Escrits i reflexions

Sis anys a Vistaprint… i a Barcelona

// 7 de maig de 2018 // Personal // 2 comentaris »

Pareix que fóra l’altre dia quan vaig dir que me’n venia cap a Barcelona, a treballar a Vistaprint, i just avui fa tres mesos sis anys que vaig començar a treballar a 500 km de Benissa, el meu poble.

Tres anys després, i torne a començar quasi de la mateixa manera. I, de nou, no hi ha massa coses que hagen canviat des de fa tres anys.

La vida a la ciutat

Estos últims tres anys han sigut menys prolífics en visites, comparats amb els tres primers. Tot i que Héctor ha tornat, aquesta vegada s’ha quedat a casa Joan i Rosa (que tenen habitació per als convidats 😝). També han tornat a vindre els meus pares i la meua germana, però a part d’això, no massa més visites.

En canvi, el que si que hem fet és més “vida casolana”. Joan i Rosa han vingut unes quantes vegades a dinar o sopar a casa, i hem perfeccionat les nostres tècniques culinàries: els arrossos ja són nivell pro, i ens hem atrevit amb altres coses.

Paella d'hivern, amb coliflor i espinacs

Paella d’hivern, amb coliflor i espinacs

Però sense dubte, el canvi més important que hem tingut a casa ha sigut Burret. Fa dos anys i pocs dies, Noelia i jo vam adoptar un gosset d’una protectora, i des d’aleshores viu amb nosaltres. És una dolçor de gosset, però compleix la definició de gos a la perfecció. El tio es passa la vida dormint!

Burret

Burret

A la feina

A la feina, tot continua quasi igual. Com sempre, l’única cosa que no canvia a Vistaprint són els canvis constants. Fa just tres anys, Jordi va deixar Vistaprint va deixar l’empresa. Va ser un xoc important no només per a mi, sinó per a tot l’equip de tecnologia de Barcelona. Però vam saber adaptar-nos a una situació que pareixia molt complicada, en anar-se’n el líder espiritual de l’equip (Jordi era mooolt més que un manager).

He canviat de squad amb qui treballe cada dia, i ja no estic amb el meu benvolgut Havana Club (què bé ho vam passar a aquella mobile week!!!). No només això, sinó que alguns dels meus companys han deixat l’empresa per a viure noves aventures (Vincenzo, passa-ho bé recorrent el món). Però també hi ha hagut moltes incorporacions: ja som vora 35 persones a l’equip de tecnologia, i no seria estrany que en un any en siguem molts més. I amb el nou squad, Orwell, tot format per gent que com a molt fa un any que estan a l’empresa, estem fent coses molt interessants, aprenent noves tecnologies (cloud computingmachine learning, i totes les paraulotes eixes que estan de moda).

Havana Club!

Havana Club!

També, personalment, he agafat més responsabilitats dins l’equip de Barcelona. D’una banda, participant activament en les tasques de contractació. I d’altra, sent el domain architect tant de cerca orgànica com de cerca de pagament (paid search organic search, que diuen en anglés). Com a part de les meues responsabilitats esta assegurar-me que les solucions que diversos equips implementen per a solucionar problemes concrets encaixen dins l’ecosistema, així com donar una mica de guia a nivell tècnic. I tant Alejandro com Frank m’estan ajudant moltíssim en aquesta tasca.

A més, estos anys he tingut l’oportunitat de seguir viatjant. Per feina, he fet uns quants viatges més a Boston, i també he anat dues vegades a Praga – on hem obert una oficina nova – i a Londres, al DDDx. També vaig poder anar a San Francisco, al GSoC Mentor Summit 2017, com a premi per haver fet de mentor d’Apertium al  GSoC 2017.

Softcatalà

El GSoC ha sigut un dels projectes amb els que he treballat en coses relacionades amb Softcatalà/Softvalencià. Un altre, també molt important, ha sigut la posada en funcionament del nou lloc web de Softcatalà, on vaig participar en la coordinació del projecte. I ens hem reunit amb el nou Govern de la Generalitat Valenciana, per a demanar-los una aposta forta per les tecnologies lliures de la llengua. I això ha acabat amb la presentació, fa només una setmana, del nou portal SALT.

