L’hora de les decisions…

// 26 de març de 2012 // Personal, Universitat

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Se están haciendo en España recortes muy sustanciales del gasto público social que financia las transferencias públicas (tales como las pensiones y las ayudas a las familias) y los servicios públicos (tales como la sanidad, la educación, los servicios de ayuda a las personas con dependencia, las escuelas de infancia, los servicios sociales, entre otros) que representan la mayor reducción del Estado del bienestar español que éste haya sufrido en los 33 años de democracia. Estos recortes los está realizando el Gobierno central, así como gran número de gobiernos autonómicos, habiendo sido particularmente acentuados en Catalunya.

Tres observaciones tienen que hacerse a raíz de estos hechos. Una es que ninguno de estos recortes estaba anunciado en los programas electorales de los partidos gobernantes que los están haciendo. En realidad, todos ellos subrayaron en sus campañas electorales que no realizarían recortes en las transferencias y servicios que están siendo recortados. La segunda observación es que estos recortes se presentan, tanto por el establishment político como por el mediático, como inevitables y necesarios, y responden –según tales establishments– a la presión externa de los mercados financieros, los cuales señalan la necesidad de realizar tales recortes. Este argumento de inevitabilidad y necesidad ha calado en la opinión popular como consecuencia de una promoción masiva por parte de los medios de información de mayor difusión (tanto públicos como privados) del país, que han estado respaldando tales recortes. Uno de los rotativos de mayor difusión presentó anteayer unas encuestas mostrando que, puestos a escoger, había más españoles que, para reducir el déficit, preferían los recortes a la subida de impuestos. Parecería, pues, que los recortes que se están llevando a cabo tienen el apoyo popular que los legitimiza.

Este argumento de inevitabilidad, sin embargo, es profundamente erróneo. Y la percepción de apoyo popular está también equivocada. Miremos primero el argumento de que los recortes tan intensos del gasto público social se deben a la presión de los mercados. La lectura de los informes de las agencias de valoración de bonos y de los mayores centros financieros muestra una variabilidad de opiniones. Así, en ocasiones expresan inquietud sobre el tamaño del déficit y de la deuda pública, pero en otras ocasiones, como ahora, muestran gran preocupación por la falta de crecimiento económico. En cuanto a la reducción del déficit, tales instituciones financieras no indican cómo debería realizarse. Una manera es mediante los recortes de gasto público social, pero no es ni la única ni la mejor manera de conseguirlo. Una alternativa es aumentando los impuestos. Así, en lugar de congelar las pensiones (con lo que se intentan ahorrar 1.200 millones de euros), se podrían haber conseguido 2.100 millones de euros manteniendo el Impuesto del Patrimonio, o 2.552 millones si se hubieran anulado las rebajas de los impuestos de sucesiones, o 2.500 millones si se hubiera revertido la bajada de impuestos de las personas que ingresan más de 120.000 euros al año, recortes de los impuestos apoyados –todos ellos– por los partidos que ahora hacen estos recortes de gastos.
O en lugar de los enormes recortes en sanidad que intentan conseguir un ahorro de 6.000 millones, podrían haber anulado la bajada del Impuesto de Sociedades de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año (y que representan sólo el 0,12% de todas las empresas), recogiendo 5.300 millones de euros. O en lugar de recortar los servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales (logrando un total de 25.000 millones de euros), podrían haber corregido el fraude fiscal de las grandes fortunas, de la banca y de las grandes empresas (que representa el 71% de todo el fraude fiscal), recogiendo mucho más, es decir, 44.000 millones.

O, en lugar de reducir los servicios de ayuda a las personas con dependencia (intentando ahorrar 600 millones de euros), podrían haber reducido el subsidio del Estado a la Iglesia católica para impartir docencia de la religión católica en las escuelas públicas, o eliminar la producción de nuevo equipamiento militar, como los helicópteros Tigre y otros armamentos.

El hecho de que se escogiera hacer los recortes citados sin ni siquiera considerar estas alternativas no tiene nada que ver (insisto, nada que ver) con las presiones de los mercados financieros. La reducción del déficit público podría haberse logrado revirtiendo las enormes rebajas de impuestos que han beneficiado primordialmente a las rentas superiores (una persona que ingrese más de 300.000 euros al año ha visto reducir sus impuestos durante el periodo en que España estuvo gobernada por Aznar y por Zapatero un 37%, mientras que la gran mayoría de la población apenas notó esta bajada).

