Escrits i reflexions

34

// 12 de febrer de 2017 // Personal // No hi ha comentaris »

Superada «l’edat de Crist». Diuen que ell a eixa edat havia fet moltes coses, moltes més de les que jo he fet. Però jo l’he guanyat en una cosa: encara estic per ací 🙂

València, la vida espera

// 12 de gener de 2017 // Política // No hi ha comentaris »

La Diputació de València ha presentat la campanya promocional per a Fitur.

I es tracta d’una campanya que intenta vendre el millor que tenim: la nostra manera de viure. Una imatge simple i planera, que explica qui som i com vivim els valencians, amb les coses que ens fan diferents (música als pobles, partides de pilota,…) i allunyada dels Ferraris i els iots que els antics governants volien associar amb la nostra terra.

Fa temps vaig dir que esperava que alguna empresa digués les coses bones que tenim al País Valencià, tal i com Estrella Damm havia fet en un anunci per a TV3. I, tot i que en aquest cas és institucional, m’ha recordat molt a aquell en què els Amics de les Arts ens contaven “què tenen” a Catalunya.

L’únic “defecte”, per a mi, és que el vídeo siga de la Diputació de València i no de la Generalitat Valenciana, ja que considere que representa perfectament a les tres províncies valencianes, i que tant la Diputació d’Alacant com la de Castelló els haurien d’utilitzar com a venda d’una imatge global de Turisme valencià. Però això ja és un altre tema…

Bon Nadal!

// 24 de desembre de 2016 // Personal // No hi ha comentaris »

Enguany fa exactament deu anys que vaig començar a fer una felicitació nadalenca per penjar a la web. Moltes coses han canviat des d’aquell moment, però invariablement, arriba un dia o dos abans de Nadal i dic “fotre! la felicitació!”.

I ací va la d’enguany. Bon Nadal a tots!!!

Bon Nadal 2016 i Feliç Any Nou 2017

PS: Enguany he triat una foto d’Annie Spratt, que tot i estar en domini public (i, per tant, no requerir cita), m’apetia molt agrair-li públicament les fotos que fa i allibera. 

 

Botifarra a Banda a Barcelona…
... d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià

// 19 de desembre de 2016 // Música // No hi ha comentaris »

Dissabte passat vaig viure un dels moments més bonics i emocionants que he viscut mai tocant amb la banda. I això que enguany ha sigut un any “carregat” al respecte, amb un concert de Santa Cecília a Benissa simplement BRUTAL, o una entrada de Moros per Barcelona que em va deixar sense paraules.

Després de l’entrada de Moros i Cristians de març, va quedar clar que hi havia músics valencians de sobra a Barcelona per montar una bona banda. I gràcies a la faena impagable de la “directiva”, amb el president Dani al capdavant, i sota la batuta del genial Vicent Pérez i Esteban “Coleto” (compositor de, per exemple, Aligeabà-Spyros), la SMPVB “la Valenciana” hem fet ja tres concerts: El primer, un concert de música festera en el context de la setmana cultural valenciana (en el que no vaig poder tocar). El segon, el dia de 30 d’octubre a Besalú, en un format una miqueta raro: passacarrer primer, i certamen de poesia i concert de música festera valenciana després, combinació exòtica a més no poder (amb un post-concert memorable al poliesportiu de Besalú).

Passacarrer de "la Valenciana" a Besalú Passacarrer de "la Valenciana" a Besalú (2) Concert de "la Valenciana" a Besalú

I finalment, dissabte passat, el “Botifarra a Banda” amb Pep Gimeno “el Botifarra”.

Durant les setmanes prèvies als assajos ja es respirava un ambient i una gana “de valenciania” (Coleto dixit) de por. Era música que, poc o molt, tots coneixíem, amb melodies que ens portaven records de la infància al poble, dels nostres uelos,… I la “promo” que van fer la gent de TV3 no va fer sinó augmentar encara més les expectatives que teniem de cara al concert.

La semana del concert, amb la Casa València a plena per als assajos, ja es notaven els nervis. I el mateix dissabte després de dinar, mentre feiem les proves de so i l’assaig amb Pep, van ser increïbles. Però res comparat al concert.

Més de dues hores de concert, amb la pell de gallina cada vegada que tocàvem, o rient de les historietes amb que el Botifarra anava omplint els buits entre cançó i cançó. Personalment, el Cant de batre, amb l’Ahmed Touzani donant-li el toc moro a les melodies, em va fer imaginar-me la història que m’ha contat tantes vegades ma mare de ma uelo Joan, cantant unes cançons incomprensibles al mig de l’era de la caseta mentre l’haca anava pegant voltes per a batre els cereals. Però també altres cançons, com el Dotze i u de Canals, la Tarara, o la coneguda per tots Malaguenya de Barxeta (que un altre dia ho parlarem, però hauriem de declarar-la Himne nacional del País Valencià) ens van emocionar moltíssim, tant als que estàvem dalt com als de baix de l’escenari.

