació!”.

I ací va la d’enguany. Bon Nadal a tots!!!

Bon Nadal 2016 i Feliç Any Nou 2017

PS: Enguany he triat una foto d’Annie Spratt, que tot i estar en domini public (i, per tant, no requerir cita), m’apetia molt agrair-li públicament les fotos que fa i allibera. 

 

Botifarra a Banda a Barcelona…
... d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià

// 19 de desembre de 2016 // Música // No hi ha comentaris »

Dissabte passat vaig viure un dels moments més bonics i emocionants que he viscut mai tocant amb la banda. I això que enguany ha sigut un any “carregat” al respecte, amb un concert de Santa Cecília a Benissa simplement BRUTAL, o una entrada de Moros per Barcelona que em va deixar sense paraules.

Després de l’entrada de Moros i Cristians de març, va quedar clar que hi havia músics valencians de sobra a Barcelona per montar una bona banda. I gràcies a la faena impagable de la “directiva”, amb el president Dani al capdavant, i sota la batuta del genial Vicent Pérez i Esteban “Coleto” (compositor de, per exemple, Aligeabà-Spyros), la SMPVB “la Valenciana” hem fet ja tres concerts: El primer, un concert de música festera en el context de la setmana cultural valenciana (en el que no vaig poder tocar). El segon, el dia de 30 d’octubre a Besalú, en un format una miqueta raro: passacarrer primer, i certamen de poesia i concert de música festera valenciana després, combinació exòtica a més no poder (amb un post-concert memorable al poliesportiu de Besalú).

Passacarrer de "la Valenciana" a Besalú Passacarrer de "la Valenciana" a Besalú (2) Concert de "la Valenciana" a Besalú

I finalment, dissabte passat, el “Botifarra a Banda” amb Pep Gimeno “el Botifarra”.

Durant les setmanes prèvies als assajos ja es respirava un ambient i una gana “de valenciania” (Coleto dixit) de por. Era música que, poc o molt, tots coneixíem, amb melodies que ens portaven records de la infància al poble, dels nostres uelos,… I la “promo” que van fer la gent de TV3 no va fer sinó augmentar encara més les expectatives que teniem de cara al concert.

La semana del concert, amb la Casa València a plena per als assajos, ja es notaven els nervis. I el mateix dissabte després de dinar, mentre feiem les proves de so i l’assaig amb Pep, van ser increïbles. Però res comparat al concert.

Més de dues hores de concert, amb la pell de gallina cada vegada que tocàvem, o rient de les historietes amb que el Botifarra anava omplint els buits entre cançó i cançó. Personalment, el Cant de batre, amb l’Ahmed Touzani donant-li el toc moro a les melodies, em va fer imaginar-me la història que m’ha contat tantes vegades ma mare de ma uelo Joan, cantant unes cançons incomprensibles al mig de l’era de la caseta mentre l’haca anava pegant voltes per a batre els cereals. Però també altres cançons, com el Dotze i u de Canals, la Tarara, o la coneguda per tots Malaguenya de Barxeta (que un altre dia ho parlarem, però hauriem de declarar-la Himne nacional del País Valencià) ens van emocionar moltíssim, tant als que estàvem dalt com als de baix de l’escenari.

I com algú (crec que Pau Benavent) va dir en acabar el concert, si el Botifarra no existira, s’hauria d’inventar.

Ací vos deixe un parell de vídeos de collita pròpia (bé, de Rosa 🙂 ). Espere que vos agraden!

 

Boston de nit…

// 12 de desembre de 2016 // Personal // No hi ha comentaris »

La setmana passada vaig estar amb alguns companys de feina per l’oficina de Waltham, MA. Una de les vesprades vam acabar una miqueta abans, i vam anar a Cambridge. És, possiblement, una de les localitats amb més “intel·ligents” per metre quadrat del planeta: allà es troben tant el MIT com Harvard, dues de les universitats més prestigioses del món. Passejant pels seus campus sempre pense com de diferents hagueren sigut les coses si hagués pogut estudiar per allà, amb desenes de premis Nobel caminant pels corredors. Fa, fins i tot, una mica de vertigen.

I allà, just davant del MIT, hi ha una vista preciosa del skyline de Boston, amb el riu Charles reflectint les llums dels gratacels.

Boston de nit

Hi ha moltes coses que no m’agraden dels EUA: individualisme dut a l’extrem, pobresa extrema a gran part de la societat, racisme i xenofòbia estructural… però al mateix temps em meravella la seua capacitat de reinventar-se com a societat i de creure que es pot construir un món millor. I, no sé perquè, imatges com aquesta em fan tindre esperança en el món.

Machine Learning reloaded

// 3 de setembre de 2016 // Informàtica // No hi ha comentaris »

Machine LearningPer si no duia prou coses al vol,  m’he apuntat a un curs de Machine Learning. Però anem per pasos.

Durant la carrera, vaig donar diverses assignatures d’aprenentatge automàtic. He de reconèixer que machine learning sona més fancy que aprenentatge automàtic, tot siga dit. Va ser José Oncina, principalment, a l’assignatura d’Aprenentatge Computacional i d’Extracció de la Informació, però també des d’un enfocament més concret a les dues assignatures d’intel·ligència artificial o a la d’Enginyeria del Llenguatge Natural, on vaig tindre el primer contacte amb el processament del llenguatge natural i després hi vaig aprofundir (tot i que menys del que m’hagués agradat) durant els cursos de doctorat, amb Rafa Carrasco i Mikel Forcada.