El supuesto apoyo popular a tales recortes no puede derivarse de la pregunta sesgada y tendenciosa de preguntarle a la población si para reducir el déficit prefieren los recortes en el Estado del bienestar o el aumento de los impuestos. La palabra “impuestos”, sin aclarar de quién, genera siempre una respuesta predecible de rechazo. Pero si, en lugar de utilizar el término genérico “impuestos”, se utilizara el aumento de impuestos citados en este artículo, que se centra primordialmente en las rentas superiores (revirtiendo las enormes reducciones que les beneficiaron) y que no afecta a la gran mayoría de la ciudadanía, la respuesta sería opuesta a la que aquella pregunta tendenciosa indica. Que estas alternativas no tengan la centralidad política o la exposición mediática que tienen los recortes se debe a que las rentas superiores, la banca y la gran patronal, tienen mucho más poder sobre el Estado español que las clases populares, que son las que están más afectadas por los recortes.

 

http://blogs.publico.es/dominiopublico/4052/hay-alternativas-a-los-recortes/

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o hem de reformar els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que altres companyies més xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació i la recerca mèdica, o reformem els impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.

Barack Obama

Barack Obama

O demanem als Americans més rics que paguen una quota justa en els seus impostos, o demanem als nostres jubilats que paguen més per la sanitat. No podem amb les dues coses.

O ens carreguem l’educació, sanitat i la recerca, o reformem el sistema d’impostos de manera que les companyies amb més beneficis no troben els buits legals que companyies xicotetes no tenen. No podem amb les dues coses.

No es tracta d’una guerra de classes. Són matemàtiques. Els diners han de vindre d’algun lloc.

Açò és un extracte del discurs que Barack Obama va fer ahir a la Casa Blanca, a Washington. La traducció és meua, i els enllaços duen a situacions equivalents a les que descriu Obama, però a Espanya.

Mentre que els Estats Units sembla que han iniciat un camí on l’augment impositiu a les classes benestants va de la ma de les polítiques d’austeritat, a Europa sembla que la única manera de reduir el dèficit i aplacar la set dels mercats és retalls a l’estat del benestar.

I a l’estat espanyol ja és massa, perquè damunt ens trobem amb un índex de frau fiscal escandalós.

Rubalcaba diu que ara farà tot açò: pujar impostos als rics i acabar amb el frau fiscal. Però durant més de 7 anys com a pes fort dins del Govern de Zapatero no ha fet sinó el contrari: potenciar la bombolla immobiliaria primer i recolzar els retalls, votant a favor per exemple de la congelació de pensions.

I del PP que podem esperar? D’entrada ja ha dit que l’impost de patrimoni, que només afectarà a aquells amb més d’1 milió d’euros, s’ha de llevar perquè “castiga la classe mitjana”. Estos senyors saben realment què és la classe mitjana i el que cobra la gent? Amb dades del 2009, el 63% dels treballadors són mileuristes o menys, segons els tècnics d’Hisenda. I si pujarem el llindar a uns 2000€ mensuals, estic segur que el percentatge arribaria fàcilment al 70-80%. Si la resta, els que poden tindre molt de patrimoni, són classe mitjana, potser el que passa és que la immensa majoria de la població som classe baixa. Però el que és evident és que el PP no pujarà ni un cèntim els impostos als rics, almenys mentre puga seguir explotant als que menys tenen.

Els Estats Units sempre havien sigut la imatge d’un capitalisme salvatge, on el bé de la societat estava per darrere de la llibertat individual. En canvi, la vella Europa era la cuna de l’Estat del Benestar. Potser comença a ser hora de que modifiquem tots aquestos conceptes, i acceptem que açò és la llei del més fort. O potser comença a ser hora de que ens rebel·lem, i exigim que la societat democràtica es comporte com a tal, i que la justícia social s’impose a la llei dels mercats.
Ha arribat l’hora de decidir. Possiblement aquesta haja sigut, fins ara, la decissió més important de la meua vida. I l’he presa. En els propers dies deixaré la Universitat, coincidint amb les últimes setmanes del Projecte IMPACT, per a fer un canvi radical a la meva vida.

