Hui fa 20 anys

// 7 d'octubre de 2014 // Personal

Hui fa vint anys que va començar un dels anys més tristos per a la meua família. I ho recorde com si fóra ara.

Encara recorde perfectament aquella vesprada. Belén i jo estàvem a casa la meua uela Maria, i l’endemà jo jugava el primer partit de futbol com a porter, contra el Rayo Levante.

Estava nerviós. Vaig cridar un parell de vegades per telèfon a casa la uela Teresa, perquè els meus pares se’n recordaren de dur-me la motxilla amb la roba. Però els meus pares tenien altres coses en les quals pensar: ma uela s’estava morint. Recorde que vaig cridar per última vegada a les 8 i poc de la vesprada, i ja no va fer falta tornar a cridar. Només amb la veu vaig saber què havia passat, però no m’ho van dir directament.

Un ratet més tard, no recorde exactament com, ens ho van dir, i recorde perfectament la sensació de buit que vaig sentir. Era una sensació totalment nova, però que hagués preferit no experimentar. Notava com si el món s’haguera parat, com si, per un instant, res importara. Ella ja no estava amb nosaltres.

Eixa nit vam dormir a casa la uela Maria, i l’endemà de bon matí me’n vaig anar a jugar a futbol. M’havia passat tota la nit pensant en ma uela, i ja amb només onze anys vaig sentir la necessitat de deixar de pensar per una estona. I va fer, parcialment, efecte. Durant el matí vaig estar entretingut, però al tornar a Benissa, va tornar la sensació de buit.

La vesprada la vam passar a la caseta, amb els meus cosins, mentre feien el soterrament. Mai oblidaré una frase que em va dir la meua cosina Esther: “pobret, t’has quedat sense ueleta“. Eixa frase em va taladrar el cap només 9 mesos després quan mon tio, son pare, també va morir, i no vaig voler imaginar què sentiria ella per la mort de son pare, si jo ho havia passat tan malament amb ma uela. I pel mig també va morir la uela Tona, la meua besàvia, mare de ma uela Teresa. Com he dit abans, un any terrible.

El passat cap de setmana vaig estar pensant molt en ella. O millor dit, en aquell moment. He de confessar que això és una cosa que no faig massa sovint: normalment recorde anècdotes, però moltes vegades no sé si les recorde perquè les he sentit molt o perquè realment les recorde. Siga com siga, les anècdotes acostumen a ser alegres: ma uela jugant al futbol al carrer amb mi, i penjant el baló (i a vegades l’espardenya) al terrat de la casa d’enfront, els entrepans de cansalada blanca que em preparava per berenar, tots els caps d’any que vaig passar amb ella i ma uelo, sempre amb un somriure a la cara,…

Però com he dit abans, aquest cap de setmana vaig estar pensant en aquell moment, en el dia que se’n va anar. I em vaig entristir molt. I ara mateix ho torne a estar. M’agarra ràbia. Va morir molt jove, massa jove. No vam poder jugar prou amb ella, ni jo ni la meua germana.

Hui fa vint anys que va començar un dels anys més tristos per a la meua família. I ho recorde com si fóra ara.

Però ara és hora de recordar els bons moments. Els que estem ací hem de viure les nostres vides, aprofitar-les al màxim. Hem de disfrutar de la vida. I ho hem de fer per tots aquells que ja no poden fer-ho. Els ho devem.

 

Jo amb ma uela Teresa. Any 1992

 

 

7 respostes a “Hui fa 20 anys”

  1. Baltasar ha dit:

    Hola Xavi:
    Comparteix la teua ràbia, dolor i tristor per la pèrduda d’èssers volguts.
    Jo tampoc sol pensar molt en “aquestes coses” pero el teu preciós article m’ha fet recodar les meues pèrdudes, els meus sentiments i reflexionar sobre la necesitat de valorar tots el moments de la vida.
    Gràcies

    Utilitzant Mozilla Firefox Mozilla Firefox 32.0 a Ubuntu Linux Ubuntu Linux.
  2. Jordi ha dit:

    <3

    Utilitzant Mozilla Firefox Mozilla Firefox 32.0.
  3. Belén ha dit:

    Ais la uela, eixos gelats, eixes timbes….
    Jo també m’en recorde del moment quan ens ho van dir, estàvem en la cuina. Jo no sabia ben bé que significava allò de s’ha mort, i recorde que tu em vas dir: “que ja no la veuràs més”.
    Ens vam riure molt amb ella, i això si ho recorde. Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuaks

    Utilitzant Google Chrome Google Chrome 37.0.2062.120 a Ubuntu Linux Ubuntu Linux.
  4. Vicent Garcia ha dit:

    Com a tú, les teves paraules m’han fet recordar.

