Escrits i reflexions

Hui fa 20 anys

// 7 d'octubre de 2014 // Personal // 7 comentaris »

Hui fa vint anys que va començar un dels anys més tristos per a la meua família. I ho recorde com si fóra ara.

Encara recorde perfectament aquella vesprada. Belén i jo estàvem a casa la meua uela Maria, i l’endemà jo jugava el primer partit de futbol com a porter, contra el Rayo Levante.

Estava nerviós. Vaig cridar un parell de vegades per telèfon a casa la uela Teresa, perquè els meus pares se’n recordaren de dur-me la motxilla amb la roba. Però els meus pares tenien altres coses en les quals pensar: ma uela s’estava morint. Recorde que vaig cridar per última vegada a les 8 i poc de la vesprada, i ja no va fer falta tornar a cridar. Només amb la veu vaig saber què havia passat, però no m’ho van dir directament.

Un ratet més tard, no recorde exactament com, ens ho van dir, i recorde perfectament la sensació de buit que vaig sentir. Era una sensació totalment nova, però que hagués preferit no experimentar. Notava com si el món s’haguera parat, com si, per un instant, res importara. Ella ja no estava amb nosaltres.

Eixa nit vam dormir a casa la uela Maria, i l’endemà de bon matí me’n vaig anar a jugar a futbol. M’havia passat tota la nit pensant en ma uela, i ja amb només onze anys vaig sentir la necessitat de deixar de pensar per una estona. I va fer, parcialment, efecte. Durant el matí vaig estar entretingut, però al tornar a Benissa, va tornar la sensació de buit.

La vesprada la vam passar a la caseta, amb els meus cosins, mentre feien el soterrament. Mai oblidaré una frase que em va dir la meua cosina Esther: “pobret, t’has quedat sense ueleta“. Eixa frase em va taladrar el cap només 9 mesos després quan mon tio, son pare, també va morir, i no vaig voler imaginar què sentiria ella per la mort de son pare, si jo ho havia passat tan malament amb ma uela. I pel mig també va morir la uela Tona, la meua besàvia, mare de ma uela Teresa. Com he dit abans, un any terrible.

El passat cap de setmana vaig estar pensant molt en ella. O millor dit, en aquell moment. He de confessar que això és una cosa que no faig massa sovint: normalment recorde anècdotes, però moltes vegades no sé si les recorde perquè les he sentit molt o perquè realment les recorde. Siga com siga, les anècdotes acostumen a ser alegres: ma uela jugant al futbol al carrer amb mi, i penjant el baló (i a vegades l’espardenya) al terrat de la casa d’enfront, els entrepans de cansalada blanca que em preparava per berenar, tots els caps d’any que vaig passar amb ella i ma uelo, sempre amb un somriure a la cara,…

Però com he dit abans, aquest cap de setmana vaig estar pensant en aquell moment, en el dia que se’n va anar. I em vaig entristir molt. I ara mateix ho torne a estar. M’agarra ràbia. Va morir molt jove, massa jove. No vam poder jugar prou amb ella, ni jo ni la meua germana.

Hui fa vint anys que va començar un dels anys més tristos per a la meua família. I ho recorde com si fóra ara.

Però ara és hora de recordar els bons moments. Els que estem ací hem de viure les nostres vides, aprofitar-les al màxim. Hem de disfrutar de la vida. I ho hem de fer per tots aquells que ja no poden fer-ho. Els ho devem.

 

Jo amb ma uela Teresa. Any 1992

 

 

Burocràcia espanyola

// 29 d'agost de 2014 // // No hi ha comentaris »

Costa més legalitzar un fill que un partit polític basc

Cèsar Palazuelos

Generar un fitxer PDF que continga 3 pàgines per pàgina

// 9 d'agost de 2014 // Linux // No hi ha comentaris »

Una de les coses que acostumava a fer quan aquest blog era posar entrades curtes, tècniques que després em serveixen per a no haver de tornar a perdre temps buscant-ho de nou a Google: “això ho vaig posar al blog!”  I avui m’ha costat fer una cosa d’eixes que em costarà repetir si no m’ho apunte a algun lloc.