I a més…

I, finalment un dels canvis més significatius de la meua vida a Barcelona dels últims tres anys: la Valenciana.

Després d’una entrada de Moros i Cristians pels carrers de Barcelona quasi inesperada, vam aplegar un grapat de gent, tots valencians, que trobàvem a faltar la rutina dels assajos i concerts amb la banda. Jo vaig entrar a la Banda de Benissa el 1997, i necessitava ajuntar-me amb altra gent cada setmana per a tocar i fer ambient.

I la SMPVB “la Valenciana” ha omplit eixe buit de manera increible. Els punts culminants van ser el desembre de 2016, amb el Concert del Botifarra a Banda, així com els quatre concerts que vam fer durant l’últim trimestre de 2017. Anar als assajos s’ha tornat una d’eixes coses que esperes amb ganes cada setmana. I si, a més, l’assaig és dissabte… paella d’Ernesto!

En resum, tres anys intensos, sense cap revolució, però en constant evolució. A veure que ens porten els següents!

Seguirem informant…

Entre fàstic i vergonya

// 30 d'abril de 2018 // Personal // 2 comentaris »

El que va passar la setmana passada amb el sistema judicial espanyol pot tindre moltes lectures. Però no sé quina de totes és pitjor.

Cinc individus, un d’ells guàrdia civil i un altre militar, van ser condemnats per abusos sexuals a una xica de divuit anys, a la que van obligar a mantenir relacions amb els cinc, mentre la gravaven amb el mòbil.

El fet que cinc “homes grans i fets” obligaren a una xica (que a més anava beguda) a practicar-los felacions, i que després la penetraren vaginalment i analment no sembla ser suficient per a que dos dels tres jutges consideren el fet com a agressió sexual, i es limiten a considerar-ho abús. Resulta que si no hi ha “violència física” no és agressió. I clar, era molt millor que hagués oposat resistència, així amb un poc de sort, a més de violar-la, l’hagueren (com a mínim) apallissat.

Però el més trist de tot és que no és que el tercer jutge s’haja oposat a la sentència perquè la considere fluixa. No! Encara va més enllà, i diu que no hi va haver ni tan sols abús, ja que no pot apreciar cap tipus de rebuig per part d’ella, i que fins i tot aprecia excitació. I que, per tant, com que no pot assegurar que fós en contra de la seua voluntat, demanava que “no ha pasado nada, circulen“.

És una sentència no només masclista i misògina, sinó que és moralment repugnant. I per diversos motius.

Un dels motius és com encara hi ha gent que, d’una manera o una altra, defensa (o com a mínim justifica) els agressors. Fins i tot intentant fer passar que la xica intenta ara fer una vida normal com a “tan mal no ho estarà passant si riu junt amb les seues amigues“.

Un altre dels motius és el sistema judicial en general. El fet que un dels tres magistrats ni tan sols ho considere delicte em posa els pèls de punta. Però el fet que tinguem un codi penal tan sumament permissiu com per a que permeta que es dicte una sentència com aquesta, és encara pitjor. Qui encara crega que la justícia espanyola no està cinquanta anys arrere es que no veu la realitat. Jutges retrògads i franquistes (si és que es pot ser una cosa sense ser l’altra) copen gran part de l’estament judicial, totalment aliens a que la societat evoluciona (a poc a poc, però evoluciona).

Però encara n’hi ha més motius, i és la impunitat que tenen els cossos i forces de seguretat en este Estat (de Dret???). Un policia, un militar, un guàrdia civil… pot fer pràcticament el que vulga, que les conseqüencies que patirà seran mínimes comparades amb si ho fa “una persona normal” (i ja no diem res si qui ho fa és un roig, o un basc, o un català, o un …). Ho diu clar Pere Martí en un article de l’altre dia al Vilaweb:

[…]

Els qui callaven contra la injustícia comesa contra els joves d’Altsasu han descobert ara que barallar-se amb un guàrdia civil pot arribar a costar cinquanta anys de presó, mentre que violar en grup una noia de divuit anys, en companyia d’un guàrdia civil i un militar, només nou.

