Arxiu de febrer, 2007

I punt.

// febrer 25th, 2007 // 4 comentaris » // Música

i.

Dimecres passat vaig anar al concert que va fer Lluís Llach a la Universitat d’Alacant. Amb tota la family, i Héctor que també es va apuntar, vam anar cap allí.El saló d’actes del paranimf estava a rebentar. I no era per a menys.

A les 8 i mitja va començar el recital, i des del primer moment es va notar un ambient especial. Els concerts de Llach m’han permés sentir unes sensacions que no he sentit en cap altre lloc. Gent major, encorbatada, sentada al costat de peluts, i tots emocionant-se per les mateixes cançons, les mateixes paraules, els mateixos versos.

Com és habitual en els concerts de Llach (almenys en els 3 que he vist), abans de cada cançó feia la seva reflexió politico-emocional relacionada, i molts dels aplaudiments van anar per eixes reflexions.

Després d’acabar-se el concert, i de la típica tornada a l’escenari per cantar un parell o tres més de cançons, la majoria de la gent no se n’anava. Aplaudiem, i van tornar a eixir els músics. I quan se n’anaven, Llach va tornar a eixir i en va cantar una altra.

Finalment, quan va acabar, la gent va tornar a começar a aplaudir, fins que va haver d’eixir de nou, i va dir: “Haurem d’acordar un final, perquè no vull morir-me dalt d’un escenari”. Els músics aparegueren de nou a l’escenari, i van començar la que seria l’última cançó de la nit, i de sempre, de Llach a Alacant.

Però no estaven sols. Tots els del públic la vam cantar junt amb ells.

Va ser el final perfecte a un concert perfecte.