Havia generat un fitxer amb el LibreOffice Writer de 210x99mm (just una tercera part d’un A4) i necessitava generar un fitxer PDF amb 3 còpies del primer. La següent imatge mostra exactament el que intentava fer

PDF 3x1

Tot i que sembla fàcil, fer-ho amb 3 pàgines no ho és tant (amb 2 o quatre pàgines si que ho és més); això no ho pots fer en cap programa del tipus Word d’Office o LibreOffice Writer sense posar-te a modificar el document original, que és una cosa que jo no volia fer: si canvie una cosa del text original, ho hauria de canviar a les 3 columnes?

Així que com a bon linuxer, segur que hi ha una manera senzilla de fer-ho utilitzant la línia d’ordres. I m’he trobat amb pdfjam, una capa per sobre del paquet pdfpages de LATEX, una eina extraordinària per fer documents.

I a continuació l’ordre simple per a generar, a partir d’un fitxer com el de l’esquerra (fitxer.pdf), un altre fitxer com el dreta de la imatge (fitxer-3.pdf), en només una línia

pdfnup --nup 3x1 --suffix "-3" --frame true fitxer.pdf fitxer.pdf fitxer.pdf

Fàcil, no?

Bon Nadal!

// 24 de desembre de 2013 // Personal // No hi ha comentaris »

Seguint la tradició dels últims anys (em referisc a penjar la felicitació a última hora), ací està la d’enguany.

Bon Nadal a tots!

Bon Nadal i Feliç Any 2014

Bon Nadal i Feliç Any 2014

Adéu Canal 9 (o, millor dit, fins aviat).

// 5 de novembre de 2013 // Política // No hi ha comentaris »

Canal 9Després de molts anys balafiant els diners de tots els valencians, i després d’haver enviat a casa a vora mil treballadors, el Consell de la Generalitat Valenciana acaba d’anunciar que tanquen tota de RTVV, tant Canal 9 com Ràdio 9 .

S’ha acabat (de moment) la televisió dels valencians.

La televisió amb que vam conèixer Son Goku, Musculman i el Babalà Club.

La televisió que ens ha permés veure durant anys el futbol en la nostra llengua.

La televisió que ens diu l’oratge que fa a les nostres comarques.

La nostra televisió, la única en valencià.

Gràcies, moltes gràcies, Partit Popular de la Comunitat Valenciana

#seguirem #SenseSenyal  #volemRTVV

Unes setmanes espectaculars… tercera part

// 14 d'agost de 2013 // Personal // No hi ha comentaris »

Eren les set del matí del “dimarts de moros” i ja estàvem en peu. Esmorzar ràpid i camí de l’Altet, on un avió ens esperava a Noelia i a mi per a dur-nos a París, la cité de l’amour et la lumière. Allà estaríem fins diumenge de matí en casa d’uns amics de ma mare, gaudint d’una de les ciutats més boniques del món.

Torre Eiffel de nit

Torre Eiffel de nit

Anne i Jean Marie ens van rebre a sa casa, un xicotet apartamet situat al 15ème arrondissement, una zona molt cèntrica de la ciutat. Vam dinar a un café molt parisenc a la Place du Commerce, i després de descansar un ratet, ens vam dirigir cap a l’emblema de París per excel·lència, la Torre Eiffel. No havíem pogut comprar entrades anticipades, i tot apuntava a que per a poder pujar hauríem de fer cua durant hores, pel que vam decidir anar a veure-la per baix de vesprada: hi ha massa coses per veure a París com per a “perdre” un matí fent cua. Però al arribar allà ens vam trobar en que no hi havia massa gent, i vam decidir pujar. La veritat és que va valdre la pena. A més, vam tindre la sort de pujar de dia i una vegada dalt de tot, després d’haver pegat una volta completa i haver vist tots els monuments de París des de les altures, es va fer fosc, i vam tindre la oportunitat de pegar una segona volta i tornar-los a veure ja amb la il·luminació nocturna. Espectacular!

