Arxiu de octubre, 2014

Hui fa 20 anys

// octubre 7th, 2014 // 7 comentaris » // Personal

Hui fa vint anys que va començar un dels anys més tristos per a la meua família. I ho recorde com si fóra ara.

Encara recorde perfectament aquella vesprada. Belén i jo estàvem a casa la meua uela Maria, i l’endemà jo jugava el primer partit de futbol com a porter, contra el Rayo Levante.

Estava nerviós. Vaig cridar un parell de vegades per telèfon a casa la uela Teresa, perquè els meus pares se’n recordaren de dur-me la motxilla amb la roba. Però els meus pares tenien altres coses en les quals pensar: ma uela s’estava morint. Recorde que vaig cridar per última vegada a les 8 i poc de la vesprada, i ja no va fer falta tornar a cridar. Només amb la veu vaig saber què havia passat, però no m’ho van dir directament.

Un ratet més tard, no recorde exactament com, ens ho van dir, i recorde perfectament la sensació de buit que vaig sentir. Era una sensació totalment nova, però que hagués preferit no experimentar. Notava com si el món s’haguera parat, com si, per un instant, res importara. Ella ja no estava amb nosaltres.

Eixa nit vam dormir a casa la uela Maria, i l’endemà de bon matí me’n vaig anar a jugar a futbol. M’havia passat tota la nit pensant en ma uela, i ja amb només onze anys vaig sentir la necessitat de deixar de pensar per una estona. I va fer, parcialment, efecte. Durant el matí vaig estar entretingut, però al tornar a Benissa, va tornar la sensació de buit.

La vesprada la vam passar a la caseta, amb els meus cosins, mentre feien el soterrament. Mai oblidaré una frase que em va dir la meua cosina Esther: “pobret, t’has quedat sense ueleta“. Eixa frase em va taladrar el cap només 9 mesos després quan mon tio, son pare, també va morir, i no vaig voler imaginar què sentiria ella per la mort de son pare, si jo ho havia passat tan malament amb ma uela. I pel mig també va morir la uela Tona, la meua besàvia, mare de ma uela Teresa. Com he dit abans, un any terrible.

El passat cap de setmana vaig estar pensant molt en ella. O millor dit, en aquell moment. He de confessar que això és una cosa que no faig massa sovint: normalment recorde anècdotes, però moltes vegades no sé si les recorde perquè les he sentit molt o perquè realment les recorde. Siga com siga, les anècdotes acostumen a ser alegres: ma uela jugant al futbol al carrer amb mi, i penjant el baló (i a vegades l’espardenya) al terrat de la casa d’enfront, els entrepans de cansalada blanca que em preparava per berenar, tots els caps d’any que vaig passar amb ella i ma uelo, sempre amb un somriure a la cara,…

Però com he dit abans, aquest cap de setmana vaig estar pensant en aquell moment, en el dia que se’n va anar. I em vaig entristir molt. I ara mateix ho torne a estar. M’agarra ràbia. Va morir molt jove, massa jove. No vam poder jugar prou amb ella, ni jo ni la meua germana.

Hui fa vint anys que va començar un dels anys més tristos per a la meua família. I ho recorde com si fóra ara.

Però ara és hora de recordar els bons moments. Els que estem ací hem de viure les nostres vides, aprofitar-les al màxim. Hem de disfrutar de la vida. I ho hem de fer per tots aquells que ja no poden fer-ho. Els ho devem.

 

Jo amb ma uela Teresa. Any 1992