I punt.

// 25 de febrer de 2007 // Música

i.

Dimecres passat vaig anar al concert que va fer Lluís Llach a la Universitat d’Alacant. Amb tota la family, i Héctor que també es va apuntar, vam anar cap allí.El saló d’actes del paranimf estava a rebentar. I no era per a menys.

A les 8 i mitja va començar el recital, i des del primer moment es va notar un ambient especial. Els concerts de Llach m’han permés sentir unes sensacions que no he sentit en cap altre lloc. Gent major, encorbatada, sentada al costat de peluts, i tots emocionant-se per les mateixes cançons, les mateixes paraules, els mateixos versos.

Com és habitual en els concerts de Llach (almenys en els 3 que he vist), abans de cada cançó feia la seva reflexió politico-emocional relacionada, i molts dels aplaudiments van anar per eixes reflexions.

Després d’acabar-se el concert, i de la típica tornada a l’escenari per cantar un parell o tres més de cançons, la majoria de la gent no se n’anava. Aplaudiem, i van tornar a eixir els músics. I quan se n’anaven, Llach va tornar a eixir i en va cantar una altra.

Finalment, quan va acabar, la gent va tornar a começar a aplaudir, fins que va haver d’eixir de nou, i va dir: “Haurem d’acordar un final, perquè no vull morir-me dalt d’un escenari”. Els músics aparegueren de nou a l’escenari, i van començar la que seria l’última cançó de la nit, i de sempre, de Llach a Alacant.

Però no estaven sols. Tots els del públic la vam cantar junt amb ells.

Va ser el final perfecte a un concert perfecte.

4 respostes a “I punt.”

  1. Albert ha dit:

    Ei hola.
    De casualitat he anat a petar al teu blog.
    Primer cal dir que em dic Albert, tinc 25 anys i sóc d’Ullà, un poble just al costat de Verges, a uns 6 km més o menys.
    Demà anire al penúltim concert de’n Llach, ja que no vaig poder aconseguir cap entrada per anar a la del dissabte. Ja se que no serà el mateix que l’últim de veritat però de ben segur que serà emotiu, almenys pel públic assistent.
    Em preguntava quina canço seria la última que tcaria, i veig que per vosaltres va ser “Que tinguem sort”, doncs bé, suposadament aquí tb ho serà, però el fet de ser el seu poble natal i ple d’amics… no se si variarà un xic o no.
    De totes maneres serà un final ben emotiu i esplèndid.
    Salut.

  2. Xavi Ivars ha dit:

    Albert, gràcies per escriure al bloc!

    Ens podries comentar alguna cosa de com va anar el concert? Si va seguir l’estructura que a Alacant, o si ha sigut diferent, per això de ser l’últim. Gràcies!

  3. andrea ha dit:

    Mirant de no morir de l’enyorança he estat navegant una mica i he trobat el teu blog. Sóc Andrea tinc 52 anys i jo si que vaig estar als dos últims concerts. Per al penúltim vam haver d’estar davant de l’ordinador sense badar per aconseguir les entrades després d’haver estar una hora al Servicaixa sense poder-les aconseguir, i per a l’últim gràcies a ser socis de Metges sense fronteres les vam poder aconseguir després d’haver estat des de les cinc del matí fent cua a la seu de Metges de BCN.
    Sóc d’aquelles per a les que el Llach ens ha fet la banda sonora de la nostra vida, i em costa pensar que no podrem veure’l més a dalt d’un escenari, em costa MOLT.
    Dels concerts no en puc dir res perquè de ben segur quedaria falta de recursos per explicar tot el que vaig sentir aquelles nits.
    INOBLIDABLE.
    Ara només em queda la seva música i tot el que puc anar llegint per la xarxa o a qualsevol publicació.
    Bona idea el blog.

  4. […] Dijous era més de l’estil del segon concert, encara que havien incorporat una nova guitarra (elèctrica i acústica, segons la cançó). Però em va agradar molt més. L’ambient del concert era molt bo, es sentia una d’eixes sensacions que només se senten en moments especials, en concerts especials. […]

Deixeu una resposta