Departament de Llenguatges i Sistemes InformàticsL’agost de 2007 vaig començar la meva relació “laboral” amb la Universitat (tot i que l’any anterior ja havia fet amb el primer curs del doctorat), primer al Taller Digital, després com a becari d’adjudicació directa al DLSI, i després com a tècnic superior als projectes SCABD (espanyol) i IMPACT (europeu), també al DLSI. A més, durant aquest temps, també he obtingut el DEA.

IMPACT

Aquest últim projecte, IMPACT, és el que més satisfacció m’ha donat. En primer lloc perquè he treballat al costat de gent meravellosa. El meu cap, Rafa Carrasco, una persona increïble que sempre pensa les coses d’una manera que a tu mai et vindria al cap. Al seu costat he aprés moltíssim (va dirigir també la meva tesina), i sé que no podré agrair-li mai prou els consells que m’ha donat al llarg d’aquests mesos (ja anys!) ací al departament. També Isabel Martínez, la meua companya. Directora de l’equip lingüístic IMPACT a la UA (veritat??? :D), ha estat treballant des del principi en el projecte, i ha sigut ella la “culpable” dels bons resultats que hem aconseguit, anotant una gran quantitat de text per crear un lèxic del castellà dels segles XVI i XVII que s’alliberarà pròximament.

El projecte també m’ha dut a visitar ciutats europees com Munich (All-Staff Meeting, abril 2011), Madrid (BNE Demo Day, octubre 2011), Londres (IMPACT Final Conference, octubre 2011), la Haia (reunions a la KB, novembre 2011) i Obergurgl/Innsbruck (desembre 2011), i conèixer moltíssima gent interessant d’arreu d’Europa.

Deixar la Universitat també significarà deixar de compartir el dia a dia amb altres persones que en els últims anys han format part del dia a dia del meu treball: Luca (que vaja bé allà on estigues!), Francis Tyers (a Internet, el trobareu per tot arreu), … i, sobre tot, Víctor i Miquel.

Transducens

Víctor, Miquel i jo vam començar a treballar al departament pràcticament al mateix temps. Hem compartit tres anys llargs d’esmorzars al Don Jamón, de cafés a la Nespresso, de dinars a la “biblioteca d’investigació”, d’enllaços passats pel xat, tweets, odie els dilluns, virus després de caps de setmana, sopars d’empresa, converses metafísiques de ciència i de política, algun que altre viatget, i un llarguíssim etcètera basat en, sobre tot, frikades. Xicons, vos trobaré a faltar moltíssim. Segur que vos va tot bé i llegiu les vostres tesis en pocs mesos.

I no puc oblidar a Juan Antonio, Felipe i Mikel. Els profes, junt a Rafa, del grup Transducens. Ha estat tot un plaer compartir reunions amb vosaltres. M’heu donat una lliçó fonamental en la vida: estima allò que fas. Vosaltres ho feu, i es nota: Sou uns apassionats de la traducció automàtica, i realment treballeu per aconseguir que les màquines ens ajuden amb la barbaritat d’informació en diverses llengües que hi ha escampada pel món. Records també Gema i Sergio, de Prompsit (empresa spin-off del grup d’investigació), que m’han ajudat sempre que m’ha fet falta.

Però no és només la feina el que deixaré a la Sant Vicent. També deixe un pis i una gent amb la que he viscut els últims anys. Héctor i Isma, amics, hem compartit molts dinars i sopars junts, moltes cerveses i partits de futbol. Sé que ens continuarem veient, l’amistat que hem fet segur que serà per a molts anys, però a partir d’ara les nostres trobades seran més escasses. Junt a ells, altres companys que han passat durant els anys: Andrés, Robert, Joan, Pablo… encantat d’haver-vos conegut, i haver viscut amb vosaltres.

I no només canvie de feina, i de lloc on viure entre setmana. La meua vida canvia totalment, anant-me’n a viure de manera permanent a Barcelona. No tornaré cada divendres a casa, veient Benissa al passar els túnels del Mascarat, a dinar amb els meus pares. Tampoc no podré dinar amb la meua germana i ma uelo tots els dissabtes la paella que prepara mon pare, amb el trosset de xocolate de rigor en acabar. També s’han acabat els assajos de banda cada divendres per la nit, les reunions de moros cada mes, les classes d’oboè i els assajos morrallers dels dissabtes. No voré tant a la família ni als amics (Robert, ja no em fa falta el cuarto :D). I, sobre tot, no voré (espere que per poc de temps) a Noelia cada cap de setmana. I açò últim em costarà molt.