[…]

La justícia espanyola no passa la ITV de la democràcia, Pere Martí

Però tornant a la part més important: la sentència per a un cas de violació que ha fet reaccionar a una gran part de la societat per la quasi-impunitat dels agresors. Una sentència que, només per ella mateixa, fa molt de fàstic. I ens fa fàstic, també, a molts homes, perquè no tots som iguals. I eixa és probablement la primera reacció de molts de nosaltres. “Jo també estic indignat”, “entenc la ràbia que sentiu”, “no sé que els pot passar pel cap a alguns per a fer alguna cosa així”, etc.

Però després de pensar una miqueta més, i d’escoltar les reaccions d’alguns, fa canviar una miqueta d’opinió. I de fàstic passe una cosa més semblant a la vergonya. “Com a ciutadà i pare, em costa assumir la sentència de la Manada”, va dir Albert Rivera. “Com a pare”. I eixe és precisament el problema.

No acceptem una sentència que ens sembla injusta, i ho sentim com una agressió a un conjunt de persones a les que estimem: mares, parelles, germanes, filles,… I per això protestem, ens indignem. Però no és una agressió contra nosaltres.

Som (i m’incloc) incapaços d’entendre què passa realment a la nostra societat. Fins i tot els homes que ens considerem feministes, i per molt que ho intentem, no sabrem mai fins a quin punt les dones ho tenen fotut a una societat masclista des de les seues arrels.

Perquè jo mateix, per molt que vulga, no puc posar-me al lloc d’una xicona de disset o dihuit anys que torna a casa sola per la nit, i té por. I no puc posar-me al seu lloc perquè simplement jo mai he tingut por de trobar-me amb algun desgraciat pel camí tornant a casa.

I per això, com a home, em fa vergonya viure en la societat en la que visc, i no puc sinó demanar perdó per la part que em toca, per no fer més per intentar canviar una societat injusta, on uns tenim més privilegis que altres pel simple fet de ser homes.

Tenim molta feina per fer. Fem-la.

No vull ser valenta, vull ser lliure

Imatge d’Ame Soler, del projecte Tres Voltes Rebel

35

// 12 de febrer de 2018 // Personal // No hi ha comentaris »

Doncs això, 35.

Xàmbit, paraula genuina valenciana per al gelat

// 3 de febrer de 2018 // Llengua // No hi ha comentaris »

Aquest cap de setmana estic participant a la pre-hackaton de la Wikimedia Foundation. Convidat pel membre d’Amical Wikimedia i company a Softcatalà Toni Hermoso, es tracta de passar un cap de semana treballant en projectes relacionats amb el multilingüisme i la Wikipedia.

A la hackaton, a més d’altres membres de Softcatalà, també hi participa gent de tot tipus: treballadors de la Wikimedia Foundation, acadèmics, viquipedistes… i Mikel Forcada.

Mikel va ser professor meu a la universitat, i com crec que ja he dit alguna vegada, és un dels professors que més m’ha impactat al llarg de la meua vida acadèmica (i això que només el vaig tindre, si no recorde malament, en dos classes d’una assignatura!). La cosa és que, estant amb Mikel, mai estas ni deu minuts sense aprendre una cosa nova. I ahir no va ser diferent.

Vam començar sobre curiositats lingüístiques, i va ser en aquell moment quan Mikel va fer un comentari sobre la paraula xàmbit.

Per als que no ho sabeu, xàmbit és una paraula que utilitzem els valencians, com a mínim a Benissa, com a sinònim de gelat. A certes parts (i de fet és la definició al DNV), ho utilitzen només per a referir-se al gelat de barra, que es talla i es col·loca entre dues galetes de neula.

I el comentari, que em va deixar totalment bocabadat, però que té tot el sentit del món: la paraula valenciana xàmbit ve de la paraula anglesa sandwich!!!