I com algú (crec que Pau Benavent) va dir en acabar el concert, si el Botifarra no existira, s’hauria d’inventar.

Ací vos deixe un parell de vídeos de collita pròpia (bé, de Rosa 🙂 ). Espere que vos agraden!

 

Boston de nit…

// 12 de desembre de 2016 // Personal // No hi ha comentaris »

La setmana passada vaig estar amb alguns companys de feina per l’oficina de Waltham, MA. Una de les vesprades vam acabar una miqueta abans, i vam anar a Cambridge. És, possiblement, una de les localitats amb més “intel·ligents” per metre quadrat del planeta: allà es troben tant el MIT com Harvard, dues de les universitats més prestigioses del món. Passejant pels seus campus sempre pense com de diferents hagueren sigut les coses si hagués pogut estudiar per allà, amb desenes de premis Nobel caminant pels corredors. Fa, fins i tot, una mica de vertigen.

I allà, just davant del MIT, hi ha una vista preciosa del skyline de Boston, amb el riu Charles reflectint les llums dels gratacels.

Boston de nit

Hi ha moltes coses que no m’agraden dels EUA: individualisme dut a l’extrem, pobresa extrema a gran part de la societat, racisme i xenofòbia estructural… però al mateix temps em meravella la seua capacitat de reinventar-se com a societat i de creure que es pot construir un món millor. I, no sé perquè, imatges com aquesta em fan tindre esperança en el món.

Machine Learning reloaded

// 3 de setembre de 2016 // Informàtica // No hi ha comentaris »

Machine LearningPer si no duia prou coses al vol, m’he apuntat a un curs de Machine Learning. Però anem per pasos.

Durant la carrera, vaig donar diverses assignatures d’aprenentatge automàtic. He de reconèixer que machine learning sona més fancy que aprenentatge automàtic, tot siga dit. Va ser José Oncina, principalment, a l’assignatura d’Aprenentatge Computacional i d’Extracció de la Informació, però també des d’un enfocament més concret a les dues assignatures d’intel·ligència artificial o a la d’Enginyeria del Llenguatge Natural, on vaig tindre el primer contacte amb el processament del llenguatge natural i després hi vaig aprofundir (tot i que menys del que m’hagués agradat) durant els cursos de doctorat, amb Rafa Carrasco i Mikel Forcada.

ML LogoDes que me n’havia vingut a Barcelona, havia deixat gairebé per complet “l’estudi” des d’un punt de vista acadèmic, tot i que he aprés moltíssim d’enginyeria i desenvolupament de programari a la feina, i ja tenia ganes de tornar a fer alguna cosa. I després d’una xarrada fa una setmaneta amb Héctor, em vaig decidir a refrescar els meus coneixements “teòrics” de Machine Learning (i ja vorem si els apliquem a alguna cosa després).

Per a fer-ho, m’he apuntat a un curs de la Universitat de Standford a través de Coursera, un plataforma d’aprenentatge en línia. El curs està impartit pel professor Andrew Ng, cap científic al cercador xinés Baidu, professor adjunt de la Universitat i co-fundador de Coursera.

De moment, he fet ja un parell de “setmanes” del curs, d’un total de dotze, i m’està agradant molt. He posat setmanes entre cometes perquè, tot i que el curs està dividit en tasques “setmanals”, res no t’obliga a fer-les cada setmana; de fet jo he fet totes les tasques durant aquesta setmana.

El curs en sí està molt bé: senzill per a fer memòria de molts conceptes matemàtics (gairebé no recordava les derivades parcials) o algorismes d’aprenentatge senzills com el descens per gradient, però el professor Andrew ho explica tot d’una manera molt planera i fàcil.

Ja aniré contant més sobre el curs!

El que ens ve damunt amb la tecnologia

// 2 d'agost de 2016 // Internet // No hi ha comentaris »

Resulta evident que la tecnologia ens envaeix d’una manera total i absoluta.

Quan pensem que el primer iPhone és de juny 2007, o que el primer mòbil amb Android és de més d’un any després (setembre de 2008) ens fa posar una mica de perspectiva en com de “noves” són algunes de les tecnologies que gairebé tothom utilitza cada dia.

Fins i tot si anem a altres “tecnologies” més velles, com Internet o els ordinadors, recorde el primer ordinador que vam tindre a casa, el desembre del 1997, o quan vam posar Internet l’any 2000. Per als més pioners, poseu-li cinc anys abans. Així i tot, és l’altre dia!!!