ML LogoDes que me n’havia vingut a Barcelona, havia deixat gairebé per complet “l’estudi” des d’un punt de vista acadèmic, tot i que he aprés moltíssim d’enginyeria i desenvolupament de programari a la feina, i ja tenia ganes de tornar a fer alguna cosa. I després d’una xarrada fa una setmaneta amb Héctor, em vaig decidir a refrescar els meus coneixements “teòrics” de Machine Learning (i ja vorem si els apliquem a alguna cosa després).

Per a fer-ho, m’he apuntat a un curs de la Universitat de Standford a través de Coursera, un plataforma d’aprenentatge en línia. El curs està impartit pel professor Andrew Ng, cap científic al cercador xinés Baidu, professor adjunt de la Universitat i co-fundador de Coursera.

De moment, he fet ja un parell de “setmanes” del curs, d’un total de dotze, i m’està agradant molt. He posat setmanes entre cometes perquè, tot i que el curs està dividit en tasques “setmanals”, res no t’obliga a fer-les cada setmana; de fet jo he fet totes les tasques durant aquesta setmana.

El curs en sí està molt bé: senzill per a fer memòria de molts conceptes matemàtics (gairebé no recordava les derivades parcials) o algorismes d’aprenentatge senzills com el descens per gradient, però el professor Andrew ho explica tot d’una manera molt planera i fàcil.

Ja aniré contant més sobre el curs!

El que ens ve damunt amb la tecnologia

// 2 d'agost de 2016 // Internet // No hi ha comentaris »

Resulta evident que la tecnologia ens envaeix d’una manera total i absoluta.

Quan pensem que el primer iPhone és de juny 2007, o que el primer mòbil amb Android és de més d’un any després (setembre de 2008) ens fa posar una mica de perspectiva en com de “noves” són algunes de les tecnologies que gairebé tothom utilitza cada dia.

Fins i tot si anem a altres “tecnologies” més velles, com Internet o els ordinadors, recorde el primer ordinador que vam tindre a casa, el desembre del 1997, o quan vam posar Internet l’any 2000. Per als més pioners, poseu-li cinc anys abans. Així i tot, és l’altre dia!!!

Ens pot parèixer que el creixement ha explotat en els darrers anys, o dècades, mentre que abans els canvis eren més lents. I això (parcialment) és cert. Aquesta gràfica demostra els anys on s’han inventat algunes de les tecnologies que han canviat la manera en què les societats vivim (o la majoria, no crec que les pel·lícules 3D li hagen canviat la vida a ningú :P)
Creixement tecnològic durant l'edat moderna

I això no pararà: nanotecnologia, intel·ligència artificial, realitat virtual o aprenentatge automàtic són coses que formaran part de les nostres vides en un futur molt proper, molt abans del que pensem.

Però el pitjor de tot és que hi ha molta gent que no vol adaptar-se a eixa realitat. I això no només pot provocar casos puntuals d’emprenyament o rebuig, sinó que pot crear problemes greus d’exclusió social. Ho explica molt millor que jo en Benjamí Villoslada en un article (del qual es veu un resum al final d’aquesta entrada)

En sorgir el frigorífic, els pagesos que tenien 30 anys havien de dubtar si els seus fills podríem heretar l’ofici. Nosaltres –els fills– hem de dubtar si farem el mateix entre 5 i 10 anys enllà. Aquesta és la diferència, al 2016, i per això avui tenim l’obligació de pensar en exponencial.

En l’article (que recomane llegir a tothom), Benjamí fa una reflexió sobre la velocitat dels canvis tecnològics,  i el rebuig de molta gent a eixes innovacions., aportant referències molt interessants.

Tard o prompte, tots ens haurem d’adaptar a aquestos canvis, tant els que som més “tecnòlegs” com els que són més “tecnòfobs”. No tenim altra opció com a individus, però tampoc com a societat si volem continuar progressant.

Em quede amb la reflexió final del Benjamí:

Només sé que no em pregunto si passarà o no. La pregunta és quan.

El rebuig a les innovacions tecnològiques

 

D’un sistema monolític a un basat en microserveis

// 31 de maig de 2016 // Programació // No hi ha comentaris »

Últimament, per coses de la feina, he estat llegint més sobre sistemes que funcionen sobre microserveis enfrontat a sistemes monolítics.

La veritat és que s’ha parlat molt últimament sobre el tema, i hi ha un grapat de xarrades i articles molt interessants al respecte.

Martin Fowler ens parla en aquesta sobre què són els microserveis, i alguns dels seus principals avantatges i inconvenients front a sistemes monolítics. És una molt bona introducció si, com em passava a mi, tens alguns dubtes de què són (o, millor dit, què entén la gent per) microserveis.

En aquesta altra, una miqueta més llarga, Chad Fowler parla d’un exemple concret de migració d’un conjunt d’aplicacions basat en un sistema monolític (Wunderlist, una aplicació de llistes de tasques que potser coneixeu). És força interessant veure com han muntat tota l’arquitectura que gestiona els milions i milions d’usuaris de Wunderlist en una arquitectura totalment basada en microserveis.

En un moment d’aquesta última xarrada, Chad fa una frase que m’ha fet molta gràcia, perquè m’ha recordat al que em passa cada vegada que mire gairebé qualsevol fitxer de codi (tant siga d’una altra persona com meu):

We really really suck, we’re really bad at delivering software projects. And then when we do, we deliver crap.

Fem pena, som realment dolents a l’hora de produir projectes de software. I quan ho fem, entreguem porqueria.

Chad Fowler

 En definitiva, diuen que una imatge val més que mil paraules:

Comparativa d'un sistema monolític a un basat en microserveis

Comparativa d’un sistema monolític a un basat en microserveis – Imatge d’Álvaro Sanchez