I quina millor manera d’acabar que amb un extracte del «Costumari valencià» de Bernat Capó sobre els xàmbits i els xambiters (extret del Web Archive)

El xambiter

Temps enrera l’estiu, a més de l’acostumada calor, portava un personatge força entranyable per als xicons: el xambiter.(…)

El xambiter, és a dir l’home que venia xàmbits, era l’artesà del gelat. (…)  La varietat era minsa, perquè, aleshores, no hi havia les possibilitats actuals. Els xicons sols podien demanar un xàmbit de crema o vainilla i també un got d’aigua llimó, i prou.

Com que el costum era anar pels carrers oferint el gènere, els venedors varen inventar un carro especial: dues rodes al davant, dos peus darrere per estrebar-lo i dos bracets per empentar i fer anar la tenda ambulant. Al dalt un tendal per evitar el rajos solars. L’espai dedicat als gelats era ocupat per tres o quatre geladores petites.(…)

Els xambiters, per tal de mesurar degudament, feien ús d’una maquineta que agafaven amb una mà mentre amb l’altra posaven una galeta al fons i damunt la paletada de gelat i una altra galeta dalt. Allò era el xàmbit que podia ser més o menys gran segons els desitjos i els diners del client, perquè l’eina posseïa diversos graons que el dit polze del xambiter feia pujar o baixar. El xàmbit fou l’avantpassat del gelat de tall que hui és també un record.

Bon Nadal!

// 24 de desembre de 2017 // Internet // No hi ha comentaris »

I un any més, (i ja en van onze!) arriba la felicitació de Nadal!

Enguany la imatge canvia respecte als anys anteriors: el protagonista és Burret, que ja fa any i mig que forma part de la família.

Però l’objectiu continua sent el mateix: desitjar-vos a tots que passeu unes bones festes amb tota la gent que estimeu, i que 2018 vinga carregat de coses bones.

Bon Nadal a tots!

Cap a San Francisco!

// 26 d'octubre de 2017 // Personal // 1 comentari

Fa un parell de setmanes me’n vaig anar a San Francisco a participar del Mentor’s Summit del Google Summer of Code.

El Google Summer of Code és una iniciativa de Google enfocada a estudiants universitaris per a que s’involucren en el desenvolupament de programari lliure i Apertium, el projecte lliure per a la creació de traductors automàtics que va nàixer a la Universitat d’Alacant, hi participa com a organització.

Jo ja fa anys que estic involucrat amb Apertium, i enguany he estat fent de mentor de diversos projectes, principalment el del traductor anglès-català que ha desenvolupat Marc Riera. D’això ja en parlaré una miqueta més endavant.

La qüestió és que Google convida a dos mentors de cada organització a participar al Mentor Summit, i enguany he sigut un dels representats d’Apertium, juntament amb Sushain Cherivala (al que he conegut personalment, després d’anys de comunicar-nos a través de la xarxa).

Tinc la intenció de fer un seguit d’entrades explicant, primer, l’experiència de visitar durant un parell de dies la ciutat de San Francisco i les oficines de Google a Mountain View, i després explicant com ha anat el Mentor Summit en si. I així, de pas, recupere l’hàbit d’escriure.

Seguirem informant…

34

// 12 de febrer de 2017 // Personal // No hi ha comentaris »

Superada «l’edat de Crist». Diuen que ell a eixa edat havia fet moltes coses, moltes més de les que jo he fet. Però jo l’he guanyat en una cosa: encara estic per ací 🙂

València, la vida espera

// 12 de gener de 2017 // Política // No hi ha comentaris »

La Diputació de València ha presentat la campanya promocional per a Fitur.

I es tracta d’una campanya que intenta vendre el millor que tenim: la nostra manera de viure. Una imatge simple i planera, que explica qui som i com vivim els valencians, amb les coses que ens fan diferents (música als pobles, partides de pilota,…) i allunyada dels Ferraris i els iots que els antics governants volien associar amb la nostra terra.

Fa temps vaig dir que esperava que alguna empresa digués les coses bones que tenim al País Valencià, tal i com Estrella Damm havia fet en un anunci per a TV3. I, tot i que en aquest cas és institucional, m’ha recordat molt a aquell en què els Amics de les Arts ens contaven “què tenen” a Catalunya.