Ens pot parèixer que el creixement ha explotat en els darrers anys, o dècades, mentre que abans els canvis eren més lents. I això (parcialment) és cert. Aquesta gràfica demostra els anys on s’han inventat algunes de les tecnologies que han canviat la manera en què les societats vivim (o la majoria, no crec que les pel·lícules 3D li hagen canviat la vida a ningú :P)
Creixement tecnològic durant l'edat moderna

I això no pararà: nanotecnologia, intel·ligència artificial, realitat virtual o aprenentatge automàtic són coses que formaran part de les nostres vides en un futur molt proper, molt abans del que pensem.

Però el pitjor de tot és que hi ha molta gent que no vol adaptar-se a eixa realitat. I això no només pot provocar casos puntuals d’emprenyament o rebuig, sinó que pot crear problemes greus d’exclusió social. Ho explica molt millor que jo en Benjamí Villoslada en un article (del qual es veu un resum al final d’aquesta entrada)

En sorgir el frigorífic, els pagesos que tenien 30 anys havien de dubtar si els seus fills podríem heretar l’ofici. Nosaltres –els fills– hem de dubtar si farem el mateix entre 5 i 10 anys enllà. Aquesta és la diferència, al 2016, i per això avui tenim l’obligació de pensar en exponencial.

En l’article (que recomane llegir a tothom), Benjamí fa una reflexió sobre la velocitat dels canvis tecnològics,  i el rebuig de molta gent a eixes innovacions., aportant referències molt interessants.

Tard o prompte, tots ens haurem d’adaptar a aquestos canvis, tant els que som més “tecnòlegs” com els que són més “tecnòfobs”. No tenim altra opció com a individus, però tampoc com a societat si volem continuar progressant.

Em quede amb la reflexió final del Benjamí:

Només sé que no em pregunto si passarà o no. La pregunta és quan.

El rebuig a les innovacions tecnològiques

 

D’un sistema monolític a un basat en microserveis

// 31 de maig de 2016 // Programació // No hi ha comentaris »

Últimament, per coses de la feina, he estat llegint més sobre sistemes que funcionen sobre microserveis enfrontat a sistemes monolítics.

La veritat és que s’ha parlat molt últimament sobre el tema, i hi ha un grapat de xarrades i articles molt interessants al respecte.

Martin Fowler ens parla en aquesta sobre què són els microserveis, i alguns dels seus principals avantatges i inconvenients front a sistemes monolítics. És una molt bona introducció si, com em passava a mi, tens alguns dubtes de què són (o, millor dit, què entén la gent per) microserveis.

En aquesta altra, una miqueta més llarga, Chad Fowler parla d’un exemple concret de migració d’un conjunt d’aplicacions basat en un sistema monolític (Wunderlist, una aplicació de llistes de tasques que potser coneixeu). És força interessant veure com han muntat tota l’arquitectura que gestiona els milions i milions d’usuaris de Wunderlist en una arquitectura totalment basada en microserveis.

En un moment d’aquesta última xarrada, Chad fa una frase que m’ha fet molta gràcia, perquè m’ha recordat al que em passa cada vegada que mire gairebé qualsevol fitxer de codi (tant siga d’una altra persona com meu):

We really really suck, we’re really bad at delivering software projects. And then when we do, we deliver crap.

Fem pena, som realment dolents a l’hora de produir projectes de software. I quan ho fem, entreguem porqueria.

Chad Fowler

 En definitiva, diuen que una imatge val més que mil paraules:

Comparativa d'un sistema monolític a un basat en microserveis

Comparativa d’un sistema monolític a un basat en microserveis – Imatge d’Álvaro Sanchez

Moros i Cristians a BCN i sentiment valencià

// 7 de març de 2016 // Música // 2 comentaris »

La setmana passada, la Casa València de Barcelona i l’Espai País Valencià van organitzar una sèrie d’activitats relacionades amb els Moros i Cristians i la música festera valenciana ací a Barcelona. Entre les activitats, destacaven una conferència de José Rafael Pascual Vilaplana, o el concert de Miquel Gironés (dolçainer d’Obrint Pas) i la Banda Municipal de Barcelona a l’Auditori.

Però n’hi havia una altra, d’activitat, que va despertar moltíssima expectació: la 1a Entraeta de Moros i Cristians per la Vila de Gràcia. Un grapat de gent es va reunir dissabte a la nit per a desfilar, amb els sons de marxes tan conegudes «Ximo» o «l’Ambaixador Cristià», pels carrers de Gràcia. I la música anava a càrrec de la Banda de Música del Prat i la Xaranga la Mentireta, formada per “expatriats” valencians que viuen a Barcelona.

Van ser estos últims, la gent de la Mentireta, els que van fer una crida perquè tothom qui vulguera apuntar-se a tocar amb ells anara, i jo vaig decidir traure-li la pols al saxo, tirar-me el jet-lag a l’esquena (vaig arribar vora les 4 de la vesprada des de Boston), i anar a tocar música de Moros i Cristians amb ells.