Fa poc em van dir que era hora de passar totalment a la vida adulta. I crec que aquest canvi em permetrà fer-ho. Deixe moltes coses enrere, algunes temporalment, altres potser per sempre, però també se m’obrin moltes coses davant. Una nova ciutat, més gran i atractiva, nova gent, nova feina, nous reptes… Estic trist, però al mateix temps molt il·lusionat. És un encontre d’emocions difícil d’expressar. Estic massa acostumat al meu poble i a la meua gent, i sé que em costarà adaptar-me al nou entorn. Però açò segur que em fa valorar, encara més, la sort que he tingut durant tots aquests anys.

Barcelona, allà vaig.

10 respostes a “L’hora de les decisions…”

  1. Vicent García ha dit:

    Et desitge el millor i que les teues properes decisions siguen tan encertades com aquesta.

    http://www.youtube.com/watch?v=zhgUxesPDjk

    Enhorabona, ànim i força!

    Utilitzant Mozilla Firefox Mozilla Firefox 11.0 a Windows Windows Vista.
  2. Molt bon escrit. Moltes felicitacions. I sort.

    Utilitzant Mozilla Firefox Mozilla Firefox 11.0 a Windows Windows 7.
  3. miquelsi ha dit:

    Xic, molta sort i avant. És un gran canvi, però segur que Barcelona t’encanta, és una ciutat flipant, ja ho saps. I amb la quantitat de gent interessant que coneixeràs valdrà la pena.

    Això si, no has de perdre els orígens (se que no ho faràs), que qui els perd, ja saps… ;-). Ni l’accent tampoc, eh? Jajajaja

    Doncs això, molts ànims i a per totes, que amb el que tu vals no dubte que triomfaràs.

    Utilitzant Google Chrome Google Chrome 17.0.963.83 a Windows Windows 7.
  4. Isma ha dit:

    Mestre, m’han eixit fins i tot les llàgrimes!!! És una pena però el canvi és per a millor. Molts ànims en aquesta nova etapa de la teua vida i ja saps on estic per a qualsevol cosa que necessites.

    Una besaeta!!!

    Utilitzant Internet Explorer Internet Explorer 9.0 a Windows Windows 7.
  5. Marissa ha dit:

    No cal dir res, ho saps tot.
    Estic contenta , però trista al mateix temps, soc una mica egoista, soc mare.
    Besets

    Utilitzant Mozilla Firefox Mozilla Firefox 11.0 a Ubuntu Linux Ubuntu Linux.
  6. Belén ha dit:

    Xermà!!! Jo reitere tot el que comenta la teua gent, i hi sume un bon grapat d’abraços, de besaes i de llagrimetes (d’alegria, clar, d’alegria).
    Eres molt gran, més del que et sols deixar veure.
    Et vull molt!

    Utilitzant Mozilla Firefox Mozilla Firefox 10.0.2 a Ubuntu Linux Ubuntu Linux.
  7. Mayte ha dit:

    Moltisima Sort!!!!

    Utilitzant Google Chrome Google Chrome 17.0.963.83 a Windows Windows Vista.
  8. Nuria Castellana ha dit:

    Barcelonaa… AQUI T’ESPEREM!!! Si necessites res no oblidis que jo estic per aquí per si necessites que t’ajudi en algo. Petooo molt gran i endavant!!!

    Utilitzant Internet Explorer Internet Explorer 8.0 a Windows Windows XP.
  9. Rosa Gálvez ha dit:

    Xavi, ara va de bò !! Espere que l’arribada haja sigut bona i t’adaptes prompte a eixa nova etapa. Des d’ací et desitje el millor. Felicitats i endavant !!!!

    Utilitzant Internet Explorer Internet Explorer 8.0 a Windows Windows XP.
  10. […] que me n’havia vingut a Barcelona, havia deixat gairebé per complet “l’estudi” des d’un punt de vista […]

    Utilitzant WordPress WordPress 4.6.

Deixeu una resposta