Arxiu de abril, 2018

Entre fàstic i vergonya

// abril 30th, 2018 // 2 comentaris » // Personal

El que va passar la setmana passada amb el sistema judicial espanyol pot tindre moltes lectures. Però no sé quina de totes és pitjor.

Cinc individus, un d’ells guàrdia civil i un altre militar, van ser condemnats per abusos sexuals a una xica de divuit anys, a la que van obligar a mantenir relacions amb els cinc, mentre la gravaven amb el mòbil.

El fet que cinc “homes grans i fets” obligaren a una xica (que a més anava beguda) a practicar-los felacions, i que després la penetraren vaginalment i analment no sembla ser suficient per a que dos dels tres jutges consideren el fet com a agressió sexual, i es limiten a considerar-ho abús. Resulta que si no hi ha “violència física” no és agressió. I clar, era molt millor que hagués oposat resistència, així amb un poc de sort, a més de violar-la, l’hagueren (com a mínim) apallissat.

Però el més trist de tot és que no és que el tercer jutge s’haja oposat a la sentència perquè la considere fluixa. No! Encara va més enllà, i diu que no hi va haver ni tan sols abús, ja que no pot apreciar cap tipus de rebuig per part d’ella, i que fins i tot aprecia excitació. I que, per tant, com que no pot assegurar que fós en contra de la seua voluntat, demanava que “no ha pasado nada, circulen“.

És una sentència no només masclista i misògina, sinó que és moralment repugnant. I per diversos motius.

Un dels motius és com encara hi ha gent que, d’una manera o una altra, defensa (o com a mínim justifica) els agressors. Fins i tot intentant fer passar que la xica intenta ara fer una vida normal com a “tan mal no ho estarà passant si riu junt amb les seues amigues“.

Un altre dels motius és el sistema judicial en general. El fet que un dels tres magistrats ni tan sols ho considere delicte em posa els pèls de punta. Però el fet que tinguem un codi penal tan sumament permissiu com per a que permeta que es dicte una sentència com aquesta, és encara pitjor. Qui encara crega que la justícia espanyola no està cinquanta anys arrere es que no veu la realitat. Jutges retrògads i franquistes (si és que es pot ser una cosa sense ser l’altra) copen gran part de l’estament judicial, totalment aliens a que la societat evoluciona (a poc a poc, però evoluciona).

Però encara n’hi ha més motius, i és la impunitat que tenen els cossos i forces de seguretat en este Estat (de Dret???). Un policia, un militar, un guàrdia civil… pot fer pràcticament el que vulga, que les conseqüencies que patirà seran mínimes comparades amb si ho fa “una persona normal” (i ja no diem res si qui ho fa és un roig, o un basc, o un català, o un …). Ho diu clar Pere Martí en un article de l’altre dia al Vilaweb:

[…]

Els qui callaven contra la injustícia comesa contra els joves d’Altsasu han descobert ara que barallar-se amb un guàrdia civil pot arribar a costar cinquanta anys de presó, mentre que violar en grup una noia de divuit anys, en companyia d’un guàrdia civil i un militar, només nou.

[…]

La justícia espanyola no passa la ITV de la democràcia, Pere Martí

Però tornant a la part més important: la sentència per a un cas de violació que ha fet reaccionar a una gran part de la societat per la quasi-impunitat dels agresors. Una sentència que, només per ella mateixa, fa molt de fàstic. I ens fa fàstic, també, a molts homes, perquè no tots som iguals. I eixa és probablement la primera reacció de molts de nosaltres. “Jo també estic indignat”, “entenc la ràbia que sentiu”, “no sé que els pot passar pel cap a alguns per a fer alguna cosa així”, etc.

Però després de pensar una miqueta més, i d’escoltar les reaccions d’alguns, fa canviar una miqueta d’opinió. I de fàstic passe una cosa més semblant a la vergonya. “Com a ciutadà i pare, em costa assumir la sentència de la Manada”, va dir Albert Rivera. “Com a pare”. I eixe és precisament el problema.

No acceptem una sentència que ens sembla injusta, i ho sentim com una agressió a un conjunt de persones a les que estimem: mares, parelles, germanes, filles,… I per això protestem, ens indignem. Però no és una agressió contra nosaltres.

Som (i m’incloc) incapaços d’entendre què passa realment a la nostra societat. Fins i tot els homes que ens considerem feministes, i per molt que ho intentem, no sabrem mai fins a quin punt les dones ho tenen fotut a una societat masclista des de les seues arrels.

Perquè jo mateix, per molt que vulga, no puc posar-me al lloc d’una xicona de disset o dihuit anys que torna a casa sola per la nit, i té por. I no puc posar-me al seu lloc perquè simplement jo mai he tingut por de trobar-me amb algun desgraciat pel camí tornant a casa.

I per això, com a home, em fa vergonya viure en la societat en la que visc, i no puc sinó demanar perdó per la part que em toca, per no fer més per intentar canviar una societat injusta, on uns tenim més privilegis que altres pel simple fet de ser homes.

Tenim molta feina per fer. Fem-la.

No vull ser valenta, vull ser lliure

Imatge d’Ame Soler, del projecte Tres Voltes Rebel