Anàvem darrere les esquadres cristianes, tocant Aragonesos99, l’Ambaixador Cristià, Tabals i Saragüells i la Rosa i el Drac. I vas ser increïble la sensació de tocar allà, enmig de tots aquells desconeguts però que al mateix temps resultaven tan coneguts. Gent de tot arreu del País Valencià, que per un motiu o un altre, vivim a Barcelona o rodalia, i que compartim eixa estima per la música i la festa pròpia dels valencians. I tots junts, no importava si érem de Castalla, d’Alcoi, de Llutxent, o de Benissa, se’ns posaven els pèls de punta quan, tocant Tabal i Saragüells, sonava de fons les notes de la Muixeranga.

I estic segur que la gent que ens acompanyava, bé fora desfilant davant de nosaltres, o formant part de la multitud que ens seguia darrere, s’ho va passar tan bé com nosaltres. I per a mostra, un vídeo que van gravar pel carrer gent que estava mirant l’entraeta:

Respecte (i admire) el que la societat catalana ha aconseguit al llarg dels anys: l’estima que tenen pels seus costums i tradicions. I els respecte i admire més encara des que visc a Catalunya, fa vora quatre anys ja. Però crec que el fenomen musical valencià, tant les bandes de música com la mateixa música festera, són un instrument de cohesió social més important encara que sardanes i castells.

Al fer la pregunta “Ah, eres valencià? I quin instrument toques?” la possibilitat real que la resposta siga un instrument és segurament més elevada que no un “no en toque cap“. I el que hem de fer els valencians és potenciar este punt d’unió entre gent de totes les sensibilitats perquè estimar la nostra música és estimar el nostre país.

Movistar, o com no s’ha de tractar un client

// 29 de febrer de 2016 // Personal // 1 comentari

Telefòóica Movistar o Timofónica Vomistar?La setmana passada vaig experimentar (de nou) quin és el nivell més baix d’atenció al client a que es pot arribar, i és el de Telefònica Movistar (també conegut com a Timofónica Vomistar).

Després de quasi 4 anys vivint a Barcelona, i tenint internet amb ells (primer ADSL i, des de fa 2 anys, fibra òptica), diumenge passat em va arribar un correu amb l’import de l’última factura, i era un preu totalment desorbitat. A poc a poc, mes a mes, euret a euret, durant l’últim any m’havien pujat més de 5€ pel mateix servei. I no només això, sinó que quan estan amb fibra de 300Mbs a tot arreu, jo encara en tenia només 100.

Per això vaig al telèfon gratuït que apareix a la seua web, i els vaig dir que em pareix lamentable la política d’atenció al client que tenen, on cuiden millor als nous clients que no pas als que ja tenen (semblant al que els vaig dir fa uns 3 anys, quan vaig donar de baixa la línia mòbil que tenia amb ells). El pobre comercial m’ha dit, literalment, «entiendo su postura, pero no la comparto, ya que los nuevos clientes no pueden beneficiarse de una lista de ventajas que tienen los clientes», i quan li he preguntat quines,… “cri, cri, cri,…” com els grills.

No paraven d’insistir en què fusionara el meu mòbil podien donar-me una oferta més bona, i bla, bla, bla. Després de molt de rato de dir-los que no (vaig ser client mòbil de Movistar durant molts anys), que no volia tornar a tindre el mòbil amb ells, de confirmar-me que la quota se’m quedaria per vora 13€ menys després de multiplicar-me per tres la velocitat, i després d’un últim «bueno, entonces fusionamos el móvil?» al que els vaig respondre que ja li havia dit CINC vegades que no volia fusionar… m’ha dit que cridara al 1004 per a gestionar el canvi!!!

Així que vaig cridar al 1004, i em van dir que això de rebaixar la quota no podia ser, que era només per a nous clients, bla-bla-bla. I vaig preguntar: «aleshores què he de fer, donar-me de baixa i tornar-me a donar d’alta per a tindre un bon preu???»? Al que només em van poder dir que m’hauria d’esperar que la baixa es “confirmara” (unes tres setmanes) i després s’hauria de donar d’alta un nou titular…

Poc després, va rectificar i em va dir «que había conseguido aplicarme un descuento» exactament pels mateixos 13€ que ja m’havia dit el comercial anterior…

En fi, que potser d’ací a un any, quan s’acabe el descompte, si que acabe donant-me de baixa i d’alta de nou, a vore si així aconseguisc algun bon preu. Però de moment continuarem amb Movistar (quin remei!!!), com a mínim fins que alguna alternativa (ONO, Jazztel, QUI-SIGA) arribe amb cobertura de fibra a ma casa.