Noelia buscant la Torre Eiffel

Noelia buscant la Torre Eiffel

El segon dia amenaçava pluja, però ens vam posar sabata còmoda i a caminar. La primera parada pel matí van ser els Invàlids, i vam creuar pel pont d’Alexandre III en direcció cap a l’avinguda dels Champs Élysées. Després de visitar el Grand i el Petit Palais, vam continuar cap a l’Arc de Triomf, situat a la plaça Charles de Gaulle, travessant un grapat de botigues amb preus obscens. Des de dalt es pot contemplar també una vista espectacular de tota la ciutat i els seus principals monuments. A continuació, ens vam dirigir cap al Louvre, on passariem la vesprada passejant entre obres d’art. Fins i tot passant tota la setmana allà dins no haguérem pogut veure-ho tot. Finalment, vam acabar el dia (la nit?) al Quartier Latin, on vam sopar. Entre els plats escollits, escargots (caragols) i cuisses de grenouille (cuixetes de granota). Cal provar coses noves!

Grup de músics a Montmartre

Grup de músics a Montmartre

Dijous vam passejar pel centre, visitant l’esglèsia de la Madelèine, l’Òpera, la Place de la Concorde i, després de dinar, ens vam dirigir cap a Montmartre, el barri bohemi de París. De camí, vam parar davant del Moulin Rouge, molt més xicotet del que m’esperava. Vam veure un grup de músics, una placeta plena de pintors, i, sobre tot, el Sacre Coeur. Des de la basílica, situada dalt de tot del barri, es té una vista privilegiada de la ciutat, i és una de les imatges més famoses. Divendres més visita turística: Théâtre de l’Odéon, els jardins de Luxemburg, on es troba el palau del mateix nom que fa de seu del Senat francés, i d’ahí cap al Pantheón. El Panteó, edifici laic inicialment dissenyat per a ser una església on estan soterrats personatges importants de la història francesa: des de Voltaire a Rousseau fins a Victor Hugo, passant pel matrimoni Curie o Alexandre Dumas. Per la vesprada vam anar a l’Île de la Cité, on es troba la catedral de Notre Dame, la Conciergerie o la Sainte-Chapelle, entre altres edificis. Després de visitar la plaça de la Bastilla, on va començar la revolució francesa l’any 1789, vam tornar a casa a sopar amb els nostres amfitrions.

Saló dels Espills, a Versalles

Saló dels Espills, a Versalles

Dissabte era ja l’últim dia que passàvem complet a París, ja que diumenge pel matí eixia l’avió de tornada, i vam anar a visitar el Palau de Versalles. El palau, residència de la família real fins a la revolució francesa, és un autèntic museu, amb moltes obres d’art a l’interior, i llocs famosos com el “saló dels espills”, una autèntica preciositat. Però no només l’interior del palau val la pena. Els jardins de l’exterior són tant motiu (o més) per visitar el complex que el mateix palau. Per la vesprada, al tornar a la ciutat, vam fer una volta amb vaixell pel Sena, des d’on vam veure de nou la majoria de monuments que havíem visitat durant la setmana: la Torre Eiffel, Notre-Dame, el Louvre,… i també moltes coses que no vam poder veure durant el viatge, i que ens “obligaran” a tornar més endavant, com el Museu Orly.

La Torre Eiffel als peus del Sena

La Torre Eiffel als peus del Sena

Paris, au revoir!

Unes setmanes espectaculars… segona part

// 4 d'agost de 2013 // Personal // No hi ha comentaris »

Filà Califes

Només tres dies després de tornar dels Estats Units, vaig baixar cap a Benissa. Començaven les festes de Moros i Cristians!

El dijous abans de festes s’acostumava fer el sopar de germanor a la plaça, però enguany es va canviar i es va fer dissabte anterior, pel que no vaig poder anar (estava volant des de Boston cap a Barcelona en aquell moment). Però enguany, en canvi, es va fer el Concert de Música Festera. Per primera vegada des que es fa el concert, no vaig poder tocar amb la Banda, però veure’l des del públic tampoc va estar malament. Primer la Colla de Xirimiters Pere Bigot, i després la Banda de la Societat Lírica i Musical de Benissa van començar a calfar l’ambient amb pas-dobles i marxes mores i cristianes. I després, soparet a la filà, rises i burrets fins que ja va va ser una hora prudent per retirar-se.