    Però ara és hora de recordar els bons moments. Els que estem ací hem de viure les nostres vides, aprofitar-les al màxim. Hem de disfrutar de la vida. I ho hem de de fer per tots aquells que ja no poden fer-ho. Els ho devem.

    Utilitzant Mozilla Firefox Mozilla Firefox 32.0 a Windows Windows 7.
  5. Quan ho he llegit en el Facebook, sense llegir la teua entrada, he escrit el que en aqueix moment sentia. (Ma mare va sentir molt la seua mort, tenien una edad molt pareguda. Casa el Rull, lloc d´encontre. Lloc familiar dels de la Costereta del Convent, que incluia el carrer Escoto, era,. crec, com la casa de tots. Erem tots familia. Per aixo, jo tambe recorde tant, a la teua iaia. Desapareguts eixos llocs d´encontre. ja no sabem ni del vei, i ja no som familia, som un altra cosa. Per tant, record avui amb tu a la teua iaia Teresa.) Però en arribar al final, dubte, Teresa o Tona. He cridat a la meua mare, li he dit: “era Teresa de la tia Tona, no?. Sí, Vicente i ben jove”. Xavi, recordem allò que ens va fer feliços, que és precisament pel que els recordem.

    Utilitzant Mozilla Firefox Mozilla Firefox 32.0 a Windows Windows 7.
  6. Felip Ivars ha dit:

    Em dona molta ràbia no ser capaç d’escriure una frase (quasi sempre d’agraïment) quan més interès tinc a fer-ho. I més encara si el destinatari d’eixes desitjades paraules lligades és una persona volguda. M’ha passat amb la teua germana, amb ta mare o com és el cas d’ara, amb tu mateix. Anit, després d’un tercer intent sense aconseguir esbrinar cap frase coherent, ho vaig deixar estar i me’n vaig anar a dormir, tot frustrat. I en eixes estava també hui de matí, quant m’he alçat. Inútil total.
    Però la meua manca de recursos no va a impedir-me ser capaç de donar-te les gràcies pel teu escrit d’ahir. Has fet que recordara des d’un altre punt de mira, el d’un xiquet manifestant dolçament el sentiment angoixós de la pèrdua d’un esser volgut, aquells dies tan trists que hom mai oblida.
    Per a mi va ser molt dolorós perdre a ma mare, una dona jove plena de vitalitat fins els seus últims moments. Quantes voltes he sentit un buit per tot allò que m’haguera agradat compartir amb ella i no vaig saber, no vaig poder i fins i tot de vegades no vaig voler fer. Pocs dies després, efectivament, va ser ma uela, que a pesar que la seua mort era més previsible per la seua edat, també va deixar en tots nosaltres el buit afectuós corresponent (plovia sobre banyat, com se sol dir). I quant en uns pocs mesos veus com una persona que és com un germà major també se’n va, un no pot fer més que tancar-se cap als seus, abraçar-los a tots ben fort i demostrar-los tot l’amor del qual s’és capaç. Però de vegades ni això som capaços de demostrar-ho.
    Bueno, la veritat és que amb tot este rollo volia dir que les teues paraules, escrites amb tanta tendresa, mereixen tot el meu reconeixement.
    Gràcies per haver-ho escrit, així, tal qual.

    Utilitzant Mozilla Firefox Mozilla Firefox 32.0 a Ubuntu Linux Ubuntu Linux.
  7. Miquel ha dit:

    Hola.
    Des de Vilassar de Mar, un poblet del Maresme, us envio una abraçada. Espero que l’abraçada d’un desconegut no sigui interpretada com una intrusió en un espai tan íntim i familiar com es el record i l’absència d’una persona estimada. Per sort o per desgràcia a la vida tots hem o haurem de patir aquestes pèrdues, i he trobat molt bonic aquests record que entre tots heu deixat escrit.

    Utilitzant Safari Safari 600.1.4 a iOS iOS 8.1.

Deixeu una resposta