L’únic “defecte”, per a mi, és que el vídeo siga de la Diputació de València i no de la Generalitat Valenciana, ja que considere que representa perfectament a les tres províncies valencianes, i que tant la Diputació d’Alacant com la de Castelló els haurien d’utilitzar com a venda d’una imatge global de Turisme valencià. Però això ja és un altre tema…

Bon Nadal!

// 24 de desembre de 2016 // Personal // No hi ha comentaris »

Enguany fa exactament deu anys que vaig començar a fer una felicitació nadalenca per penjar a la web. Moltes coses han canviat des d’aquell moment, però invariablement, arriba un dia o dos abans de Nadal i dic “fotre! la felicitació!”.

I ací va la d’enguany. Bon Nadal a tots!!!

Bon Nadal 2016 i Feliç Any Nou 2017

PS: Enguany he triat una foto d’Annie Spratt, que tot i estar en domini public (i, per tant, no requerir cita), m’apetia molt agrair-li públicament les fotos que fa i allibera. 

 

Botifarra a Banda a Barcelona…
... d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià

// 19 de desembre de 2016 // Música // 1 comentari

Dissabte passat vaig viure un dels moments més bonics i emocionants que he viscut mai tocant amb la banda. I això que enguany ha sigut un any “carregat” al respecte, amb un concert de Santa Cecília a Benissa simplement BRUTAL, o una entrada de Moros per Barcelona que em va deixar sense paraules.

Després de l’entrada de Moros i Cristians de març, va quedar clar que hi havia músics valencians de sobra a Barcelona per montar una bona banda. I gràcies a la faena impagable de la “directiva”, amb el president Dani al capdavant, i sota la batuta del genial Vicent Pérez i Esteban “Coleto” (compositor de, per exemple, Aligeabà-Spyros), la SMPVB “la Valenciana” hem fet ja tres concerts: El primer, un concert de música festera en el context de la setmana cultural valenciana (en el que no vaig poder tocar). El segon, el dia de 30 d’octubre a Besalú, en un format una miqueta raro: passacarrer primer, i certamen de poesia i concert de música festera valenciana després, combinació exòtica a més no poder (amb un post-concert memorable al poliesportiu de Besalú).

Passacarrer de "la Valenciana" a Besalú Passacarrer de "la Valenciana" a Besalú (2) Concert de "la Valenciana" a Besalú

I finalment, dissabte passat, el “Botifarra a Banda” amb Pep Gimeno “el Botifarra”.

Durant les setmanes prèvies als assajos ja es respirava un ambient i una gana “de valenciania” (Coleto dixit) de por. Era música que, poc o molt, tots coneixíem, amb melodies que ens portaven records de la infància al poble, dels nostres uelos,… I la “promo” que van fer la gent de TV3 no va fer sinó augmentar encara més les expectatives que teniem de cara al concert.

La semana del concert, amb la Casa València a plena per als assajos, ja es notaven els nervis. I el mateix dissabte després de dinar, mentre feiem les proves de so i l’assaig amb Pep, van ser increïbles. Però res comparat al concert.

Més de dues hores de concert, amb la pell de gallina cada vegada que tocàvem, o rient de les historietes amb que el Botifarra anava omplint els buits entre cançó i cançó. Personalment, el Cant de batre, amb l’Ahmed Touzani donant-li el toc moro a les melodies, em va fer imaginar-me la història que m’ha contat tantes vegades ma mare de ma uelo Joan, cantant unes cançons incomprensibles al mig de l’era de la caseta mentre l’haca anava pegant voltes per a batre els cereals. Però també altres cançons, com el Dotze i u de Canals, la Tarara, o la coneguda per tots Malaguenya de Barxeta (que un altre dia ho parlarem, però hauriem de declarar-la Himne nacional del País Valencià) ens van emocionar moltíssim, tant als que estàvem dalt com als de baix de l’escenari.

I com algú (crec que Pau Benavent) va dir en acabar el concert, si el Botifarra no existira, s’hauria d’inventar.

Ací vos deixe un parell de vídeos de collita pròpia (bé, de Rosa 🙂 ). Espere que vos agraden!