Dijous a la Filà

L’endemà, com ja es tradició, a arreplegar la pólvora per als trabucs, i a descansar una miqueta per estar el més fresquet possible el cap de setmana. Per la nit era la presentació de Banderins, i vore a Víctor i a Toni amb els seus vestits de gala, amb les guàrdies, i marxes mores sonant de fons, va posar els pels de punta.

Dissabte Ofrena, Entrada Infantil i, sobre tot,  Ambaixada Mora, eren els actes importants. I dic sobre tot perquè veure al meu amic Víctor lluitant amb la força de la paraula contra el bàndol cristià va ser realment emocionant. Després de l’ambaixada, la SIM de Benigànim ens va acompanyar tota la nit, amb la filà plena de gent que havia vingut a fer-nos la visita.

 

Diumenge pel matí ens vam alçar com vam poder per anar a la diana, i per la vesprada l’entrada amb l’esquadra especial. Tot i el que pesava el traje, ho vam passar bé. Molt bé. I de nou, emocionant veure a Víctor primer i a Toni després en les seues carrosses. Se’ls notava que estaven disfrutant, i nosaltres també de vore’ls tan contents.

Califes i Guàrdies

I les festes, que acabaven de començar, ja estaven acabant-se. Només quedava l’Ambaixada Cristiana i, per la vesprada, el fi de festa. Però quan es va acabar l’Ambaixada, vam tornar al recinte del Castell a fer-nos una foto tots junts, i vam aprofitar per canviar les banderes que hi onejaven dalt. Per una vegada, i encara que a traïció, guanyaríem les festes! Per la vesprada només quedava el fi de festa, on ens ho vam passar de categoria ballant al ritme de Thriller, de Michael Jackson. I per la nit, prontet a dormir, perquè l’endemà continuaven les setmanes espectaculars…

Continuarà…

Unes setmanes espectaculars… primera part

// 28 de juliol de 2013 // Personal // 2 comentaris »

Recentment he passat unes de les setmanes més intenses de la meva vida. Viatges de treball, vacances,…

Vistaprint

Però comencem pel principi. Dissabte quinze de juny, de bon matí, vaig agafar un avió de Delta Airlines amb destinació a l’aeroport de Logan International, a Boston, fent escala al JFK de Nova York. Es tractava d’un viatge amb gran part de l’equip de desenvolupament de Vistaprint a Barcelona, que anàvem a reunir-nos amb els nostres companys de Vistaprint a Lexington. Ens esperava una setmana plena de reunions, on parlaríem de tots els canvis reorganitzatius que ja estem aplicant a l’empresa. La veritat és que tots aquestos canvis són molt excitants (sona millor en anglés :D), i cada vegada estic més content de la decisió que vaig prendre fa un any i mig de vindre-me’n cap a Barcelona: l’ambient de treball és magnífic; els companys, unes màquines, i estic aprenent molt amb ells.

Escut de Harvard (a l'esquerra) i el MIT (a la dreta)

Escut de Harvard (a l’esquerra) i el MIT (a la dreta)

També vam tindre temps, el primer diumenge, per anar a visitar la ciutat de Cambridge, al costat de Boston. Si per alguna cosa destaca Cambridge és per les universitats: tant el MIT com Harvard hi tenen la seu. I caminar pel campus d’universitats per on ha estudiat gent com Noam Chomsky, Richard Stallman, John Nash (el de la película A beautiful mind), o pel campus on van estudiar molts presidents d’Estats Units (Obama, Bush, JFK, Roosevelt,…), Bill Gates, Richard Stallman, Mark Zuckerberg,… et fa parar-te a pensar per què eixes universitats són com són. L’últim dia, abans de tornar cap a l’aeroport, vam passejar pel centre de Boston, i vam poder visitar la zona del memorial que la gent va anar fent per recordar les víctimes dels atemptats del dia de la Marató (memorial que, d’altra banda, van desmantelar una setmana després de la nostra visita)

Legal Sea Food

New England's Clam Chowder

Però si hi hi ha un lloc on vam passar temps durant la setmana als EUA a més de l’oficina va ser Legal Sea Food, una cadena de restaurants especialitzat en peix i marisc de la zona de Boston. Vam sopar 3 nits en una setmana, i el plat estrela va ser la New England’s Clam Chowder, una sopa de cloïsses (almejes en castellà) que està increïblement bona. Ara el que em falta és provar la recepta que he trobat per internet i vore si s’assembla :)

Boston des de Cambridge

Boston des de Cambridge

Continuarà…

Oportunitats a l’estranger

// 23 de maig de 2013 // Personal // No hi ha comentaris »

Em resulta increïble la capacitat que tenen alguns polítics de ser hipòcrites. Sembla que aquesta hipocresia no té límits.

El 27 d’abril, Esperanza Aguirre (lideresa del PP a la Comunitat de Madrid) va dir “la fuga de joves a l’estranger és un motiu d’orgull”.

En el mateix sentit es va expressar la portaveu del PP a Múrcia: “Salir al extranjero tiene muchos aspectos positivos para los jóvenes”.

Però no s’acaba ahi. La Secretaria d’Estat d’Immigració, Marina del Corral, ja va dir el desembre passat que “¿Por qué no decirlo? Hay un impuso aventurero, propio de la juventud, que contribuye también de forma poderosa a acrecentar la movilidad juvenil”.

I la Ministra de Treball, Fátima Báñez, es va unir a la festa el passat abril a l’afirmar que el fet que els joves es vegen obligats a buscar-se la vida en altres països és “mobilitat exterior”.

I crec que puc opinar, ja que no em considere una persona que no ha volgut eixir de casa i que té por de moure’s per trobar una bona feina, que li agrade i li motive. De fet, per això estic vivint des de fa poc més d’un any a Barcelona.

Però dir això quan milers i milers de joves de tot l’estat es veuen obligats a pegar a fugir, no per trobar un futur millor, sinó per intentar trobar un futur digne (i ací el matís és molt important), eixos comentaris em pareixen d’un nivell d’hipocresia que arriba a ser insultant.

Molts dels joves que han fugit a països com Anglaterra i estan guanyant-se la vida com a cambrers o cuidant xiquets no són aventurers que volen conéixer mon; no són l’arquitecte  o l’enginyer d’Españoles por el mundo que viu a Sydney o a Singapur i té es pot permetre pagar tres mil dòlars al mes de lloguer. Estos joves han hagut d’emigrar perquè no tenien cap altra alternativa.

I no, senyora Aguirre, no oferir cap futur digne als nostres joves no és motiu d’orgull. La mobilitat juvenil exterior no són bones quan els joves que se’n van estan ben formats, amb una forta inversió de l’Estat que es perd, perquè molts d’ells faran una vida lluny de el que era sa casa, i no tornaran. La pèrdua per a la nostra societat és enorme.

Tot açò ha m’ha vingut al cap arran de dos cartells que vaig veure per Facebook el mateix dia:

El primer es tracta d’una xarrada que organitza el Casal dels Joves del meu poble, amb el mateix nom que aquest article, Oportunitats a l’estranger.

Oportunitats a l'Estranger

El segon, una pàrodia d’una campanya de publicitat institucional del Ministeri d’Educació.

BECA MBIANDO DE PAÍS

Cadascú que pense el que vulga…

#30

// 12 de febrer de 2013 // Personal // No hi ha comentaris »

Doncs això, hui fa 30 anys que, un dia de moooolt de fred, vaig néixer a Benissa.

I hui vull donar les gràcies a tota eixa gent que, durant aquestos 30 anys, han format part de la meua vida, tant família (els meus pares, Belén, els meus uelos, tios i cosins,…), Noelia, i tots els amics (i no pose noms per no deixar-me ningú).

Ací teniu un pastís (virtual), agafeu el tros tan gran com vulgueu!

#30

Imatge: 30th Birthday Cake, de Sugar Daze, amb llicència Creative Commons by-nc-nd